dimarts, 31 de desembre del 2013

Un epitafi en blanc

Per una vegada i sense que serveixi de precedent, avui aniré al gra i començaré pel final, així us podreu estalviar el rotllo, cosa que sempre serà d'agrair.

Només vull comunicar-vos que tanco blackblocs.

Obro parèntesi. Ja està, això és tot el que us volia dir. Si em permeteu un consell, aprofiteu ara l'oportunitat d'abandonar el post i estalviar-vos la resta, que realment dubto que interessi a ningú. Tanco parèntesi.

Sí, aquest és el darrer post d'un blog que ha perdut tota la raó de ser. I és que la vida és un procés que es mou per cicles, i la meva, després d'haver fet mil voltes i passat per diversos estats d'ànim, ha tornat de nou a un punt que no em fa sentir bé, i des d'on hauré de tornar a començar. Si avui fes cas al que em diu el cor, tornaria a escriure sobre la solitud i la tristesa, l'avió de la capçalera tornaria a caure al buit i el color negre seria de nou el dominant a l'obrir aquesta pàgina. El mateix negre que va marcar els seus inicis i que s'adequaria més al que veig ara quan miro endavant.
Però no vull. La veritat és que em fa mandra. Diuen que de les hòsties se n'aprèn i que fent sempre el mateix no aconseguirem que les coses canviïn, així que caldrà pensar una nova estratègia a l'espera que un dia tot funcioni millor. Vista la situació, millor retirar-se ara i si, més endavant, les circumstàncies es posen de cara, sempre seré a temps d'engegar un altre projecte nou i renovat. Però és evident que aquest ja s'ha esgotat.
I si, com intueixo, no heu entès res i seguiu per aquí, miraré d'explicar-vos perquè.

Obro parèntesi. Segona oportunitat de deixar-ho estar. Després no digueu que no us he avisat. Tanco parèntesi.

Aquest blog va néixer aviat farà quatre anys. Acabava de patir l'experiència més dura que mai hagi viscut, quan una puta malaltia es va endur la persona més important de la meva vida; la meva millor amiga, la meva companya de viatge, el meu projecte de present i de futur, en definitiva, qui donava el veritable sentit a la paraula estimar.
Amb ella, també va marxar la motivació i la il·lusió. I tot es va acabar de cop. L'esforç dels amics per "treure'm" a passejar era tan lloable com estèril. La buidor era insuportable i tota la merda que duia dins amenaçava d'ofegar-me. Necessitava treure-la fora com fos. I d'aquesta necessitat vital en va sorgir aquest blog. En un principi, blackblocs només havia de ser un contenidor on abocar la rabia i la tristor que brollaven d'un cor cada dia més trencat. Era, certament, la particular "caixa negra" d'un avió que queia al buit a l'espera d'estavellar-se definitivament. Sí… per si no ho havíeu intuït, el nom blackblocs va derivar d'un estúpid joc semàntic amb el concepte black box (que, per si l'Ana Botella no ho ha entès, vol dir precisament això).
En aquells moments, mai no vaig pensar que ningú pogués estar al cas del que jo anava deixant escrit aquí. Sincerament, tampoc m'importava el més mínim. De fet, ho feia exclusivament per a mi…
Amb el que no comptava és que el que per a mi només era una mena de confessionari personal, es va anar omplint de veus virtuals que, amb els seus comentaris, van anar posant petits granets de sorra que, de mica en mica, van començar a omplir de nou la capseta de l'ànim. No us podeu imaginar com poden arribar a ser, de reconfortants, algunes paraules, la majoria anònimes, que, sense saber d'on venen, simplement et diuen: endavant (bé, suposo que sí que ho sabeu perquè probablement en algun moment haureu tingut alguna sensació semblant amb els vostres blogs).

Això és, sense dubte, el més positiu que m'enduc d'aquesta experiència. La quantitat de persones que, en algun moment del vostre dia a dia, heu deixat de fer alguna cosa, segur que més interessant, només per posar-vos davant la pantalla, llegir les meves particulars paranoies i deixar-hi la vostra opinió. Reconec que, amb el temps, el saber que llegiríeu el que hi publicava em creava una certa expectativa i una dolça exigència que m'hi feia esforçar cada dia una mica més (segur que no sempre ho he aconseguit, però us prometo que ho he intentat). Només per això, tota aquesta història ja ha valgut la pena i encara em dibuixa un somriure en pensar-hi.

