Que difícil és sortir de casa quan no es té esma ni per agafar les claus. Que frustrant és dir sí quan s'hauria d'haver dit no però te n'adones un segon tard. Que complicat és prendre decisions quan la inseguretat és l'única sensació tangible. Que absurd és menjar sense gana. Beure sense set. Buscar sense èxit alguna conversa quan aquestes han perdut tot el sentit. Que fals és oir sense escoltar. Parlar sense dir res. Que incòmode no ser capaç de riure cap acudit, no sentir-se còmplice de les alegries alienes. Que estrany mirar per no veure. Tanta gent i ningú alhora. Tan sols el buit. El d'una cadira, la teva, ocupada ara per un munt d'abrics apilats. Que cabró el fum que impregna l'ambient i el cor d'una pudor insuportable, i que enrogeix els ulls sense pietat excepte els que ja vénen vermells de casa. Que inútil l'alcohol que amb el temps ha perdut la capacitat d'anestesiar. Que descoratjador convertir-se en el proveïdor oficial de les males vibracions i el mal rotllo. Un mal rotllo que s'estén com l'escuma, desafiant els esforços de tothom per buscar ànims d'allà on no n'hi ha. Que enrevessat deu ser entendre d'una vegada que tot s'ha acabat. Per sempre.
Que trist el passeig de tornada quan els arguments ja han marxat a dormir. Que dur s'ha tornat el fred des que no et tinc al meu costat per abraçar-te.
Que difícil és sortir de casa quan no es té esma ni per agafar les claus. Però el pitjor és haver de tornar-hi a entrar sense tu.
diumenge, 19 de desembre del 2010
divendres, 10 de desembre del 2010
dimecres, 8 de desembre del 2010
dilluns, 6 de desembre del 2010
Dia de la Prostitució
Un dia gris, avui. No gaire diferent de la resta. Una digne ambientació per a una estranya efemèride, el dia de la Constitució Espanyola. Però que celebren, exactament, aquells que tenen ganes de celebrar alguna cosa en un dia com avui?
Segons els meus limitats coneixements, la Constitució –també anomenada Carta Magna, en un atac d'humilitat i modèstia sense precedents– és un trist document amb vocació de regir el correcte destí de tots els espanyols per aconseguir, per damunt de tot, la unitat indivisible de la nació, la grandesa incommensurable de l'imperi rojigualdo i la llibertat dels seus plebeus. Sobre el primer concepte res a dir, si no fos que es contradiu directament amb el tercer. Com es pot garantir la llibertat de tots els espanyols si no es garanteix la llibertat a no sentir-se'n? Difícil resposta, suposo. Jo només sóc espanyol perquè al meu DNI, imposat, òbviament, així ho posa. Per res més. Però resulta que la Constitució, creada per garantir també la meva llibertat, m'impedeix decidir que no sóc espanyol sinó català, que la meva nació no és Espanya sinó Catalunya i que la meva llengua és el català i no l'espanyol –o el castellà, que mai sé quina és la fórmula correcta per anomenar-lo–. Doncs vaja una puta gràcia que em fot a mi celebrar el puto dia de la puta Constitució.
Potser aquest és un dels arguments que fan que alguns catalans no sentim una especial simpatia per Espanya, i que, per altra banda, tampoc a la resta de l'Estat es tingui cap estima a tot el que signifiqui Catalunya. Vistes les circumstàncies, un raonament mínimament lògic podria ser aquest: si Espanya no estima Catalunya, i Catalunya no estima Espanya, perquè mantenir una relació forçada? Si amb la parella no s'hi està a gust, millor separar-se que tirar-se els plats pel cap, no? Semblaria una opció a tenir en compte. A no ser que hi hagi interessos pel mig que facin que la cosa no sigui tan senzilla. I aquí és on entra en joc la Constitució. Per impedir que una hipotètica separació sigui fàcil, o simplement possible. I és que un percentatge molt elevat dels diners que es generen a Catalunya serveixen bàsicament per dues coses. La primera, per engreixar les arques de Madrid, capital suprema i totpoderosa, que xucla la sang a totes i cadascuna de les comunitats autònomes –no només la nostra– amb la poc convincent excusa que ells han de mantenir una família reial que han de viure com el que són, que han de remodelar una vegada i una altra les terminals aeroportuàries perquè han d'estar com sigui dins de l'elit aèria mundial –mentre aquí seguim pidolant vols intercontinentals–, que han d'entrenar un exèrcit d'assassins professionals per si s'ha d'anar a fotre quatre trets a l'Iraq o a l'Afganistan, o perquè han de "donar" uns quants milions al principal equip de la ciutat perquè fitxi un nou mamarratxo engominat que li agradi més sortir a la tele que jugar a futbol. La segona, perquè amb bona part dels diners que es generin a Catalunya, i sempre amb l'excusa de la solidaritat a la boca, comunitats "amigues" com Extremadura puguin anar tirant mentre el dropo del seu expresident segueix rascant-se els ous i vomitant contra Catalunya i els catalans. És com anar de putes i pagar perquè et donin pel cul. Bàsicament per això serveix la Constitució.
A mi no em convenceran. M'indigna tanta merda, per molt magna que sigui. Que s'emboliquin el paperet de marres i se'l fotin per on els hi càpiga. Ja he aconseguit emprenyar-me com un gilipolles, un cop més. I de que serveix? De res. Absolutament de res. Passeu el dia de la Prostitució com us surti dels collons.
Segons els meus limitats coneixements, la Constitució –també anomenada Carta Magna, en un atac d'humilitat i modèstia sense precedents– és un trist document amb vocació de regir el correcte destí de tots els espanyols per aconseguir, per damunt de tot, la unitat indivisible de la nació, la grandesa incommensurable de l'imperi rojigualdo i la llibertat dels seus plebeus. Sobre el primer concepte res a dir, si no fos que es contradiu directament amb el tercer. Com es pot garantir la llibertat de tots els espanyols si no es garanteix la llibertat a no sentir-se'n? Difícil resposta, suposo. Jo només sóc espanyol perquè al meu DNI, imposat, òbviament, així ho posa. Per res més. Però resulta que la Constitució, creada per garantir també la meva llibertat, m'impedeix decidir que no sóc espanyol sinó català, que la meva nació no és Espanya sinó Catalunya i que la meva llengua és el català i no l'espanyol –o el castellà, que mai sé quina és la fórmula correcta per anomenar-lo–. Doncs vaja una puta gràcia que em fot a mi celebrar el puto dia de la puta Constitució.
Potser aquest és un dels arguments que fan que alguns catalans no sentim una especial simpatia per Espanya, i que, per altra banda, tampoc a la resta de l'Estat es tingui cap estima a tot el que signifiqui Catalunya. Vistes les circumstàncies, un raonament mínimament lògic podria ser aquest: si Espanya no estima Catalunya, i Catalunya no estima Espanya, perquè mantenir una relació forçada? Si amb la parella no s'hi està a gust, millor separar-se que tirar-se els plats pel cap, no? Semblaria una opció a tenir en compte. A no ser que hi hagi interessos pel mig que facin que la cosa no sigui tan senzilla. I aquí és on entra en joc la Constitució. Per impedir que una hipotètica separació sigui fàcil, o simplement possible. I és que un percentatge molt elevat dels diners que es generen a Catalunya serveixen bàsicament per dues coses. La primera, per engreixar les arques de Madrid, capital suprema i totpoderosa, que xucla la sang a totes i cadascuna de les comunitats autònomes –no només la nostra– amb la poc convincent excusa que ells han de mantenir una família reial que han de viure com el que són, que han de remodelar una vegada i una altra les terminals aeroportuàries perquè han d'estar com sigui dins de l'elit aèria mundial –mentre aquí seguim pidolant vols intercontinentals–, que han d'entrenar un exèrcit d'assassins professionals per si s'ha d'anar a fotre quatre trets a l'Iraq o a l'Afganistan, o perquè han de "donar" uns quants milions al principal equip de la ciutat perquè fitxi un nou mamarratxo engominat que li agradi més sortir a la tele que jugar a futbol. La segona, perquè amb bona part dels diners que es generin a Catalunya, i sempre amb l'excusa de la solidaritat a la boca, comunitats "amigues" com Extremadura puguin anar tirant mentre el dropo del seu expresident segueix rascant-se els ous i vomitant contra Catalunya i els catalans. És com anar de putes i pagar perquè et donin pel cul. Bàsicament per això serveix la Constitució.
A mi no em convenceran. M'indigna tanta merda, per molt magna que sigui. Que s'emboliquin el paperet de marres i se'l fotin per on els hi càpiga. Ja he aconseguit emprenyar-me com un gilipolles, un cop més. I de que serveix? De res. Absolutament de res. Passeu el dia de la Prostitució com us surti dels collons.
__
Actualització d'un fragment del meu llibre inèdit
Als meus trenta-i-deu, trenta-nou diuen que n'aparento.
divendres, 3 de desembre del 2010
dimecres, 1 de desembre del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)