divendres, 30 de novembre del 2012

Hi ha dies deliciosos que ve de gust recordar

Una proposta a cegues.
Una resposta afirmativa.
Un mes per endavant.
Unes quantes casualitats (…o causalitats?).
Una intuïció: m'agradaràs.
Una data, ahir.
Una confusió prèvia (per sort, només confusió).
Ara sí… una primera trobada.
La primera impressió: m'agrades.
Una cervesa.
Un començar a conèixer-se.
Una confirmació: m'agrades.
Flors i violes per sopar.
Una segona cervesa.
Un concert.
Una cançó, i dues, i tres…
Un hàmster que se'n va anar a Cuba sense avisar.
Una altra cervesa.
Unes rialles.
Un retrobar sensacions.
Una mica de calor.
Un portar un núvol al cap.
Un sobtat desig d'estar amb tu sota una col.
Una passejada.
Una altra cervesa.
Una conversa.
Una mirada.
Un sentir-se proper.
Un cigarret.
Una mica de fred.
Un ens tornarem a veure?
Una realitat: m'agrades molt.

Simplement… gràcies.

dilluns, 26 de novembre del 2012

I ara què?

Imatge original: Google

Bé, ja està. La gent d'aquest país ja hi ha dit la seva. I vosaltres sou, de nou, els que més suport heu obtingut. Segurament no tot el que us hauria agradat, ja m'imagino. La davallada de confiança respecte anteriors consultes ha estat important. Jo mateix, sense ser votant de la vostra opció, hauria apostat cegament per una majoria més àmplia. Però, sabeu què? crec que potser això pot arribar a ser positiu, encara que només sigui per garantir la nostra salut mental. Digueu-me desconfiat… però és que, per bé o per mal, el fet que pertanyeu a aquest particular club anomenat "política" fa que, amb una majoria absoluta a les butxaques, la temptació d'un canvi de jaqueta podria esdevenir una pràctica més habitual del que seria desitjable. I és que no seria la primera vegada que ens dieu una cosa pel davant i després ens en foteu una altra pel darrera… –i no és una manera de parlar–. Així que espero que els vostres nous companys de govern –confio que sabreu escollir correctament– us ajudin a deixar de banda possibles temptacions de desviar-vos del camí que entre tots havíem començat a traçar.

Sigui com sigui, us he de felicitar sincerament per l'amplia victòria assolida. Incontestable. Una victòria fonamentada en bona part en el que crec ha estat un missatge valent, que a estones ha semblat fins i tot sincer. I també, tot s'ha de dir, per l'escassa/nul·la qualitat dels vostres principals adversaris, que han basat la campanya en uns esperpèntics discursos buits de contingut. Els de sempre, amb l'absurd i ja repetitiu argument de la por. I els altres, improvisant a corre-cuita una "alternativa sensata" que no es creien ni ells, tot i que la fidelització del seu electorat ha esmorteït una patacada que es preveia històrica. I si a tot això sumem l'incontinència innata dels independentistes a independitzar-se fins i tot d'ells mateixos, el resultat és que us han deixat el camí més pla que l'encefal·lograma del negre de Banyoles. Així que, tot i que suposo no us servirà de consol, enhorabona pels resultats.
Però, dit això, la pregunta és… i ara què?

Doncs ara, si em permeteu un humil consell, crec el que cal és continuar. No serà fàcil, però ningú va dir que ho seria. Perquè sols no podreu, però junts sí. Perquè volem l'impossible per arribar al possible. I per assolir-ho, el que heu de fer a partir de demà és seguir fent el que millor heu fet en els últims mesos. Agafar les tisores, i tirar pel dret. Tan sols heu de tenir en compte que, ara, l'objectiu ha canviat lleugerament.

No ens falleu.

diumenge, 25 de novembre del 2012

Musho beti…!!!

Dels creadors de "Tenemos el borrador de un informe que involucra a Artur Mas i Jordi Pujol con unas cuentas irregulares en Suiza" ara ens arriba "Musho Beti, musho Beti… eh!, eh!".

Admeto que, avui, no hauria de perdre ni un sol segon en les bajanades d’en Mou i la seva cort. Avui no ho trobo seriòs. Perquè avui hauria d’estar per altres coses infinitament més importants. Perquè estic segur que el partit d’ahir no deixa de ser un intent més dels que arriben des de la capital per distreure la nostra atenció. Però no ho aconseguiran. D’acord que han fet que aturi per uns moments l’esborrany de post que estic preparant per aquesta nit –sempre que tot surti com espero, és clar– però jo, més enllà de l’aspecte purament esportiu, m’ho prenc com un senyal més que hem d’interpretar. Aquest vespre, si tot va bé, el Barça es distanciarà –potser definitivament?– del Madrid. I aquest vespre també, Catalunya ho farà d’Espanya –potser definitivament?–. Ahir va ser el nostre dia de reflexió. Espero que demà sigui el seu.

Que cadascú en faci la lectura que més li convingui, però, en tot cas… gracias pishas!!!

dimarts, 20 de novembre del 2012

Déjà vu (o la història d’una segona oportunitat)

Tarda de dissabte a l'Illa Diagonal. Les entranyes del centre comercial s'han disfressat d'enorme formiguer urbà. Obreres en la seva majoria, les petites formiguetes van i vénen col·lapsant els passadissos, amb més intenció de fer despesa en temps que no pas en diners. Moltes s'aturen davant els engalanats aparadors, però poques entren dins els comerços. Les que ho fan, remenen entre milers d'ofertes comparant models, talles i colors. I gairebé totes coincideixen en un únic gest comú: girar l'etiqueta que penja de l'objecte del desig, arrufar el nas… i tornar-lo a deixar allà on era. Coses de la crisi.


No recordo amb exactitud que m'ha portat a entrar en aquesta tenda de productes suposadament "naturals". Com passa sovint, la meva visita pretén satisfer més la curiositat que la necessitat. L'ambient que s'hi respira és conegut: música relaxant, aroma relaxant… aglomeració estressant. Em sembla que no m'hi estaré massa estona. Dit i fet. Amb cinc minuts i un parell de passejades ja en tinc prou.

Ens creuem a la porta, tu entrant i jo sortint. Els teus ulls, i alguna cosa més, no passen desapercebuts a la meva actual predisposició a rebre estímuls agradables, sobretot si aquests provenen d'una dona. Sobretot si aquests provenen d'algú com tu. Somric mentre m'allunyo fent esforços per no girar-me de nou, cosa que només aconsegueixo a mitges. Deu metres més enllà, la mateixa corba de satisfacció segueix dibuixada als meus llavis. Vint passes després la teva imatge continua present a la meva retina. Seixanta segons més tard decideixo que et vull tornar a veure.

Desfent el camí sobre les meves pròpies passes, en un instant torno a entrar a la botiga. Em reben la mateixa música relaxant, el mateix aroma relaxant… i tu. Et miro des de la distància. Uns texans de mides perfectes dibuixen les corbes de la feminitat amb sensual precisió. Una samarreta del color de l'esperança modela per davant la més gran de les temptacions i contrasta pel darrera amb el teu cabell ros, llarg, llis. Unes ulleres de muntura negra ressalten uns ulls grans, clars, intensos… diria que amables. Mal dissimulo un suposat interès en no sé què fins estar prou a prop teu com per sentir la teva olor. I penso… m'agrades.

Passejo per davant teu, per darrera teu, per la teva dreta, per la teva esquerra. T'observo discretament des de tots els angles. No sé quina vista m'agrada més. Si per mi fos, me les emmarcaria totes. M'encanta mirar-te a través dels forats que deixa el rústic teixit d'aquesta cortina de colors crus. M'embadaleix descobrir la teva silueta dins la insinuant transparència d'aquestes teles que, segons sembla, vénen de llunyanes terres orientals. Em fascina la teva imatge apareixent i desapareixent entre la gent que ens envolta, aliens a la meva cada cop més evident fixació. Ara et veig. Ara no. Ara sí. Ara no. Hi ha moments que les nostres mirades es creuen. M'agrada imaginar que aquest somriure entremaliat me'l dediques a mi. Són uns breus instants, però suficients per saber que ets allà. Suficients també per fer-te saber que sóc aquí. Sense pretendre evitar-ho, un estrany magnetisme fa que m'apropi lentament… i tu sembles fer el mateix.

– Perdona…
– …Sí?
– Mira, no ens coneixem, i sé que això t'estranyarà, però volia dir-te una cosa.
– És clar, digues…
– Potser et semblarà una ximpleria, però… a veure com t'ho dic. La veritat és que no és fàcil. Generalment jo no les faig, aquestes coses… m'has de creure.
– Caram… quin misteri…
– Haha… no, no tant. Bé, miraré d'anar al gra, perquè realment no sé com començar. El fet és que, fa una estona, quan ens hem creuat a la porta, no he pogut evitar fixar-me en els teus ulls… i en alguna cosa més, no ho negaré. Segur que tu no t'has adonat. Però, de sobte, he sentit una atracció especial. Un impuls que m'ha portat a estar ara davant teu per dir-te, simplement… que m'agrades.
– Vaja… mai hauria cregut que els meus ulls fossin especialment atractius… hehe…
– No te'n riguis, si us plau. Per mi sí ho són. I potser no siguin només els ulls, sinó el que transmeten. El que m'han dit quan hem creuat la mirada. Uf… perdona, és la primera vegada que abordo algú així, de forma tan directa i desvergonyida… en fi, pensava si…
– Escolta… jo…
– No, espera. Deixa'm que acabi. De fet, només em preguntava… et vindria de gust fer un cafè amb mi? No sé, si vols, aquí mateix hi ha una cafeteria, just al costat de la tenda de xocolates…
– Doncs…
– Sense cap compromís, eh? Entendria perfectament que em diguessis…
– M'encantaria.
– Com?
– Que m'encantaria anar a fer un cafè amb tu.
– De veritat?
– És clar, no estic gaire acostumat que una noia tan bonica em proposi d'anar a fer un cafè, així, sense conèixer-nos de res.
– No t'en fotis, eh?
– No m'en foto.
– Deus pensar que sóc una mica boja, oi?
– No, i ara. M'encanten aquesta mena de bogeries. I tots tenim les nostres, no et pensis. Si tu sabessis…
– Si sabés el què?
– Res, res, coses meves.
– Ah… bé. Així, doncs, anem?
– Anem. Però amb una condició.
– …?
– M'hauràs d'explicar quines són aquestes altres coses que dius que t'han agradat de mi.
– Fet.

dimecres, 14 de novembre del 2012

Ja ho sé

Ja ho sé que he de tenir clar que la vida no sempre es lleva amb la millor cara.
Ja ho sé que d'una vegada per totes he de reciclar les meves prioritats.
Ja ho sé que he d'esborrar per sempre el full de les meves obsessions.
Ja ho sé que he de plantejar-me com vull afrontar els propers anys, o dies… o minuts.
Ja ho sé que he de valorar el que tinc per damunt del que voldria tenir.
Ja ho sé que he de ser més sincer amb mi mateix, encara que ser-ho em faci mal.
Ja ho sé que he de reflexionar sobre si el que més desitjo en aquest món és realment el que em convé.
Ja ho sé que he d'esperar menys i fer molt més.
Ja ho sé que he de pensar l'indispensable… i obrir de bat a bat el vano de la realitat.
Ja ho sé que, durant una setmana sencera, hauria de colar-me cada dia al metro.
Ja ho sé que he d'estar més atent a les oportunitats que m'estan esperant.
Ja ho sé que he d'obrir els ulls i deixar de somiar truites que se m'acabaran cremant.
Ja ho sé que hauria de deixar-me dur per la música… i ballar, ballar, ballar.
Ja ho sé que he d'acceptar que el que hi ha és simplement el que m'he buscat.
Ja ho sé que algun dia he de començar a aprendre a ser feliç d'una altra manera.
Ja ho sé que, encara que només sigui per un instant, he d'oblidar que avui, a sopar, només hi haurà un cobert a taula.
Ja ho sé que he d'intentar convèncer-me que sense petons també puc anar a dormir, i que no em cal un "t'estimo" per estrenar noves il·lusions.
Ja ho sé que el dia que assumeixi tot això potser serà el dia que tot començarà a canviar.

