divendres, 28 de desembre de 2012

La carta al rei

28 de desembre, dia dels Sants Innocents. Una data on, tradicionalment, la gent juga a enredar tothom amb les trapelleries més inversemblants. La majoria no pica, però sempre hi ha algú que sí ho fa. Jo, ho admeto, sempre he estat d'aquests últims, dels que s'ho empassen tot i després se n'adonen que li han pres el pèl com a un Duràn i Lleida qualsevol. Però això forma part de mi i del meu ser. Sóc crèdul de mena, no puc fer-hi més.

Donant-li voltes, l'any passat vaig pensar en fer la meva declaració d'intencions per al nou any justament aquest dia, aprofitant la data en què tot és susceptible de prendre’s en conya. Això, és clar, em permetia cobrir-me les espatlles en cas de fracàs estrepitós –que, no ens enganyem, és com acaben la majoria d'aquesta mena de propòsits –. Però, per sorpresa meva, el resultat de l'invent ha resultat ser més satisfactori del què, ni en el més optimista dels meus somnis, podria haver imaginat. I com que si quelcom funciona el millor és no tocar-ho, enguany he decidit repetir l'experiència. L'únic que he canviat és la manera de fer-la pública, recuperant per a l'ocasió una simple –però completa– llista de conceptes. Un format, tot sigui dit, que també m'ha demostrat recentment ser d'allò més efectiu. I com que sembla que, últimament, el meu univers està més esplèndid que mai, no serè jo qui li talli les ales precisament ara. Així que, sense més preludis, aquí teniu la meva particular carta al rei per aquest nou any. Al rei de la casa… és clar! Perquè, en el fons, tots sabem que tot depèn d'un mateix, oi?

Estimat rei mac(u), com que aquest any m'he portat molt bé, m'he rentat les dents i m'he fet el llit gairebé cada dia, per aquest nou 2013 vull:
Abraçades, acords (per arribar-hi, amb la paraula o amb la música), amistat (d'elles, preferentment), amor (per sentir-lo, per fer-lo), una ampolla de vi (…amb dues copes), seguir aprenent (de la vida, dels que en saben, dels més petits), atreviment, avions (dels que volen, creuant el cel amunt i avall), banyeres (no em feu dir perquè…), barça (que no sigui una prioritat no vol dir que no vulgui que la festa continuï… eternament!), blocs (ni us imagineu les sorpreses que amaguen), cançons, canvis (tots per bé), carícies, cerveses (molt fredes… i sempre en companyia), claredat (per dir les coses pel seu nom, sense embolics), la clau (per entrar al cor que vull i després llençar-la al mar), una col (per amagar-nos-hi a sota), compartir (tota aquesta llista… i alguna cosa més), complicitat, concerts, converses, decisions, derrotes (del Madrid, que sempre alegren l'existència), desitjar, dibuixar (un somriure), emocions, emoticones ( ;) ;P ), enamorar-me (cada dia), que t'enamoris (de mi, sinó no val), escoltar, escriure, estones (per gaudir amb qui em vingui de gust), excitació (d'aquella… i de l'altra), flors i violes (per sopar), ganes (de tu, de tot), un hàmster (per acompanyar-lo a Cuba), idees (bones o dolentes, tan és, però que no en faltin), improvisar, independència (la teva, la meva, la del nostre país), inspiració, uns llavis (per acostar-m'hi lentament), llibres, màgia, molts m'agrades, manyagues, manetes, el mar (és clar…), matins (per despertar-me al teu costat), les millors persones del món (sempre a prop… ara que sé com tenir-les no penso conformar-me amb menys), mirades (d'aquelles que fondrien una enclusa), moments de felicitat (a canvi d'un somriure i mig), motivacions, motivaccions, música (el segon plaer d'aquest món), un nom (el teu), oportunitats (per no deixar-les escapar mai més), unes orelles (per posar-les vermelles a petons), papallones, paraules (dites, escrites… o intuïdes, de les que amb poc diuen molt), passió, petons (regalats o robats… però mooolts), un pic i una pala (per aquells dies que no tot és tan fàcil com sembla), pluja (que ens deixi xops sense avisar), predisposició (tota), projectes (de feina, de vida), punyetes (moltes, moltes, moltes…), racons (per descobrir), redecorar la meva vida (amb més llum i més color), rialles (de les que fan venir rampes a la panxa), rifar-me un bon dia (o dos… o tots… i que sempre em toqui!), salut, seduir, que em sedueixis, semàfors en vermell (per aprofitar el temps), sentir (-te a prop), ser (jo mateix?), sexe (del que ve de gust), silencis (dels que ho diuen tot), sinceritat (encara que en ocasions pugui fer mal), sincronicitats (que apareixin quan les demani… i quan no també), somnis (que es facin realitat abans no soni el despertador), somriures (per poder "pagar" els moments de felicitat), sopars (amb postre dolç, a poder ser), sorpreses (ohhh!), sort (una mica, però només per si alguna de les altres falla), sortir (de la zona de confort), teatre (i "del bueno"), molts t'estimo, tocar (la guitarra, el teu cos), trens (per agafar sense pensar massa on van), tu, uns ulls (on perdre-s'hi), valor (com a persona, com a concepte), viatges (al Japó, a Berlín o a Vic…), vida (arregladeta i feta a mida)… i xocolata (per substituir convenientment per altres estímuls més carnals i que no engreixin tant).

I fins aquí la meva petició. Estic convençut que no et serà gaire complicat aconseguir-m'ho tot.

He d'aclarir què, si no m'he descomptat, crec que pels cent m'en falta un…
Però ho he fet expressament, perquè aquest any, sense que serveixi de precedent, el que falta t'el deixo escollir a tu.

diumenge, 23 de desembre de 2012

Me acordé de ti


Puede que sea esta la canción,
la que nunca te escribí.
Tal vez te alegre el corazón,
no hay mas motivo ni razón
que me acordé de ti.
Eh! buscando en lo que fuimos
un qué será de ti.
Yo me fui, no sé hacia dónde,
sólo sé que me perdí.
Yo me fui, no sé hacia dónde
y yo sólo me perdí.
Hay un niño que se esconde
siempre detrás de mí.

Todo cambia y sigue igual
y aunque siempre es diferente, siempre el mismo mar.
Todo cambia y sigue igual
y la vida te dará los besos que tú puedas dar.

Todo y nada que explicar
¿quién conoce de este cuento más de la mitad?
Soy mentira y soy verdad,
mi reflejo vive preso dentro de un cristal.
Todas las cosas que soñé,
todas las noches sin dormir,
todos los versos que enseñé
y cada frase que escondí.
Y yo jamas te olvidaré,
tú acuérdate también de mí.
Nunca se para de crecer,
nunca se deja de morir.

Me acordé de ti
Fito y Fitipaldis
Antes de que cuente diez, 2009

__

Se'm fa molt difícil escollir, però aquesta és, possiblement, la meva cançó preferida de Fito y Fitipaldis. I és que, hi ha alguna cosa més guapa que algú se'n recordi de tu sense cap motiu ni raó aparent? (sempre i quan no parlem d'un Inspector d'Hisenda, és clar, que llavors ja és una altra història). Això sí, ensabonades apart, no li perdono que ahir no la toqués al brutal, brutal, brutal!!! concert que va oferir a l'Auditori del Fòrum a Barcelona. Sense cap dubte, el segon millor d'una nit inoblidable.
El primer… permeteu-me que m'ho reservi només per a mi. ;P

Per si vols escoltar-la:
Me acordé de ti

divendres, 21 de desembre de 2012

Fi

El curset arribava al seu final. L'endemà, a aquesta hora, tots els alumnes tindrien prous coneixements tècnics com per desenvolupar-se amb criteri professional. Tan sols el talent i la perseverància de cadascú definiria on situar la delicada línia entre l'èxit i el fracàs.

Durant els quatre dies que portaven treballant plegats, les explicacions del professor era tot el que havien compartit. Ni una mirada. Ni una paraula. Ni un sol gest. És un estret, pensava ella. És una estreta, pensava ell. Des de principi de setmana, havien passat vuit hores junts cada dia, però la seva relació era tan freda com l'ambient pre-hivernal que tenyia de gris els carrers. A primera fila, asseguts un al costat de l'altra, la distancia física que els separava era inversament proporcional a l'emocional. Simplement, no existien.

A l'acabar la jornada, ni un simple adéu. Van sortir de l'aula junts i junts esperaven l'ascensor que els havia de tornar al carrer, on cadascú agafaria, com cada dia, camins oposats que els separarien fins l'endemà. Quan es van obrir les portes, un jove d'estètica hipster va sortir de la cabina, deixant aquesta tan buida com l'empatia dels que esperaven per entrar. Ho van fer en silenci, cercant amb impaciència un racó on amagar la mirada. Just començar a baixar, aquella incomoditat estranya que només els ascensors saben aportar va aparèixer de cop. Ni l'un ni l'altra encertaven amb el posat adient fins que, sense pretendre-ho, per primera vegada els seus ulls és van trobar, i un lleuger somriure va provocar el terratrèmol. Algú va pitjar el botó d'stop. Les llengües es van buscar, les mans van perdre la vergonya i la roba va perdre la seva raó de ser. Els cabells d'ella es van convertir en un cabdell esfilagarsat en mans del desig desbocat. En breus segons la seva brusa havia perdut els botons necessaris per mostrar, a traves del mirall, la imatge d'uns pits delerosos de ser besats. Els dits de la seva mà entraven a la boca d'ell, jugant amb una llengua embriagada que començava a perdre el sentit, mentre l'altra mà removia nerviosa dins un pantaló ja a mig baixar. En un instant, la faldilla ja no cobria res perquè ja no hi havia res per cobrir, i les natges d'ell quedaven al descobert mentre eren marcades al foc per les urpes d'una gata salvatge. I si algú obrís ara la porta? M'encantaria…! Amb un moviment brusc, ell va girar-la pels malucs fins que ella va quedar amb la galta enganxada al mirall, moll de la seva pròpia suor. L'embestia per darrera amb tanta energia com poca delicadesa, mentre els gemecs ofegats omplien l'estança amb una mal dissimulada discreció. Com un llenç solemne, l'humit baf que opacava per moments la brillantor del mirall, reflectia les proves d'una passió tan espontània com descontrolada.

Passats uns minuts, jeien tots dos asseguts a terra, amb la respiració entretallada, l'amarament de l'esforç i l'olor de sexe com a única companyia. Es van sentir uns cops enllaunats que semblaven venir del buit. Algú reclamava l'ascensor.

A la planta baixa, la sortida dels dos amants era observada amb incredulitat per un nombrós grup de persones que no acabaven d'entendre res. La camisa mal botonada d'ell i la rebregada melena d'ella alguna pista els devia donar. Caminaven decididament l'un darrera l'altra, sense dirigir-se la paraula, amb l'indiferència de qui no és coneix de res o ja és coneix massa. A l’accedir al carrer, ella va anar cap a la dreta. Ell, cap a l'esquerra. Com cada dia.

L'endemà, a la jornada final, dues cadires buides a primera fila prenien els darrers apunts d'un curs que ja no interessava ningú.

__

Digueu-me tiquis-miquis, però ja que l’apocalipsi estava trucant a les portes, vaig preferir esperar a veure si em podia escaquejar i d'aquesta manera estalviar-me un últim esforç (els dropos de mena ja les tenim, aquestes coses). Però veient que ara, a gairebé dos quarts d'una del 21 de desembre de 2012 tot fa més o menys la mateixa cara que fa mitja hora i jo encara no he quedat rostit per cap barbacoa divina, aquí us deixo la meva aportació al 265è Joc Literari proposat per Jesús M. Tibau, que, afortunadament, sembla que no serà l'últim.
Ai, els maies… quina colla. Us felicito, fills!

dimarts, 18 de desembre de 2012

Quedem?

– Hem de quedar un dia, no?
– I tant…! Quan vulguis!
– Aquest vespre et va bé?
– No, avui no puc.
– Demà?
– No, demà tampoc.
– Divendres?
– Divendres…? Ho sento, és que ja he quedat.
– Doncs dissabte…
– Em sap greu, però el cap de setmana serà impossible…
– I la setmana vinent?
– Hmmm… em sembla que serà difícil.
– Bé, doncs ja ens veurem un altre dia.
– És clar, quan tu vulguis!

__

Inspirat en un tuit que vaig llegir fa uns dies i que em va fer riure molt. Qui no s’hi hagi sentit identificat, alguna vegada, ja sigui d’una banda o de l’altra, que aixequi el dit.

divendres, 14 de desembre de 2012

dimecres, 12 de desembre de 2012

Volar és voler

Quan va estar fermament convençuda de la seva decisió, es va adonar que obrir la porta de la gàbia era tan senzill com recordar-se de volar.

__

Aportació al 264è Joc Literari proposat per Jesús M. Tibau des del bloc tens un racó dalt del món, sobre el lema Consens i conflicte: independència i llibertat en un món canviant.

dimarts, 11 de desembre de 2012

De cor a cor

Ets més jove que jo, però, lluny del que podria semblar, la teva experiència supera amb escreix la meva. A tu, aquest aspecte no sembla importar-te massa. I a mi, de moment, tampoc. M’agrada aprendre al teu costat. Amb tu em sento com un adolescent descobrint els misteris primerencs del plaer. Des del mateix instant en què els meus dits fan lliscar la cremallera del teu vestit esquena avall, el cor se m’accelera amb l’excitació que transmet l’estar a les portes d’allò tan desconegut com desitjat. En un segon, el teu cos se m’ofereix franc, accessible, delerós. T’agafo pels malucs i, amb tota la suavitat que sóc capaç, t’assec damunt els meus genolls. Et deixes fer, però, en el fons, ets tu qui manes. La teva pell, llisa i brillant com la mel, acarona suaument les meves mans, guiant-les per tots i cadascun dels racons de la teva anatomia, fent-les córrer per les corbes del desig amb la prudència i la inseguretat d’un conductor novell. Reconec una malaptesa evident en els meus moviments, massa abruptes encara per merèixer-te. Tu ho saps, però et mostres comprensiva, i amb una clucada d’ull m’indiques quin és el camí que he d’agafar. Ara per aquí, ara per allà. Ara una mica més amunt, ara un pèl més avall. Ara pots anar una mica més ràpid, espera… ara no corris tant. De tant en tant, quan les meves carícies encerten el punt exacte i la intensitat precisa, em regales un sospir de delit. Un sospir, que, no en tinguis cap dubte, m’estremeix més a mi que a tu mateixa.

Penso que m’hauria agradat haver-me acostat a tu abans. Que la nostra relació hagués nascut fa temps. Que la nostra història tingués ja una història. Així, ara et coneixeria prou bé per saber quins són els teus secrets més íntims. Per poder fer-te allò que tu desitges que et faci. Per esperar junts que el sol surti a escalfar-nos cadascuna de les nostres nits. Sí, és el que hauria volgut. Però el destí ha fet que ens trobéssim ara. Així és com és. I així és com ha de ser. Mai no és massa tard per començar. Tan sols m’has de seguir ensenyant. I jo tan sols he de continuar aprenent. Aviat, ben aviat, seré capaç d’estar a la teva altura, d’acompanyar-te amb un ritme harmònic, d’acariciar les teves sis cordes daurades amb la mestria suficient per fer que, acord a acord, totes les cançons siguin les nostres cançons. Per fer que els nostres cossos es fonguin finalment en un de sol i, de cor a cor, compartim junts la melodia d’un orgasme infinit.

diumenge, 9 de desembre de 2012

Un petit error de càlcul

Amb el primer petó es bastà per portar-lo fins el cel, però va oblidar que els núvols són eteris i no aguantarien el pes de tanta felicitat.

dijous, 6 de desembre de 2012

Sota una col

M'he comprat un bon dia
me'l gastaré amb un llonguet.
Ara ensopego, però va, i m'aixeco.
Jugaré a xancla amb uns esclops.
M'he rifat un bon dia,
portaré un núvol al cap.
Avui m'enamoro, és el meu dia.
De nit, avui pot sortir el sol.

