400

Un avi d'ulls brillants, una adolescent enganxada al whatsapp, un professor que sap que avui la lliçó no la donarà sol, una grassoneta donant el do de pit, un ploramiques repel·lent que encara no té motius per plorar, una barbie pija, super pija, o sea, super pija de la muerte, que odia el color groc, un calb sense un pèl de tonto, una senyora amb xandall, sabatilles i mitjons, un gos amb una estelada al llom, una princesa rosseta d'ulls blaus, un babau que encara no sap on s'ha de col·locar, una vídua amb paraigües, per si plou o per si fa sol, un piercing penjat d'un tatuatge vivent, una iaieta esperant la llibertat en una cadira plegable, un polític que es barreja amb la gent, i per uns moments, sent que està fent quelcom important, una jove en cadira de rodes que no pensa engegar-ho tot a rodar, un congolès que diu les coses clares, una mercera que ja n'està fins als botons, un camioner que avui fa carretera a peu, una mare alletant el seu nadó, el veí que no coneix ningú però avui coneix tothom, una xerraire que no deixa de xerrar, un de Vic que ha baixat fins a l'Ebre, una d'Amposta que s'ha adormit, un paio amb la samarreta de l'espanyol, la teva tieta, i la meva, i la d'aquell, un andalús que va començar a caminar fa cinquanta anys i encara no ha deixat de fer-ho, una infermera amb el braç enguixat i el cap encara més dur, un helicòpter buscant infructuosament el que mai trobarà, un tot està per per fer, però sobretot, un tot és possible, una via, un sol crit, moltes mans, més de 400 kilòmetres amb un únic destí.

Via catalana cap a la independència. Molins de Rei. Tram 395.

Roses, llibres i petons

M'encanta la diada de Sant Jordi.

El dia que els núvols es retiren per una estona i posen una mica més de sol de l'habitual perquè tot llueixi amb la llum que es mereix. Els carrers s'omplen de princeses presumides que passegen dracs de colors, mentre cavallers muntats en blancs corsers galopen al seu voltant disposats a enamorar-les. Alguns tindran èxit. D'altres, no tant. Així és la vida…

El dia que els escriptors treuen el cap de l'anonimat i són reconeguts com haurien de ser-ho la resta de l'any. I els que no ho són ho fan veure i inventen històries per a qui no llegeix mai. I els lectors remenen, miren, oloren, imaginen… i es deixen seduir per les paraules que els esperen. I els que no ho són ho fan veure i carreguen la bossa amb els llibres que els no-escriptors han preparat per a ells. I tots contents. I les floristes converteixen les places en immensos jardins d'olor vermella. I en un moment, una riuada rogenca inunda de pètals fins l'últim racó de cada carrer.

El dia que les ciutats són envaïdes per un estrany orgull de sentir-se d'aquí.

I els petits descobreixen que els contes prenen vida a les seves mans. I els seus ulls s'obren com a taronges per rebre l'esquitx d'il·lusió que els amara.

I les parelles aprofiten per agrair la sort del dia que es van conèixer. I caminen agafades de la mà. I es miren. I somriuen. I més d'un "t'estimo" gratuït, sincer, d'aquells que no es diuen sovint, s'escapa ziga-zaguejant entre la multitud.

I diuen que es regalen roses. I llibres. I petons…

I entre tots m'omplen d'una enveja desbocada que encara no sé pair.

M'encanta la diada de Sant Jordi.

El dia que tens la sensació que tot anirà millor.

Algun dia tornaré a gaudir-lo com cal… i aquell dia seré feliç.

Entrevista amb el vampir

Bé, finalment ja s'ha acabat el 2012. Sí, ja fa uns dies. Això vol dir que ara tu i jo hauríem de fer allò que ja saps. Sí, ho sé. Fa una miqueta de mandra, oi? Home, més que mandra, respecte. Sí, també, però, creus que, en general, ha anat bé? Diria que molt bé, millor del que podria esperar. Ets molt optimista tu. Sí, és el que tinc. Està bé. Molt. I et serveix d'alguna cosa? El què, el ser més optimista? Sí. Doncs sí, em serveix per ser més… Més què? Més tot. Vaja… quina explicació més curiosa. Una mica, però ja m'entens, no? Com si fos tu.

Així, què, anem-hi, doncs? Va.

Que tal ha anat això d'optimitzar? Uf… em sembla que no comencem pel millor exemple. Era el primer. Sí, ja ho sé, pero crec que aquest aspecte ha quedat un pèl coix. Un pèl coix? Coix, directament. Doncs comencem bé! Ja t'ho he dit. Haurem de millorar de cara l'any vinent? I tant!. Passem al proper, doncs? Passem, sí.

I prioritzar… millor? Doncs… no gaire. Coi, quin èxit! Sí mira, aquí tampoc ens hem lluït massa. Però, que ha passat? No ho sé, suposo que no m'hi he esforçat prou. Però tu no ets dels que s'omplen la boca dient que quan realment vols alguna cosa sempre ets capaç de fer-la? Sí, i ho mantinc, però potser la realitat ha estat que prioritzar no estava dins les meves prioritats. Ah, molt fi. Gràcies. De res.

