dimecres, 25 d’abril del 2012

Una petita història d'amor

Una barra d'un local qualsevol. Al seu damunt, tres cerveses fent companyia a desenes de gots mig buits. Hi ha poca llum. I aquesta, lluny de la seva comesa, és limita a una mutació constant de tons blaus i vermells. Entre ombres de colors, siluetes indefinides apareixen i desapareixen coincidint amb els esclats capriciosos i intermitents dels flaixos.

A fora, grups de fumadors es reuneixen desafiant un fred punxant. A dins, el local és ple, però sense les estretors recordades de l'estiu. La música fa ballar una bona part de l'aforament. Però no a tothom. El volum intens no permet una conversa fluida, que sovint es redueix a gestos convulsius, mirades pròximes i quatre frases curtes condensades a cau d'orella.

Tres amics compartint una amistat recentment estrenada. Entre ells, l’espontaneïtat d'una relació encara per descobrir. Les hores allarguen la nit repartint de forma indiscriminada el que ben aviat seran bons records. S'ho passen bé. Molt bé. Han sortit amb aquest objectiu i no els suposa cap esforç assolir-lo. Els agrada riure, però sobretot, els agrada regalar-se motius per fer-ho.
Ella mira al seu voltant i adreçant-se als seus companys de festa els diu en veu alta: aquesta nit sóc molt afortunada. I somriu. Sense esperar a rebre cap resposta, s'afanya a aclarir: …ara mateix no podria estar més ben acompanyada. Esclaten les rialles, ara compartides entre els tres. Entre mirades de complicitat, els dos amics s'hi apropen, i, situats a banda i banda, li xiuxiuegen a l’oïda: avui ets la nostra reina… i li fan un petó, un a cada galta. L'escena sembla pensada per a ser immortalitzada en l'àlbum dels records d'una nit diferent.
Riuen molt. El moment els diverteix i l’espremen al màxim sense complexos. Els rostres es dibuixen amb el traç de l'alegria de les ocasions especials. Les mirades s'entrecreuen a tres bandes sortejant els feixos d'una llum cada cop més opaca. I de sobte, un sol pensament apareix per triplicat: tothom hauria de tenir la sort de viure un moment com aquest almenys un cop a la vida.

Però quan les mirades deixen de ser triangulars per convertir-se en lineals, aquestes s'alenteixen fins quedar gairebé aturades. I al fixar-se la mirada, també ho fan la música i la llum. La distància entre els seus ulls s'escurça lentament, presa d'un magnetisme inevitable, i abans que hi pugui haver cap reacció racional, els llavis d'ell es posen suaument sobre els d'ella. És un petó dolç, tendre, modelat amb la passió que demana el moment. És el seu primer primer petó, el que ofereix el sabor més excitant i alhora desconegut. Amb el temps aturat en mode de pausa indefinida, tot es gaudeix molt més intensament. Tan sols són uns segons, però suficients per guanyar l'espai necessari per ser assaborits com es mereixen. Tan sols són amics, però per uns breus, brevíssims instants, són molt més que això. I s'ofereixen, i s’entreguen, i es donen, i es mostren tal com són, i s'enamoren. Desitjarien que no acabés mai. Que aquest "ara" fos sempre "ara"…
Perduda la noció del temps, i a contracor, els llavis comencen a acomiadar-se per cedir de nou el protagonisme a uns ulls que, mentre s'allunyen, esbossen un senzill "gràcies".

Confosos però contents, mostren a la cara un somriure net i lluminós, fruit de la sorpresa i la satisfacció. Discretament, ella busca amb la mirada la complicitat del tercer amic, que mitigava la calidesa del moment apurant els últims glops de cervesa darrera seu. I aquest, sense pensar-ho, i abans que hi pugui haver cap reacció racional, busca amb els seus els llavis d'ella. És un petó dolç, tendre, modelat amb la passió que demana el moment. És el seu primer primer petó, el que ofereix el sabor més excitant i alhora desconegut. Amb el temps aturat en mode de pausa indefinida, tot es gaudeix molt més intensament. Tan sols són uns segons, però suficients per guanyar l'espai necessari per ser assaborits com es mereixen. Tan sols són amics, però per uns breus, brevíssims instants, són molt més que això. I s'ofereixen, i s’entreguen, i es donen, i es mostren tal com són, i s'enamoren. Desitjarien que no acabés mai. Que aquest "ara" fos sempre "ara"…
Perduda la noció del temps, i a contracor, els llavis comencen a acomiadar-se per cedir de nou el protagonisme a uns ulls que, mentre s'allunyen, esbossen un senzill "gràcies".