Tu i jo sols, sota una col.
Tu i jo sols, rere el ressol.
Ni prohibits ni guripes, ni la meva ombra em fa cas.
Vull xuxeries, són clandestines.
Si em fan bufar, els arruflo el nas.

Segur que em peto les classes,
l'àvia Maria té son, no s'està quieta.
Sor Enriqueta, avui soleta, s'empassa el sermó.
Tu i jo sols, sota una col, arrecerats rere el ressol.
Cauen deu pometes d'un pruner.
Sé que és el meu dia, que és tot meu.

La mare ens crida:
nens i nenes, és l'hora d'anar a berenar pa amb oli.
Tu i jo sols, sota una col, amagadets fent-nos petons.
Tu i jo sols, com dos cargols, abrigadets sense llençols.

Cau la pluja eixuta sota el test.
Sé que és el meu dia, que és tot meu.
La mare ens crida:
nens i nenes, tothom de dret al llit, hi ha matines.
Tu i jo sols, tu i jo sols.
Cauen deu pometes d'un pruner.

Sota una col
Adrià Puntí
L'hora del pati, 1999

__

Hi ha experiències que no s’obliden fàcilment i sentiments pels que val la pena lluitar.
Gràcies per haver-me deixat tastar, per uns instants, què se sent sota una col.

Per si vols escoltar-la:

divendres, 30 de novembre de 2012

Hi ha dies deliciosos que ve de gust recordar

Una proposta a cegues.
Una resposta afirmativa.
Un mes per endavant.
Unes quantes casualitats (…o causalitats?).
Una intuïció: m'agradaràs.
Una data, ahir.
Una confusió prèvia (per sort, només confusió).
Ara sí… una primera trobada.
La primera impressió: m'agrades.
Una cervesa.
Un començar a conèixer-se.
Una confirmació: m'agrades.
Flors i violes per sopar.
Una segona cervesa.
Un concert.
Una cançó, i dues, i tres…
Un hàmster que se'n va anar a Cuba sense avisar.
Una altra cervesa.
Unes rialles.
Un retrobar sensacions.
Una mica de calor.
Un portar un núvol al cap.
Un sobtat desig d'estar amb tu sota una col.
Una passejada.
Una altra cervesa.
Una conversa.
Una mirada.
Un sentir-se proper.
Un cigarret.
Una mica de fred.
Un ens tornarem a veure?
Una realitat: m'agrades molt.

Simplement… gràcies.

dilluns, 26 de novembre de 2012

I ara què?

Imatge original: Google

Bé, ja està. La gent d'aquest país ja hi ha dit la seva. I vosaltres sou, de nou, els que més suport heu obtingut. Segurament no tot el que us hauria agradat, ja m'imagino. La davallada de confiança respecte anteriors consultes ha estat important. Jo mateix, sense ser votant de la vostra opció, hauria apostat cegament per una majoria més àmplia. Però, sabeu què? crec que potser això pot arribar a ser positiu, encara que només sigui per garantir la nostra salut mental. Digueu-me desconfiat… però és que, per bé o per mal, el fet que pertanyeu a aquest particular club anomenat "política" fa que, amb una majoria absoluta a les butxaques, la temptació d'un canvi de jaqueta podria esdevenir una pràctica més habitual del que seria desitjable. I és que no seria la primera vegada que ens dieu una cosa pel davant i després ens en foteu una altra pel darrera… –i no és una manera de parlar–. Així que espero que els vostres nous companys de govern –confio que sabreu escollir correctament– us ajudin a deixar de banda possibles temptacions de desviar-vos del camí que entre tots havíem començat a traçar.

Sigui com sigui, us he de felicitar sincerament per l'amplia victòria assolida. Incontestable. Una victòria fonamentada en bona part en el que crec ha estat un missatge valent, que a estones ha semblat fins i tot sincer. I també, tot s'ha de dir, per l'escassa/nul·la qualitat dels vostres principals adversaris, que han basat la campanya en uns esperpèntics discursos buits de contingut. Els de sempre, amb l'absurd i ja repetitiu argument de la por. I els altres, improvisant a corre-cuita una "alternativa sensata" que no es creien ni ells, tot i que la fidelització del seu electorat ha esmorteït una patacada que es preveia històrica. I si a tot això sumem l'incontinència innata dels independentistes a independitzar-se fins i tot d'ells mateixos, el resultat és que us han deixat el camí més pla que l'encefal·lograma del negre de Banyoles. Així que, tot i que suposo no us servirà de consol, enhorabona pels resultats.
Però, dit això, la pregunta és… i ara què?

Doncs ara, si em permeteu un humil consell, crec el que cal és continuar. No serà fàcil, però ningú va dir que ho seria. Perquè sols no podreu, però junts sí. Perquè volem l'impossible per arribar al possible. I per assolir-ho, el que heu de fer a partir de demà és seguir fent el que millor heu fet en els últims mesos. Agafar les tisores, i tirar pel dret. Tan sols heu de tenir en compte que, ara, l'objectiu ha canviat lleugerament.

No ens falleu.

diumenge, 25 de novembre de 2012

Musho beti…!!!

Dels creadors de "Tenemos el borrador de un informe que involucra a Artur Mas i Jordi Pujol con unas cuentas irregulares en Suiza" ara ens arriba "Musho Beti, musho Beti… eh!, eh!".

Admeto que, avui, no hauria de perdre ni un sol segon en les bajanades d’en Mou i la seva cort. Avui no ho trobo seriòs. Perquè avui hauria d’estar per altres coses infinitament més importants. Perquè estic segur que el partit d’ahir no deixa de ser un intent més dels que arriben des de la capital per distreure la nostra atenció. Però no ho aconseguiran. D’acord que han fet que aturi per uns moments l’esborrany de post que estic preparant per aquesta nit –sempre que tot surti com espero, és clar– però jo, més enllà de l’aspecte purament esportiu, m’ho prenc com un senyal més que hem d’interpretar. Aquest vespre, si tot va bé, el Barça es distanciarà –potser definitivament?– del Madrid. I aquest vespre també, Catalunya ho farà d’Espanya –potser definitivament?–. Ahir va ser el nostre dia de reflexió. Espero que demà sigui el seu.

Que cadascú en faci la lectura que més li convingui, però, en tot cas… gracias pishas!!!

dimarts, 20 de novembre de 2012

Déjà vu (o la història d’una segona oportunitat)

Tarda de dissabte a l'Illa Diagonal. Les entranyes del centre comercial s'han disfressat d'enorme formiguer urbà. Obreres en la seva majoria, les petites formiguetes van i vénen col·lapsant els passadissos, amb més intenció de fer despesa en temps que no pas en diners. Moltes s'aturen davant els engalanats aparadors, però poques entren dins els comerços. Les que ho fan, remenen entre milers d'ofertes comparant models, talles i colors. I gairebé totes coincideixen en un únic gest comú: girar l'etiqueta que penja de l'objecte del desig, arrufar el nas… i tornar-lo a deixar allà on era. Coses de la crisi.


No recordo amb exactitud que m'ha portat a entrar en aquesta tenda de productes suposadament "naturals". Com passa sovint, la meva visita pretén satisfer més la curiositat que la necessitat. L'ambient que s'hi respira és conegut: música relaxant, aroma relaxant… aglomeració estressant. Em sembla que no m'hi estaré massa estona. Dit i fet. Amb cinc minuts i un parell de passejades ja en tinc prou.

Ens creuem a la porta, tu entrant i jo sortint. Els teus ulls, i alguna cosa més, no passen desapercebuts a la meva actual predisposició a rebre estímuls agradables, sobretot si aquests provenen d'una dona. Sobretot si aquests provenen d'algú com tu. Somric mentre m'allunyo fent esforços per no girar-me de nou, cosa que només aconsegueixo a mitges. Deu metres més enllà, la mateixa corba de satisfacció segueix dibuixada als meus llavis. Vint passes després la teva imatge continua present a la meva retina. Seixanta segons més tard decideixo que et vull tornar a veure.

Desfent el camí sobre les meves pròpies passes, en un instant torno a entrar a la botiga. Em reben la mateixa música relaxant, el mateix aroma relaxant… i tu. Et miro des de la distància. Uns texans de mides perfectes dibuixen les corbes de la feminitat amb sensual precisió. Una samarreta del color de l'esperança modela per davant la més gran de les temptacions i contrasta pel darrera amb el teu cabell ros, llarg, llis. Unes ulleres de muntura negra ressalten uns ulls grans, clars, intensos… diria que amables. Mal dissimulo un suposat interès en no sé què fins estar prou a prop teu com per sentir la teva olor. I penso… m'agrades.

Passejo per davant teu, per darrera teu, per la teva dreta, per la teva esquerra. T'observo discretament des de tots els angles. No sé quina vista m'agrada més. Si per mi fos, me les emmarcaria totes. M'encanta mirar-te a través dels forats que deixa el rústic teixit d'aquesta cortina de colors crus. M'embadaleix descobrir la teva silueta dins la insinuant transparència d'aquestes teles que, segons sembla, vénen de llunyanes terres orientals. Em fascina la teva imatge apareixent i desapareixent entre la gent que ens envolta, aliens a la meva cada cop més evident fixació. Ara et veig. Ara no. Ara sí. Ara no. Hi ha moments que les nostres mirades es creuen. M'agrada imaginar que aquest somriure entremaliat me'l dediques a mi. Són uns breus instants, però suficients per saber que ets allà. Suficients també per fer-te saber que sóc aquí. Sense pretendre evitar-ho, un estrany magnetisme fa que m'apropi lentament… i tu sembles fer el mateix.

– Perdona…
– …Sí?
– Mira, no ens coneixem, i sé que això t'estranyarà, però volia dir-te una cosa.
– És clar, digues…
– Potser et semblarà una ximpleria, però… a veure com t'ho dic. La veritat és que no és fàcil. Generalment jo no les faig, aquestes coses… m'has de creure.
– Caram… quin misteri…
– Haha… no, no tant. Bé, miraré d'anar al gra, perquè realment no sé com començar. El fet és que, fa una estona, quan ens hem creuat a la porta, no he pogut evitar fixar-me en els teus ulls… i en alguna cosa més, no ho negaré. Segur que tu no t'has adonat. Però, de sobte, he sentit una atracció especial. Un impuls que m'ha portat a estar ara davant teu per dir-te, simplement… que m'agrades.
– Vaja… mai hauria cregut que els meus ulls fossin especialment atractius… hehe…
– No te'n riguis, si us plau. Per mi sí ho són. I potser no siguin només els ulls, sinó el que transmeten. El que m'han dit quan hem creuat la mirada. Uf… perdona, és la primera vegada que abordo algú així, de forma tan directa i desvergonyida… en fi, pensava si…
– Escolta… jo…
– No, espera. Deixa'm que acabi. De fet, només em preguntava… et vindria de gust fer un cafè amb mi? No sé, si vols, aquí mateix hi ha una cafeteria, just al costat de la tenda de xocolates…
– Doncs…
– Sense cap compromís, eh? Entendria perfectament que em diguessis…
– M'encantaria.
– Com?
– Que m'encantaria anar a fer un cafè amb tu.
– De veritat?
– És clar, no estic gaire acostumat que una noia tan bonica em proposi d'anar a fer un cafè, així, sense conèixer-nos de res.
– No t'en fotis, eh?
– No m'en foto.
– Deus pensar que sóc una mica boja, oi?
– No, i ara. M'encanten aquesta mena de bogeries. I tots tenim les nostres, no et pensis. Si tu sabessis…
– Si sabés el què?
– Res, res, coses meves.
– Ah… bé. Així, doncs, anem?
– Anem. Però amb una condició.
– …?
– M'hauràs d'explicar quines són aquestes altres coses que dius que t'han agradat de mi.
– Fet.

dimecres, 14 de novembre de 2012

Ja ho sé

Ja ho sé que he de tenir clar que la vida no sempre es lleva amb la millor cara.
Ja ho sé que d'una vegada per totes he de reciclar les meves prioritats.
Ja ho sé que he d'esborrar per sempre el full de les meves obsessions.
Ja ho sé que he de plantejar-me com vull afrontar els propers anys, o dies… o minuts.
Ja ho sé que he de valorar el que tinc per damunt del que voldria tenir.
Ja ho sé que he de ser més sincer amb mi mateix, encara que ser-ho em faci mal.
Ja ho sé que he de reflexionar sobre si el que més desitjo en aquest món és realment el que em convé.
Ja ho sé que he d'esperar menys i fer molt més.
Ja ho sé que he de pensar l'indispensable… i obrir de bat a bat el vano de la realitat.
Ja ho sé que, durant una setmana sencera, hauria de colar-me cada dia al metro.
Ja ho sé que he d'estar més atent a les oportunitats que m'estan esperant.
Ja ho sé que he d'obrir els ulls i deixar de somiar truites que se m'acabaran cremant.
Ja ho sé que hauria de deixar-me dur per la música… i ballar, ballar, ballar.
Ja ho sé que he d'acceptar que el que hi ha és simplement el que m'he buscat.
Ja ho sé que algun dia he de començar a aprendre a ser feliç d'una altra manera.
Ja ho sé que, encara que només sigui per un instant, he d'oblidar que avui, a sopar, només hi haurà un cobert a taula.
Ja ho sé que he d'intentar convèncer-me que sense petons també puc anar a dormir, i que no em cal un "t'estimo" per estrenar noves il·lusions.
Ja ho sé que el dia que assumeixi tot això potser serà el dia que tot començarà a canviar.

Ho sé, ho sé, ho sé… i ho estic intentant, amb totes les meves forces. Us ho prometo.

I ja ho sé que hauria de deixar d'escriure posts beneits com aquest. També ho sé.

diumenge, 11 de novembre de 2012

Els teus ulls i alguna cosa més…

Tarda de dissabte a l'Illa Diagonal. Les entranyes del centre comercial s'han disfressat d'enorme formiguer urbà. Obreres en la seva majoria, les petites formiguetes van i vénen col·lapsant els passadissos, amb més intenció de fer despesa en temps que no pas en diners. Moltes s'aturen davant els engalanats aparadors, però poques entren dins els comerços. Les que ho fan, remenen entre milers d'ofertes comparant models, talles i colors. I gairebé totes coincideixen en un únic gest comú: girar l'etiqueta que penja de l'objecte del desig, arrufar el nas… i tornar-lo a deixar allà on era. Coses de la crisi.


No recordo amb exactitud que m'ha portat a entrar en aquesta tenda de productes suposadament "naturals". Com passa sovint, la meva visita pretén satisfer més la curiositat que la necessitat. L'ambient que s'hi respira és conegut: música relaxant, aroma relaxant… aglomeració estressant. Em sembla que no m'hi estaré massa estona. Dit i fet. Amb cinc minuts i un parell de passejades ja en tinc prou.
A punt de marxar, uns llibres exposats a prop de la sortida em criden l'atenció. N'agafo un de portada insulsa, com si l'hagués dissenyat un professional desganat: "Ahora yo. ¿Y si creas tu propio futuro en lugar de encontrártelo?". Mentre el fullejo em ve al cap un programa de televisió on l'autor desgranava els secrets per convertir-nos en els amos de la nostra vida, del nostre futur. Però… no havíem quedat que el futur no existeix? Potser no, però tan se val, decideixo comprar-lo. Potser després, o potser un altre dia, però me'l compraré.

Ens creuem a la porta, tu entrant i jo sortint. Els teus ulls, i alguna cosa més, no passen desapercebuts a la meva actual predisposició a rebre estímuls agradables, sobretot si aquests provenen d'una dona. Sobretot si aquests provenen d'algú com tu. Somric mentre m'allunyo fent esforços per no girar-me de nou, cosa que només aconsegueixo a mitges. Deu metres més enllà, la mateixa corba de satisfacció segueix dibuixada als meus llavis. Vint passes després la teva imatge continua present a la meva retina. Seixanta segons més tard decideixo que et vull tornar a veure.