A alguns, a més, he tingut la sort de conèixer-vos en persona. Que la virtualitat està molt bé però on hi hagi una mirada cara a cara que es treguin tots els teclats del món… o no? Amb d'altres, no ens hem donat aquesta oportunitat. No passa res. Des d'aquí només volia agrair-vos a tots i totes el fet que m'hàgiu acompanyat en aquest procés de reconstrucció personal.

Obro parèntesi. Tercera i darrera oportunitat de lliurar-vos d'una migranya sense precedents. Si decidiu continuar, em temo que ja no tindreu més opció que arribar al final. Tanco parèntesi.

Però, si el millor que m'ha regalat blackblocs ha estat la possibilitat de conèixer gent fantàstica, no puc passar per alt les dues persones que, literalment, han marcat la curta vida d'aquest blog i, per extensió, la meva mateixa (o potser és al revés, jo ja m'entenc).

Una va aparèixer quan jo no era jo. I de la nit al dia va fer que em tornés a sentir viu. Una matinada se'm va acudir preguntar-li: "vols que vingui?" i la seva resposta em va donar l'oportunitat de tornar a estimar. I de tornar a sentir-me estimat. I de saber que vol dir ser pare per primera vegada… una sensació desconeguda per a mi, i que ha fet que, ara que el rellotge s'accelera cada dia una mica més, no pugui evitar un cert neguit en pensar si ja serà massa tard per tornar-ho a gaudir. Ella va ser la motivació perquè aquest blog passés de black a blanc. També perquè l'avió remuntés i decidís canviar de rumb. La que em va fer veure que, de vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim. Potser si hagués estat capaç d'adonar-me'n en el seu moment ara aquest post ja no tindria sentit. Vés a saber.

L'altra és la demostració que l'amor a primera vista existeix, i que pot ser tan intens i tan real com el que es cou a foc lent. És la més maca, la més bonica, és la que em trenca el cor. La més bufona, més que eixerida, la que em trasbalsa el son. Conèixer-la m'ha fet veure la vida amb uns altres ulls. Amb ella he confirmat la màgia de les casualitats. He après a valorar els petits moments de felicitat (aquells que es paguen amb somriures), que sovint ens passen pel davant a tota velocitat i hem d'estar atents perquè no s'escapin. Vam celebrar l'arribada de l'any que ara acaba com mai hauria imaginat; sota una col, amagadets i fent-nos petons. En poques paraules, la punyetera m'ha regalat els dies més deliciosos de la meva història recent. Dies que, passi el que passi, sempre em vindrà de gust recordar. No exagero si us dic que, sense pretendre-ho, avui és la persona més important per a mi. La que voldria tenir ara al meu costat per fer camí junts. Sense por.

És possible que penseu que sóc de massa fàcil il·lusionar. I potser sigui així, però la veritable motivació arriba només en comptades ocasions. En aquelles en les que notes que el que vius és tan bonic que val la pena apostar-ho tot. I, en els casos que us acabo d'explicar, ho hauria fet, sense dubtar. Però diuen que la naturalesa és sàvia i les dones encara més. I, tant l'una com l'altra, amb poc temps de conèixer-me en van tenir prou per adonar-se que els objectius de les seves vides mereixien algú molt més interessant que jo. Aleshores no tenia ni puta idea que la primavera només durava un segon. Però, sovint, així és. I així s'ha d'acceptar. I aquí estic, de nou fotut, fracassat i trist, però, per damunt de tot, cansat. Cansat de perseguir una hipotètica felicitat que, cada dia que passa, sembla una mica més llunyana.
Però no cometeu l'error d'interpretar aquestes paraules com un retret, perquè no ho són. De fet, jo mateix també passaria de mi si em conegués una mica més. Només són la constatació que alguna cosa no estic fent bé i que algun dia –proper, a poder ser– hauria de pensar a posar-hi remei. Però això ja és un altre tema i, segurament, ara no toca.
Estic segur que cap de les dues serà mai conscient de com les estimo (cadascuna al seu moment, de manera diferent… i per separat, no us equivoqueu!) i del que signifiquen per a mi. Perquè només els sentiments de veritat són els que perduren amb el temps. Ara només puc sentir-me la persona més afortunada del món per haver-les tingut a prop i saber que, encara que d'una manera diferent de la que m'hauria imaginat, així seguirà sent. Avui, només vull assegurar-me que no oblidin que sempre seré al seu costat pel que vulguin. Sempre.