Tres amics, un sol sentiment. Un curt lapse de temps per a la reflexió… i pel gaudir. Un temps hipnotitzat per un pèndol oscil·lant i imaginari…

De retorn a la realitat, mica en mica la música torna a sonar i la llum a il·luminar. Tot és com era uns minuts abans però tot sembla tan diferent… Els rostres es redibuixen amb el traç d'una felicitat descoberta en l’inesperat. Les mirades s'entrecreuen de nou a tres bandes surant en un núvol de satisfacció i agraïment. I de sobte, sense demanar-ho, un únic pensament apareix per triplicat a les seves ments per instal·lar-s’hi per sempre més: tothom hauria de tenir la sort de viure un moment com aquest almenys un cop a la vida.

dimecres, 18 d’abril del 2012

Incendis

© de les fotografies: Bito Cels

"Hi ha veritats que només poden ser revelades amb la condició de ser descobertes… Heu obert el sobre, heu trencat el silenci…" Han calgut algunes estranyes casualitats perquè Incendis estigués a les nostres mans. Tenia Incendios a l'ordinador des de feia un any i mig, m'havia arribat per dos camins diferents, dos amics. Però alguna cosa m'impedia llegir-la… L'Oriol va trencar el silenci. Havia de ser ara, ara era el moment.
Com es parla d'una història d'amor? Vivint-la, deixant-se portar. "És el regal més bonic que em podien fer…" tenir la sort de poder viure de veritat aquesta mentida.
Incendiar-se cada vespre.

Clara Segura


Un cop de puny i una equació impossible de resoldre. Tinc la sensació (crec que tots la tenim) d'assajar una obra "important" (em fa vergonya l'adjectiu, però és això el que sento). Un boxejador amateur, espantat i furiós, mancat d'amor. Una jove professora de matemàtiques, experta en polígons, mancada d'amor. I el desert. I la urgent necessitat de saber qui som, d'on venim. D'entendre el llarg silenci de Nawal Marwan amb el cap, amb els punys, amb l’estómac i, finalment, amb el cor. Bufff! Que difícil, que apassionant, que bèstia! Wadji Mouawad ens explica el mateix que ens explicaven els grecs potser perquè, d'alguna manera, ens n'estàvem oblidant. Qui som. D'on venim. Em sembla que haurem de continuar assajant.

Julio Manrique


© de les fotografies: Bito Cels

"Ara que estem junts, tot va bé."

Per una vegada i sense que serveixi de precedent, aquest cop l'excés d'expectatives no ha suposat un llast insalvable. Les informacions que arribaven en forma de crítiques i comentaris eren d'una intensitat tan elevada que era difícil no ensumar la flaire de les grans ocasions. A l'hora de la veritat, la realitat ha satisfet amb escreix aquelles previsions. Perquè Incendis és una experiència que t'enganxa a la cadira durant les tres hores que dura l'espectacle. Duríssima i colpidora, aquesta història d'amor que lluita per fer-se pas enmig de la cruesa i l'absurditat de la guerra es presenta amb tanta delicadesa que es permet fins i tot oferir petites gotes d'"humor" que, per breus instants, trenquen el dramatisme i permeten uns moments de respir més que necessaris. Una tan escueta com magnífica escenografia, que ho mostra tot amb gairebé res, i una il·luminació que modela amb mestria l'espai i el temps, es converteixen en l'entorn ideal pel lluïment personal dels actors. És molt complicat no posar-se dempeus davant Julio Manrique… i sobretot, sobretot, davant Clara Segura. Grandiosa interpretació la seva! Sense oblidar el destacable paper de Xavier Boada, que sembla concebut per donar el contrapunt a la tensió extrema que a estones sura per damunt l'escenari.

Si no l'heu gaudit encara, feu un últim esforç per aconseguir una entrada… perquè Incendis s'ho val! Des d'aquest bloc, no puc més que felicitar a tot l'equip que ha fet possible un espectacle d'aquest nivell. Sense dubte, una de les millors experiències teatrals que recordo, que segur hauria estat la cirereta a una nit inoblidable si una maleïda faringitis no hagués decidit interposar-se entre l'expectativa i la il·lusió personal.

dissabte, 14 d’abril del 2012

Em sap greu… un altre dia serà!