Desfent el camí sobre les meves pròpies passes, en un instant torno a entrar a la botiga. Em reben la mateixa música relaxant, el mateix aroma relaxant… i tu. Et miro des de la distància. Uns texans de mides perfectes dibuixen les corbes de la feminitat amb sensual precisió. Una samarreta del color de l'esperança modela per davant la més gran de les temptacions i contrasta pel darrera amb el teu cabell ros, llarg, llis. Unes ulleres de muntura negra ressalten uns ulls grans, clars, intensos… diria que amables. Mal dissimulo un suposat interès en no sé què fins estar prou a prop teu com per sentir la teva olor. I penso… m'agrades.

Surto de l'establiment imaginant coses de tu… el teu nom, edat, caràcter, aficions… Si he de fer cas fer de la meva intuïció, crec que coincidim força, ens entendríem bé, segur.

Instintivament pujo les escales que porten al pis superior i, sense preveure-ho, em descobreixo dins una botiga de moda jove, plena d'estampats estranys de gust dubtós. La veig tota força igual i em dic: aquesta roba ja no fa per tu. Al meu voltant, quatre nanos que semblen fotocopiats al·lucinen amb el món cromàtic que se'ls presenta davant els ulls. I confirmo el meu anterior pensament: veus com això ja no fa per tu? Crec que no cal invertir més temps entre adolescents amb pantalons mig caiguts i opto per buscar una alternativa més adient al meu estil. Faig mitja volta, i allà, entre dessuadores i gorres de colors impossibles, ens tornem a trobar. Estàs captivadora lluint el teu cabell ros, els teus ulls clars… i alguna cosa més. Canvi de plans. Acabo de decidir que no passarà res per invertir una mica més de temps entre jovenalla d'estètica colorista, i poder així agrair aquest petit i inesperat regal. Et veig interessada en una samarreta horrible i per un moment la meva ment em traeix pensant que potser tens un "novio" raper i pretens sorprendre'l amb un detallet que li encantarà i que ben segur sabrà com agrair-te. Reconec que la visualització de l'escena no em motiva gens ni mica i, per uns instants, desitjo de tot cor que no sigui una premonició encertada. Però si no és així, que hi fas allà? Podríem convenir que venint d'una tenda de productes naturals no seria aquesta la seqüència més lògica. Però és la mateixa que he escollit jo, així que seria absurd buscar-li alguna explicació convincent. A no ser que… no, això no pot ser.
Per no capficar-me innecessàriament, opto per creure que la samarreta deu ser pel teu germà o per un cosí que la setmana vinent fa anys. Com per art de màgia, aquesta intuïció em deixa molt més tranquil i em permet seguir gaudint de la teva "companyia" eliminant de soca-rel qualsevol besllum de frustració prèvia.
Ens separa un mostrador d’escassament mig metre d'amplada. Tu no sembles gaire disposada a comprar res i jo ja fa estona que dissimulo. El meu interès no està precisament en cap dels articles que es mostren als expositors. Mentre et miro, m'entretinc traduint amb el mòbil els missatges gairebé encriptats que llegeixo en algunes peces i em diverteix pensar la quantitat de bestieses que acaba portant la gent impreses al pit sense ni tan sols saber-ho. De sobte, veig que tu també agafes el mòbil i llegeixes el que suposo és un missatge. Em sorprèn un somriure d'encís. Potser és un senyal? Potser estem sincronitzats? Sóc plenament conscient que dues persones alhora amb el mòbil a la mà no seria precisament la situació més curiosa del món –ho seria molt més dues persones que no el miressin –, però em fa reflexionar sobre la màgia de les coincidències. I que aquesta no és la primera, ni la segona, sinó ja la tercera vegada que les nostres vides trien el mateix camí… Recordo que, no fa massa, vaig llegir que quan formulem desitjos a l'univers, aquest ens envia avisos en forma de sincronies per comunicar-nos que ha rebut les nostres peticions. I no puc evitar riure al pensar… mira que com sigui veritat…
Observant-te amb el telèfon a la mà penso que m'agradaria tenir el teu número, per enviar-te un missatge que et provoqués un somriure. Un somriure que encara no conec i que, a hores d'ara, m'encantaria gaudir. Un missatge que aniria seguit d'un altre, i d'un altre… i que et provocaria un nou somriure, i un altre, i un altre… ves a saber si fins a seduir-te… ves a saber si fins a enamorar-te.

La situació comença a divertir-me, però assumeixo que potser el millor serà retornar al món dels adults i continuar amb l'objectiu que m'havia dut fins allà, que, a hores d'ara, reconec haver oblidat per complet. Em dirigeixo cap a l'exterior quan veig, astorat, que tu fas el mateix. Camines a escassament dues passes davant meu. Et segueixo assegurant-me de mantenir la distància òptima que em permeti assaborir amb la mirada cada centímetre de la teva esquena –i una mica més avall– i les teves cames –i una mica més amunt–. Sota el mateix arc de la porta t'atures de cop i he de fer un gest brusc per no endur-te'm per davant, la qual cosa, ho he de reconèixer, m'hauria encantat. Em dediques una mirada de disculpa on puc llegir quelcom semblant a "perdona, no sabia que estaves darrera meu", a la que responc amb una altra molt més obvia: "tranquil·la, a qui no perdonaré mai és a mi, per haver-te esquivat amb tanta destresa". Continuo endavant quan intueixo que ara ets tu qui està al meu darrera. Crec escoltar el suau repicar de les teves passes, em sembla recordar el teu perfum. El teu reflex al vidre de la tenda de llenceria que s'ens acosta m'ho confirma. La imatge de la teva silueta, coincident nítidament amb la del maniquí exposat, és torna tan explícita i suggerent que està a punt de provocar-me un col·lapse respiratori.

Amb el cor encara accelerat, m'aturo davant l'aparador, amb la intenció que, de nou, passis tu al davant, per tal de tornar a disposar de la vista més privilegiada. Però aquesta situació, potser per massa esperada, no es produeix. Amb un lleuger gir del cap puc veure't de reüll, a menys d'un metre de mi, interessada en un conjunt preciós de color indefinit. Fem bona parella, aquí, tots dos junts, embadalits mirant roba interior femenina. En un moment, el mateix dubte que planeja sobre el meu cap… comença a fer-ho també dins el meu pit. Voldria quedar-me allà, al teu costat, però sóc conscient que una excessiva atenció sobre aquestes provocadores peces podrien fer que mal interpretessis el meu interès, així que opto per posar-me de nou en marxa, tot i sabent que això m'allunyarà de la zona "calenta", i, el que és pitjor, també m'allunyarà de tu.

Camino amb pas lent, pausat, mentre no puc evitar imaginar-te seduint-me amb aquest modelet "d'infart" que acabo de deixar enrere, i que, a partir d'ara, passarà ja, ineludiblement, a formar part de la nostra curta però alhora excitant "història".
Però, a diferència d'abans, ara no sento que vinguis al darrera. Simulant un oblit absurd, em giro per observar-te una vegada més, però l'únic que em trobo és la fredor d'una inesperada absència. L'espai que envolta l'aparador és buit, i el maniquí que abans t'ha fet de model no sap explicar-me on has anat. Et busco pels passadissos propers, pels comerços que t'imagino afins. Però trobar-te de nou enmig del formiguer esvalotat sembla, ara per ara, una tasca gairebé impossible. I, per primera vegada, sento una incomoditat que no m'agrada. Una incomoditat que no comprenc però que identifico amb il·lògica lucidesa. La incomoditat d'una enyorança encara inexplicable.