En fi, aquestes són, en resum, les circumstàncies que expliquen la decisió presa avui. Aquest blog va néixer d'una pèrdua i, en certa manera, i sense pretendre comparar coses incomparables, mor per la mateixa raó. He d'admetre que la possibilitat d'estar tant a prop de tornar a tastar la felicitat i no haver-la sabut aprofitar ha pogut amb mi. Tants amunt i avall, tantes il·lusions i decepcions, tants somriures i plors han acabat per masegar-me l'ànima. Vaig revifar dues vegades però he recaigut d'una malaltia que avui torna a presentar un pronòstic reservat. Ara mateix no tinc esma per continuar. 

Però vull pensar que més endavant tot serà diferent. Perquè, si una cosa he après, és que la vida és com una fadeta capriciosa que un dia et posa un caramel als llavis i te la menjaries a petons; i l'endemà et deixa sol, lligat de peus i mans enmig del desert i li fotries cops de puny fins a fer-li perdre el coneixement. Així és com funciona l'existència humana… o almenys, la meva, que, tot i que cada vegada menys, ara per ara és la que tinc més a mà. Així que, un cop més, estarem atents a la possibilitat que la fada tingui un dia inspirat, decideixi tornar a fer-nos manyagues amb el cantó dolç de la vareta màgica i la vida ens doni tots els petons que puguem donar. Si arriba aquest moment, no descarto engegar un nou projecte, amb un altre nom, una altra cara, i espero amb un trajecte més planer. Això sí, no patiu, que m'autoimposaré com a condició innegociable no tornar a parlar més de mi, dels meus sentiments, del que significa per mi estimar ni de tots els mals de cap que això comporta. Segur que tots, especialment jo mateix, en sortirem beneficiats.

Mentre això no passi, gràcies per ser-hi.
Una abraçada a tots.
Un petó molt fort a totes.

Sigueu feliços. Però molt.

22 comentaris:

  1. Amic Jaume, si estic comentant és perquè he arribat fins a la fi.
    He de dir-te que m'ha deixat un sabor agredolç el que ens expliques, he de dir-te que entenc molt bé cadascuna de les teves paraules i vull dir-te que saps que sempre em tindràs aquí quan arribi aquest nou projecte que sé que vindrà i que -en el cas que el projecte sigui un altre que no sigui un bloc- sempre podràs disposar de la meva amistat, perquè ets gran i generós.
    Ha estat un plaer compartir amb tu sentiments.
    Fins aviat, fins sempre!!

    Aferradetes sinceres, tendres, dolces.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon dia, sa lluna, moltes gràcies per les teves paraules. És cert que la vida no sempre ve com ens agradaria, i alguns són capaços d'afrontar-ho d'una manera i d'altres d'una altra. Aquest blog sempre ha estat un racó molt personal i ara mateix, escriure-hi significaria tornar a abocar-hi mal rotllo. I no tinc ganes d'avorrir-vos més amb les meves cabòries. Això ja va tenir el seu moment i tornar-hi no portaria a res. Però seguiré estant al cas del que aneu escrivint vosaltres, que segur serà la millor vitamina per tornar a pujar l'ànim.
      Compto amb tu pel proper projecte que, tard o d'hora, tornaré a engegar. Segur.
      Estic content d'haver pogut conèixer algú com tu (tot i que no en persona… però no s'ha de descartar mai!). Les teves paraules sempre han aportat llum i alegria a un espai que no sempre l'ha tingut. Així que, de nou, moltes, moltes gràcies i fins ben aviat.

      Molts petons.

      Elimina
  2. Coincidisc amb Sa Lluna, per un costat (egoista) em sap greu perdre'm els teus escrits, Però per un altre costat (més humà i més sa) m'alegre que sigues feliç.

    De fet, no hem perdut els teus escrits. Segueixen ací, atemporals gairebé tots. Un plaer serà la relectura.

    Felicitats, una abraçada per a tu i una altra per l'afortunada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Josep.
      Potser no m'he explicat gaire bé (després de tant rotllo es ben possible… ;) però el tema és que no hi ha afortunada ni desgraciada. Encara que pugui semblar molt bàsic, aqui està la clau de la meva inestabilitat i la necessitat d'aturar-me. I la felicitat, per tant, de moment haurà d'esperar.
      Però, com li he dit a sa lluna, us seguiré llegint amb l'interés i l'admiració de sempre. Els vostres blogs són les millors piles contra la depressió. ;)

      Una abraçada, mestre!