Només una setmana ha estat suficient per que la vida m'enviés, i per duplicat, un missatge ben clar: "si pensaves que tot seria molt fàcil, anaves ben equivocat". I a fe que té raó. De vegades creus que tot et ve de cara i quan menys t'ho esperes, de cop topes amb un gris mur al davant que, per uns instants, no et deixa veure la llum. Fins fa poc, aquest mur, quan apareixia, era literalment insalvable. El pessimisme o l'excés d'expectatives feia que quan quelcom no sortia com jo volia, una mena de paràlisi emocional s'apoderés de mi fins inutilitzar-me gairebé per complet. Però amb el que no comptava la vida és que ara tot és molt diferent. Perquè el que abans em tombava ara em fa més fort. El que abans m'entristia ara ho veig amb uns altres ulls. No vol dir que no m'afecti, que ho fà, però d'una altra manera. Perquè el que abans semblava dependre de tothom ara només depèn de mi. I sobre el que només depèn de mi, jo en tinc el control absolut.

Així que, ho sento molt, però un altre dia serà! Cert és que no passarà aquesta per ser la millor setmana de la meva vida, tot i que va començar immillorablement i prometia grans, enormes emocions. Però encara em queda un dia i mig per endavant i, qui sap si encara m'espera alguna sorpresa amagada al girar la cantonada. Per si fos el cas, miraré de ser caut i… potser sigui jo qui la sorprengui a ella. Així que vaig a seguir gaudint d'aquest cap de setmana ennuvolat i rarot.

Sigueu feliços. Molt.

dijous, 12 d’abril del 2012

Tant amb tant poc

Un vespre entres a casa i te n'adones que, una vegada més, torna a ser buida. Però a diferència de les altres ocasions, notes que alguna cosa ha canviat. Un objecte, una imatge, una sensació, una olor… quelcom que et recorda que, per uns instants, aquell espai va tornar a tenir vida, a tenir color, a tenir alegria. I es nota perquè encara hi ha un somriure present en l'ambient, impregnant d'una llum inusual unes parets que fins feia ben poc havien estat uns freds i simples murs.

Els millors moments sempre arriben quan menys t'ho esperes. Però cal estar atent i predisposat a rebre'ls, agafar-los fort i gaudir-los amb tot, perquè sinó, potser passin de llarg i vés a saber quan tornaran a aparèixer. I aquests instants sempre brollen del més insospitat, potser del més insignificant. Hi ha qui els anomena els "petits detalls", hi ha qui prefereix parlar dels "plaers senzills". Són, sense dubte, aquelles vivències quotidianes que fan que la vida es posi en funcionament amb energia, però també amb harmonia, i sobretot, amb sentit. Aquelles per les quals val la pena aixecar-se cada matí i dir-se a un mateix… avui serà un gran dia: passejar per una platja deserta fins quedar amb els camals xops; dominar la millor vista de la ciutat des del punt més alt i, durant uns segons, sentir-se el rei del món; jeure al sofà amb una pel·lícula al davant i gaudir de tots els sentits deixant el de la vista per al final; córrer pel vessant d'una muntanya fins que s'enrampin les cames… I riure, riure, riure. Sobretot riure.

I, com ha de ser, les millors vivències sempre vénen de la mà de les millors persones. Aquelles que són tan cares de trobar quan un no les vol veure però que surten de sota les pedres si les demanes des del convenciment. Aquelles que fan que la paraula amistat agafi un significat especial. Tant especial que no t'importa que aquesta amistat s'acabi confonent fins modelar una altra tipus de relació, on les mirades donen pas a les abraçades, i aquestes a les carícies, i aquestes a… O potser no cal. O potser sí. Hi ha qui defensa la teoria que més val que l'amistat no surti mai del seu entorn més estricte pel perill de perdre’s i no saber tornar després. Em sap greu contradir-los però jo sempre defensaré el contrari. La veritable amistat ho serà sempre, per molt que s'endinsi en aventures més "arriscades". I si, arribat el cas, no és capaç de retornar al punt d'origen encara amb més intensitat és que no era mereixedora de ser considerada com a tal.

Un vespre entres a casa i te n'adones que, una vegada més, torna a ser buida. Però, a diferència de les altres ocasions, notes que alguna cosa ha canviat. I aquesta no és altra que la convicció que ara és més fàcil extreure de cada situació la part positiva. Només la que et fa somriure. Que el veritable sentit és gaudir de l'aquí i de l'ara, perquè, en definitiva, és l'únic que tenim. Que agrair contínuament també és una manera d'estimar. I sobretot, del convenciment que el que podria semblar un final no és més que l'inici d'una història molt especial.

Gràcies per haver-me donat tant amb tant poc.