Doble check

– Ei, tio, com va tot?

– Molt bé, i tu?

– Bueno… et truco perquè no estic massa animat, últimament.

– I això? Que et passa?

– Res en especial, tornen els dubtes, les pors, aquella sensació de solitud, aquella…

– Perdona un moment…

– Que passa?

– Res, res, ja t'ho explicaré. És que he conegut una tia per internet i portem tres hores xatejant…

– Ah, doncs res, ja parlarem en un altre moment.

– No, home, no. Els amics són el primer. Digues, digues…

– Doncs et deia que…

– Haha… aquesta tia és l'hòstia.

– …

– Escolta, si dius que no estàs bé, vols que quedem i xerrem una estona?

– Com vulguis, però no vull molestar-te.

– Molestar-me? Tio, per a què estan el amics, si no…? et recullo a les vuit?

– Si et va bé, d'acord.

– Val, doncs fins després. Et deixo, que aquesta no para d'enviar-me missatges.

__

– Perdona que arribi tard… és que, ja saps… bla, bla, bla… i el temps vola. Hehe…
– No passa res.
– Què, com estàs?

– Bueno, ja t'he dit que no massa bé.

– Vaja… em sap greu. Però segur que no és res que no puguem arreglar amb un bon sopar i un parell de birres.

– No ho sé, estic força cardat.

Clinc!

– Mira, aquesta és la Claudia, la noia que he conegut aquesta tarda al xat. Ara portem des de les sis al WhatsApp. És un no parar. Està bona, eh?

– Està bona, sí.

– I llavors, em deies…

– No, t'explicava que estic desanimat, que cada dia em sento més…

Clinc!

– Perdona, però aquesta tia és la bomba. Mira que em diu…

– Fes, fes, tranquil…

– Hòstia, que diu que vol quedar demà!

– Ah… doncs molt bé no?

– Haha… collons, aquesta tia va molt sortida, tio!

– És clar, perquè tu no, oi?

– Jo? Haha… ja em veig demà follant-me-la com un animal.

– Ets tot un romàntic, tu…

– Això és el que et convindria a tu, també, un bon clau. Ja veuries com et passarien les tonteries de cop.

– No són tonteries, imbècil…

Clinc! Clinc!

– És que no para, no para!

– A tu tampoc és que et vegi molt predisposat a deixar-ho córrer…

– Jo? Jo passo, tio, però és clar, si es posa a tiro, s'haurà d'aprofitar, no?

– Sí, sí, només faltaria.

– En fi… i tu què… com va?

– Com va? Si fa més d'una hora que miro d'explicar-t'ho.

– Digues, digues, que ja estic per tu.

– Doncs el que et deia…

Clinc!

– Ai, mira-la, si m'envia petonets d'aquells amb el cor… haha

– Que maco…

– I, des de quan fa que no estàs bé?

– Ja fa dies.

– Haver-me trucat, burro! Hauríem quedat abans!

– Sí… no sé, tampoc estava amb humor…

Clinc!

– Cony, quines ganes tinc que sigui demà!

– Si seguiu així, demà ja no tindreu res més a dir-vos.

– Millor, així anirem al gra, directament.

– Vist així…

Clinc!

– Perdona, ja li dic que talli, eh?

– …

Clinc! Clinc! Clinc!

– És clar que a veure qui li diu que talli, ara… hahaha!

– Escolta…

– Hòstia, sí, ho sé, no t'estic fent ni cas, perdona…

– Bé, tant s'hi val. De fet, se'ns ha fet tard. Potser hauríem d'anar marxant, no?

– Sí, potser sí. A veure si amb una mica de sort encara l'enganxo al xat quan arribi a casa. Tu estàs millor, per això?

– … millor? … sí, sí, no pateixis.

– Me n'alegro. Ja saps que pots comptar amb mi sempre que ho necessitis, eh?

– Sí, és clar.

– Per això estem els amics, eh?

– I tant… si no fos per tu…

– Bé, tio. Doncs ja ens veurem, eh?

– Sí, ja ens veurem.

Clinc!

– Haha… és l'hòstia, la Claudia aquesta!

Capricis del destí

— M'estimes?

— Molt, ja ho saps.

— Segur?

— És clar que sí. Perquè m'ho preguntes?

— Perquè t'he d'explicar una cosa.

— Diga'm.

— Abans, promet-me que no t'emprenyaràs.

— Què passa?

— Promet-m'ho.

— Que m'has de dir? M’estàs començant a preocupar.

— Doncs…

— Què???