Ho sé, ho sé, ho sé… i ho estic intentant, amb totes les meves forces. Us ho prometo.

I ja ho sé que hauria de deixar d'escriure posts beneits com aquest. També ho sé.

diumenge, 11 de novembre del 2012

Els teus ulls i alguna cosa més…

Tarda de dissabte a l'Illa Diagonal. Les entranyes del centre comercial s'han disfressat d'enorme formiguer urbà. Obreres en la seva majoria, les petites formiguetes van i vénen col·lapsant els passadissos, amb més intenció de fer despesa en temps que no pas en diners. Moltes s'aturen davant els engalanats aparadors, però poques entren dins els comerços. Les que ho fan, remenen entre milers d'ofertes comparant models, talles i colors. I gairebé totes coincideixen en un únic gest comú: girar l'etiqueta que penja de l'objecte del desig, arrufar el nas… i tornar-lo a deixar allà on era. Coses de la crisi.


No recordo amb exactitud que m'ha portat a entrar en aquesta tenda de productes suposadament "naturals". Com passa sovint, la meva visita pretén satisfer més la curiositat que la necessitat. L'ambient que s'hi respira és conegut: música relaxant, aroma relaxant… aglomeració estressant. Em sembla que no m'hi estaré massa estona. Dit i fet. Amb cinc minuts i un parell de passejades ja en tinc prou.
A punt de marxar, uns llibres exposats a prop de la sortida em criden l'atenció. N'agafo un de portada insulsa, com si l'hagués dissenyat un professional desganat: "Ahora yo. ¿Y si creas tu propio futuro en lugar de encontrártelo?". Mentre el fullejo em ve al cap un programa de televisió on l'autor desgranava els secrets per convertir-nos en els amos de la nostra vida, del nostre futur. Però… no havíem quedat que el futur no existeix? Potser no, però tan se val, decideixo comprar-lo. Potser després, o potser un altre dia, però me'l compraré.

Ens creuem a la porta, tu entrant i jo sortint. Els teus ulls, i alguna cosa més, no passen desapercebuts a la meva actual predisposició a rebre estímuls agradables, sobretot si aquests provenen d'una dona. Sobretot si aquests provenen d'algú com tu. Somric mentre m'allunyo fent esforços per no girar-me de nou, cosa que només aconsegueixo a mitges. Deu metres més enllà, la mateixa corba de satisfacció segueix dibuixada als meus llavis. Vint passes després la teva imatge continua present a la meva retina. Seixanta segons més tard decideixo que et vull tornar a veure.

Desfent el camí sobre les meves pròpies passes, en un instant torno a entrar a la botiga. Em reben la mateixa música relaxant, el mateix aroma relaxant… i tu. Et miro des de la distància. Uns texans de mides perfectes dibuixen les corbes de la feminitat amb sensual precisió. Una samarreta del color de l'esperança modela per davant la més gran de les temptacions i contrasta pel darrera amb el teu cabell ros, llarg, llis. Unes ulleres de muntura negra ressalten uns ulls grans, clars, intensos… diria que amables. Mal dissimulo un suposat interès en no sé què fins estar prou a prop teu com per sentir la teva olor. I penso… m'agrades.

Surto de l'establiment imaginant coses de tu… el teu nom, edat, caràcter, aficions… Si he de fer cas fer de la meva intuïció, crec que coincidim força, ens entendríem bé, segur.