De cop, un imaginari globus de fum esclata davant meu. Quan escampa la boira, tot sembla veure's més clar. Somric i penso que és el que havia de passar, perquè, en el fons, potser res d'això no tenia cap sentit. Tot i així, m'agrada pensar que, encara que per uns breus instants, ha estat bonic. Ara, el joc ha acabat. Probablement no et veuré més, però et guardaré a l'àlbum dels records divertits, a la caixeta dels somnis que podrien haver estat realitat.

Faig un esforç per recuperar d'una vegada el veritable motiu pel qual em trobo passejant pel centre comercial. Ara mateix no acabo de trobar la resposta però tant se val, ja vindrà. Avanço absent pel passadís que m'ha de portar de nou al pis inferior, d'allà on veníem. Quan començo a baixar les escales, una reveladora imatge travessa com un estel fugaç la meva ment. És el títol del llibre que he estat a punt de comprar… "¿Y si creas tu propio futuro en lugar de encontrártelo?". I de cop, una temptadora idea disfressada de repte m'envaeix… i perquè no?

Així que, de nou, torno enrere recuperant els primers graons, i amb ells la teva visió, la teva presència, donant voltes sobre com ho aconseguiré. Com ho he de fer per tornar a veure't? Pensant-hi molt? Pensant-hi fort? Decidiré jo el moment i el lloc on ens retrobarem? Tan sols d'imaginar-m'ho, la idea m'excita. Si de mi depengués, ens retrobaríem ara, aquí… ja!

Quan apareixes de sobte de darrera l'enorme columna, la meva pètria reacció no té res a envejar a la dels maniquins que ens vigilen immòbils darrere els vidres. Fa uns instants semblava del tot impossible però ara et torno a tenir al davant… Una vegada més, no puc evitar mirar-te els ulls… i alguna cosa més. Una rialla m'il·lumina el rostre quan comprovo que tu fas el mateix. Per fi, el teu somriure. Net, seductor, entremaliat, i, a més… tot per a mi. Si abans et veia bonica ara et veig preciosa. Tu també ets conscient que hi ha algun magnetisme especial entre nosaltres? Al creuar-nos estic temptat d'aturar-te, d'explicar-te el que acaba de passar… el que porta bona part de la tarda passant… però potser no cal, probablement tu ja sàpigues perfectament de què es tracta. Però, sigui el que sigui, ara ja no vull aturar-ho. Necessito saber si tot això és real o només és fruit de la meva malaltissa imaginació. Canvio de passadís, camino a pas ferm en direcció contrària a la teva, envolto aquesta concorreguda sabateria seguint-te amb la mirada a través dels aparadors transparents fins que desapareixes, cada cop més menuda, de nou darrera la columna. Torno a sortir pel costat oposat… i allà, entre desenes de passejants aliens al nostre joc, et torno a trobar. Ric. Rius. Però no ens diem res. Encara no és el moment. Encara queda una última prova de foc.

Decidit encaro, ara sí, les escales mecàniques. En el descens cap al pis inferior m'acompanya el desig que vinguis amb mi. Que em segueixis. Fins a baix. Fins a la fí del món.

Camino entre les terrasses de la zona de restauració, plena de bars i cafès, on l'afluència de batecs per metre quadrat es torna molt més densa. M'aturo davant una coneguda tenda de xocolates. L'afrodisíac aroma del cacau ajuda a escalfar encara una mica més l'ambient, si això encara és possible. La gent s'amuntega davant les temptadores llaminadures amb ulls delerosos. Mentrestant, jo ja només penso en tu. Tres, dos, un… i allà et tinc. A escassament vint metres de mi. Fent-te espai entre la multitud. La dependenta prepara amb delicadesa una petita capseta de bombons que a ben segur estaran destinats a endolcir una nit d'amor. Però sentint-te cada cop més propera ara mateix no trobaria res més dolç en tot el món. Tu ets l'únic bombó que voldria assaborir, lentament, desfent-te sense pressa amb l'escalfor de la mirada. Per un moment, tanco els ulls i imagino més coses de tu… la teva veu acariciant-me l’oïda amb un humit "bessa'm", les teves ungles lliscant tendrament sobre el meu pit, els teus llavis regalant-me uns suaus i inacabables petons, el teu cos nu fonent-se amb el meu com un de sol… No m'importaria gens comprovar-ho ara mateix. En aquell racó amagat en la penombra, a l'últim emprovador de qualsevol boutique propera, entre dues columnes de l'aparcament del soterrani. O aquí mateix. Enmig de tothom. Enmig del formiguer.

Absolutament embriagat de tu, obro els ulls, decidit, per fi, a dirigir-me a tu. Però no et veig. Miro als voltants i no et sé trobar entre la gentada. Per un moment, un cert neguit s'apodera de mi. Estaves tan a prop… On has anat? Però no cal perdre la calma. Ara sé com trobar-te. Més val que em relaxi… i tornaràs a venir. M'acosto a una cafeteria de nom jamaicà que veig a menys de cinquanta metres sense que els meus ulls inquiets deixin de cercar-te ni un moment. M'assec a l’única tauleta que queda lliure, des d'on puc veure perfectament tot el passadís central, des de les escales mecàniques fins més enllà de la tenda de xocolates. Demano un cafè i espero. Quan tornis a aparèixer, et convidaré a seure amb mi. Demanarem un altre cafè, o un te, o un refresc si ho prefereixes. T'explicaré tot el que m'has fet sentir aquesta tarda i et preguntaré el que has sentit tu. Vull saber què t'ha portat a creuar-te avui amb mi, que és el que pretenies "seguint-me" a tot arreu i, sobretot, en quin moment has decidit enamorar-me.


Una hora més tard, pago el cafè i surto de l'establiment. Sol, com hi he entrat. Fora, l'afluència de gent ha disminuït considerablement. El formiguer ha perdut bona part de la seva força. Com la meva eufòria. Un tant desconcertat, camino cap a les escales que han de dur-me a l'aparcament, allà on m'espera l'amic pacient que ha de tornar-me a casa, i que, com sempre, em preguntarà com ha anat la tarda. Una pregunta que, avui, no tindrà una resposta clara.
Abans, però, encara em queda un darrer encàrrec per fer. Una última visita pendent. Una última visita allà on ha començat tot.
– Hola, et puc ajudar?
– Sí, estic interessat en aquest llibre.

Dins el cotxe, de tornada a casa, repasso mentalment cada instant d'aquest vespre inoblidable, cada mirada que podria d'haver-te apropat una mica més a mi, cada paraula que podria haver esdevingut definitiva, cada petó que voldria haver tastat…

De sobte, els meus ulls s'obren de cop com a llunes plenes: hòstia… el regal del pare!

dimarts, 6 de novembre de 2012

Forever young

El jove Peter Pan seguia entossudit en no voler fer-se gran, sense adonar-se'n que aquella barba canosa començava a delatar-lo sense pietat.

diumenge, 4 de novembre de 2012

Coral·lí



Coral·lí, avui t'he escrit un poema en vers
un sol escrit, un recuit amb mel,
mai fins avui no he estat tan dolç,
mai fins avui no he estat tan dolç.

Coral·lí, t'estimo tant que avui faré el pi
t'enyoro tant, tant, que em quedo aquí
el meu cor es fon, tot el meu cor es perd.

Ratolí, flor d'anís, ets l'oliveta tendra
sense pinyol, ets de licra, un gra d'arròs,
avui la pluja ens pren el son.

Coral·lí, brot de pi, un somni rosa
no hi cap el gris, romaní, fruit d'estiu
un bell miracle, un acudit.

Coral·lí, avui t'he escrit un poema en vers
un sol escrit, un recuit amb mel,
mai fins avui no he estat tan dolç,
mai fins avui no he estat tan dolç.

Coral·lí, t'estimo tant que avui faré el pi
t'enyoro tant, tant, que em quedo aquí
el meu cor es fon, tot el meu cor es perd.

Coral·lí, brot de pi, un somni rosa
no hi cap el gris, ratolí, fruit d'estiu,
un bell miracle, un acudit.

Un esglai, l'hàbit et dol, no val ni un ral,
un esglai.