— Jo no em dic Marc.

— No et dius Marc? …i com et dius?

— Cristian.

— Cristian…? Però… tu ets el Marc, no?

— No, no sóc el Marc, sóc el Cristian.

— Ja, ja ho veig, però vull dir si ets…

— No, no ho sóc.

— Hòstia…

— Ho sento, t'ho volia explicar abans, però no sabia com fer-ho.

— Tio… fa gairebé set mesos que ens coneixem!

— Em sap greu, però no trobava el moment.

— Però tu em vas dir…

— Sí, ho sé, et vaig dir que era jo, però és que quan aquell dia et vas acostar i em vas preguntar si era el Marc, et vaig veure tan bonica que no vaig ser capaç de dir que no. Als cinc minuts vaig entendre que allò devia ser alguna cosa semblant a una cita a cegues a la qual no hi estava convidat. Però em vas agradar tant que no volia trencar l'encant del moment. De cop vaig sentir alguna cosa aquí dins que m'empenyia a voler conèixer-te. I em vaig deixar portar.

— Però…

— Vas ser tu qui em va preguntar.

— Sí, és clar, però jo no sabia quina cara feies, o millor dit, quina cara feia en Marc… i, pel que ens havíem dit pel xat, em vaig pensar que eres tu.

— És que era jo!

— Ja! En Marc vull dir, coi!

— No has tornat a entrar al xat?

— No.

— Suposo deu ser ple de missatges…

— Hòstia, hòstia, hòstia…

— Em sap greu…

— Uf… a mi també. I ara, què?

— Ara deu haver un Marc voltant pel món una mica decebut…

— No, vull dir, ara, tu i jo què?

— M'estimes?

— Molt, ja t'ho he dit abans.

— Segur?

— És clar que sí…

— Doncs viu.

__

Avui és l'aniversari d'algú molt especial per a mi, així que aquest post va dedicat a ella. Sóc conscient que no té cap qualitat literària ni tan sols és mereixedor de catalogar-lo com a regal –suposo que no arribaria ni a detallet dels "xinos" per a l'amic invisible– però si aconsegueix arrencar-li un somriure, per petit que sigui, ja haurà complert amb escreix la intenció amb la que va ser escrit.

Per molts anys, preciosa. Sigues molt feliç… i sobretot, viu.

Reset

Crec que necessito urgentment agafar-me unes vacances de mi mateix. Marxar lluny, on no em vegi durant un temps, on no pugui dir-me res, on no pugui rebre els meus whatsapps, on no pugui escoltar aquests consells absurds que em dono contínuament i que no em crec ni quan els dono ni quan els rebo.
El problema és que quan em busco no em trobo, però quan vull fugir de mi, sempre estic aquí.

Paradoxa

350 seguidors a Twitter.

120 amics a Facebook.

30 excompanys de classe.

10 amics de la colla.

3 amics dels de veritat.

2 pares.

1 novia.

Quant més em coneixen…

menys gent tinc al costat.

__

En el meu cas, a més, la història acaba una línia abans.
Suposo que això també deu voler dir alguna cosa.

Or-ga-nit-za-ció, si us plau

Per més que ho negui, l'Alba no es treu del cap la seva millor amiga. Li agradaria fer un pas endavant i explicar-li, directament. Sense embuts. Sense saber com reaccionarà i assumint el risc de perdre-la per sempre. Però no s'atreveix. Mentrestant, intenta convèncer-se a si mateixa que el llogater del seu cor és en Biel, encara que el sentir cap a ell estigui tan buit com un parc a mitja nit. En Biel, per la seva part, tampoc hi ajuda gaire. Ell ara només té ulls per la Carla, la nova companya de feina, que ha entrat a l'empresa amb la mateixa empenta que ho ha fet a la seva vida. Però la història no pinta bé. La Carla surt amb en Dídac, tot i que per poc temps, just el que tardi a descobrir la relació que ell ha començat amb l'Ènia. Una relació que realment no és tal, ja que, per a ella, no ha significat més que una tarda de sexe més aviat fluixet. A qui realment estima l'Ènia és a en Fèlix, el seu monitor de pilates. Però en Fèlix està capficat amb la Georgina, una prostituta de luxe que va conèixer "per casualitat" una nit de celebracions i excessos. La Georgina, com a bona professional, no té cap intenció de barrejar feina i plaer, tot i que en més d'una ocasió ha fet la vista grossa. I més des que va conèixer l'Hèctor en aquella festa de record estrany. En va quedar tan enganxada que va decidir fer una excepció i no cobrar-li el servei. El que segurament no esperava és que fos ell el que li demanés 600 euros per passar la nit junts. Massa fàcil semblava tot. L'Hèctor és va plantejar deixar de llogar el seu cos el dia que va coincidir amb l'Isona al gimnàs, que a primer cop d'ull va quedar enlluernada per aquell desplegament d'abdominals i bíceps inflats. Però quan va baixar del núvol s'en va adonar que aquell tros d'home no feia per a ella. Que a ella li agraden el tios més normals, més baixets si cal, fins i tot amb una mica de panxeta. Com en Joel, va pensar. Però la debilitat d'en Joel són les ties de plàstic, com més siliconades millor, com les que apareixen en aquests programes de tele on la mida de les tetes és inversament proporcional a la del cervell. Mirant un d'aquests programes va sucumbir als "encants" de la Kate, una concursant d'origen mesetari i de nom anglosaxó que feia més faltes d'ortografia parlant que escrivint. En aquest concurs la Kate va començar a tirar els trastos d'una manera descarada a en Lluc –Yuc, segons ella– en busca d'un clau en directe que li donés de cop fama i diners. Però en Lluc, als dos dies de començar el programa, va veure clar que s'havia equivocat. Que ell on vol estar de veritat és al costat de la Mireia, la seva xicota de tota la vida, amb qui vol compartir un projecte de futur i un petit piset a la seva Mollerussa natal. La Mireia mai va veure amb bons ulls un concurs d'aquell estil, però els calers són els calers. Però en quan va veure els pits de la porca aquella refregant-se descaradament a l'esquena del seu noi, l'atac de banyes va ser descomunal. Va trucar a en Nil, el seu millor amic, per explicar-li les seves pors, les seves inquietuds… I el que havia de ser una trobada per parlar, desfogar-se i consolar-se, va acabar sent exactament això, però en ordre invers. Es van consolar, es van desfogar, però no van sentir la necessitat de parlar gaire. Ella va acabar més confosa que no pas ho estava abans. Però ell no. En Nil no desaprofitarà una ocasió de passar una bona estona, però el seu objectiu no és trencar cap parella agonitzant, sinó seduir d'una vegada l'Ona, que, fent honor al seu nom, un dia sembla propera i un altre s'allunya fredament. Aquest estira i arronsa ve donat perquè, senzillament, ella no ho veu clar. L'Ona, a qui voldria sentir a estones a prop, i a estones molt més a prop, és en Pau. No serà fàcil d'assolir, perquè en Pau, des que va marxar a treballar a Itàlia, s'ha allunyat físicament, però també sentimentalment. La culpa no és només de la distància. La culpa és de la Queralt, una jove estudiant d'Erasmus que va conèixer fent un cafè a Florència. La Queralt, en canvi, no pensa donar-li cap oportunitat d'acostament. El troba pesat, avorrit, gens interessant. A qui ben de gust li donaria una oportunitat… o dues… o tres, és a en Roc, i de fet així li ha fet saber. I probablement en Roc també li donaria a ella, així que tornés de la seva aventura italiana, sinó fos perquè acaba de conèixer la Sílvia, una escriptora capaç d'enamorar només amb les paraules… i amb un somriure demolidor. Però la Sílvia té altres plans per a la novel·la de la seva vida, i aquests no inclouen posar-se pedres pel camí, sinó mirar d'aplanar-la al màxim. Tot i que no n'és encara del tot conscient, potser li agradaria fer aquest camí amb en Tomàs, un paio que sembla molt segur de si mateix però que en el fons de l'únic que està segur és que no està segur de res. Ni tan sols de cap a on va la seva relació amb l'Úrsula. Sap que sent alguna cosa important cap a ella. Sap que li costaria imaginar-se una vida sense ella. Li sembla recordar que fins i tot l'estima, però no li podria assegurar. En aquest sentit, l'Úrsula el podria ajudar. Perquè, ara, ja no vol res amb ell. Perquè ell la va començar a perdre el dia que va creure que la tindria per sempre. I ella va perdre la paciència el mateix dia que va trobar algú que la va tornar a fer riure. En Víctor. Sí, en Víctor. El seu veí. Qui ho anava a dir, oi? Tan proper que el tenia i mai l'havia vist com el véu ara. Ja passen, aquestes coses. Tantes converses buides a l'ascensor i, ara, de cop, aquell no saber que dir. En Víctor, però, puja i baixa amb l'ascensor amb un únic nom a la ment, i aquest no és, precisament, el que a ella li agradaria. Xènia, Xènia, Xènia… tot el dia igual. Xènia per aquí, Xènia per allà… Les obsessions, sense cap dubte, no són bones companyes de viatge, encara que aquest sigui en ascensor. La Xènia ha detectat aquesta dèria, i l'evita tant com pot. Especialment des que va escoltar en Yago, un músic vocacional que toca al metro. Ho fa com el cul però a ella li sona a música celestial. És tan maco, en Yago, amb aquells cabells llargs, aquella barba de mitja setmana, aquell posat de deixat amb classe… Des que va escoltar-li aquella versió tan particular de With or without you, només pensa en tornar-lo a veure, en apropar-s'hi, en abraçar-lo, en besar-lo… en follar-se'l. Mentrestant, els pensaments d'en Yago estan tots ocupats amb la Zoe, la parella que va tenir fa uns mesos i que encara li volta pel cap amb el mateix desordre amb que ell posa els acords. Mai entendrà el perquè de la seva ruptura… Però el motiu és ben senzill. La Zoe, per més que ho negui, no es treu del cap la seva millor amiga, l'Alba. Li agradaria fer un pas endavant i explicar-li, directament. Sense embuts. Sense saber com reaccionarà i assumint el risc de perdre-la per sempre. Però és tan mandrosa, tant, que cada vegada que està a punt de decidir-se, quan mira cap amunt i la véu tan llunyana en aquesta història, pensa… ja li diré demà.

Deixar-ho estar

Tot i que les proves de fertilitat van sortir aparentment normals, va haver de renunciar a ser papa. Últimament no es trobava gaire catòlic.

Rectificar és de savis

Cansat de fer microcontes i que les il·lusions li duressin un sospir, va decidir canviar d'estratègia. Es va passar a la novel·la històrica.

Quedem?

– Hem de quedar un dia, no?

– I tant…! Quan vulguis!

– Aquest vespre et va bé?

– No, avui no puc.

– Demà?

– No, demà tampoc.

– Divendres?

– Divendres…? Ho sento, és que ja he quedat.

– Doncs dissabte…

– Em sap greu, però el cap de setmana serà impossible…

– I la setmana vinent?

– Hmmm… em sembla que serà difícil.

– Bé, doncs ja ens veurem un altre dia.

– És clar, quan tu vulguis!

__

Inspirat en un tuit que vaig llegir fa uns dies i que em va fer riure molt. Qui no s’hi hagi sentit identificat, alguna vegada, ja sigui d’una banda o de l’altra, que aixequi el dit.

Forever young

El jove Peter Pan seguia entossudit en no voler fer-se gran, sense adonar-se'n que aquella barba canosa començava a delatar-lo sense pietat.

Carta Owerta al Ministre de Mala Educació

Bienquerido Ministro,

Llevo 2 días en el intento de españolizarme todo lo que no consiguió mi escuela. No se crea que es soplar y hacer botellas, pero por suerte siempre tengo alguien por aquí que me da un golpe de mano.

Referente a su desafortunado comentario en el Congreso de los Diputados le he de decir que hay para alquilar sillas, Sr. Ministro. Españolizar a nuestros hijos es decirla de la altura de un campanario, aunque prefiero hacer los ojos grandes porque sino me haría usted salir de pollague... en fin… de un corral de pollos.

Sí, sí... ya sé que ustedes pensaran que somos unos sueña-tortillas por querer la independencia. Reconozco que las piernas me hacen higo solo de pensarlo, pero no se equivoquen, que no estamos tocados del hongo, Sr. Ministro.

Hace muchos años que aguantamos, y ya estamos hasta la cabeza de encima. Desde siempre que hemos estado haciendo el higo flor. Pero sabemos que quien tiene el culo alquilado no se sienta cuando quiere. Por eso queremos joder el campo… tocar el dos, para entendernos. Que esto está a punto de hacer un pedo como una bellota y no creo que ustedes sean tan cortos de gambones para hacer como aquel que nada. Es cierto que no podremos decir trigo hasta que esté en el saco y bien atado, pero de poco en poco se llena el fregadero.

Sabemos que nuestra decisión les ha dejado atónitos y animo-perdidos. Que sacan fuego por las muelas porqué creen que lo hacemos sólo para chafarles la guitarra. Pero en el fondo, ustedes son tanto de la cebolla como nosotros, y piensan con prepotencia que ya hemos bebido aceite. Pero les aseguro que ya no vamos a irles más detrás con el flautín sonando. Hasta ahora hemos ido tirando, pero al final, nos hemos dado cuenta que todo son ochos y nueves y cartas que no ligan. Y ahora lo que nos viene de gusto es hacer la nuestra. Haberlo pensado antes, quién no quiera polvo que no vaya a la era. De aquí a muy poquito, nos buscaran y ya no estaremos. Estaremos en la barriga del buey, donde ni nieva ni llueve. Aunque esto ya son higos de otra cesta.

Por lo tanto, no vamos a perder más el tiempo, Sr. Ministro. En España todo se está yendo a orrio y no nos quedaremos a verlo: preferimos esparcir la niebla.

Bueno, hasta aquí mi reflexión. Ahora tengo que dejarle que son tres cuartos de diez, es tarde y quiere llover. Así que… buen viento y barca nueva.

Atentamente,

Un catalán en proceso de españolización.

__

Aquest text, que segurament ja haureu llegit, m'ha arribat via internet i l'he trobat francament divertit –últimament tendeixo a prendre-m'ho tot a conya–. He decidit publicar-lo aquí però no he pogut estar-me'n de fer-li abans alguna lleugera adaptació, seguint el meu instint i, sobretot, el meu "absolut domini" de la llengua veïna. M'agradaria poder fer referència de l'autor, però això, a hores d'ara, podria ser més difícil que trobar una agulla a Montpellier.

Desig 08. Per a mi…

Estimat univers, fa dies que dono voltes a un tema que, ho reconec, a estones em capfica. Com a recent descobridor de les teves més que demostrades capacitats, al final m'he decidit a escriure't una petició formal, a veure si d'una vegada et poses les piles i em dónes el cop de mà definitiu que m'ajudi a resoldre'l. Abans de res, t'he de dir que sóc plenament conscient que últimament estàs fent molta i molt bona feina amb mi. A la mínima que t'ho he demanat, m'has fet conèixer gent meravellosa, m'has donat una confiança i una seguretat que a vegades fins i tot em sorprèn reconèixer en mi mateix, em fas somriure com mai no ho he fet, m'has fet experimentar sensacions que no hauria ni imaginat i, per si fos poc, em trobes aparcament allà on vaig. Sàpigues que el meu agraïment per tot això és infinit. Però posats a abusar de la teva confiança avui et demano un esforç extra. M'han dit que per què em facis cas he de ser concret i exhaustiu, perquè com més clares et demani les coses més fàcil serà que me les concedeixis. Així doncs, aquí et deixo la meva particular "llista de la compra", a veure que hi pots fer:

Accessible, activa, agraïda, alegre, amable, amorosa, apassionada, atractiva, atrevida, bonica, capaç, carinyosa, clara, coherent, còmplice, compromesa, comunicativa, concisa, creativa, culer, curiosa, curosa, decidida, desperta, detallista, directa, disciplinada, divertida, dolça, ecologista, eloqüent, emocional, emotiva, enamorada (de la vida i de mi, especialment… de mi!), energètica, enèrgica, engrescadora, entusiasta, eròtica, escoltadora, espiritual, espontània, exigent, expressiva, fàcil, fàcil, fàcil, fantasiosa, femenina, flexible, forta, generosa (de caràcter, de sentiments, de corbes…), guapa (a poder ser, mooolt), honesta, imaginativa, independent, intel·ligent, intuïtiva, irònica, juganera, lectora, màgica, marona, morbosa, natural, oberta (de ment, de ment…), optimista, ordenada, organitzada, pallassa (amb mesura… vigila no se te'n vagi la mà!), parladora, participativa, "pechugona", perseverant, petonera, picarona, planera, positiva, preciosa, predisposada, presumida (un puntet… té el seu puntet), provocadora, reflexiva, resolutiva, riallera, romàntica (ni poc ni molt, just aquella mida que mola), sana, seductora, segura, sensible, sensual (doble ració, si us plau), senzilla, sexi, sexual, sincera, "sobona", solidària, somiadora, sorprenent, tolerant, tranquil·la, valenta, vital…

Potser et semblarà una mica excessiu, però a cada dia que passa jo tinc més clar el que em ve de gust i la llista es va allargant irremeiablement. Perquè ara em toca ser exigent, i no penso conformar-me amb qualsevol cosa. De moment, el primer que he decidit és que no vull una mitja taronja, jo vull una taronja sencera! Així que aquí et llanço el repte. M'ajudes? Segur que no a tu no et costarà gens de trobar-la. Perquè existeix, ho tinc clar. I ves que no m'estigui esperant… Només falta que em diguis on és i aniré a buscar-la. No corre pressa… però no t'encantis, si us plau.

Gràcies per endavant.

__

Sigueu sincers… quants de vosaltres heu comptat quantes característiques hi ha a la llista? Suposo i espero que ningú. Però només a tall de curiositat, us diré que és un magnífic exemple de sincronicitat –potser fins i tot un senyal?– que a més em pot anar de perles per avaluar el percentatge de compatibilitat amb les possibles candidates que puguin sorgir. No, si al final serà fins i tot divertit això de trobar-li a tot la part positiva!

__

Un petit aclariment:

Avui, diumenge, 30 de setembre, he afegit un nou concepte a la meva llista. No és un concepte imprescindible, ni de bon tros (de fet, podria no arribar a ser important, veient el meu historial), però m'he deixat convèncer per l'opinió d'algú en qui hi puc confiar, i que, a més, ha augurat bons presagis si ho faig. I com que si algú hi entén de dones són elles mateixes, doncs més val que em deixi aconsellar… i si a sobre és guapa, doncs… no hase falta desir nada más. A més, no estic jo per desaprofitar possibilitats, per remotes que siguin.

Ara el que passa és que la meva teoria del 100% queda automàticament invalidada, ja que ara, la meva petició la conformen 101 característiques. Com els dàlmates. Ves que no sigui un altre senyal! ; )

Ni sí ni no sinó tot el contrari…

– Hola, sé que el que et vull propossar potser t'estranyarà una mica perquè gairebé no ens coneixem, però… voldries venir amb mi a un concert la setmana vinent?

– Home, t'agraeixo l'oferiment, però és cert que no ens coneixem de res. Em sembla que t'he de dir que no.

– Aquest no vol dir sí?

– Doncs… no. Aquest no vol dir no.

– Es que a mi m'havien dit que l'univers no entén el "no" com a concepte, per tant interpreto que quan dius que "no vols" venir al concert amb mi, en realitat el que m'estàs dient és que sí que et ve de gust venir…

– Mira, posats a interpretar pots interpretar el que vulguis. Potser si et dic que si depèn de mi aniràs sol al concert… és més fàcil d'entendre?

– Doncs… sí, infinitament més entenedor, on vas a parar!

– De totes maneres, t'agraeixo molt que hagis pensat en mi per anar al concert.

– Ha estat tot un plaer.

– I parla seriosament amb el teu univers, d'acord?

– Hahaha… ho faré!

– Ah, però escolta…

– Digues.

– Continua provant-ho. Crec que estàs en el bon camí.

– Ho sé.

– No sé… creus que potser més endavant…?

– Segur que sí.

Desafío 2011

Baixo de la bici estàtica després d'una suada sessió i, enllestits uns lleugers estiraments, em dirigeixo a la sala de màquines. Just a l'entrada em sorprèn veure un dels habituals* escrivint a la paret. Està, realment, escrivint a la paret? No, no ho està fent. Està escrivint, sí, però ho fa en un full que algú ha penjat amb cinta adhesiva a l'immens mirall que presideix –com no pot ser d'una altra manera– la zona del gimnàs. Quan acaba i continua amb la seva jornada "culturista", em pot la curiositat. M'hi acosto i el primer que puc llegir és un titular de lletres enormes: Desafío 2011. Desafío 2011…? Continuo llegint. El full presenta una taula organitzada per columnes on el primer títol està desert i la resta recita "Contorno pecho", "Brazo", "Pierna" –escrit en castellà, que impressiona molt més–. Em sembla que ja ho començo a entendre. A sota de la primera columna –l'orfe de títol– s'alineen en vertical una sèrie de noms –em temo que més d'un són pseudònims– i a la resta, tot una col·lecció de xifres "indesxifrables". I dic indesxifrables perquè no aconsegueixo endevinar en quines unitats estan expressades. Són mil·límetres? …centímetres? …potser polzades? Per posar-me en situació intento fer la traducció mental d'aquests números aberrants imaginant-me'ls en el meu propi cos i les primeres conclusions que puc treure són o bé que jo sóc una variant dels fideus encara per descobrir –i ja us puc assegurar que no és el cas– o aquesta gent exagera una mica, o molt… o menteix directament.

Crec suposar que l'objectiu d'aquest Desafío 2011 és aconseguir mutar el cos de persona humana que la seva santa mare els va regalar i convertir-lo en un armari de dos portes en el menor temps possible. A mi, aquestes coses em sobrepassen. Jo no concebo la utilització del gimnàs més enllà de la possibilitat de fer una mica d'exercici físic –fer salut, en diuen–; la desconnexió mental de la rutina diària; i perquè no dir-ho, com a antídot perfecte per evitar que el meu cos es transformi inevitablement en una mandonguilla amb cames. Per això em costa entendre els nivells d’obsessió als que arriben alguns amb el famós "culte al cos".

