Se hacen fotocopias

A la porta de la tenda d'objectes de regal em creuo amb un home de mitjana edat que al sortir m'envia una mirada estranya. Encuriosit, el segueixo amb la vista mentre s'allunya. Un cop dins, descobreixo darrere el mostrador un jove d'uns disset anys. És alt i prim. Llueix una cresta engominada damunt del cap, una arracada de brillants de mentida –suposo– al lòbul de l'orella esquerra i un piercing travessant-li la cella del mateix costat. Uns pantalons amples –insultantment amples– que mig caiguts mostren uns calçotets grisos amb la goma negre. I una dessuadora blanca amb caputxa que completa l'estereotip del jove actual i modern. Sobretot molt modern. Davant d'ell, un altre noi. Característiques pràcticament idèntiques excepte en la dessuadora, que és negre –en la variació hi ha el bon gust–. No diuen res, ni l'un ni l'altre. Jo espero el meu torn però després d'uns segons pregunto al noi que sembla esperar.

– Perdona, ja t'atenen?
– No, si jo no he vingut a comprar.
– Ah, perfecte.– Doncs, llavors, que hi fem tots callats i esperant? Dedueixo aleshores que aquest deu ser el típic amic que va a passar l'estona a la feina del col·lega mentre aquest treballa. Em giro cap al dependent.
– Bon dia, feu fotocòpies?
– Sí… bé, no ho sé.
– No ho sé?
– Es que em sembla que la fotocopiadora està espatllada.
– Bé, però està espatllada o només et sembla que està espatllada?
– Es que em sembla que està espatllada i no funciona gaire bé.
– Ja ho tenen les coses que s'espatllen, que normalment no funcionen gaire bé. Bé, tant fa. Ja tornaré en un altre moment.
– Espera, que ho miraré.– Molt bé. Mirar si la fotocopiadora està realment espatllada o no seria tot un detall a agrair.

El noi entra a la rebotiga i de lluny s'el veu regirant la màquina amunt i avall. Passen els minuts.

– Escolta, que si no funciona no passa res. Ja vindré en un altre moment.
– No, es que aquest tema el porta la "jefa". I jo no sé com va.– Home, s'agraeix la sinceritat, però fer una fotocòpia no sembla la feina més complicada del món. I si treballes en un lloc on s'ofereix el servei de fotocopiadora, doncs potser caldria suposar…– Espera, ja sé que faré. Trucaré a la "jefa".– Bona pensada. Quin xicot més espavilat!

Després d'una breu conversa amb la "jefa", el fotocopiador frustrat penja el telèfon i torna a la rebotiga. S'escolten uns sorolls que indiquen que la màquina finalment s'ha posat en marxa.

– Vale, ja està. Quantes en vols?– El problema era realment que la fotocopiadora estava desconnectada? No m'ho puc creure.
– Doncs mira, d'aquests dos fulls en necessito una de cada. I d'aquest plec de vuit fulls, tres de cada.
– Vale, seran dos d'aquests… i vuit per tres…– Busca un paper i anota un 2, un 8 i un 3.– Vuit per tres…
– Vint-i-quatre.
– Vint-i-quatre. Exacte. I dos, vint-i-sis en total. Ara et miraré a quan et sortirà cada còpia.– La veritat, ja no sé si vull saber-ho.

El noi torna per tercera vegada davant la fotocopiadora disposat a fer una feina ben feta.

– Les que són a doble cara me les pots fer igual? A cara i dors en el mateix full, si us plau?
– Doncs no sé, es que a doble cara…– On vas a parar, demanant les fotocòpies a doble cara!
– Deixa-ho córrer. Totes a una sola cara i ja està.

Fotocòpia amunt, fotocòpia avall, el nano porta més de cinc minuts mirant de complir l'encàrrec d'una punyetera vegada. Començo a estar fins els ous.

– Tot bé?
– Es que no sé…– Ja hi tornem a ser!
– Que passa?
– No, es que… et corren molta pressa, les fotocòpies? Vols que te les faci ara o millor véns en un altre moment?
– Perdona, però no entenc res. Si me les pots fer ara, perfecte, i si no, doncs ja tornaré o aniré a un altre lloc, però fer unes quantes fotocòpies no sembla que hagi de ser tan difícil, no?
– No, si fer-te-les te les puc fer, però es que no sé com va.
– Bé, doncs deixa-ho estar. Ja les faré en un altre moment.
– Espera, espera, que ja està.– De debò? – Però surten una mica tallades i brutes per la part de dalt. T'es igual?
– Home, doncs no. No m'és igual. Si no surten bé no les vull. Però no et preocupis, que ja m'espavilaré.– Serà gilipolles, el nen dels collons!
– Es que ja t'he dit que no anava gaire bé, la fotocopiadora.– Això sí que és veritat. Avisat sí que estava.
– No pateixis, de veritat. Un altre dia serà. Adeu, bon dia.
– Passa't per la tarda, que hi serà la "jefa", i ella sí que controla.
– Ok, així ho faré.– I una merda, nen, a mi no hem torneu a veure el pèl!

Em disposo a sortir amb una sensació contradictòria. Per una part, m'assalta la terrible incògnita de quin futur espera a la nostra societat amb inútils de tal calibre. Per una altra part, però, noto un cert sentiment d'alleujament. Avui he pogut constatar de primera mà que en aquest món encara hi ha gent més burra que jo. A la cara s'em dibuixa sense voler un mig somriure mig ganyota. A la porta cedeixo el pas a una senyora de mitjana edat a la que envio una mirada estranya. Encuriosida, hem segueix amb la vista mentre m'allunyo.

No servirà de res

No volia fer-ho, però és inevitable. Com aquells bucles que es repeteixen periòdicament, aquesta setmana he començat la meva particular batalla contra el cronòmetre i he sortit a córrer una mica. I no és que no volgués sortir a fer esport. El que no volia era explicar-ho. No volia fer-ho per dues raons. La primera perquè no té cap interès "informar" al món que he decidit, un cop més, un any més, fer una mica d'exercici i intentar evitar l'inevitable, que algú descobreixi algun dia una mòmia petrificada asseguda davant d'un ordinador encès. La segona és perquè ni jo mateix sóc capaç d'explicar els motius que m'han dut a donar aquest pas.

Cada any, quan el fred començava a deixar pas a les primeres al·lèrgies de la temporada –ahir vaig estrenar els primers esternuts– tenia el costum d'incorporar dins la meva avorrida rutina una mica d'exercici físic. Aquest, que generalment és limitava a unes quantes –no gaires– voltes pel barri i a unes poques –poquíssimes– visites al gimnàs, si bé no assolia l'objectiu d'intentar aturar l'agulla de la bàscula abans del que és costum, almenys feia un efecte balsàmic sobre l'estrès diari. El fet de cansar-me físicament provocava un alleujament mental evident. Suposo que fruit d'allò que diuen que els homes no som capaços de fer dues coses alhora. Però funcionava. Sembla mentida però funcionava. La relaxació post-dutxa feia sentir-me realment millor i em permetia fer un reset que preparava l'endemà amb energies renovades.

Avui, però, les coses han canviat. Han canviat tant que ara, després del meu segon dia de cursa, després d'haver anat a comprar un kit complet de running professional, després de tornar a casa suat i esgotat, me n'adono que aquesta vegada no servirà de res. Com era d'esperar, estic fet pols físicament, sí. Però mentalment no hi ha cap canvi. El reset no ha funcionat. Segueixo també fet pols anímicament. Demà les tiretes em punxaran a les cames, però també al cap, i el que és pitjor, també ho faran al cor. Perquè avui dia, per molt que tothom insisteixi en dir-me el contrari, per més que faci, res no servirà de res.

Propera parada, "Desesperació"

Imatge original: jsprhrmsn.photography 2008

Amb el cap recolzat al respatller, l'home absent mira amb desgana per la finestra. Davant seu, el paisatge passa rutinari i reiteratiu una vegada i una altra. Del formigueig sorollós i estressant al forat gris i fosc. Sempre el mateix. La tremolor del vagó l'adormisqueja, tot i els constants i inútils esforços per evitar-ho. Sobre els genolls, plegat en tres parts, porta el diari que li han ofert al carrer. Un diari que no ha llegit ni llegirà. Ja fa temps que les notícies que li puguin explicar els diaris han deixat d'interessar-lo. Tot i no ser-ne massa conscient, cada vegada hi ha més gent al seu voltant. Cadascú al seu propi món. Uns joves fan l'imbècil com només alguns joves saben fer-ho. Han enganxat un xiclet a banda i banda de la porta i esperen entre rialles que arribi la propera estació per comprovar l'efecte de la seva gràcia. Al escoltar-los no pot evitar sentir unes irrefrenables ganes d'aixafar-los el crani contra la barra metàl·lica. Però es conté. Sempre es conté.

Propera parada, "Esperança". S'obren les portes i una riuada humana inunda el vagó a la cacera d'un seient lliure. Quan es reprèn la marxa, se n'adona de la presència d'uns pits immensos que s'han assegut enfront d'ell. Són rodons, grans, ben proporcionats. L'estretor que provoquen en la roba així sembla corroborar-ho. Com la boira del matí, el tedi que l'envoltava sembla escampar una mica. No aparta la vista ni un sol moment. Té la lleugera sensació que potser, només potser, avui la vida podria tornar a tenir algun mínim sentit, encara que tan sols fos per uns breus instants. Nota una excitació gairebé oblidada quan pensa en la relaxant dutxa del matí. Per un moment imagina el seu membre erecte anant i venint entre aquelles maravellles de la natura i no pot evitar un esbós de satisfacció al somiar els seus llavis recollint el fruit del seu desig, desbocat des de la distància. Li agradaria mantenir aquest pensament durant la resta del viatge però un sotrac inesperat el fa tornar a la realitat. Quan aconsegueix arrencar els ulls de l'escot, descobreix que al darrera hi ha una noia. Una noia jove. Les seves mirades es creuen breument i ell creu veure en ella un somriure de complaença. O potser és el que voldria creure. La propera estació s'acosta i el moviment de la gent que agafa posicions per baixar fa que una anciana amb un cul enorme s'aturi just davant d'ell. De la seva desdentegada boca surten uns estranys gemecs que tenen per evident intenció el provocar algun acte de generositat entre els passatgers asseguts. En una altra època, no hauria dubtat en cedir-li el seu seient. Però avui, a la vella que la follin.

Propera parada, "Solitud". Correspondència amb línia "buit". S'obren les portes i una riuada humana abandona el vagó deixant mil seients lliures. Tots per a la puta vella. Quan es reprèn la marxa, se n'adona de l'absència de la noia. Mira cap a l'exterior esperant reconèixer-la entre la multitud però és tasca estèril. La imatge de la gent enfilant les escales cap a la sortida és cada cop més petita. Torna el forat gris i fosc. Al vagó, la iaia, ell i un ionqui que jeu mig inconscient a l'altre extrem del tren.

Propera parada, "Desesperació". El ionqui continua inmòbil. S'obren les portes i la vella s'afanya a baixar amb un oscil·lant moviment dels seus malucs. Ell la segueix maleint-li els ossos. Quan arribi allà on vagi descobrirà un fastigós xiclet enganxat a la jaqueta. Final de trajecte.

Davant del mirall

Abatut, acabat, acomplexat, afortunat, agraït, al·lèrgic, alterable, antimadridista, apàtic, ateu, autònom, avorrit, barceloní, barcelonista, bocamoll, cagadubtes, calorós, cansat, català, catalanista, cívic, complex, complicat, covard, crèdul, culer, defensiu, deixat, deprimit, desconfiat, desequilibrat, desmemoriat, desmotivat, desordenat, desorientat, dropo, educat, enamorat, enfonsat, enrevessat, estimat, exigent, fals, frustrat, futboler, generós, gras, heterosexual, honest, idealista, incoherent, inconstant, inculte, indecís, independent, independentista, infeliç, influenciable, inpuntual, insolidari, intolerant, irònic, irregular, lent, liberal, maldestre, malgastador, malparlat, malpensat, mandrós, mediocre, meticulós, molinenc, nacionalista, negatiu, pacífic, pacifista, passiu, perdedor, pessimista, ploraner, poruc, precís, presumit, previsible, prudent, radical, rancuniós, reflexiu, rigorós, secundari, sensible, seriós, sibarita, sincer, sol, solitari, somiatruites, suador, susceptible, tancat, tímid, tocat, tou, tranquil, trist –molt trist–, venjatiu, vergonyós, viciat, vulgar…

__

Actualització d'un fragment del meu llibre inèdit
Als meus trenta-i-deu, trenta-nou diuen que n'aparento.

