dilluns, 31 d’octubre del 2011

Clic, clac

– Hola… com et dius?
– Delai, i tu?
– Nuc.
– Nuc? Quin nom més estrany. No l'havia sentit mai…
– Ja… és que no és massa freqüent. T'agrada?
– Sí, sí… és… curiós.
– Et puc convidar a una copa?
– Eh… doncs… sí, d'acord. Gràcies.
– El mateix que estaves prenent?
– El mateix sí, si barrejo perdo el control…
– He, he… vaja… doncs de moment, demanarem el mateix…
– Ha, ha… sí, millor.

clic!

– I véns sovint, per aquí?
– Doncs vaig estudiar Microbiologia a l'Autònoma, però no vaig acabar la carrera. Potser algun dia la reprengui. I tu?
– Només un parell de vegades. Abans teníem més costum de sortir per la zona del centre, però algú ens va parlar d'aquest local, i vam provar. Tu has vingut sola?
– No ho sé. Vaig estar a un programa d'intercanvi a Irlanda durant un any. Em va anar molt bé per perfeccionar l’anglès, que sempre és bo. Tu a què et dediques?
– Sortíem tots junts amb una colla. Érem uns deu, entre nois i noies, gairebé tots aparellats. Però no sé que passa darrerament que les parelles cada dia duren menys i ara sembla que tornem a tenir la tendència a sortir només els nois.
– A mi m'agradaria entrar a treballar a algun laboratori per poder fer recerca, que és el que em motiva. Però ara no sembla el millor moment per a les bones oportunitats. Tu treballes?
– No, jo ara estic sol. Fa gairebé uns sis mesos que ho vaig deixar amb la meva noia. Incompatibilitats de caràcter, ja saps…
– Sí, tens raó… però espero trobar feina aviat, perquè amb aquesta crisi…

clac!

– Fa calor, aquí dins, no?
– Fa força calor, sí.
– Vols que anem a un altre lloc?
– Coneixes algun local que estigui bé, aquí a la vora?
– Podem anar a casa meva, si vols. Tinc el cotxe a la cantonada.
– Perdona, però… no vas una mica massa de pressa?
– Vols anar-hi o no?
– Pensava que no m'ho demanaries mai.
– Així que… anem?
– Anem.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Es diu Nel·la

Fins fa quatre dies, ningú no sabia el seu nom. Simplement tots la coneixíem per "cigronet"… o "cigru", directament. I és que, per desig explícit dels seus pares, els metges tenien ordres de no parlar més del compte i ningú no sabia si arribat el moment hauríem de comprar els paucs de color blau o rosa. Finalment, el passat dimecres al vespre es va desvetllar el secret més ben guardat… i avui és l'orgull més gran de tota la família.

Avui he conegut la Nel·la, i a hores d'ara encara no sé quin és el parentiu que m'uneix a ella. La Nel·la és la primera filla dels meus cosins Mònica i Gebran, i sembla ser que això em converteix en el seu tiet segon, o tiet "valencià" segons ha comentat ell de forma divertida. No ho sé pas. I suposo que tan se val, perquè el que realment em lliga a aquest "cigronet" de cinquanta centímetres d'alçada i encara no quatre quilos és senzillament l'amor i la tendresa que sento ara mateix. Només el fet que s'adormis als meus braços durant gairebé dues hores, de cop m'ha fet entendre el sentit literal de la frase "ser capaç de gaudir de les coses més petites d'aquesta vida". Per això, quan m'he quedat sol a l'habitació amb la meva cosina, i la petita, sense obrir els ulls, ha agafat el meu dit amb la seva minúscula maneta, com demanant-me: "ara no marxis, que estic la mar de bé", alguna cosa s'ha accelerat dins el meu pit. I quan he notat que de sobte la visió se'm tornava sospitosament borrosa –espero que la meva cosina no se n'hagi adonat– crec que per segona vegada a la vida he pogut imaginar el que deu significar el fet de ser pare.

Gairebé quatre hores després, enfrontat amb la meva pròpia imatge al mirall de l'ascensor de l'hospital, m'ha assaltat de nou un dubte que creia haver començat a oblidar…

Perquè ara?

Potser només és la constatació que em faig gran irremeiablement. Que els dies passen i el temps s'escapa com s'ha esmunyit l'aigua del mar que no he sabut retenir entre els meus dits.
Potser és la confusió de sorprendre'm amb un sentiment nou que creia que no anava amb mi, i que ha anat a aflorar quan menys ho esperava, sense pensar si era o no el millor moment de fer-ho.
O potser simplement és que les coses no són… fins que ho són.
Potser és una certa por a pensar si mai tindré una nova oportunitat.
O potser simplement és que m'estic estovant de manera alarmant, com una presa de xocolata que algú ha oblidat fora de la nevera en ple juliol.

Moni, Gebran, gaudiu molt d'aquest regal tan bonic. Us ho mereixeu.

Es diu Nel·la. I avui, per uns instants, m'ha fet tastar de nou el sabor de la felicitat.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

La porta dels tres panys


La porta dels tres panys
Sònia Fernández-Vidal
La Galera
2011

___

Si vols que passin coses diferents, deixa de fer sempre el mateix.

Qualsevol cosa que fem als altres o a la nostra Terra ens afecta molt més del que (…) us arribeu a imaginar. Per això, els xinesos diuen que "l'aleteig d'una papallona es pot sentir a l'altra banda del món".

(…) Les nostres eleccions defineixen qui som, i no les circumstàncies que vivim o les nostres habilitats.

(…) al cosmos existeixen totes les possibilitats, i nosaltres som responsables de crear la nostra vida.

Per anar on no se sap, cal anar-hi per on no se sap.

___


Un llibre que intenta explicar l'inexplicable… i se'n surt d'una manera sorprenent. La física quàntica a l'abast dels més escèptics.
Si teniu entre set i noranta anys… us agradarà. 

dijous, 6 d’octubre del 2011

Que tinguem sort

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat en mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses,
sols un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí ben llarg.

Que tinguem sort
Lluis Llach
I si canto trist, 1974

__

Que tinguis sort i que trobis el que t'ha mancat en mi.

Per si vols escoltar-la:
Que tinguem sort

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Wonderful tonight


It's late in the evening.
She's wondering what clothes to wear.
She puts on her make-up
and brushes her long blonde hair.
And then she asks me "Do I look all right?"
And I say "Yes, you look wonderful tonight."

We go to a party and everyone turns to see
this beautiful lady that's walking around with me.
And then she asks me "Do you feel all right?"
And I say "Yes, I feel wonderful tonight."

I feel wonderful
because I see the love light in your eyes.
And the wonder of it all
is that you just don't realize how much I love you.

It's time to go home now and I've got an aching head.
So I give her the car keys and she helps me to bed.
And then I tell her, as I turn out the light,
I say "My darling, you were wonderful tonight.
Oh my darling, you were wonderful tonight." 

Wonderful tonight
Eric Clapton
Slowhand, 1977

__

Para ti, amor. Estés donde estés. TQ.

Per si vols escoltar-la: