dilluns, 30 de gener de 2012

Equivocar-se

Ara que veig el món amb uns ulls nous.
Ara que he aprés a relativitzar.
Ara que quan més segur em sento de mi mateix.
Ara que per fi començo a agafar el timó de la meva vida.
Ara que em creia gairebé infal·lible.
Ara que aposto més que mai per pujar a tots els trens que passin, tinguin o no parada a la meva estació…
Ara és quan me n'adono quant fràgils som,
que fàcil és equivocar-se quan menys ho pretens,
que dolorós pot arribar a ser fer mal a qui estimes,
quantes coses importants es posen en perill per no avaluar les conseqüències del que pensem, del que diem, del que fem…

Sé que ningú és perfecte. I no estava entre les meves pretensions el no tornar-me a equivocar. Però avui ho donaria tot perquè les coses fossin diferents.

dijous, 26 de gener de 2012

Gràcies… però no calia

Una vegada més, gràcies. Veig que la vostra generositat és infinita. Després d'haver-los regalat un golet d'avantatge en els dos últims partits, ahir vau fer un pas més i, lluny d'acabar amb ells i enviar-los a l'infern de cop i sense passar per la casella de sortida, vau decidir donar-los peixet i posar emoció a la cosa. La pregunta seria… perquè? Quin era realment el vostre objectiu? No fer llenya de l'arbre caigut, i mantenir-los vius per poder-vos-hi recrear una miqueta més? Si fos aquesta la resposta em semblaria bé. Que el portuguès maleducat continuï molts anys al capdavant d'aquesta banda de destralers? També ho podria entendre, perquè jo vull el mateix. I si aquesta és la vostra motivació, també serà la meva.

Així que, una vegada més, gràcies… però no calia, de veritat, no calia.

diumenge, 22 de gener de 2012

Mira'ls, no són invisibles

"¿Cuánto vale una sonrisa?"
"Nada es suficiente para darte las gracias. Nada es todo lo que tengo."
"Tu sonrisa me hará más feliz que tu dinero."
"¿Y si hoy cambias tu café por mi sonrisa?"
"Bienvenido a mi casa, perdona si no tiene techo."
"Rebaixes. Posa la meitat i t'ho agrairé el doble! Només aquesta setmana."
"La generosidad es dulce, coje un Sugus."



Llegint un dels blocs que segueixo he descobert aquest vídeo, que més enllà de ser un document colpidor, ens obre els ulls a una realitat que massa sovint obviem. 
I a més, posa de manifest vàries coses:
1. Que un món millor és possible.
2. Que és molt engrescador veure que encara queda molta, molta bona gent disposada a aconseguir-ho.
i 3. Que és un autèntic luxe tenir l'oportunitat de conèixer algunes d'aquestes persones.

Copiar potser no sigui l’activitat més lloable que existeix, però quan el fi s'ho val crec que està més que justificat. I en aquest cas, coneixent qui ha penjat el post, estic segur no li importarà que en fem tanta difusió com sigui possible.

Gràcies Mariona.

__

Si voleu llegir el post original
inventariant.wordpress.com

Si voleu visitar el web del projecte
Dreaming the same. The Project

Si voleu conèixer alguna d'aquestes persones que us deia…
Centre Obert Heura

dissabte, 21 de gener de 2012

Alguna cosa especial…

Arribes a la cita a cegues amb la cartera buida, a punt per ser emplenada de coneixement. I t'ho prens amb calma perquè les coses del saber s'han de prendre així. I allà et trobes amb tots, però no coneixes a ningú. I intercanvies quatre paraules sense ser conscient del que més tard significaran, tot i que, a hores d'ara, encara estiguin mancades de sentit. I comparteixes uns cafès, molts dubtes… i poca cosa més. I passen els dies, un, dos, tres… vuit. I tot el que comença també un dia acaba. I la cartera surt satisfeta, plena d'apunts, alguna incògnita resolta i la inquietud ben desperta. I algú decideix que cal celebrar-ho. I ho fas al voltant d'una taula i unes ampolles de vi. I tens clar que allò acabarà allà, on generalment acaben aquestes històries. Però de sobte, alguna cosa et diu que, per una vegada, potser val la pena desafiar el destí. I els capricis de l'univers et tornen a ajuntar abans de l'esperat. I tornes amb la cartera crescuda per absorbir noves experiències. I tornes a compartir cafès. I dubtes. I inseguretats. I quan acabes et ve de gust tornar-ho a celebrar. Pel simple fet de fer-ho. A una taula diferent. Amb un vi diferent. Però amb els mateixos companys, que també en algun aspecte ja han començat a canviar. I quan tornes a casa ets conscient que la llista d'amistats de les quals et pots sentir orgullós de cop s'ha multiplicat. Perquè sents alguna cosa especial que t'hi uneix. I agafes el cotxe per anar fins a la quinta forca només pel plaer d'assaborir quilòmetres en la millor companyia. I de sobte, aquesta llista màgica recentment renovada canvia les unitats per les desenes. I penses… quina sort, hòstia. I en un sol dia visites València, Granada, Tarragona, Sitges… i tornes a casa gaudint per les corbes de l'agraïment. I sents que quelcom està canviant a la teva vida. I no vols que s'acabi. I saps que no s'acabarà, perquè això només depèn de vosaltres. I vols repetir-ho. I ho repeteixes. I el que abans era vi ara és birra. Una, dues, tres… les que calgui. I te’n fots de qui demana un cafè amb llet perquè el que a tu t'agrada és el tast de l'escuma. I les paraules també canvien. Es sinceren. S'intensifiquen. Es provoquen. I les mirades fan el mateix. I no pares de riure perquè has decidit que això és el que realment et ve de gust. I et retrobes amb ells cada dia, gairebé cada hora, cada minut. Perquè és el que el cor et demana. Al voltant d'una taula o davant el teclat. I un dia sou dos, i un altre dia sou tres… i un altre sou cinc. Però sents que sempre hi sou tots. I comparteixes, comparteixes, comparteixes. Alegries i penes. Il·lusions i desenganys. Abraçades… i petons. I de sobte sents que estàs vivint alguna cosa molt especial. I penses… quina sort, hòstia.

__

Dedicat a tots els que feu que últimament sempre em passin coses especials.

dimecres, 11 de gener de 2012

Alícia al país de les meravelles


__

Perquè les coses meravelloses no sempre li han de passar a l'Alícia… no?

diumenge, 8 de gener de 2012