dimecres, 27 d’abril del 2011

Semblances perilloses

Avui l'he tornat a veure. Dreta, a la màquina d'steps, exercitant les cuixes com si fos l'excursionista que inspira Quimi Portet. Com gairebé sempre, he escollit la bicicleta estàtica que quedava just davant d'ella. He ajustat l'alçada del seient, penjat la tovallola al manillar i deixat l'ampolla d'aigua a terra, junt amb les claus de la guixeta. He connectat la ràdio, m'he col·locat els petits auriculars a les oïdes i, abans de seure, me l'he quedat mirant durant uns breus instants. Dubto si em farà més mal que bé, però no puc evitar-ho. Em recorda massa a tu.
La seva mirada sembla fixada en el no res, com aguditzant el sentit de l'oïda per gaudir la música més intensament. La que li regala l'iPod que, de manera un tant incòmode, sempre du a la mà. Porta unes malles negres i un top ajustat de color magenta. La vestimenta de gimnàs de les noies sempre té una especial mala llet per ressaltar les formes més insinuadores. La corba que dibuixen els seus pits no em permet desxifrar la inscripció que porta impresa a la samarreta. Crec endevinar una "G"… seguida d'un símbol tipogràfic que no puc precisar. Potser només m'ho sembla a mi. O potser és el que m'agradaria llegir. Tan se val. De fet, a qui li importa la inscripció de la samarreta? Començo a pedalar amb una sensació de cert assetjament visual cap a ella, que no sembla ser conscient de la situació. Intento dissimular però és inútil. Em ve de gust mirar-la –mirar-te–. El moviment dels seus malucs –els teus–, enèrgics, compassats, sincrònics, coreografien una dansa evocadora i sensual. La suor brillant que li baixa –et baixa– pel coll i s'amaga picardiosa per l'escot es converteix en una provocació difícil de controlar. Em recorda tant a tu…
Noto unes primeres gotes tèbies que comencen a lliscar pels laterals del meu front, però encara no tenen res a veure amb la intensitat de les pedalades. M'agradaria baixar de la bicicleta per acostar-m'hi i dir-li –dir-te– lo guapa que està –que estàs–. El pulsòmetre de la bici s'està començant a accelerar preocupantment i segueix sense tenir res a veure amb l'exercici físic. En el mateix instant que s'ajusta –t'ajustes– el tirant del sostenidor per sota de la samarreta, el meu peu perd l'estrep del pedal amb el conseqüent risc de patir una luxació de turmell. Les nostres mirades es creuen en diverses ocasions però dissimulen com si ho fessin de manera fortuïta, casual.
Vint minuts després, el programa està a punt de completar-se. Si estava pensat com a exercici d'escalfament previ, avui no feia cap falta. Però sóc conscient que amb la seva fi arribarà també la de la meva fantasia. Les rutines que la gent segueix al gimnàs em recorden que ella marxarà als vestidors quan la seva particular "excursió" arribi a destí.

Però avui alguna cosa va fora del guió establert. Des de la màquina de quàdriceps em sorprèn veure-la –veure't– passejar amunt i avall. Sense parlar amb ningú. Sense aturar-se en cap aparell ni fer cap exercici. Només camina –camines– com buscant algú. Els meus ulls la segueixen –et segueixen– i la veuen –et veuen– aparèixer i desaparèixer contínuament. Sembla el joc del gat i la rata. Miro de no donar-hi més voltes, però en acabar la darrera sèrie… "surto a passejar" també. En poc més de dos minuts ens creuem tres vegades. Les nostres mirades també ho fan, però ara semblen dissimular una mica menys que abans.
Intento concentrar-me per acabar l'últim exercici abans de tancar la meva rutina diària a la cinta de córrer. Però ara ja és difícil deixar de pensar en ella –en tu–. Massa presència en tan poc espai. En tan poc temps.
M'acosto a la zona on les cintes s'exposen en paral·lel, com esperant el tret de sortida d'una cursa fictícia. Diria que estan totes ocupades. No, potser totes no. Sembla haver-hi una lliure, cap al final de la sala. Efectivament. A una banda, un senyor de mitjana edat que fa esforços per baixar panxa ara que ve el bon temps. A l'altra, una noia amb unes malles negres i un top magenta… que em recorda molt a tu…

Desconec quin és el funcionament de les lleis de l'atracció, però és evident que avui estan més esvalotades del que és normal. Començo a programar la cinta mentre de reüll segueixo pendent dels seus –dels teus– moviments. Camina –camines– a pas lleuger. Miro la velocitat de la seva cinta –la teva– i ajusto la mateixa a la meva. Ara és com si passegéssim junts. I penso: aniria amb ella –amb tu– a la fi del món. En dos minuts accelero la marxa i començo a córrer suaument. M'imagino quina música deu –deus– estar escoltant… Potser Quimi Portet? No, Manel. Està –estàs– escoltant Manel, oi? Augmento la marxa però no deixo d'estar pendent d'ella –de tu–. La miro –et miro– de reüll i ella fa –tu fas– el mateix. El reflex de la pantalla tàctil em mostra nítidament com es mossega –et mossegues– el llavi inferior. Uf… Estem suats. Tots dos. Molt suats. Fa una calor de mil dimonis, aquí dins. Les respiracions comencen a entretallar-se. Ja no sé si hi ha gent al voltant. Ni m'importa. Només desitjo aturar les cintes, baixar de la meva i passar a la seva –la teva–, dir-li –dir-te– a cau d'orella lo preciosa que és –ets–, acariciar-li –acariciar-te– els cabells molls, gratar-li –gratar-te– suaument la part posterior del coll, abraçar-la –abraçar-te– per l'esquena amb els braços i amb el cor, besar-la –besar-te– amb tota la dolçor que fos capaç, i fer-li –fer-te– l'amor amb passió, amb una complicitat impròpia d'una primera vegada. Aliens a la gent. Aliens al món. Només ella –tu– i jo.

Fes-ho!, em dic. Ara. Aquí. Aliens a la gent. Aliens al món. Només ella –tu– i jo.

Aturo la cinta. Recullo la tovallola i m'eixugo la suor. Baixo de l'aparell i, ara sí, la miro directament als ulls.
– Adéu.
– Adéu.
Camí del vestidor penso que m'hauria agradat explicar-li el vespre que m'ha fet passar. Però no ho he fet. Perquè em recorda molt a tu. Molt. Però no ets tu.

dimarts, 26 d’abril del 2011

Be happy



L´últim regal que he rebut.
Ja m'ho deien els meus pares: estudia fill, que si no no faràs res de bo a la vida…
Potser ja és hora que m'hi posi seriosament… a veure si en treiem alguna cosa de profit.

__ 

Gràcies Ona, be happy you too.

dissabte, 23 d’abril del 2011

Aniversari


Els llums s’han apagat, han tret el pastís,
aplaudien els pares, els tiets i els amics
tots alhora, agrupats en un únic crit,
“que demani un desig, que demani un desig”.
I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser el centre d’atenció,
has fixat els ulls en un punt imprecís del menjador
un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc.

Els teus ulls cavalcaven buscant un desig,
les espelmes cremaven i alguns dels amics
t’enfocaven amb càmeres de retratar,
una veu comentava “ai, que guapa està”
i jo, en el fons, m’acabava el culet de la copa decidit
a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit.
Del tamany d’una mosca, del tamany d’un mosquit.
Per un cop empetitit, sota els tamborets
i la taula allargada pels dos cavallets,
fer-me pas amb prudència per un entramat
de sabates d’hivern, de confeti aixafat,
i esprintar maleint la llargada dels meus nous passets
i amagar-me entre un tap de suro i la paret
just a temps que no em mengi el collons de gatet.
I escalar les sanefes del teu vestit
i falcar el peu esquerre en un descosit
i arribar-te a l’espatlla i seure en un botó
i agafar un pelet d’aire i, amb un saltiró,
enganxar-te un cabell i impulsar-me en un últim salt final
i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal.
Ara un peu! Ara un braç! Ara el tors! Ara el cap!

I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient, 
repartir unes targetes, ser amable amb la gent
i amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a l’autoritat,
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,
fer-me fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers
i amb un home amb corbata que no sé qui és.
I en el núvol de somnis que tens a l’abast
i entre d’altres que, ho sento, però ja mai viuràs,
detectar un caminet que m’allunyi del grup
o una ombreta tranquil·la on, desapercebut,
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant
el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran,
mentre a fora de l’ull les espelmes es van apagant.

Aniversari
Manel
10 milles per veure una bona armadura, 2011

__ 

Que siguis molt feliç, pingüina. Però molt.
;-P G> T'#M ;-+ 8ï8

…i, és clar, feliç diada!

Per a totes les dones que he estimat, que estimo, i que estimaré… –si el meu univers s'anima a fer-me alguna altra sorpresa inesperada, és clar–.
… i per a les altres també, que collons!
… i fins i tot podria afegir-hi algun tio i tot. Si a mi m'agraden les roses –que no les rosses, que també– segur que hi ha molts altres representants del sexe masculí que també els hi agradin, no? Doncs també per a tots ells.

M'agrada la diada de Sant Jordi. M'agrada molt. Des de sempre. Els que em coneixeu sabeu que no em caracteritzo per celebrar de manera gaire efusiva les dates assenyalades. A mi no em parleu de nadals –els odio–, de setmana santa –l'ignoro–, de Sant Valentí –jo sóc més del 15 de febrer…–. Però reconec que quan arriba el 23 d'abril em poso més "tontitu" del que és habitual. M'encanta passejar entre les parades de llibres i roses. Veure la gent al carrer, que caminen formant riuades humanes que es creuen i s'entrellacen com ho fan les seves mans. Sí, no ho heu notat? Sembla que les parelles s'agafen més de la mà… només perquè és Sant Jordi! A mi, es que m'encanta passejar agafat de la mà… –mira tu quina tonteria de post m'està quedant…–

Aquest Sant Jordi havia de ser especial, diferent, intens com mai. L'esperava amb una renovada i gairebé oblidada il·lusió. Al final, les coses no seran com havia imaginat. Però sortiré a passejar igualment, entre la riuada de parelles agafades de la mà. Em regalaré una rosa i un llibre, que ja he encarregat per a l'ocasió –perquè res pugui fallar–. Em miraré als ulls –encara no sé ben bé com ho he de fer– i em diré que avui m'estimo una mica més que ahir, una mica menys que demà. Passaré el dia amb mi mateix, coneixent-me una mica millor i mirant de descobrir el que quedi de bo en mi. Quan el sol s'amagui em prepararé un sopar tranquil, m'obriré la millor ampolla de vi que trobi al rebost i, si els astres em són propicis i aconsegueixo crear-me el clima adequat, potser acabi fent-me l'amor amb tendresa, com a mi m'agrada.
I l'endemà, al despertar-me al meu costat… potser començaré a fer nous plans de present… vés a saber.

Per a totes les dones que he estimat, que estimo, que estimaré… i per a mi.
I especialment per algú que suposo no se sorprendrà si li dic que avui pensaré molt en ella.

dijous, 21 d’abril del 2011

Desig 04. Que es compleixi…

Sí, m'agradaria que, per una vegada, es complís algun dels desitjos que demano.

No tindré un 4x4 perquè no em feia falta i tampoc podré fer un trio perquè vaig pecar d'excessiva sinceritat al comentar que realment no em feia una especial il·lusió. Però ara, per si encara hi estic a temps, aviso. Jo sóc un home de parella. I no malpenseu, no es per anar rebaixant pretensions. Més aviat a l'inrevés. Em sento bé sol però molt millor quan puc compartir el meu temps, el meu espai, amb algú. I ara estic sol però m'agradaria estar amb algú. Concretament amb tu. Ho desitjo amb totes les meves forces. A veure si es compleix.

diumenge, 17 d’abril del 2011

Desig 03. Un trio

Ahir demanava un desig. I, lamentablement… no es complirà. Els Reis del Camp Nou es van encantar una mica i no em portaran el 4x4, almenys aquest any. Però bé, no passa res. Els que som optimistes de mena…

(… pausa per rialles, comentaris sarcàstics i irònics…
… ja? heu acabat? doncs continuem…)

…deia que els que som optimistes de mena –o potser hauria de parlar de neo-optimistes– ara podem treure la part positiva de l'empat d'ahir al camp dels "merengues". De moment, aquest 1-1 ens obre de bat a bat la porta de la tercera Lliga consecutiva. Perquè diuen que les lligues es guanyen aquí, als camps dels equips petits. Encara hi haurà algú –Guardiola, perquè toca, i tota aquesta colla de pessimistes convulsius que enverinen el nostre món– que pensarà que vuit punts de diferència –nou, si contem el goal average– encara no són suficients per creure que el campionat està al sac a falta de sis partits per acabar. Són divuit punts en joc. Per no acabar com a campió, el Barça hauria de perdre la meitat dels punts que queden per disputar. De moment, en trenta-dues jornades que es porten disputades, n'hem deixat escapar només onze. De veritat algú pensa que, ara, en només sis jornades ens en deixarem nou més pel camí? I, encara més, que els blancs ho guanyaran tot? Em sembla que ni jugant jo i deu més del meu nivell el títol perillaria –bé, en aquest cas perillaria, segur, però és una manera de parlar–. Així que no cal patir.

A més, ara podem anar a buscar el pla B, sense complexes. Aquell que deia que guanyar quatre partits seguits al Real Madrid era missió impossible, i que algun punt es perdria pel camí. Doncs bé, ja està. Punt perdut quan menys falta feia –regalat, diria jo… quina manera més beneita de perdonar-los la vida!– i per tant jo em quedo sense 4x4. Però ara el que queda és la sensació que els altres tres sí que s'han de guanyar. En joc hi ha una Copa del Rei –que reconec no em motiva especialment més enllà de deixar el Mou dels collons amb més cara de gilipolles, si això encara és possible– i una Champions League –que aquesta sí que en fa, d'il·lusió, i de la grossa–.

I és que, pensant-ho bé, ara per ara no em feia cap falta, un 4x4. Així que, seguint la dita de "qui no està content és perquè no vol", canvio el meu desig d'ahir per la possibilitat de poder fer un trio a final de temporada, que això sí que fa trempar. Una tercera part ja la tenim. Només falten les altres dues… –que és el que sovint passa amb aquest tipus de desig–. Dimecres veurem si el puc aconseguir.

dissabte, 16 d’abril del 2011

Desig 02. Un 4x4

Vull un 4x4. He de reconèixer que em faria una il·lusió especial. No és que el necessiti. Podríem dir que el demano per pur caprici. Pel pur plaer de tenir-lo. Però el vull.

Vull un 4x4 capaç de pujar els turons i passar per pedregars. Pedregars com el que començarà aquest mateix vespre a Madrid, continuarà dimecres vinent a València, seguirà el 27 d'abril de nou a la capital i culminarà el 3 de maig a Barcelona.

Vull un 4x4 capaç de passar per damunt de la xuleria, la prepotència, la provocació, la mentida cavernària i la caspa més casposa. I és que ara que tothom especula amb la possibilitat –i fins i tot la conveniència– de perdre algun dels quatre enfrontaments que tindrem amb els odiosos "merengues" durant els propers divuit dies, jo em declaro totalment en contra. Sé que no serà fàcil. Gens. Però cal recordar que, de moment, ja portem cinc victòries seguides. Perquè no ha de continuar la festa? Si després no surt bé, ja tindrem temps de pensar-hi, però de moment… jo vull els quatre! A sac. Que estem parlant del Madrid, collons! Tenim una oportunitat única d'enviar-los a l'infern per molt, molt temps.
No la desaprofitem.

divendres, 15 d’abril del 2011

Dos

Avui fa dos mesos que vaig publicar el post més curt però intens que mai he escrit a la meva vida.
Tan sols dos mesos.
Tan sols dues preguntes… i dues respostes.
Molt poques paraules per dir-ho tot.
Només dues persones a punt de conèixer-se.
Dues il·lusions a punt de volar.

Avui fa dos mesos que vaig tocar el cel.

dimecres, 13 d’abril del 2011

Llum i núvols

Aquest matí, abans d'asseure'm davant de l'ordinador, m'he aturat un moment davant la finestra. Com gairebé sempre. Avui, però, el paisatge que se m'oferia davant els ulls era estranyament diferent al que estic acostumat. Hi havia una llum especial. Tot era més net, més clar.
A través dels vidres he intuït la tímida llum del sol barallant-se per passar entre un parell de núvols entremaliats que amenaçaven les primeres pluges de l'abril.
He saludat un ocell que, com jo, s'ho mirava dubtós des de la barana del balcó, com pensant: "si guanya el sol, volaré; i si ho fan els núvols, m'esperaré aquí, a recer, i faré companyia a aquest paio tan estrany que em mira des de l'altra banda de la finestra".
He reconegut una veïna estenent la roba amb una energia desmesurada per l'hora que era. No he pogut estar-m'en d'avisar-la mentalment que potser avui no era el millor dia per fer-ho. Els núvols grisos –cada cop més foscos– semblaven tenir les de guanyar.
Fins i tot he pogut endevinar una certa tristesa en una antena parabòlica farta que l'apedreguin amb més i més canals inútils de televisió quan ella es veu capacitada per oferir continguts més interessants. I he quedat astorat quan he vist el logotip que lluïa cofoia al seu plat… un avió! Un avió blanc sobre un cercle blau que semblava demanar fugir per perdre's entre els núvols de veritat en busca d'un destí millor. Gairebé deu anys amb la mateixa visió i fins avui no me n'havia adonat… Potser és un senyal que no he sabut interpretar?

Després d'acomiadar-me de l'ocellet, m'he assegut a treballar, content, per fi, de veure-ho tot una mica més clar. I es que avui he constatat que aquesta estúpida decisió de no netejar mai els vidres per estalviar en cortines no tenia cap sentit.

diumenge, 10 d’abril del 2011

Desig 01. Conèixer una noia

Vull conèixer una noia… pessimista. A poder ser, més pessimista que jo –el meu nivell d'exigència és alt i pujant–. Que en l'escalfor del llit em regali floretes a cau d'orella del tipus: "puta merda de vida", "avui no sortirà res bé" o "per viure així més val morir-se".

Per poder dir-li, mirant-la als ulls i amb tota la tendresa que sigui capaç d'oferir:
"Au, maca… vés… i que t'aguanti ta mare."

divendres, 8 d’abril del 2011

Una carta per a tu

Hola petita,
M'agradaria pensar que, avui, encara t'en recordes de mi. Amb només sis anyets, la teva única feina és viure el present, jugar, gaudir, aprendre… i no preocupar-te per segons quins passats, per molt recents que siguin. I, tot i que em dol acceptar-ho, em temo que ja en començo a formar part, del teu curt passat. Per fer-te memòria et diré que sóc aquell niño que apareixia i desapareixia del sofà de casa teva quan menys t'ho esperaves i sense avisar. Aquell que et regalava cosas para bebés quan tu, tothom ho sap, ja ets gran. Aquell que feies callar perquè no et deixava veure les pelis de dibuixos en silenci. Que havies de rectificar contínuament perquè no se sabia el conte dels tres porquets i se l'inventava amb tota la poca gràcia que era capaç. El que et deia que el cotxe podia volar però mai t'ho va poder demostrar perquè sempre feia mal temps o es feia fosc abans d'hora. Però també aquell que sabia jugar muy bién i que era muy divertido perquè es passava la tarda fent el tonto –que no tot ha de ser dolent, oi?–

Vull que sàpigues que jo sí m'en recordo de tu. I que et trobo a faltar. Més del que hauria pogut imaginar. Han estat només cinquanta dies els que he tingut la sort de compartir amb tu. Amb la teva innocència. Amb la teva picardia. Amb la teva vitalitat. Molts pensaran que no és gaire temps. I és cert, no ho és. Però més que suficient per adonar-me'n que formaràs part d'una de les històries més boniques de la meva vida per sempre més. Amb la teva motxilla de la Hello Kity a l'esquena, t'has instal·lat a l'habitació rosa del meu cor sense demanar permís. Ni falta que fa. Potser no en siguis conscient, però en aquest breu espai de temps m'has regalat moments que no havia ni tan sols previst, i que m'han fet descobrir sentiments nous que no sabia ni que existien. Per això, i perquè diuen que la gratitud genera abundància, avui voldria donar-te les gràcies per tot el que m'has ofert a canvi de res.

Gràcies per ensenyar-me a sumar 8 i 7 –unos números muy difíciles– posant el 8 al cap i el 7 als dits. I, a més, a fer-ho després sin pensar.
Per demostrar-me que els cavalls poden nedar i volar si s'ho proposen –especialment si són de colors– i que una batalla de globus pot arribar a ser tan excitant com esgotadora.
Per fer-me sentir "casteller" de llit cada diumenge al matí, encara que els meus ronyons segurament no pensin el mateix.
Gràcies per compartir amb mi els teus racons secrets dels parcs –aquells que ara només coneixem tu i jo… i potser alguns milers de persones més–.
Per incloure'm en els teus dibuixos, i fer-me sempre tan alt i tan guapo i amb uns pantalons de quadres tan elegants.
Gràcies per fer de comptador automàtic de petons furtius en alguns dels moments més especials de la meva història recent.
Per deixar-me gaudir del moment màgic de tancar el conte en el mateix moment que ho feien els teus ulls.
Gràcies per fer-me jugar a "papas i mamas" i atorgar-me un paper protagonista que segurament mai no he merescut.
I sobretot, gràcies per deixar-me viure a casa teva i fer-me-la sentir també meva. Una casa sempre plena de rialles, de cors… i de papallones.

Tu i jo tenim una cosa en comú. A tots dos la vida ens va prendre algú molt important. La persona que més estimàvem al món. Però també als dos ens en va regalar una altra de no menys meravellosa. Un regal que ens va omplir el cor d'abraçades i petons. Que ens va oferir una nova oportunitat. Una nova vida. Tu encara tens la sort de poder-la gaudir i correspondre. Sé que ho faràs. Com ho has fet des del primer dia. Perquè, encara que no ho sàpigues, també tu ets un regal per a ella.
I perdona'm si en algun moment t'he fet pensar que volia passar per davant teu. Que volia estimar-la més que tu, o que m'estimés més que a tu. Vull que sàpigues que mai no he tingut aquesta intenció. Ni hauria pogut, ni tampoc ho he volgut. Recorda que estimar sempre significa sumar, mai restar d'un per donar-li a l'altre.

Potser pensaràs que aquesta manera tan complicada que tenim els grans de dir –i fer– les coses no és prou entenedora per a tu. "¿Me lo puedes explicar más fácil, para que yo lo entienda?" No estic gaire segur de ser-ne capaç, i potser és millor que sigui així, però t'ho puc resumir en una sola frase.

Per a tu, petita, i per a qui ha fet possible que et conegués…
"te ciero muxo i nunca te olbidare".

dimecres, 6 d’abril del 2011

NO al NO

Aquest matí, xafardejant entre els blocs que segueixo, he trobat un text que m'ha fet reflexionar. És aquest (l'he traduït al català per allò de no tenir res millor a fer):

"El NO destrueix somnis i il·lusions, aspiracions, invencions, avenços de l'humanitat, patents, felicitat i benestar. El NO arruina més vides que una bomba atòmica, un tsunami o un terratrèmol. Converteix els vius en morts vivents, mancats d'il·lusió, d'aspiracions i de desitjos de superació."

Més enllà de la reiteració de conceptes, el primer que m'he preguntat al llegir-lo ha estat: d'on collons han tret el meu currículum? Els puc denunciar per divulgació pública de dades personals? Però tot seguit m'ha vingut un pensament al cap: i si el meu univers personal m'està deixant missatges encriptats per veure si reacciono d'una vegada?

Abans de seguir hauria d'aclarir que la frase no és certa. Per massa generalista. I és que el NO no sempre destrueix, no sempre implica un significat negatiu. Penseu un moment: si us preguntessin si estaríeu d'acord que us eliminessin la xocolata de la vostra dieta –o el sexe, que diuen que és un magnífic substitutiu– segurament preferiríeu tenir un magnífic i optimista NO ben a prop. I possiblement el mateix pensaríeu davant la possibilitat que us fessin la depilació a la cera sense anestèsia o que us sortís un herpes als genitals el dia de la vostra primera cita amb esperances. Però, és clar, aquests exemples no deixen de ser també generalistes –que de gent rara n'hi ha a tot arreu–. Però de fet, si acceptem generalitzar, que és com millor acostumen a expressar-se les persones, hem d'admetre que, efectivament, un NO implica en la seva pròpia definició la negació, i per tant la negativitat –que ara he de confessar que no sé si vol dir el mateix–.

Assumit això, he tornat a pensar en la meva vida, en la meva existència i en els meus NOs constants –porto dies fent-ho, però l'aparició d'aquest text m'ha ofert l'excusa perfecta per explicar-ho–. I admeto que jo, que en aquest tema em defineixo com un expert a jornada completa, tinc la sensació d'estar contínuament barallat amb la vida. Aquesta vida estranya i un tant –o un molt– cruel que sembla que s'hagi especialitzat en posar-me la mel als llavis per arrencar-me-la després sense pietat. La vida colla. Colla molt. I la meva reacció sempre ha estat la mateixa. NO, NO i NO. I ara, quaranta-tres anys més tard, he d'admetre que tant NO junt mai m'ha servit de res. D'excusa, com a molt. El problema és que, per culpa d'aquests NOs, he acabat perdent massa coses pel camí. Algunes massa valuoses com perquè com a mínim no intenti rectificar. Per algunes ja no hi seré a temps. Per d'altres, mai se sap. Però si no ho intento no ho sabré mai. I no em podria perdonar no haver fet ni tan sols l'esforç.

No serà fàcil. Perquè avui estic trist. Molt. Però diuen que la millor defensa és un bon atac. Així que sortiré a buscar la vida i potser sigui capaç de fotre-li als nassos abans que ella me la torni a fotre a mi. Si colla jo collaré més… i a veure que passa. Així que giro de nou l'avió cap amunt una altra vegada –com en els dies que tornava a ser feliç– i hi pujo al damunt. Sense vertigen. Sense por. Potser així, només potser, almenys deixaré de fer patir d'una puta vegada qui estimo –una de les meves principals habilitats–. Ho faré per tu, per tu… i per tu. I, per suposat, també per tu. Però sobretot, ho faré per mi. De moment, avui he augmentat un pes a totes les màquines del gimnàs. Necessitaré força. Molta.

diumenge, 3 d’abril del 2011

dissabte, 2 d’abril del 2011

Gracies Manolo, Puxa Sporting!

Tengo una pregunta para usted

Gairebé les deu de la nit. Ningú més al vestidor. Pensava que era l'últim a sortir del gimnàs però estava equivocat. El soroll sobtat de les dutxes i aquesta estranya mania que tenen alguns de cridar com a posseïts em fa notar que encara hi queda algú més lent que jo. M'afanyo a guardar la roba a la bossa quan em sembla sentir una veu que sona propera.

– ¿Tú has pasado toda la vida con la misma mujer?

"Collons, quina pregunta…" Penso. Continuo amb la bossa.

– Perdona, pero… ¿tú has pasado toda la vida con la misma mujer?

Em giro, estranyat, i descobreixo un individu amb una dessuadora vermella plantat darrera meu.
– Em parles a mi?
– Si, te preguntaba si has pasado toda tu vida con la misma mujer.

M'el miro amb cara de contestar-li amb una altra pregunta: "Perdona, ens coneixem?" Oficialment la resposta és no. Oficiosament podríem dir que sí, més o menys. De vista, és clar. De vista posterior, per ser més exactes. És el paio amb el que sovint coincideixo a l'hora de marxar, i, per aquelles coses que tenim els tios d'escollir sempre la mateixa dutxa –també ho feu, això, les dones?–, el que m'ensenya el cul durant aproximadament cinc o deu minuts dos cops per setmana. Ara que m'el trobo de cara la veritat és que no guanya gaire.
– Doncs… no. La veritat és que no. Però, a que ve, aquesta pregunta?
– Este, que me dice que no me case. Que las mujeres te arruinan la vida.

I sense que ningú el demani, apareix "Este", un energumen en pilota picada i tovallola en mà, amb més pèl a la panxa que al cap, que va deixant un regueró d'aigua per tot el vestidor.

– Yo lo que pienso es que la vida es demasiado bonita para desperdiciarla con una sola mujer.
– Y yo le digo que depende. Que habrá a quién le habrá ido bién casándose y a quién no ¿no crees?
– Doncs, home… sí. De tot hi deu haver, suposo. – No entenc res, ho confesso. Mentrestant, la meva esgotada neurona em mira com dient: marxem d'aquí, ja!
– A este lo que le pasa es que va de bueno, y las tías se aprovechan de él. Y yo le aconsejo que las disfrute, que vaya de flor en flor y se aproveche mientras pueda, que luego se echa a faltar.
Bueno, mireu, es que jo, a aquestes hores de la nit, no estic per reflexions gaire profundes. Així que jo vaig passant, eh? Va, bona nit.

Noto una certa mirada de sorpresa en els seus ulls, com afirmant…"que tio más raro…". I amb cara d'estorat obro la porta mentre la seva particular tesi sobre les relacions personals continua… cada cop més fluixet, més fluixet… afortunadament.