      Elimina
  3. Si ens ho hem llegit tot tenim premi?? ;) Es que després de taaaaants dies sense veure res escrit per aquí aquesta parrafada, sobta!
    Estic amb els meus precedents, em sap greu que tanquis el xiringuito, m'ha agradat llegir-te i coneixer-te, i si algun dia tornes a caure per aquí o en algun altre lloc espero que m'ho facis saber, estaré encantada de seguir-te de nou, al FB ja et tindré controlat.
    Una abraçada i un petó

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Lluna, si has arribat al final tens un ibuprofeno de regal, amb xupito d'aigua perquè sigui més "llevadero".
      Bé, arribat el moment ja ho faré saber… o no! (va… sí) ;)
      De fet, en aquest món virtual tot és molt fàcil de localitzar.
      Una abraçada!

      Elimina
  4. Doncs jo me n'alegro que tanquis el blackblocs, perquè saps el que penso de les paraules i la seva potència, i el black camuflat de blanc però que seguia sent black ja s'ha de tancar com a etapa. Estic segura que et farà molt de bé aquest tancament. En 100 minuts, 100 hores, o 100 dies eren no? temps al temps, ja et va funcionar un cop, oi? ;) Ara tens feina per pensar un nou nom...! quina pressió... Per cert, on m'he de subscriure per donar-me d'alta de la teva següent creació? Jo la vull seguir, segur, com et vull seguir a tu, perquè jo ja sé que sempre hi seràs, per nosaltres, però és que jo també vull ser-hi, per tu, sempre. Ho saps, no? Jo també hi soc, hi som, les tres, pel que calgui. Ja tinc la pintura, i tu? ja has passat per ca l'adroguer? (no s'accepten bromes fàcils! vaaa, vinga, et deixo, que sino no seràs tu ;) Doncs això, fem un doodle per trobar un dia per pintar? Te l'envio per mail ;) Una abraçada, Jaume, i bon final d'etapa. Molt bona idea fer-ho el 31, i tant, tu si que en saps, es nota que ets dissenyata ;)
    Què dic una abraçada... un petó molt i molt fort. Fins ara!
    Mariona, la pingüina G>

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bé, pingüina, molt bé! (ja sé que el teu nom real és inventariant però suposo em permetràs que t'anomeni per aquest nick tan guapo que tens, no?) :P
      O sigui… que jo vinc a explicar-vos que estic cardat i tu te n'alegres de que ho xapi tot, oi? Molt bonic! ;)

      A veure, sé a que et refereixes però per mi, tancar blackblocs és una de les decisions més dificils que he hagut de prendre. Jo sé que tu ets molt de tancar cicles i coses d'aquestes però a mi això em posa molt trist, que vols que et digui. Jo sóc més d'obrir i intentar mantenir-ho viu quan més millor, lluitar pel que crec, saps? Sé que a vegades és necessari però no va gaire amb mi i no ho porto bé, la veritat. Aqui hi deixo moltes llagrimes i molts mals de cap, és cert, però també alguns dels millors moments de la meva vida. No, no és gens fàcil. De fet, si ho faig no és per tancar cap cicle, ja que de fet no n'hi ha cap per tancar (per part meva), sinó perquè aquest blog és massa personal, i ara que no em sento bé no vull tornar a començar a donar-vos la tabarra amb coses meves que, de ben segur, no interessen a ningú. Per res més. No pretenc tancar res. La nova proposta, l'únic que pretendrà és ser menys jo, més "anònima" i més impersonal, no sé si m'entens. No sé si ho conseguiré perquè jo sóc com sóc i segur que també em costarà. Serà tot un repte, sense dubte. Per cert, tot i que encara no està en marxa, ja té nom… i t'aviso que no t'agradarà! :) Però bé, tampoc t'ha d'agradar, oi? (poso aquí el comentari jaumepratenc cabró que esperàves, eh? …i si vols fer apostes et dono una pista: està en el mateix post).