Instintivament pujo les escales que porten al pis superior i, sense preveure-ho, em descobreixo dins una botiga de moda jove, plena d'estampats estranys de gust dubtós. La veig tota força igual i em dic: aquesta roba ja no fa per tu. Al meu voltant, quatre nanos que semblen fotocopiats al·lucinen amb el món cromàtic que se'ls presenta davant els ulls. I confirmo el meu anterior pensament: veus com això ja no fa per tu? Crec que no cal invertir més temps entre adolescents amb pantalons mig caiguts i opto per buscar una alternativa més adient al meu estil. Faig mitja volta, i allà, entre dessuadores i gorres de colors impossibles, ens tornem a trobar. Estàs captivadora lluint el teu cabell ros, els teus ulls clars… i alguna cosa més. Canvi de plans. Acabo de decidir que no passarà res per invertir una mica més de temps entre jovenalla d'estètica colorista, i poder així agrair aquest petit i inesperat regal. Et veig interessada en una samarreta horrible i per un moment la meva ment em traeix pensant que potser tens un "novio" raper i pretens sorprendre'l amb un detallet que li encantarà i que ben segur sabrà com agrair-te. Reconec que la visualització de l'escena no em motiva gens ni mica i, per uns instants, desitjo de tot cor que no sigui una premonició encertada. Però si no és així, que hi fas allà? Podríem convenir que venint d'una tenda de productes naturals no seria aquesta la seqüència més lògica. Però és la mateixa que he escollit jo, així que seria absurd buscar-li alguna explicació convincent. A no ser que… no, això no pot ser.
Per no capficar-me innecessàriament, opto per creure que la samarreta deu ser pel teu germà o per un cosí que la setmana vinent fa anys. Com per art de màgia, aquesta intuïció em deixa molt més tranquil i em permet seguir gaudint de la teva "companyia" eliminant de soca-rel qualsevol besllum de frustració prèvia.
Ens separa un mostrador d’escassament mig metre d'amplada. Tu no sembles gaire disposada a comprar res i jo ja fa estona que dissimulo. El meu interès no està precisament en cap dels articles que es mostren als expositors. Mentre et miro, m'entretinc traduint amb el mòbil els missatges gairebé encriptats que llegeixo en algunes peces i em diverteix pensar la quantitat de bestieses que acaba portant la gent impreses al pit sense ni tan sols saber-ho. De sobte, veig que tu també agafes el mòbil i llegeixes el que suposo és un missatge. Em sorprèn un somriure d'encís. Potser és un senyal? Potser estem sincronitzats? Sóc plenament conscient que dues persones alhora amb el mòbil a la mà no seria precisament la situació més curiosa del món –ho seria molt més dues persones que no el miressin –, però em fa reflexionar sobre la màgia de les coincidències. I que aquesta no és la primera, ni la segona, sinó ja la tercera vegada que les nostres vides trien el mateix camí… Recordo que, no fa massa, vaig llegir que quan formulem desitjos a l'univers, aquest ens envia avisos en forma de sincronies per comunicar-nos que ha rebut les nostres peticions. I no puc evitar riure al pensar… mira que com sigui veritat…
Observant-te amb el telèfon a la mà penso que m'agradaria tenir el teu número, per enviar-te un missatge que et provoqués un somriure. Un somriure que encara no conec i que, a hores d'ara, m'encantaria gaudir. Un missatge que aniria seguit d'un altre, i d'un altre… i que et provocaria un nou somriure, i un altre, i un altre… ves a saber si fins a seduir-te… ves a saber si fins a enamorar-te.

La situació comença a divertir-me, però assumeixo que potser el millor serà retornar al món dels adults i continuar amb l'objectiu que m'havia dut fins allà, que, a hores d'ara, reconec haver oblidat per complet. Em dirigeixo cap a l'exterior quan veig, astorat, que tu fas el mateix. Camines a escassament dues passes davant meu. Et segueixo assegurant-me de mantenir la distància òptima que em permeti assaborir amb la mirada cada centímetre de la teva esquena –i una mica més avall– i les teves cames –i una mica més amunt–. Sota el mateix arc de la porta t'atures de cop i he de fer un gest brusc per no endur-te'm per davant, la qual cosa, ho he de reconèixer, m'hauria encantat. Em dediques una mirada de disculpa on puc llegir quelcom semblant a "perdona, no sabia que estaves darrera meu", a la que responc amb una altra molt més obvia: "tranquil·la, a qui no perdonaré mai és a mi, per haver-te esquivat amb tanta destresa". Continuo endavant quan intueixo que ara ets tu qui està al meu darrera. Crec escoltar el suau repicar de les teves passes, em sembla recordar el teu perfum. El teu reflex al vidre de la tenda de llenceria que s'ens acosta m'ho confirma. La imatge de la teva silueta, coincident nítidament amb la del maniquí exposat, és torna tan explícita i suggerent que està a punt de provocar-me un col·lapse respiratori.

Amb el cor encara accelerat, m'aturo davant l'aparador, amb la intenció que, de nou, passis tu al davant, per tal de tornar a disposar de la vista més privilegiada. Però aquesta situació, potser per massa esperada, no es produeix. Amb un lleuger gir del cap puc veure't de reüll, a menys d'un metre de mi, interessada en un conjunt preciós de color indefinit. Fem bona parella, aquí, tots dos junts, embadalits mirant roba interior femenina. En un moment, el mateix dubte que planeja sobre el meu cap… comença a fer-ho també dins el meu pit. Voldria quedar-me allà, al teu costat, però sóc conscient que una excessiva atenció sobre aquestes provocadores peces podrien fer que mal interpretessis el meu interès, així que opto per posar-me de nou en marxa, tot i sabent que això m'allunyarà de la zona "calenta", i, el que és pitjor, també m'allunyarà de tu.

Camino amb pas lent, pausat, mentre no puc evitar imaginar-te seduint-me amb aquest modelet "d'infart" que acabo de deixar enrere, i que, a partir d'ara, passarà ja, ineludiblement, a formar part de la nostra curta però alhora excitant "història".
Però, a diferència d'abans, ara no sento que vinguis al darrera. Simulant un oblit absurd, em giro per observar-te una vegada més, però l'únic que em trobo és la fredor d'una inesperada absència. L'espai que envolta l'aparador és buit, i el maniquí que abans t'ha fet de model no sap explicar-me on has anat. Et busco pels passadissos propers, pels comerços que t'imagino afins. Però trobar-te de nou enmig del formiguer esvalotat sembla, ara per ara, una tasca gairebé impossible. I, per primera vegada, sento una incomoditat que no m'agrada. Una incomoditat que no comprenc però que identifico amb il·lògica lucidesa. La incomoditat d'una enyorança encara inexplicable.

De cop, un imaginari globus de fum esclata davant meu. Quan escampa la boira, tot sembla veure's més clar. Somric i penso que és el que havia de passar, perquè, en el fons, potser res d'això no tenia cap sentit. Tot i així, m'agrada pensar que, encara que per uns breus instants, ha estat bonic. Ara, el joc ha acabat. Probablement no et veuré més, però et guardaré a l'àlbum dels records divertits, a la caixeta dels somnis que podrien haver estat realitat.

Faig un esforç per recuperar d'una vegada el veritable motiu pel qual em trobo passejant pel centre comercial. Ara mateix no acabo de trobar la resposta però tant se val, ja vindrà. Avanço absent pel passadís que m'ha de portar de nou al pis inferior, d'allà on veníem. Quan començo a baixar les escales, una reveladora imatge travessa com un estel fugaç la meva ment. És el títol del llibre que he estat a punt de comprar… "¿Y si creas tu propio futuro en lugar de encontrártelo?". I de cop, una temptadora idea disfressada de repte m'envaeix… i perquè no?

Així que, de nou, torno enrere recuperant els primers graons, i amb ells la teva visió, la teva presència, donant voltes sobre com ho aconseguiré. Com ho he de fer per tornar a veure't? Pensant-hi molt? Pensant-hi fort? Decidiré jo el moment i el lloc on ens retrobarem? Tan sols d'imaginar-m'ho, la idea m'excita. Si de mi depengués, ens retrobaríem ara, aquí… ja!

Quan apareixes de sobte de darrera l'enorme columna, la meva pètria reacció no té res a envejar a la dels maniquins que ens vigilen immòbils darrere els vidres. Fa uns instants semblava del tot impossible però ara et torno a tenir al davant… Una vegada més, no puc evitar mirar-te els ulls… i alguna cosa més. Una rialla m'il·lumina el rostre quan comprovo que tu fas el mateix. Per fi, el teu somriure. Net, seductor, entremaliat, i, a més… tot per a mi. Si abans et veia bonica ara et veig preciosa. Tu també ets conscient que hi ha algun magnetisme especial entre nosaltres? Al creuar-nos estic temptat d'aturar-te, d'explicar-te el que acaba de passar… el que porta bona part de la tarda passant… però potser no cal, probablement tu ja sàpigues perfectament de què es tracta. Però, sigui el que sigui, ara ja no vull aturar-ho. Necessito saber si tot això és real o només és fruit de la meva malaltissa imaginació. Canvio de passadís, camino a pas ferm en direcció contrària a la teva, envolto aquesta concorreguda sabateria seguint-te amb la mirada a través dels aparadors transparents fins que desapareixes, cada cop més menuda, de nou darrera la columna. Torno a sortir pel costat oposat… i allà, entre desenes de passejants aliens al nostre joc, et torno a trobar. Ric. Rius. Però no ens diem res. Encara no és el moment. Encara queda una última prova de foc.

Decidit encaro, ara sí, les escales mecàniques. En el descens cap al pis inferior m'acompanya el desig que vinguis amb mi. Que em segueixis. Fins a baix. Fins a la fí del món.

Camino entre les terrasses de la zona de restauració, plena de bars i cafès, on l'afluència de batecs per metre quadrat es torna molt més densa. M'aturo davant una coneguda tenda de xocolates. L'afrodisíac aroma del cacau ajuda a escalfar encara una mica més l'ambient, si això encara és possible. La gent s'amuntega davant les temptadores llaminadures amb ulls delerosos. Mentrestant, jo ja només penso en tu. Tres, dos, un… i allà et tinc. A escassament vint metres de mi. Fent-te espai entre la multitud. La dependenta prepara amb delicadesa una petita capseta de bombons que a ben segur estaran destinats a endolcir una nit d'amor. Però sentint-te cada cop més propera ara mateix no trobaria res més dolç en tot el món. Tu ets l'únic bombó que voldria assaborir, lentament, desfent-te sense pressa amb l'escalfor de la mirada. Per un moment, tanco els ulls i imagino més coses de tu… la teva veu acariciant-me l’oïda amb un humit "bessa'm", les teves ungles lliscant tendrament sobre el meu pit, els teus llavis regalant-me uns suaus i inacabables petons, el teu cos nu fonent-se amb el meu com un de sol… No m'importaria gens comprovar-ho ara mateix. En aquell racó amagat en la penombra, a l'últim emprovador de qualsevol boutique propera, entre dues columnes de l'aparcament del soterrani. O aquí mateix. Enmig de tothom. Enmig del formiguer.

Absolutament embriagat de tu, obro els ulls, decidit, per fi, a dirigir-me a tu. Però no et veig. Miro als voltants i no et sé trobar entre la gentada. Per un moment, un cert neguit s'apodera de mi. Estaves tan a prop… On has anat? Però no cal perdre la calma. Ara sé com trobar-te. Més val que em relaxi… i tornaràs a venir. M'acosto a una cafeteria de nom jamaicà que veig a menys de cinquanta metres sense que els meus ulls inquiets deixin de cercar-te ni un moment. M'assec a l’única tauleta que queda lliure, des d'on puc veure perfectament tot el passadís central, des de les escales mecàniques fins més enllà de la tenda de xocolates. Demano un cafè i espero. Quan tornis a aparèixer, et convidaré a seure amb mi. Demanarem un altre cafè, o un te, o un refresc si ho prefereixes. T'explicaré tot el que m'has fet sentir aquesta tarda i et preguntaré el que has sentit tu. Vull saber què t'ha portat a creuar-te avui amb mi, que és el que pretenies "seguint-me" a tot arreu i, sobretot, en quin moment has decidit enamorar-me.