Coral·lí, avui t'he escrit un poema en vers
un sol escrit, un recuit amb mel,
mai fins avui no he estat tan dolç,
mai fins avui no he estat tan dolç.

Coral·lí
Adrià Puntí
L'hora del pati, 1999

__

Avui estreno una nova etiqueta al bloc. Fent ostentació d'una originalitat sense precedents, l'utilitzaré per totes aquelles coses que em donin "bon rotllo", a les quals us he de confessar que cada dia en sóc més aficionat.

Començo amb aquesta cançó de l'Adrià Puntí, que té el "superpoder" de posar-me de bon humor cada cop que l'escolto. Que és començar a sonar i, tot d'una, aturar el que estic fent per posar-me a rascar una guitarra invisible i cantar com un energumen posseït per l'esperit de Joselito. Tot i que he de reconèixer que aquesta "abducció" no m'ha passat en totes les situacions, només en aquelles de ser susceptibles de ser interrompudes per una altra emoció… més gratificant.
I és que quan sona Coral·lí només penso en quan arribarà el moment màgic que pugui dir-li a una noia… "ets l'oliveta tendre sense pinyol" –ohhh…–. Potser aquell dia em guanyi un calbot o em torni a quedar sól per sempre, però… i si no? ;D I, en tot cas, sempre seria pitjor comparar-la amb una oliva farcida d'anxova i pebrot, no?
Sé que l'Adrià no seria precisament un artista de masses –admeto no trobar gaire adeptes entre les meves amistats–. Potser és per això que m'agrada tant. I reconec que a vegades em deixa una mica confós, però quan hi posa el puntet just de sal –i ho fa molt sovint– és insuperable! 
Espero que, si decidiu escoltar-la, us aporti la mateixa alegria que ho fa amb mi.
Algun seguidor d'Adrià Puntí a la sala?

Per si vols escoltar-la:

dimecres, 31 d’octubre de 2012

Fart

Finalment havia decidit sortir a menjar-se el món.
Però va notar que aquella nit havia sopat massa i va preferir deixar-ho per un altre dia.

diumenge, 28 d’octubre de 2012

Oleanna

Imatge original: Teatre Romea

"Prenguis partit per qui prenguis partit, t'equivocaràs."

John és un professor universitari de pedagogia una mica atípic. Segons ell, la seva feina consisteix més en provocar, posar en dubte, i qüestionar els alumnes que no pas en transmetre'ls-hi coneixements i dades fàcilment avaluables. Carol és una estudiant molt més normal, vol aprovar. John ha suspès a Carol. Aquest és el punt de partida d'Oleanna i de tot el teatre de David Mamet: dues persones que discuteixen perquè tenen interessos oposats. A partir d'aquesta premissa Mamet desplega el seu talent i, a poc a poc, ens atrapa en la mateixa tela d'aranya que ha teixit pels seus personatges. Així descobrirem que darrere les teories idealistes sobre I'educació de John s'hi amaguen interessos molt més banals i contradictoris i que darrere la ràbia de Carol hi ha motius molt poc clars.
Mamet, amb aquesta peça clau de la dramatúrgia contemporània, parla de la crisi del sistema educatiu universitari, i del poder en un sentit molt ampli: tant el que té algú que sap sobre qui no sap –i la responsabilitat amb que aquest poder s'exerceix– com també el joc de poders que s'estableix entre dues persones; el sexual, l'intel·lectual, i finalment I'últim, del que tots deriven o potser on tots van a parar, el poder moral.

David Selvas

__

"No li diguis "nena" a la teva dona!"

Segurament el resum més encertat del que ahir vaig viure al teatre Romea és la frase que encapçala aquest post. "Prenguis partit per qui prenguis partit, t'equivocaràs". Perquè Oleanna és un joc de contradiccions constant que fa que els esdeveniments és succeeixin amb la mateixa intensitat amb que els rols de poder canvien d'una banda a l'altra.

Per a mi, el millor de l'obra és la credibilitat que els actors, i molt especialment Ramon Madaula, despleguen a l'escenari. El pitjor, l'angoixant sensació què, mentre passen els minuts, l'història és fa cada cop més real. Un plantejament que ens obliga a pensar, a donar voltes i voltes sobre quines són les motivacions que porten a aquest professor universitari a actuar d'aquesta manera amb la seva alumne; i quins els arguments que porten a l'alumne ofesa a donar-li la volta a la truita pel camí menys inesperat. I al final, la conclusió de què, realment, només en el cap dels protagonistes està la resposta correcta.

Vielen Dank Freunde

No, no me n'havia oblidat. Suposo que tots vosaltres sí. Ja veig que els seguidors i seguidores d'aquest bloc tenen poques inquietuds "futboleres". I ja m'està bé, la veritat. Reconec que de vegades també a mi em fa certa mandra estar contínuament pendent del que fan els de la capital. Potser un dia ho deixi córrer i destini totes les meves energies blocaires en temes més profitosos. I potser aquell dia aquest bloc també guanyarà en interès. Però mentre aquest moment no arribi, continuarem amb la paranoia particular d’homenatjar aquells equips que, indirectament, de tant en tant em donen un petit motiu per somriure. Així que avui penjo, amb retard, l'agraïment que hauria d'haver sortit a la llum el passat dimecres a la nit, als voltants de quarts d'onze. Aquell dia, però, hi havia coses més importants en què pensar…
Com sempre, de fet.

dimecres, 24 d’octubre de 2012

Havia de passar…

Un avís previ als possibles lectors d'aquest bloc: no cal que llegiu aquest post. Ho dic de veritat, no és necessari. Perquè es tracta simplement d'una reflexió personal que vull deixar anotada, però que per la majoria dels que de tant en tant passeu per aquí –o per la totalitat, per ser més exactes– no us aportarà absolutament res. Interès zero. Així que, si no voleu perdre el vostre valuós temps, més val que continueu amb el que estàveu fent o cliqueu el següent bloc del vostre blogroll, segur que hi trobareu continguts infinitament més profitosos. Avisats esteu.

__

A l'obrir el bloc aquest matí m'he trobat amb una desagradable sorpresa. Una sorpresa que en realitat no era tal, perquè sabia que passaria i ja ho tenia assumit, però no per això no he pogut evitar un sentiment de certa tristor. Avui ha desaparegut de la llista d'entrades més visitades el meu post favorit. El que vaig escriure amb més il·lusió i el que més alegries m'ha donat des que aquest bloc està actiu. El post més breu però més intens que mai hagi escrit i possiblement que mai escriuré. De fet, és tan curtet que es podia llegir sencer directament des del llistat, sense necessitat de clicar-hi al damunt. Són només quatre frases, però porten impreses tota l'emoció d'un futur que havia de ser meravellós. Només set paraules que van fer que veiés el món amb una altra mirada. Primer, perquè em van obrir els ulls, i van aconseguir que m'adonés que hi havia vida aquí fora. I segon, perquè em van convèncer que valia la pena gaudir-la. Un post que va canviar aquest bloc de black a blanc, de gris a blau, de res a tot. Que va fer que un tal Zed Isdead renaixés i avui sigui una persona diferent. Mireu si n'és de bonic, el meu post. Com podeu veure, un post que, i ho dic sense exagerar, m'ha canviat la vida.

Sabia que un dia tot això s'amagaria i deixaria d'alegrar-me el moment d'obrir el meu raconet de reflexions virtuals. Tenia clar que, poc a poc, les altres entrades li anirien menjant terreny i acabarien per passar-li al davant. És llei de bloc, suposo. El que no esperava és que fos precisament avui. Perquè llavors es converteix en una petita ironia del destí, una sincronicitat més de les que últimament freqüenten la meva vida. I és que ahir mateix, per uns breus moments, reconec que vaig pensar que tot allò que us he explicat unes línies més amunt podia tornar a agafar un significat. Ho vaig fer sense cap fonament i deixant-me portar només pel desig… però ho vaig fer. Qui sap, potser van ser, sense saber-ho, els mateixos moments que el "meu post" sortia del llistat. Totes aquestes coincidències, sense dubte, tenen algun significat. Ara em toca a mi interpretar-les… i, sobretot, assumir-les.