      En fi, per acabar, 3 cosetes:
      1. lo dels 100, no, si us plau. Una altra vegada no. L'anterior experiència va ser tan fantàstica com cruel. Jo no penso tornar a comptar fins a 100. El que vingui que vingui, i el que no ja serà amb el que comptaré…
      2. lo de pintar… no sé. Crec que la meva vida necessita d'una redecoració força més complexa que una simple mà de pintura.
      i 3. sé que hi sou. Ho sé. Però m'agrada que m'ho recordis… gràcies. :)

      Un petó.

      Elimina
  5. Cocodrilo merdós!!! Fa estona que estic pensant què fer... si plorar, fotre't la bronca o dir-te que em sembla molt bé. La veritat és que no ho sé. Feia uns mesos que no publicaves però encara se sentia bategar el blog. Amb aquest post s'acaba i és trist. Però també és positiu perquè hi dibuixes un futur projecte al darrere. Per tant, seria com una resurrecció pratenca. Sigui com sigui, em quedaré aquí esperant el que sigui (que venint de tu segur que serà bo). Petonets

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oliveta tendra… que hem de fer? :)
      Mira, jo tampoc no sé ben bé que dir-te. Potser només dues coses:

      Primera: Cap de les tres opcions que em planteges no m'acaben de convèncer. Crec que no estic massa per que em fotis una bronca (tot i que si creus que me la mereixo l'acceptaré). Tampoc crec que em fés massa feliç que et sembli molt bé que tanqui el blog (tot i que tot el que t'alegri ja saps que també m'alegrarà a mi). Però el que segur no voldria és que plorèssis (encara que sigui per un blog merdós que no s'ho mereix). Això no, si us plau. Així que, tu mateixa, però sembla que ho tenim fotut. Segur que no hi ha cap altra opció? ;)

      I segona: Compto amb tu per al futur projecte, és clar que sí (tot i que això que sigui bó ja no t'ho puc assegurar). Però el més important per a mi és que compto amb tu per moltes altres coses. Totes més importants que un blog a internet.

      Un petó que no s'acabi.

      Elimina
  6. I, sense que serveixi de precedent, també un darrer agraiment a qui ha clicat "M'agrada", que, tot sigui dit, en aquest cas no sé si és bó o dolent…
    En tot cas, gràcies, tant sí és pel post o pel tancament del blog. ;)

    ResponElimina
  7. Òstia. Val, val... tanca... però obre de nou. Si us plau.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hehe… podriem arribar a un pacte, si vols. Un dels meus blogs preferits (y cada vez el de más gente… ;) porta 6 mesos sense novetats…
      Com ho veus? Signes? :)

      Elimina
    2. Es que m'estic desenganxant de les Social Networks. Bé,... d'algunes.

      Elimina
    3. Ara sí que no entenc res!
      Això que dius és totalment respectable (i fins i tot sa, mira que et dic), però llavors…si aquest desenganxament inclou els blogs… perquè em demanes que n'obri un altre? :P
      (comentari un pél antipàtic, ho sé… però fet des del carinyo, ho saps! no me'l tinguis en compte)

      Elimina
    4. No t'enfadis, que jo sempre t'he vist amb bons ulls! :)

      Elimina
  8. Hola Jaume, un bon amic teu i molt més que amic per a mi, m'ha obert la porta del teu blog just a temps de llegir el teu "Last Post". I si a mi també m'ha agradat i molt més que "agradat". Comprenc molt bé tot el que expliques i com d'important ha pogut esdevenir aquest bloc i es que expressar sentiments, sempre aporta molt més que quedar-nos-los dins i segur que has rebut més d'aquest blog del que tu hi has posat.Una paraula que arriba en el moment precís, et pot donar la força i energia que no trobaves a altres llocs.
    Felicitats pel teu blog. El que no comparteixo es que diguis que el tanques igual de buit i perdut que quan el vas inciar. LLegint-lo només hi veig coses positives, has tingut la sort de coneixer unes persones meravelloses, amb les que has estat feliç, el temps que hagi durat no és tant determinant com el que t'emportes de vivències i experiències, aquestes vindran sempre amb tu, perquè de qualsevol relació, si s'acaba cal que només recordem la part positiva, la menys bona poc a poc cal anar-la esborrant de la nostra ment, perquè la ment es traidora i ens enganya i ens pot fer gronxar en paranoies. MIllor caminar amb el nostre cor ple amb l'energia que ens han donat les elacions que hem tingut i amb aqueta positivitat sí que ñes fàcil que aleshores trobis la persona que es quedi a prop teu per moolt temps.
    Com exemple jo mateixa, he hagut d'esperar al meu quart intent per trobar a algú que tot apunta es quedarà amb mi molt temps. NO m'ha trobat buida, sinó plena de VIDA.
    Si has decidit tancar el blog,és perquè sents que un cicle s'acaba, però res acaba sinó que recomença.
    Una forta abraçada.
    Dolors (Torelló)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Haha… també és mala sort! El dia que t'estrenes i just el dia que s'acaba la història. Diga-li a aquest amic meu i molt més que amic teu que un altre dia t'informi amb més antel·lació! En condicions normals et donaria la benvinguda al blog (cosa que faig amb molt de gust, evidentment) i et convidaria a visitar-lo quan vulguèssis (cosa que ara ja no sé si valdrà la pena!) :D

      En fi, sigui com sigui, moltes gràcies pel teu comentari. Però, com ja he fet en alguna altra resposta, només aclarir que aqui no es pretén tancar res (més enllà del propi blog, és clar), perquè no hi havia res obert. Només que tants alts i baixos no em fan sentir bé, i per tornar a explicar les meves penes i com em sento, doncs potser ja no cal. Per la meva salut mental, i també per la vostra! ;)

      Una abraçada i moltes felicitats per aquesta felicitat (i valgui la redundància) que transmeten les teves paraules.

      Elimina
    2. Haha si noi, diuen que" mas vale tarde que nunca" i en aquest cas ha estat així.El que dius val la pena i a sobre amb aquest punt d'ironia que tens que m'encantaa!
      Res nano (Eis "nano"no es pejoratiu,sinó proper, així parlem a la meva comarca...),
      Doncs apa endavant que l'any tot just comença i ens portarà moltes coses bones, només cal tenir els ulls ben oberts perquè no ens passin de llarg mentre dormim......Gràcies Jaume. peto..

      Elimina
  9. Comprenc la teva decisió i la respeto. Amb tristor, perquè és un plaer llegir-te (de vegades més que d'altres :)).
    Jo amb blackblocs he plorat sense llàgrimes quan llegia el teu dolor; però també he rigut sorollosament i sempre he somrigut a un Jaume encantador.
    Recordo haver utilitzat una frase d'un post, quan jo, en el meu recient estrenat, omplia l'apartat de frases que em feien pensar...recordes la frase? "Recorda que estimar sempre significa sumar, mai restar d'un per donar-li a l'altre."
    Doncs jo avui l'agafo de nou (aquesta vegada sense permís previ) i la expresso d'una altra manera..."Recorda que compartir els teus sentiments siguin els que siguin sempre significa sumar amics, mai restar d'un per donar-li a l'altre".
    Gràcies Jaume per haver nos deixat entrar a casa teva tantes vegades com hem volgut.
    Però que quedi molt clar que vull tornar a casa teva encara que canviis d'adreça, de ciutat o de Nació II*II :)
    I avui, per primer cop en tots els comentaris que faig als diferents blocs, signo amb el meu nom real, perquè és la Mercè la que vol dir te Gràcies, per tot el que he aprés amb les teves paraules i els teus sentiments.
    Una abraçada :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Mercè,
      he tardat tant en contestar perquè realment tampoc sabia molt bé que dir-te. Perquè sóc conscient que el que va començar com un espai personal que no pensava que mai sortís a la llum vosaltres l'heu acabat convertint en el que ara és. Així que suposo que el que més s'ajusta al que em transmeten les teves paraules és simplement un GRÀCIES així, gran i en majúscules.

      Un petó molt fort.

      Elimina
  10. Jo també he tingut dos grans cops en la meva vida, sobretot el del meu pare... Però penso que la vida és així, sovint massa cruel, sovint generosa, alhora que imprevisible i sorprenent (en el sentit més ampli, malauradament). La vida és així, sense més ni més... i cal aprofitar el que et ve, el que tens i el que et deixa!!! i amb això, cal provar de ser feliç... cal aprendre que lo veritablement important d'aquesta vida és que és única, i és això, i només això el que la fa magnifica, i essencial per viure, amb tot lo més meravellós que puguis tenir i amb tot el dolor que puguis lamentar... És així, aferra-t'hi, ningú més ho pot fer per tu. Viu-la!... Dic.

    ResponElimina