Intento dissimular el riure quan descobreixo noms coneguts al llistat. No puc evitar pensar… "ho sento, tio, però no guanyaràs". I penso… aquesta competició és només per nois? De moment sembla que sí, i potser més val, perquè n'hi ha més d'una, porti o no els airbags de sèrie, que seria seriosa candidata en alguna de les categories…

Decideixo deixar-ho estar i recuperar el meu programa d'exercicis quan de sobte m'assalta un dubte existencial. No havies decidit que aquest proper any seria el teu? No havies dit que estaries disposat a provar coses noves i assumir nous reptes? No havies afirmat que a partir d'ara sortiries sempre a guanyar? I perquè no començar ja? Que hi tens a perdre? Res. Absolutament res. Dit i fet. M'acosto a la taula on se suposa que hi "viu" el monitor de la sala –monitor que jo no he vist mai– i agafo un bolígraf. Apunto el meu nom a la llista amb lletra clara. I, al final del full, creo una nova columna amb una nova categoria: "Panxeta", on m'afanyo a posar la corresponent xifra, mínimament falsejada –com totes–.

Ho sento campions. Us queden tres setmanes escasses per desbancar al proper guanyador del Desafío 2011 en la nova categoria. No us serà fàcil. Ara sí que teniu un bon desafiament al davant.

__

* El concepte "habitual" en aquest cas no deixaria de ser una pura suposició, basada en el fet que aquest personatge sempre me'l trobo quan visito el gimnàs. Però sóc conscient que això no significa necessàriament que sigui un usuari assidu del mateix. Si, per aquelles casuístiques de la vida aquest noi només anés al gimnàs els mateixos dies que jo –i que per tant explicaria el que sempre coincidíssim– llavors ja us puc assegurar que la definició d'habitual no seria la més adequada.

Desig 04. Que es compleixi…

Sí, m'agradaria que, per una vegada, es complís algun dels desitjos que demano.

No tindré un 4x4 perquè no em feia falta i tampoc podré fer un trio perquè vaig pecar d'excessiva sinceritat al comentar que realment no em feia una especial il·lusió. Però ara, per si encara hi estic a temps, aviso. Jo sóc un home de parella. I no malpenseu, no es per anar rebaixant pretensions. Més aviat a l'inrevés. Em sento bé sol però molt millor quan puc compartir el meu temps, el meu espai, amb algú. I ara estic sol però m'agradaria estar amb algú. Concretament amb tu. Ho desitjo amb totes les meves forces. A veure si es compleix.

Desig 03. Un trio

Ahir demanava un desig. I, lamentablement… no es complirà. Els Reis del Camp Nou es van encantar una mica i no em portaran el 4x4, almenys aquest any. Però bé, no passa res. Els que som optimistes de mena…

(… pausa per rialles, comentaris sarcàstics i irònics…
…

… ja? heu acabat? doncs continuem…)

…deia que els que som optimistes de mena –o potser hauria de parlar de neo-optimistes– ara podem treure la part positiva de l'empat d'ahir al camp dels "merengues". De moment, aquest 1-1 ens obre de bat a bat la porta de la tercera Lliga consecutiva. Perquè diuen que les lligues es guanyen aquí, als camps dels equips petits. Encara hi haurà algú –Guardiola, perquè toca, i tota aquesta colla de pessimistes convulsius que enverinen el nostre món– que pensarà que vuit punts de diferència –nou, si contem el goal average– encara no són suficients per creure que el campionat està al sac a falta de sis partits per acabar. Són divuit punts en joc. Per no acabar com a campió, el Barça hauria de perdre la meitat dels punts que queden per disputar. De moment, en trenta-dues jornades que es porten disputades, n'hem deixat escapar només onze. De veritat algú pensa que, ara, en només sis jornades ens en deixarem nou més pel camí? I, encara més, que els blancs ho guanyaran tot? Em sembla que ni jugant jo i deu més del meu nivell el títol perillaria –bé, en aquest cas perillaria, segur, però és una manera de parlar–. Així que no cal patir.

A més, ara podem anar a buscar el pla B, sense complexes. Aquell que deia que guanyar quatre partits seguits al Real Madrid era missió impossible, i que algun punt es perdria pel camí. Doncs bé, ja està. Punt perdut quan menys falta feia –regalat, diria jo… quina manera més beneita de perdonar-los la vida!– i per tant jo em quedo sense 4x4. Però ara el que queda és la sensació que els altres tres sí que s'han de guanyar. En joc hi ha una Copa del Rei –que reconec no em motiva especialment més enllà de deixar el Mou dels collons amb més cara de gilipolles, si això encara és possible– i una Champions League –que aquesta sí que en fa, d'il·lusió, i de la grossa–.

I és que, pensant-ho bé, ara per ara no em feia cap falta, un 4x4. Així que, seguint la dita de "qui no està content és perquè no vol", canvio el meu desig d'ahir per la possibilitat de poder fer un trio a final de temporada, que això sí que fa trempar. Una tercera part ja la tenim. Només falten les altres dues… –que és el que sovint passa amb aquest tipus de desig–. Dimecres veurem si el puc aconseguir.

Desig 02. Un 4x4

Vull un 4x4. He de reconèixer que em faria una il·lusió especial. No és que el necessiti. Podríem dir que el demano per pur caprici. Pel pur plaer de tenir-lo. Però el vull.

Vull un 4x4 capaç de pujar els turons i passar per pedregars. Pedregars com el que començarà aquest mateix vespre a Madrid, continuarà dimecres vinent a València, seguirà el 27 d'abril de nou a la capital i culminarà el 3 de maig a Barcelona.

Vull un 4x4 capaç de passar per damunt de la xuleria, la prepotència, la provocació, la mentida cavernària i la caspa més casposa. I és que ara que tothom especula amb la possibilitat –i fins i tot la conveniència– de perdre algun dels quatre enfrontaments que tindrem amb els odiosos "merengues" durant els propers divuit dies, jo em declaro totalment en contra. Sé que no serà fàcil. Gens. Però cal recordar que, de moment, ja portem cinc victòries seguides. Perquè no ha de continuar la festa? Si després no surt bé, ja tindrem temps de pensar-hi, però de moment… jo vull els quatre! A sac. Que estem parlant del Madrid, collons! Tenim una oportunitat única d'enviar-los a l'infern per molt, molt temps.
No la desaprofitem.

Llum i núvols

Aquest matí, abans d'asseure'm davant de l'ordinador, m'he aturat un moment davant la finestra. Com gairebé sempre. Avui, però, el paisatge que se m'oferia davant els ulls era estranyament diferent al que estic acostumat. Hi havia una llum especial. Tot era més net, més clar.
A través dels vidres he intuït la tímida llum del sol barallant-se per passar entre un parell de núvols entremaliats que amenaçaven les primeres pluges de l'abril.
He saludat un ocell que, com jo, s'ho mirava dubtós des de la barana del balcó, com pensant: "si guanya el sol, volaré; i si ho fan els núvols, m'esperaré aquí, a recer, i faré companyia a aquest paio tan estrany que em mira des de l'altra banda de la finestra".
He reconegut una veïna estenent la roba amb una energia desmesurada per l'hora que era. No he pogut estar-m'en d'avisar-la mentalment que potser avui no era el millor dia per fer-ho. Els núvols grisos –cada cop més foscos– semblaven tenir les de guanyar.
Fins i tot he pogut endevinar una certa tristesa en una antena parabòlica farta que l'apedreguin amb més i més canals inútils de televisió quan ella es veu capacitada per oferir continguts més interessants. I he quedat astorat quan he vist el logotip que lluïa cofoia al seu plat… un avió! Un avió blanc sobre un cercle blau que semblava demanar fugir per perdre's entre els núvols de veritat en busca d'un destí millor. Gairebé deu anys amb la mateixa visió i fins avui no me n'havia adonat… Potser és un senyal que no he sabut interpretar?

Després d'acomiadar-me de l'ocellet, m'he assegut a treballar, content, per fi, de veure-ho tot una mica més clar. I es que avui he constatat que aquesta estúpida decisió de no netejar mai els vidres per estalviar en cortines no tenia cap sentit.

Desig 01. Conèixer una noia

Vull conèixer una noia… pessimista. A poder ser, més pessimista que jo –el meu nivell d'exigència és alt i pujant–. Que en l'escalfor del llit em regali floretes a cau d'orella del tipus: "puta merda de vida", "avui no sortirà res bé" o "per viure així més val morir-se".

Per poder dir-li, mirant-la als ulls i amb tota la tendresa que sigui capaç d'oferir:
"Au, maca… vés… i que t'aguanti ta mare."