Almenys, llegir hauràs llegit. Sí, això sí. El que passa és que he llegit de manera un tant diferent a com pretenia en un principi. Et pots explicar una mica millor? Vull dir que no he llegit tants llibres com m'hauria agradat. I quants en pretenies llegir? No és una qüestió de quantitat, sinó de constància. Ah, i llavors, que has llegit, les instruccions de la rentadora? Blocs. Blocs? Sí, blocs. Com aquest? No, burro, millors, blocs de gent que escriu molt bé. Ja em perdonaràs, però, entre tu i jo, crec que això dels blocs són punyetes. Potser tens raó… però hi ha punyetes molt interessants, t'ho asseguro. Compte, que parla l'intel·lectual… Tu llegeix-ne i ja m'ho diràs. Molt bé, ho faré. M'en recomanes algun en concret? Podria fer-ho, però tu mateix, això és un tema molt personal. Al blogroll trobaràs els que m'agraden a mi. Al blogroll? Sí, la llista de blocs que segueixo, aquí, a la teva dreta. Ah… aquesta llisteta… Sí, aquesta. Tu i les teves llistetes… sembla que et passis el dia fent inventari. Sí, noi, ja ho saps, cadascú és com és.

No sé si preguntar-te per lo d'escriure… Doncs… tres quarts del mateix. Que vols dir? De moment, els projectes que tenia en ment segueixen aturats, però el bloc va endavant. Vaja… sí que et dona satisfaccions, el bloc de marres. Ni t'ho imagines. La veritat és que qui no es conforma és perquè no vol. No, no és qüestió de conformar-se, és qüestió de gaudir del que fas. I que has escrit, en aquest bloc tan "meravellós" que dius que tens? Una mica de tot i no gaire de res. De tant en tant publico bajanades com aquesta… Això ho publicaràs a bloc? I tant! Hòstia! I en ocasions també faig relats curts i microcontes. Microcontes… Microcontes, sí. I això interessa a algú? A mi. Home, vist així… Doncs ja no hi ha res més a dir.

Seguim, has après alguna cosa, aquest any? Moltes. Moltes? Sí. Pots donar més dades? He aprés a relativitzar, a somiar, a somriure, a mirar-me la vida amb bons ulls. Tio, això està molt bé! Està de puta mare. Sona excitant. Ho és. Hauré de provar-ho. Sí, t'ho recomano. Hahaha, com els blocs! Menys conyeta, eh! No, no… Res més? Res més… què? No em preguntes per res més? Per què més t'hauria de preguntar? Per la guitarra, per exemple? Hòstia… la guitarra! No fotis que… Sí. No!!! Sí!!! Cagundeu, tio, ets el meu ídol. Hahaha… no n'hi ha per tant! I tant si n'hi ha, saps que no hi confiava gens? Tu mai has confiat en mi, però jo ara sí que hi confio. Qui t'ha vist i qui et veu, nano. Tampoc cal exagerar. I per quan el primer concert? Ja et veig amb el Sant Jordi dempeus aclamant-te! Para, para, de moment només faig soroll… Però a tu et sona a música celestial, no? Ni t'ho imagines. Doncs, felicitats! Thank you!

Això deu voler dir que has començat a estimar-te… No ho sé, és un concepte massa gran, això d'estimar-se. Jo et veig bé. És clar, que has de dir, tu. Que no, que ho dic de veritat. Jo també et veig bé, a tu. Gràcies, home. De res. Parlàvem d'estimar-se. Sí, és que jo sóc més d'estimar i que m'estimin, però això d'estimar-me a mi mateix em sona una mica a… Deixa-ho, deixa-ho, que et veig venir. És que no sé com és fa. Diuen que per estimar a algú abans t'has d'estimar a tu mateix. Ho diuen, sí. Llavors, que cony hem de fer? Doncs estimar-nos més, no? Doncs… t'estimo, tio. I jo a tu. Molt. Val, val… deixa-ho córrer, que quan se t'en va el cap…

T'has arriscat tant com pretenies? Déu n'hi do! Eps… compte! Sí, he aprés que hi ha moments, situacions, persones… per les que val la pena arriscar. Però jo et recordava més aviat poruc. És que una cosa no té res a veure amb l'altre, el risc és un factor que hem d'avaluar més enllà del valor. Les motivacions són les que ens donen les claus per saber pel que val la pena apostar i pel que no. Vols dir que el risc pel risc no cal, no? No, això no, però si l'estímul és prou important, no ho dubtis mai. Aposta per allò! Estic flipant amb tu. Jo també, t'ho asseguro.

I això, et deu portar a aprofitar millor les oportunitats, és clar. Home, el tenir les coses més clares fa que definitivament tinguis una major capacitat de relativitzar, d'escollir, de saber dir sí però també dir no… i, és clar, d'estar contínuament predisposat al que pugui venir. Perdona, no t'acabo d'entendre. Doncs que podem arribar a crear-nos nosaltres mateixos les situacions òptimes per aconseguir el que volem. Ara sí que ja no t'entenc gens. Ja sé que això et deu venir de nou… i més si t'ho explico jo. Sí, em sorprén, la veritat. Hahaha… ja m'ho imagino, de vegades em sorprèn a mi mateix, però això de tenir el que un vol només t'ho pots creure quan ho has experimentat en la teva pròpia pell. I per arribar a aquestes conclusions… has hagut de recórrer al consum d'alguna substància estimulant? Hahaha… no, no, alguna cerveseta, com a molt!

I com t'ha anat això de compartir? Compartir m'encanta, m'encanta. Ho sabem, ens ho vas dir l'any passat. És que m'agrada molt. Està bé, però tot depèn de què comparteixis i amb qui. Aquesta és la clau. I que has compartit, si es pot saber? Doncs moments de felicitat, converses, cerveses, mirades, somriures… i algun petó, també. