El curset arribava al seu final. L'endemà, a aquesta hora, tots els alumnes tindrien prous coneixements tècnics com per desenvolupar-se amb criteri professional. Tan sols el talent i la perseverància de cadascú definiria on situar la delicada línia entre l'èxit i el fracàs.
Durant els quatre dies que portaven treballant plegats, les explicacions del professor era tot el que havien compartit. Ni una mirada. Ni una paraula. Ni un sol gest. És un estret, pensava ella. És una estreta, pensava ell. Des de principi de setmana, havien passat vuit hores junts cada dia, però la seva relació era tan freda com l'ambient pre-hivernal que tenyia de gris els carrers. A primera fila, asseguts un al costat de l'altra, la distancia física que els separava era inversament proporcional a l'emocional. Simplement, no existien.
A l'acabar la jornada, ni un simple adéu. Van sortir de l'aula junts i junts esperaven l'ascensor que els havia de tornar al carrer, on cadascú agafaria, com cada dia, camins oposats que els separarien fins l'endemà. Quan es van obrir les portes, un jove d'estètica hipster va sortir de la cabina, deixant aquesta tan buida com l'empatia dels que esperaven per entrar. Ho van fer en silenci, cercant amb impaciència un racó on amagar la mirada. Just començar a baixar, aquella incomoditat estranya que només els ascensors saben aportar va aparèixer de cop. Ni l'un ni l'altra encertaven amb el posat adient fins que, sense pretendre-ho, per primera vegada els seus ulls és van trobar, i un lleuger somriure va provocar el terratrèmol. Algú va pitjar el botó d'stop. Les llengües es van buscar, les mans van perdre la vergonya i la roba va perdre la seva raó de ser. Els cabells d'ella es van convertir en un cabdell esfilagarsat en mans del desig desbocat. En breus segons la seva brusa havia perdut els botons necessaris per mostrar, a traves del mirall, la imatge d'uns pits delerosos de ser besats. Els dits de la seva mà entraven a la boca d'ell, jugant amb una llengua embriagada que començava a perdre el sentit, mentre l'altra mà removia nerviosa dins un pantaló ja a mig baixar. En un instant, la faldilla ja no cobria res perquè ja no hi havia res per cobrir, i les natges d'ell quedaven al descobert mentre eren marcades al foc per les urpes d'una gata salvatge. I si algú obrís ara la porta? M'encantaria…! Amb un moviment brusc, ell va girar-la pels malucs fins que ella va quedar amb la galta enganxada al mirall, moll de la seva pròpia suor. L'embestia per darrera amb tanta energia com poca delicadesa, mentre els gemecs ofegats omplien l'estança amb una mal dissimulada discreció. Com un llenç solemne, l'humit baf que opacava per moments la brillantor del mirall, reflectia les proves d'una passió tan espontània com descontrolada.
Passats uns minuts, jeien tots dos asseguts a terra, amb la respiració entretallada, l'amarament de l'esforç i l'olor de sexe com a única companyia. Es van sentir uns cops enllaunats que semblaven venir del buit. Algú reclamava l'ascensor.
A la planta baixa, la sortida dels dos amants era observada amb incredulitat per un nombrós grup de persones que no acabaven d'entendre res. La camisa mal botonada d'ell i la rebregada melena d'ella alguna pista els devia donar. Caminaven decididament l'un darrera l'altra, sense dirigir-se la paraula, amb l'indiferència de qui no és coneix de res o ja és coneix massa. A l’accedir al carrer, ella va anar cap a la dreta. Ell, cap a l'esquerra. Com cada dia.
L'endemà, a la jornada final, dues cadires buides a primera fila prenien els darrers apunts d'un curs que ja no interessava ningú.
Digueu-me tiquis-miquis, però ja que l’apocalipsi estava trucant a les portes, vaig preferir esperar a veure si em podia escaquejar i d'aquesta manera estalviar-me un últim esforç (els dropos de mena ja les tenim, aquestes coses). Però veient que ara, a gairebé dos quarts d'una del 21 de desembre de 2012 tot fa més o menys la mateixa cara que fa mitja hora i jo encara no he quedat rostit per cap barbacoa divina, aquí us deixo la meva aportació al
265è Joc Literari proposat per Jesús M. Tibau, que, afortunadament, sembla que no serà l'últim.
Ai, els maies… quina colla. Us felicito, fills!