Reunió de veïns

Aquest vespre, reunió de veïns.
Abans, una excusa com una altra per posar al dia l'agenda de xafarderies del barri i els acudits del veí del segon. Ara, un avorrit monòleg de paraules i xifres sense sentit.

Sec a l'escala. Encara no hi ha ningú. Algú hauria d'explicar quin propòsit té posar dues convocatòries a hores diferents a part de per tenir mitja hora esperant als imbècils que arriben a la primera. Va arribant gent. Som tots els que hem de ser però segueix sense haver-hi ningú. Clavo els ulls a terra i allà els deixo tota l'estona. Sento veus. Les administradores comencen a llegir un full amb les despeses de l'any passat. Han vingut en parella, com la guàrdia civil. Ha estat un any sense cap despesa remarcable. I, segons diuen, ha acabat amb números positius. No hi estic d'acord. Jo ho he perdut absolutament tot. Heu vingut només per dir-nos que aquest any ens augmentareu la quota 6 euros per tal de fer fons? A mi no em cal, gràcies. Ja porto molt temps tocant fons. Però voto que sí, és clar. Com tothom. Algú fa un comentari que sembla que hauria de tenir gràcia. Sento rialles i dedueixo que, efectivament, els ha fet gràcia. Pujo un moment els ulls i veig gent que sembla contenta. Abans, còmplices del bon rotllo. Ara em semblen ninots de cera. Millor abaixo els ulls un altre cop. Miro el full amb les dades del pressupost de l'any vinent. És en blanc. Canvi de president. L'any vinent em tocarà a mi. Pobres, els meus veïns, tindran un puto president amargat. Agafo la paraula. El llum del meu replà és fos. S'en foten. No, és veritat, el llum del meu replà és fos. Porta molt temps així. Quan arribo al tercer pis, el replà és tan fosc com la meva vida. Encara que, de fet, quina importància té si s'ha fos el maleït florescent? Canvi de tema. Agafo la paraula per segona vegada, per cagar-me en la incompetència dels arquitectes, dels constructors i de la mare que els va parir a tots. No hi podrem fer res. Mala sort. O arregles tu mateix la teva vida o seguirà escardada per sempre. Els canals de la TDT no es veuen massa bé. I què? Doncs apaguem la tele i agafem un llibre, que potser ens farà més profit. Tres quarts passats de nou. Final de la reunió. Agafo la paraula per tercera i última vegada. Adeu, bona nit, fins l'any vinent. Alguns em senten, altres no.

Pujo les escales i arribo al meu replà. És fosc. Ja ho sabia. Esperar que algú hagués canviat el florescent fos mentre era a la reunió era massa esperar. Tanco la porta darrera meu. Ja sóc a la meva cova. Ja torno a estar sòl.

No woman, no cry

No woman, no cry.
Cause I remember when we used to sit
in the government yard in Trechtown.
Oba, observing the hypocrites
as they would mingle with the good people we meet.
Good friends we have had, 
oh good friends we've lost along the way.
In this bright future you can't forget your past.

So dry your tears I say

no woman, no cry.
No woman, no cry.
Oh, my little darlin, don't she'd no tears.
No woman, no cry.

Said, said,

said I remember when we used to sit

in the government yard in Trechtown.

And then Georgie would make the fire light

log wood burnin' through the night.

Then we would cook corn meal porridge

of wich I'll share with you.
My feet is my only carriage

so I've got to push on through

but while I'm gone…

Everything's gonna be alright.

Everything's gonna be alright.

Everything's gonna be alright.
No woman, no cry.

No woman, no cry.

Oh, my little sister, don't she'd no tears.

No woman, no cry.

No Woman No Cry

Bob Marley & The Wailers

Natty Dread, 1974

__

Com oblidar aquelles primeres nits junts. Nits de foscor, de fum i llums de colors. Tu ballaves davant meu i jo… jo remenava el cul amb aquella poca gràcia que tenim els que no tenim cap gràcia per ballar. I et mirava i em sentia el paio més afortunat del món per tenir-te al meu costat.
Tan de bo fossis aquí per poder dir-te una vegada més com t'estimo.

Merci beaucoup

Neva

Neva.
Cosa estranya per les latituds on estem. Crec recordar que a Molins de Rei és la segona vegada que ho fa en els últims deu anys.
Neva.
I fa fred. És normal. Quan neva fa fred. Què esperàveu?
Neva.
A la gent li fa il·lusió veure caure els flocs i tothom, grans i petits, en fan esment. Has vist com neva?
Sí, neva.
I què?