Una hora més tard, pago el cafè i surto de l'establiment. Sol, com hi he entrat. Fora, l'afluència de gent ha disminuït considerablement. El formiguer ha perdut bona part de la seva força. Com la meva eufòria. Un tant desconcertat, camino cap a les escales que han de dur-me a l'aparcament, allà on m'espera l'amic pacient que ha de tornar-me a casa, i que, com sempre, em preguntarà com ha anat la tarda. Una pregunta que, avui, no tindrà una resposta clara.
Abans, però, encara em queda un darrer encàrrec per fer. Una última visita pendent. Una última visita allà on ha començat tot.
– Hola, et puc ajudar?
– Sí, estic interessat en aquest llibre.

Dins el cotxe, de tornada a casa, repasso mentalment cada instant d'aquest vespre inoblidable, cada mirada que podria d'haver-te apropat una mica més a mi, cada paraula que podria haver esdevingut definitiva, cada petó que voldria haver tastat…

De sobte, els meus ulls s'obren de cop com a llunes plenes: hòstia… el regal del pare!

dimarts, 6 de novembre del 2012

Forever young

El jove Peter Pan seguia entossudit en no voler fer-se gran, sense adonar-se'n que aquella barba canosa començava a delatar-lo sense pietat.

diumenge, 4 de novembre del 2012

Coral·lí



Coral·lí, avui t'he escrit un poema en vers
un sol escrit, un recuit amb mel,
mai fins avui no he estat tan dolç,
mai fins avui no he estat tan dolç.

Coral·lí, t'estimo tant que avui faré el pi
t'enyoro tant, tant, que em quedo aquí
el meu cor es fon, tot el meu cor es perd.

Ratolí, flor d'anís, ets l'oliveta tendra
sense pinyol, ets de licra, un gra d'arròs,
avui la pluja ens pren el son.

Coral·lí, brot de pi, un somni rosa
no hi cap el gris, romaní, fruit d'estiu
un bell miracle, un acudit.

Coral·lí, avui t'he escrit un poema en vers
un sol escrit, un recuit amb mel,
mai fins avui no he estat tan dolç,
mai fins avui no he estat tan dolç.

Coral·lí, t'estimo tant que avui faré el pi
t'enyoro tant, tant, que em quedo aquí
el meu cor es fon, tot el meu cor es perd.

Coral·lí, brot de pi, un somni rosa
no hi cap el gris, ratolí, fruit d'estiu,
un bell miracle, un acudit.

Un esglai, l'hàbit et dol, no val ni un ral,
un esglai.

Coral·lí, avui t'he escrit un poema en vers
un sol escrit, un recuit amb mel,
mai fins avui no he estat tan dolç,
mai fins avui no he estat tan dolç.

Coral·lí
Adrià Puntí
L'hora del pati, 1999

__

Avui estreno una nova etiqueta al bloc. Fent ostentació d'una originalitat sense precedents, l'utilitzaré per totes aquelles coses que em donin "bon rotllo", a les quals us he de confessar que cada dia en sóc més aficionat.

Començo amb aquesta cançó de l'Adrià Puntí, que té el "superpoder" de posar-me de bon humor cada cop que l'escolto. Que és començar a sonar i, tot d'una, aturar el que estic fent per posar-me a rascar una guitarra invisible i cantar com un energumen posseït per l'esperit de Joselito. Tot i que he de reconèixer que aquesta "abducció" no m'ha passat en totes les situacions, només en aquelles de ser susceptibles de ser interrompudes per una altra emoció… més gratificant.
I és que quan sona Coral·lí només penso en quan arribarà el moment màgic que pugui dir-li a una noia… "ets l'oliveta tendre sense pinyol" –ohhh…–. Potser aquell dia em guanyi un calbot o em torni a quedar sól per sempre, però… i si no? ;D I, en tot cas, sempre seria pitjor comparar-la amb una oliva farcida d'anxova i pebrot, no?
Sé que l'Adrià no seria precisament un artista de masses –admeto no trobar gaire adeptes entre les meves amistats–. Potser és per això que m'agrada tant. I reconec que a vegades em deixa una mica confós, però quan hi posa el puntet just de sal –i ho fa molt sovint– és insuperable! 
Espero que, si decidiu escoltar-la, us aporti la mateixa alegria que ho fa amb mi.
Algun seguidor d'Adrià Puntí a la sala?

Per si vols escoltar-la: