diumenge, 25 d’abril del 2010

Una de bona i una de dolenta

Imatge original: EFE

Avui, una notícia bona –per fí– i una de dolenta –com de costum–.

Comencem per la bona. Aquesta matinada, un dels assassins en sèrie de braus més famosos del món, si no el que més, de nom José Tomás, ha tastat la seva pròpia medicina quan ha estat literalment caçat pel brau que torturava a la plaça mexicana d'Aguascalientes.
Sembla que l'animal –l'únic racional dels que hi havia a la plaça, de nom Navegante–, fart que l'altre animal l'agredís contínuament, ha optat per tirar pel dret i l'ha empitonat a la cuixa esquerra, provocant-li una bonica ferida de quinze centímetres. La cornada, de trajectòria ascendent, ha afectat les arteries femorals, safena i ilíaca i ha fet perdre al maestro gairebé sis litres de sang. Sembla que l'hi han hagut de transfundir gairebé vuit litres a la mateixa infermeria de la plaça, havent de demanar al respetable –he dit respetable?– que col·laboressin en una donació d'urgència. Té collons la cosa, amb la de gent veritablement respectable –aquesta sí– que necessita d'una transfusió urgent i aquesta colla de capullos s'han de preocupar per aquest element. Suposo no caldrà aclarir que jo no hi era, a la plaça. I encara n'ha tingut sort, que no hi fos. Com a donant, potser hauria optat per exercir aquest solidari gest, prèvia pixada dins la bossa. De fet, si arribo a ser-hi, al veure la cogida l'única corrida que hi hauria hagut hauria estat la meva.

I ara la dolenta. Sembla ser que el cabró està fora de perill i s'en sortirà. D'aquí no gaire temps tornarà a saltar a l'arena a seguir torturant i matant animals per pura diversió –i per diners, obviament–. Mentrestant, els nostres polítics debaten, debaten i debaten, però és clar, prohibir un "espectacle" que per alguns és art i símbol de tot un país, per molt salvatge i caspós que sigui, són ganes de fotre el dit a la nafra. I això no convè, oi?

dimarts, 13 d’abril del 2010

Avui toca mala sort

Dimarts i tretze. Dia oficial de la mala sort. Tots acollonits. Si res no falla, avui els astres es confabularan en contra nostra per enviar-nos els seus pitjors auguris en forma de desgràcies vàries. El dia perfecte perquè els supersticiosos i els aprofitats tinguin al seu abast el més extens catàleg d'excuses on amagar la seva incompetència o deixadesa. El dia que la majoria de torçades de turmell, trencadisses d'intermitents o parelles malfollades trobaran una tan absurda com poc convincent explicació a la seva trista realitat.

No seré jo qui culpi a aquest dia de merda de la meva agonia. Si fos supersticiós, diria que, per a mi, fa nou mesos que cada dia és dimarts i tretze. Però el meu mal de cap no depèn d'una data en concret. El meu problema inclou les tres-cents-seixanta-quatre restants.

En fi, una estúpida reflexió com qualsevol altra. Si hi esteu d'acord, perfecte. I si no, doncs mala sort.

dimecres, 7 d’abril del 2010

Se hacen fotocopias

A la porta de la tenda d'objectes de regal em creuo amb un home de mitjana edat que al sortir m'envia una mirada estranya. Encuriosit, el segueixo amb la vista mentre s'allunya. Un cop dins, descobreixo darrere el mostrador un jove d'uns disset anys. És alt i prim. Llueix una cresta engominada damunt del cap, una arracada de brillants de mentida –suposo– al lòbul de l'orella esquerra i un piercing travessant-li la cella del mateix costat. Uns pantalons amples –insultantment amples– que mig caiguts mostren uns calçotets grisos amb la goma negre. I una dessuadora blanca amb caputxa que completa l'estereotip del jove actual i modern. Sobretot molt modern. Davant d'ell, un altre noi. Característiques pràcticament idèntiques excepte en la dessuadora, que és negre –en la variació hi ha el bon gust–. No diuen res, ni l'un ni l'altre. Jo espero el meu torn però després d'uns segons pregunto al noi que sembla esperar.

– Perdona, ja t'atenen?
– No, si jo no he vingut a comprar.
– Ah, perfecte.– Doncs, llavors, que hi fem tots callats i esperant? Dedueixo aleshores que aquest deu ser el típic amic que va a passar l'estona a la feina del col·lega mentre aquest treballa. Em giro cap al dependent.
– Bon dia, feu fotocòpies?
– Sí… bé, no ho sé.
– No ho sé?
– Es que em sembla que la fotocopiadora està espatllada.
– Bé, però està espatllada o només et sembla que està espatllada?
– Es que em sembla que està espatllada i no funciona gaire bé.
– Ja ho tenen les coses que s'espatllen, que normalment no funcionen gaire bé. Bé, tant fa. Ja tornaré en un altre moment.
– Espera, que ho miraré.– Molt bé. Mirar si la fotocopiadora està realment espatllada o no seria tot un detall a agrair.

El noi entra a la rebotiga i de lluny s'el veu regirant la màquina amunt i avall. Passen els minuts.

– Escolta, que si no funciona no passa res. Ja vindré en un altre moment.
– No, es que aquest tema el porta la "jefa". I jo no sé com va.– Home, s'agraeix la sinceritat, però fer una fotocòpia no sembla la feina més complicada del món. I si treballes en un lloc on s'ofereix el servei de fotocopiadora, doncs potser caldria suposar…– Espera, ja sé que faré. Trucaré a la "jefa".– Bona pensada. Quin xicot més espavilat!

Després d'una breu conversa amb la "jefa", el fotocopiador frustrat penja el telèfon i torna a la rebotiga. S'escolten uns sorolls que indiquen que la màquina finalment s'ha posat en marxa.

Vale, ja està. Quantes en vols?– El problema era realment que la fotocopiadora estava desconnectada? No m'ho puc creure.
– Doncs mira, d'aquests dos fulls en necessito una de cada. I d'aquest plec de vuit fulls, tres de cada.
Vale, seran dos d'aquests… i vuit per tres…– Busca un paper i anota un 2, un 8 i un 3.– Vuit per tres…
– Vint-i-quatre.
– Vint-i-quatre. Exacte. I dos, vint-i-sis en total. Ara et miraré a quan et sortirà cada còpia.– La veritat, ja no sé si vull saber-ho.

El noi torna per tercera vegada davant la fotocopiadora disposat a fer una feina ben feta.

– Les que són a doble cara me les pots fer igual? A cara i dors en el mateix full, si us plau?
– Doncs no sé, es que a doble cara…– On vas a parar, demanant les fotocòpies a doble cara!
– Deixa-ho córrer. Totes a una sola cara i ja està.

Fotocòpia amunt, fotocòpia avall, el nano porta més de cinc minuts mirant de complir l'encàrrec d'una punyetera vegada. Començo a estar fins els ous.

– Tot bé?
– Es que no sé…– Ja hi tornem a ser!
– Que passa?
– No, es que… et corren molta pressa, les fotocòpies? Vols que te les faci ara o millor véns en un altre moment?
– Perdona, però no entenc res. Si me les pots fer ara, perfecte, i si no, doncs ja tornaré o aniré a un altre lloc, però fer unes quantes fotocòpies no sembla que hagi de ser tan difícil, no?
– No, si fer-te-les te les puc fer, però es que no sé com va.
– Bé, doncs deixa-ho estar. Ja les faré en un altre moment.
– Espera, espera, que ja està.– De debò? – Però surten una mica tallades i brutes per la part de dalt. T'es igual?
– Home, doncs no. No m'és igual. Si no surten bé no les vull. Però no et preocupis, que ja m'espavilaré.– Serà gilipolles, el nen dels collons!
– Es que ja t'he dit que no anava gaire bé, la fotocopiadora.– Això sí que és veritat. Avisat sí que estava.
– No pateixis, de veritat. Un altre dia serà. Adeu, bon dia.
– Passa't per la tarda, que hi serà la "jefa", i ella sí que controla.
– Ok, així ho faré.– I una merda, nen, a mi no hem torneu a veure el pèl!

Em disposo a sortir amb una sensació contradictòria. Per una part, m'assalta la terrible incògnita de quin futur espera a la nostra societat amb inútils de tal calibre. Per una altra part, però, noto un cert sentiment d'alleujament. Avui he pogut constatar de primera mà que en aquest món encara hi ha gent més burra que jo. A la cara s'em dibuixa sense voler un mig somriure mig ganyota. A la porta cedeixo el pas a una senyora de mitjana edat a la que envio una mirada estranya. Encuriosida, hem segueix amb la vista mentre m'allunyo.

diumenge, 4 d’abril del 2010

No servirà de res

No volia fer-ho, però és inevitable. Com aquells bucles que es repeteixen periòdicament, aquesta setmana he començat la meva particular batalla contra el cronòmetre i he sortit a córrer una mica. I no és que no volgués sortir a fer esport. El que no volia era explicar-ho. No volia fer-ho per dues raons. La primera perquè no té cap interès "informar" al món que he decidit, un cop més, un any més, fer una mica d'exercici i intentar evitar l'inevitable, que algú descobreixi algun dia una mòmia petrificada asseguda davant d'un ordinador encès. La segona és perquè ni jo mateix sóc capaç d'explicar els motius que m'han dut a donar aquest pas.

Cada any, quan el fred començava a deixar pas a les primeres al·lèrgies de la temporada –ahir vaig estrenar els primers esternuts– tenia el costum d'incorporar dins la meva avorrida rutina una mica d'exercici físic. Aquest, que generalment és limitava a unes quantes –no gaires– voltes pel barri i a unes poques –poquíssimes– visites al gimnàs, si bé no assolia l'objectiu d'intentar aturar l'agulla de la bàscula abans del que és costum, almenys feia un efecte balsàmic sobre l'estrès diari. El fet de cansar-me físicament provocava un alleujament mental evident. Suposo que fruit d'allò que diuen que els homes no som capaços de fer dues coses alhora. Però funcionava. Sembla mentida però funcionava. La relaxació post-dutxa feia sentir-me realment millor i em permetia fer un reset que preparava l'endemà amb energies renovades.

Avui, però, les coses han canviat. Han canviat tant que ara, després del meu segon dia de cursa, després d'haver anat a comprar un kit complet de running professional, després de tornar a casa suat i esgotat, me n'adono que aquesta vegada no servirà de res. Com era d'esperar, estic fet pols físicament, sí. Però mentalment no hi ha cap canvi. El reset no ha funcionat. Segueixo també fet pols anímicament. Demà les tiretes em punxaran a les cames, però també al cap, i el que és pitjor, també ho faran al cor. Perquè avui dia, per molt que tothom insisteixi en dir-me el contrari, per més que faci, res no servirà de res.