Però les sincronies van i vénen sense avisar, i la història no acaba aquí. El destí… o l'univers… o no sé qui o què coi ha estat, ha decidit sense consultar-me que el post que entri a substituir aquell –insubstituïble, per altra part, ja ho he dit– sigui precisament la meva petició "universal". Pot ser sigui també un senyal? No ho sé pas. Cent paraules –cent-una, per ser exactes– contra set. Jo, sense dubte, sempre preferiré la versió curteta. Aquella és una realitat, aquest, només un somni. Però alguna cosa s'ha de moure també en aquest sentit, ho intueixo. I serà aviat, n'estic segur. Així que més val posar bona cara i estar preparat, perquè ja començo a estar fart de deixar escapar oportunitats de ser feliç.

__

Si encara esteu aquí –sabia que un avís de que no llegíssiu el post seria la garantia que ho farieu fins la darrera paraula– us faré una última, i estúpida –aquesta sí– reflexió final. No sé si vosaltres us entreteniu en la inútil paranoia d'analitzar quins són els vostres escrits que més han agradat –o han visitat– els vostres seguidors o lectors. Jo ho faig –digueu-me raret–, i he arribat a una descoratjadora conclusió. A la meva llista de posts més visitats només mostro cinc entrades. D'aquests, els quatre primers corresponen a dos articles que he recuperat de la xarxa o que m'han enviat i que he cregut interessant difondre i a dos opinions personals sobre dues obres de teatre. Només un text de creació pròpia entre els cinc més visitats. El meu bloc consta actualment de 166 entrades, de les quals només 11 són textos que no he escrit jo. Un 6,6% del total. Aquest petit percentatge representa el 80% de l'interès dels meus lectors. Els meus escrits, el 93,4% restant tenen, doncs, un interès del 20%. Això no és cap sincronicitat, això és simplement una realitat. Potser també d'això n'hauria de treure alguna conclusió. Potser és que, simplement, l'autor d'aquest bloc necessita millorar.
Et felicito fill!

divendres, 19 d’octubre de 2012

Carta Owerta al Ministre de Mala Educació

Bienquerido Ministro,

Llevo 2 días en el intento de españolizarme todo lo que no consiguió mi escuela. No se crea que es soplar y hacer botellas, pero por suerte siempre tengo alguien por aquí que me da un golpe de mano.

Referente a su desafortunado comentario en el Congreso de los Diputados le he de decir que hay para alquilar sillas, Sr. Ministro. Españolizar a nuestros hijos es decirla de la altura de un campanario, aunque prefiero hacer los ojos grandes porque sino me haría usted salir de pollague... en fin… de un corral de pollos.

Sí, sí... ya sé que ustedes pensaran que somos unos sueña-tortillas por querer la independencia. Reconozco que las piernas me hacen higo solo de pensarlo, pero no se equivoquen, que no estamos tocados del hongo, Sr. Ministro.

Hace muchos años que aguantamos, y ya estamos hasta la cabeza de encima. Desde siempre que hemos estado haciendo el higo flor. Pero sabemos que quien tiene el culo alquilado no se sienta cuando quiere. Por eso queremos joder el campo… tocar el dos, para entendernos. Que esto está a punto de hacer un pedo como una bellota y no creo que ustedes sean tan cortos de gambones para hacer como aquel que nada. Es cierto que no podremos decir trigo hasta que esté en el saco y bien atado, pero de poco en poco se llena el fregadero.

Sabemos que nuestra decisión les ha dejado atónitos y animo-perdidos. Que sacan fuego por las muelas porqué creen que lo hacemos sólo para chafarles la guitarra. Pero en el fondo, ustedes son tanto de la cebolla como nosotros, y piensan con prepotencia que ya hemos bebido aceite. Pero les aseguro que ya no vamos a irles más detrás con el flautín sonando. Hasta ahora hemos ido tirando, pero al final, nos hemos dado cuenta que todo son ochos y nueves y cartas que no ligan. Y ahora lo que nos viene de gusto es hacer la nuestra. Haberlo pensado antes, quién no quiera polvo que no vaya a la era. De aquí a muy poquito, nos buscaran y ya no estaremos. Estaremos en la barriga del buey, donde ni nieva ni llueve. Aunque esto ya son higos de otra cesta.

Por lo tanto, no vamos a perder más el tiempo, Sr. Ministro. En España todo se está yendo a orrio y no nos quedaremos a verlo: preferimos esparcir la niebla.

Bueno, hasta aquí mi reflexión. Ahora tengo que dejarle que son tres cuartos de diez, es tarde y quiere llover. Así que… buen viento y barca nueva.

Atentamente,

Un catalán en proceso de españolización.

__

Aquest text, que segurament ja haureu llegit, m'ha arribat via internet i l'he trobat francament divertit –últimament tendeixo a prendre-m'ho tot a conya–. He decidit publicar-lo aquí però no he pogut estar-me'n de fer-li abans alguna lleugera adaptació, seguint el meu instint i, sobretot, el meu "absolut domini" de la llengua veïna. M'agradaria poder fer referència de l'autor, però això, a hores d'ara, podria ser més difícil que trobar una agulla a Montpellier.

dimarts, 9 d’octubre de 2012

Persistència

El vell rellotge aturat es resistia a donar-se per vençut i persistia, entossudit, en donar l'hora encara que fos només dues vegades al dia.

dijous, 4 d’octubre de 2012

Vint mil

Vint mil clics –conscient que no tots voluntaris–;
vint mil visites, vàries convidades, altres "obligades", moltes casuals, totes benvingudes;
vint mil mirades, de curiositat, de confusió, d'amistat, de complicitat, i també més d'una… molt especials;
vint mil opinions diferents, sincerades des d'un comentari o guardades al calaix del silenci, allà on la vergonya es troba a recer;
vint mil reaccions; potser algun somriure, potser alguna llàgrima, i segur que, en molts moments, també indiferència…

En definitiva, vint mil decisions personals de dedicar uns instants de la vostra vida davant d'aquest bloc.
És, sense dubte, molt més del que podia esperar.

Vint mil –milions– de gràcies.

dimecres, 3 d’octubre de 2012

T'estimo

Avui he decidit que, encara que em costi, no em permetré cap pensament trist. Faré tot el possible per no vessar moltes llàgrimes, més enllà de les que ara mateix, mentre escric aquestes paraules, encara no sé controlar. Senzillament passaré les hores recordant el teu somriure, el que m'il·luminava els matins i m’asserenava els vespres. Com faig cada dia, com faré sempre. I m'esforçaré en somriure també jo sabent que tot el bo que em passi a partir d'avui serà gràcies a tu.

T'estimo.

diumenge, 30 de setembre de 2012

dijous, 27 de setembre de 2012

Fent via

Vies de tren que engoleixen quilòmetres i quilòmetres sense defallir, amb l'anhel que potser un dia, allà a l'horitzó, per fi es retrobaran.

dijous, 20 de setembre de 2012

La vida en colors

No em diguis aquestes coses o m'acabaré posant vermell… o blau… o verd… o violeta… o taronja… va xiuxiuejar tímidament el camaleó vergonyós.

__

Avui estreno una nova secció al bloc, els microcontes. Els microcontes són, com el seu nom indica, relats curts, molt curts. Els vaig descobrir a Twitter fa uns dies i, per tant, com molts ja sabreu, això suposa una limitació de 140 caràcters d’extensió màxima. Vaig començar a enviar-ne alguns i ara he pensat que potser estaria bé fer-los públics també al bloc, tot i assumint el risc que el títol acabi sent més llarg que el propi conte. Això sí, perquè no sigui només un copiar-enganxar, he decidit que els que publiqui aquí tindran exactament els 140 caràcters, ni un més ni un menys. Cosa que, tot sigui de pas, no compleixo amb els que pujo allà. Digueu-me incoherent…

Si els voleu llegir, podeu anar a @micro_contes (n'hi ha de realment creatius) o al meu compte particular @jaume_prat. Us animeu a participar-hi?