Si fossis aquí potser ho veuria tot diferent.

Em cago en Déu i en la puta mare que el va parir

Avui és diumenge. Un diumenge com qualsevol altre. Avui, però, a les dotze em quedaré a casa. No tinc cap intenció d'anar a missa. Avui, com els anteriors dos-mil-dos-cents-un diumenges des que vaig tenir la mala sort de sortir viu d'una cesària, no penso venir a "casa teva" a fer-te la pilota. Simplement perquè no t'ho mereixes.

Entre tu i els teus col·legues teniu enganyat a mig món. De moment, amb mi encara no ho heu aconseguit.
Però si un dia, per un excés de barbitúrics, arribés a tenir el mínim dubte sobre la teva existència, faria el que fos per venir a trobar-te i arrancar-te els ous amb unes tenalles. I et juro que rebries tantes hòsties que la pujada al mont del calvari et semblaria una autèntica bajanada.
Si un dia, per un mal canvi en la medicació, arribés a tenir el mínim dubte sobre la teva existència, l'únic que rebries de mi seria el més gran dels menyspreus. Per fill de puta. Per permetre el que permets. Per mantenir en el luxe i la luxúria el teu exèrcit corrupte. Per ser molt més destre en el dubtós art de trencar vides que en el de guiar-les. I sobretot, per acarnissar-te amb la bona gent i no tenir prou collons per anar a per a qui realment s'ho mereix.

Per això, i per molt més que prefereixo callar, no comptis mai amb mi. Em cago en tu i en la puta mare que et va parir, tros de merda.
I afaita't, que comences a fer una mica de fàstic.

I will miss you…

S'acostava l'estiu a l'escola d'idiomes i tot rutllava sota els paràmetres més normals. El curs regular ja havia acabat però la direcció obria la possibilitat de continuar un mes més, extra i totalment voluntari. Com a intensives que eren, les classes havien adoptat una duresa pròpia del seu nom, en preparació del que es trobarien els alumnes avantatjats que accedissin al següent nivell. Però d'altra banda, estaven dotades de la placidesa que dóna la relaxació pre-estiuenca, amb les aules semibuides i els passadissos foscos. Significaven, en definitiva, bones estones per gaudir de l'aprendre quan aquest no depèn de l'obligació. Alumnes i professors convivien en una relació més estreta i personal, resultat de la confiança adquirida durant els deu mesos anteriors. Tot semblava encaminat a un final tranquil i serè, d'aquells que deixen prou bon sabor de boca com per encarar les vacances amb ganes de tornar-hi al setembre. Però l'atzar va voler ser cruel, com vol ser-ho en massa ocasions, i va posar davant dels seus ulls una nota manuscrita, breu i simple. "I will miss you…". El seu encara precari domini de l'idioma no li va permetre entendre el significat de la frase però la resposta al seu dubte va ser clara: Et trobaré a faltar… "Perquè?", va preguntar. "Deixo l'escola i torno a casa", va contestar ella sense gaire intenció d'extendre's més en les seves paraules.
Sense voler entendre gaire més del que era estrictament necessari, de sobte va sentir una punxada al cor d'aquelles que només punxen en ocasions especials. Aquella noieta menuda i prima que amb prou feines entenia marxava per no tornar. I ell, que fins aquell moment mai havia pensat més enllà del que es pensa d'una professora sense malpensar-ne, no va poder treure's del cap que no la veuria més. I mai més és massa temps com per assumir-ho de cop.

Una setmana més tard acabava definitivament el curs. El sopar de comiat va ser més trist del que li hauria agradat. Intentava gaudir dels últims moments abans de perdre-la per sempre però no podia evitar una tristesa mal dissimulada. L'últim tren a la ciutat ja havia passat, però l'atzar, el mateix que el va bufetejar amb una nota en un paper, esperava per rematar-lo negant-li la possibilitat d'acompanyar-la a casa i l'oportunitat de dir-li que ell també la trobarà a faltar.

Així de curta i trista va resultar aquesta història que mai va ser i de la qual ja només en queden records emmagatzemats al rerefons del seu cor. Potser algun dia el maleït atzar canviï d'estratègia però a cinc mil quilòmetres de distància, aquest, sens dubte, perd bona part de la seva màgia.