Meditar canvia el cervell

Moltes persones que practiquen la meditació relaten el benestar que hi troben. Els científics comencen a creure que, igual que s'exerciten els músculs, es pot arribar a entrenar el cervell i canviar-ne l'estructura.

Cada cop hi ha més indicis que l'estat introspectiu de la meditació pot promoure grans canvis. Des de fa un temps, els neuròlegs i el mateix Dalai-lama col·laboren per esbrinar els efectes d'aquesta pràctica sobre el cervell. Al món hi ha en marxa 120 projectes de recerca relacionats amb els efectes de la meditació, segons el registre de Clinicaltrials.gov, la base de dades mundial que recull els assajos clínics finançats pels instituts nacionals de salut dels Estats Units. Són estudis que han observat els efectes beneficiosos de la meditació en persones amb càncer, malalts del cor, estrès posttraumàtic, insomni i addiccions. La meditació no cura, però els resultats de molts d'aquests treballs demostren que la seva pràctica té un paper a l'hora de reduir la resposta a situacions estressants que, finalment, es tradueix en una millora física. No hi ha consens en el tema, però es creu que se'n poden notar els efectes si es practica entre 20 i 40 minuts al dia.

No parlem d'un benestar momentani, sinó de canvis en el cervell que fan veure (i viure) la vida d'una altra manera. Aquests efectes neurològics els ha estudiat a fons Richard Davidson, de la Universitat de Wisconsin, que ho investiga amb els monjos tibetans i que compta amb el suport del mateix Dalai-lama. Mitjançant tècniques de diagnòstic per la imatge, ha aconseguit introduir-se en el cervell de més d'una dotzena de monjos tibetans que fa entre 15 i 40 anys que mediten vuit hores diàries (en total, acumulen entre 10.000 i 40.000 hores de meditació). L'investigador ha pogut veure que l'estructura i configuració del cervell d'aquests autèntics "atletes cerebrals" –així els anomena– és diferent de la de les persones que no mediten.

Empatia i atenció

Quins són els canvis al cervell dels grans meditadors? El nostre cervell és un entramat complicat en què les neurones es comuniquen formant circuits, que utilitzen elements químics, com els neurotransmissors i l'electricitat. Certs processos neuronals en què intervé la producció d'ones gamma estan més coordinats al cervell de les persones que mediten més hores. Aquesta sincronia no és habitual i es tradueix en més eficàcia en tasques cognitives com ara atendre, aprendre o fer servir la memòria de treball.

També s'han observat canvis en els circuits del cervell involucrats en el processament de les emocions. L'ínsula és una de les estructures del cervell on van observar més activitat en els monjos budistes que en les persones que no mediten. Té un paper clau en la representació i la detecció de les emocions, així com en les respostes corporals com ara l'augment del batec del cor o de la pressió arterial. I com més temps es dedica a la meditació, més intensa és l'activació d'aquesta zona. Els investigadors també han observat canvis en el lòbul prefrontal, que té un paper clau en la capacitat d'empatia i de percebre l'estat mental i emocional dels altres. Els investigadors suggereixen que els bons sentiments es poden entrenar.

En altres estudis en malalts amb dolor crònic que practiquen la meditació fets per la Universitat de Manchester s'han demostrat altres canvis en el còrtex prefrontal involucrats en els mecanismes que, a nivell neurològic, intervenen en la reaparició del dolor. Si s'entrena el cervell per viure el present s'evita que anticipi esdeveniments negatius futurs. Això explica que s'observin menys recaigudes en persones amb depressió crònica.

Emocions positives que poden millorar la salut i el benestar

La meditació es pot traduir en emocions, i els canvis en les emocions incideixen sobre la resta de la salut. Els experts creuen que al voltant del 25% de totes les patologies tenen una base o origen psicosomàtic. És a dir, que o bé estan originades per les nostres emocions o bé, almenys, les nostres emocions fan que la malaltia empitjori o millori.

Les malalties psicosomàtiques ataquen, sobretot, l'aparell digestiu, la pell i el sistema cardiovascular. Es manifesten a causa d'emocions com l'ansietat, l'ira o l'angoixa. Quan el que passa a l'entorn provoca emocions negatives, l'activació del cervell canvia. S'alliberen neurotransmissors com la noradrenalina o la serotonina, necessaris per a moltes funcions del cervell, en una quantitat adequada. Quan n'hi ha un excés, poden alterar l'equilibri del cos i provocar respostes negatives. Si no es resol la situació d'emergència o la manera en què l'individu l'afronta la dolència, la malaltia es cronifica.

Les emocions positives generen sensació d'alegria i ens reforcen. Les negatives ens debiliten. Hi ha una somàtica positiva, amb una resposta orgànica que millora la salut general. Enamorar-se, sentir-se motivat per la feina, gaudir d'un bon menjar o de la companyia dels altres estimulen la mateixa zona del cervell, el circuit plaer-recompensa. Fan que alliberem un neurotransmissor, la dopamina, que genera aquesta sensació positiva que es tradueix en un benestar general.

També passa quan som amables, encara que la situació que visquem sigui en principi negativa i estressant. Davant l'adversitat, amb una actitud positiva també s'obté una resposta social positiva. Per aquest motiu, cada cop és més freqüent que els professionals de la salut recomanin la pràctica de la meditació a molts malalts.

__ 

Cut & paste d’un article que el diari Ara ha recuperat per a la seva edició digital d’estiu. Si sou dels que, com jo, que encara aneu amb la "L" penjada al clatell pel que fa aquests temes, us recomano que el llegiu. Els efectes són, com a mínim, engrescadors. De moment, a mi m’ha ajudat a reafirmar-me com a persona i a veure la vida des d’una vessant més positiva. Em quedo amb la frase "…els bons sentiments es poden entrenar". Doncs a entrenar fort!

El nen que tots portem dins

Endreçar té aquestes coses, que surten records de sota les pedres. Aquest, però, m'ha fet somriure. El reconeixeu? Potser si us l'imagineu amb un nas més prominent –que déu n'hi do la criatureta– i més panxa us sonarà.

Ara ja podeu deixar comentaris del tipus: "…ai, que mono!" o "…doncs de petitó sí que eres guapet". Jo també us estimo. Si us porteu bé, en posaré més, que n'hi ha de millors –però les haurem d'ordenar cronològicament, no?–.

La vida sigue igual… eh, Mou?

Tot i els nombrosos canvis que està experimentant la meva vida, m'encanta saber que algunes coses es mantenen invariables.

Tornarem a lluitar,

tornarem a no sofrir… gaire,

tornarem a vèncer.

Aquest any ens ho passarem bé. Segur.

Gràcies, Barça.

Tot en ordre

Ja està. Vaig arribar a dubtar si algun dia seria capaç de fer-ho però finalment vaig enllestir la que, segur, ha estat la tasca més complicada de la meva vida. Ahir, per fi, vaig acabar de buidar, netejar i endreçar els armaris de casa. Sabia que seria una experiència difícil però no era conscient de fins a quin punt. Però ara ja està fet. Després de tres matins complets –les tardes me les he reservat per esbargir-me una mica, conscient que ho necessitaria–, interromputs contínuament per moments de pausa, d'asseure's a pensar, a mirar, a llegir, a recordar… a plorar; després d'omplir caixes i bosses de roba i complements diversos –com us ho feu, les dones, per tenir tanta roba?–; després de tres viatges consecutius a la deixalleria –devien pensar que estava de mudança– ara, per fi, he pogut començar a tancar definitivament l'etapa més trista de la meva vida i obrir-ne una de nova, que segur ha de venir plena d'una felicitat que ja em mereixo.

"Deixa passar el vent per les finestres del nord,

deixa passar el vent, que t'airegi tot el cor."

És difícil controlar les emocions en un moment així. Descobreixes racons de casa que no sabies ni que existien i de cada un d'ells n'apareix un record. I al seu darrera, una punxada. Les pitjors, les inesperades, aquelles que ja no hi pensaves i surten camuflades entre llençols plegats o dins una caixa misteriosa que creies no haver vist mai. Fer tria no és tasca senzilla, quan se suposa que hauria de ser-ho. Tot fora i ja està. Tot? No, potser tot no. Jo he portat a donar roba i complements; he llençat coses velles, algunes que reconec me n'alegraré de no veure mai més; he reciclat papers, documents, testimonis amb nul valor material però en ocasions sí sentimental… Però m'he guardat una caixa on he recollit els records més valuosos. Aquells que segur, seran sempre per a mi, i ningú, ningú mai no em podrà prendre. Una caixa on he ordenat amb tota la tendresa i l'amor que he estat capaç els seus petons, les seves abraçades, les seves carícies, la calor de la seva pell… i sobretot, el seu somriure. Aquesta caixa, però, no ocuparà espai al meu nou armari ordenat. Només ho farà al meu cor.

Tantes emocions m'han fet recuperar per una estona una antiga costum que creia començar a tenir superada. Aquest cap de setmana he tornat a plorar com mai. Massa cops seguits per encaixar-los tots dret. Però crec haver-me adonat d'un detall important. Per primera vegada en molt temps he notat que el meu dipòsit de llàgrimes ha entrat en reserva. Sí, durant aquests tres dies he vessat tot el que calia, sense impedir-m'ho ni tan sols qüestionar-m'ho, però ara toca deixar de plorar. I toca fer-ho per començar a somriure de la manera més sincera que en sigui capaç. A partir d'ara, cap pas enrere. Cada pas enrere és una petita derrota. Jo ja he viscut tota la vida derrotat, i això és tot el que he aconseguit. A partir d'ara em ve de gust sortir a guanyar cada partit que jugui. Només així tindré opció a gaudir de la victòria.

I un cop fet el pas més difícil, reconec que la primera sensació és lleugerament contradictòria. Per una part, em costarà acostumar-me a veure l'armari mig buit. No m'en faig a la idea d'haver de compartir el meu espai amb el no res. Diu que l'amor es nodreix de l'absència. No ho sé pas. No ho crec. Però per una altra, em sento feliç d'haver desencallat d'una vegada una cadena que m'oprimia el pit des de fa temps. No som conscients que, a estones, els records poden arribar a emmanillar-nos de tal manera que no ens deixen gaudir de les coses precioses que ens ofereix el present. I el meu present necessitarà ben aviat un espai als armaris de la meva vida. N'estic convençut. I ara, a més, ho podrà fer en un armari més endreçat que el d'en Mickey Rourke a Nou setmanes i mitja. Tot en ordre… i mai millor dit.

"Deixa passar el vent, que s'endugui el teu dolor,

deixa que et recordi perfumada de claror."

Quan entrava a casa després de l'últim viatge a la deixalleria, a la porta he vist com es creuaven la tristesa sortint i l'alegria entrant. S'han intercanviat una salutació breu però cordial, i la tristesa ha marxat escales avall amb la serenitat de qui entén que havia arribat el moment de retirar-se. L'alegria m'ha fet una abraçada que m'ha fet posar una mica vermell. L'he convidat a entrar, és clar. Li he ensenyat el meu nou armari en el mateix moment que descobria en l'habitació una llum diferent, una claror a la que no hi estava acostumat. Ens hem somrigut. Ens hem caigut bé. Crec que avui es quedarà a dormir…

…i el mar, sempre el mar

Amics, amics, amics… un tast de veritable amistat condensada en un parell de dies. Diferents caràcters, diferents estils, diferents pensaments, diferents actituds… diferents en definitiva, però tots amb un denominador comú. Tots formen part del top-ten de la gent que estimo –estic preparant el post "definitiu" sobre aquest tema però no patiu, que, com deia l'ex-president, avui no toca–. No hi eren tots els que són però tots els que hi eren ho són d'una manera sincera. Aquells que sé que mai no em fallaran. Perquè mai no ho han fet. Són en bona part responsables directes de la transformació que està patint –gaudint– la meva vida. Són els que, sense que ningú els ho demanés, van fer la feina prèvia i feixuga d'aguantar-me a pols mentre jo no feia cap esforç per mantenir-me a la superfície. Van perseverar tot i tenir motius més que suficients per deixar-ho córrer. Però van continuar estant al peu del canó tot i saber que no hi ha èsser humà capaç de donar un cop de mà a qui no es vol deixar ajudar. Sabien que l’única possibilitat de canvi havia d'arribar per la via del cor i van saber esperar. Després, quan finalment la il·lusió va instal·lar-se de nou a la meva vida van ser els primers en mostrar-me la seva felicitat en resposta a la meva i, lluny de donar-se el que hauria estat un merescut respir, van augmentar la intensitat de la seva entrega fins assegurar-se que no abandonés aquest nou camí recentment descobert. Segur que, quan tot va trontollar, l'ensurt de pensar que el seu esforç cauria en sac trencat va ser important –per uns moments també jo ho vaig pensar– però llavors vaig ser jo mateix qui, per una vegada, va fer l'esforç de no tornar enrere, de no caure de nou en el pou del qual havia començat a sortir… i de lluitar, lluitar, lluitar pel que realment vull. Avui, és important que tots sàpiguen el que han significat en aquells moments i el que signifiquen ara per a mi. Sense ells segurament no seria res. Avui sóc algú nou. Gràcies a tots.

Sopar a tres. Divendres era un dia especial, ple de sensacions d'alegria i enyor, i sabia que alguna cosa es remouria dins meu. Per això pensava que un sopar amb algú molt proper seria un bàlsam reparador a una possible sobredosi de sentiments. Als bons amics no cal donar-los gaire explicacions per que t'entenguin a la primera. O potser no –que siguin amics no implica que combreguin amb el teu pensament–. Ell parla, gesticula, riu, opina, discuteix, s’exalta… –a estones amb coneixement de causa, i d'altres no tant, ell és així–. Ella escolta, escolta, escolta… Trobar gent com ells és més difícil que fer una copa "last minute" a Molins de Rei més enllà de la mitja nit. Un 10 com a parella. Un 10 com a amics.

Sopar a dos. Per si encara quedava alguna escletxa oberta del dia anterior, per dissabte al vespre em vaig regalar una cita especial. Un altre sopar –a mi m'agrada molt menjar– amb un amic amb majúscules. Em venia especialment de gust un mà a mà amb ell. Li vaig propossar d'anar a sopar a prop del mar, conscient que per a mi seria una autèntica prova de foc. Feia molt que no anava a veure el mar cara a cara. I el mar que volia veure no era un mar qualsevol. Era un mar ple d'històries personals, ple d'alegries viscudes, ple de moments especials i sentiments a flor de pell. Però sabia que amb ell al costat, contradient el que sempre diu, tot seria més fàcil. Efectivament així ho va ser. Vam quedar a les nou, però vaig arribar-hi abans per "provar-me" tot sol. La primera sensació va ser que, sense dubte, alguna cosa s'agitava dins meu, però passats els primers instants vaig constatar amb alegria que també comença a estar superada, posicionada en una segona fase, més serena, des d'on les coses es veuen amb certa nostàlgia, però ara els records comencen a substituir les llàgrimes per somriures de complicitat. De sobte em va envair una felicitat neta, i vaig anar a sopar convençut que, efectivament, ho estic aconseguint.
La connexió amb aquest amic és immediata i recíproca. Sóc conscient que moltes coses que li confesso no les acaba d'entendre de la mateixa manera, però m'afalaga el rol "d'esponja" que adopta, absorbint i aguantant amb paciència envejable una i una altra vegada mil versions de la mateixa història. Com més atent escolta ell amb més vehemència m’expresso jo… –no sé si per alguna estranya afició a atabalar-lo o per comprovar on és el seu límit de resistència–. En èpoques anteriors ens n’hauríem rigut de les circumstàncies i ara… ara també ho tornem a fer, i tant.

Un e-mail de somni. A les tres de la matinada ens acomiadàvem fins a la propera, després d'haver degustat un bon àpat, un parell de copes i sobretot, molta companyia. Tres passes més enllà vaig sentir la necessitat d'agrair-li tot el que fa –i ha fet– per mi. D'agrair-li que sigui el meu amic. Un sms tan escarit com sincer semblava tancar una nit per repetir. Però encara quedava una sorpresa final. Un e-mail provinent d'una recentment retrobada amistat que demanava pas entre la nostra conversa virtual. Un correu electrònic que narrava un somni personal que em va trasbalsar i emocionar. Un somni on els protagonistes eren molt propers i el final… bé, el final era el somiat. Desconec si en els somnis es pot escollir el final o aquest ve donat pel guió, però que algú pensi en explicar-te un somni a certes hores de la matinada no pot ser fruit de la casualitat. La resposta mereixia ser sincera i sobretot espontània, sorgida de l'emoció del moment. I l'entorn no podia ser més favorable. Sense ni tan sols plantejar-m'ho, havia baixat a la sorra de la platja, ara deserta i fosca. Em vaig asseure davant del mar… i vaig plorar.

…i el mar, sempre el mar. Tot, absolutament tot, està connectat. Jo havia anat al mar a netejar, a posar a prova els meus sentiments, a buidar el cor de certes sensacions per deixar espai a les noves que han d'arribar. Havia anat al mar a gaudir, a riure. I havia acabat plorant sol a la sorra humida. Però les llàgrimes que em baixaven per la galta no eren pas de tristesa, sinó d'emoció continguda. De plena confiança. Aquell mar que m'ho va donar tot per dues vegades, ara estava de nou davant meu anant i venint com sempre ha fet. Amb energia. Una mica remogut, com jo, com volent demostrar-me que alguna cosa s'està movent a dins seu… i a dins meu també. Amb un somriure li vaig demanar un últim esforç. Ajuda'm, si us plau. Com sempre, semblava fer-se l'interessant, com si no estès pendent de les meves peticions. Seguia enviant-me ones i enduent-se-les abans no pogués gaudir-les. Finalment, s'em va quedar mirant, em va picar l'ullet i, des del meu interior, vaig poder escoltar una veu suau, dolça, que em deia: tot està per fer, però tot és possible.

Desig 05. Un somriure

Avui formularé un desig en veu alta. Serà breu però el més sincer que mai hagi demanat des d'aquest bloc. Però aquesta vegada no el demanaré per a mi, si no per algú molt especial que, encara que segurament no en sigui gaire conscient, porto ben a dins del cor.

"Mai no deixis de somriure. Perquè aquesta serà la millor garantia que tampoc ho faran tots els que t'envolten i t'estimen."

Feliç "cumple", princesa.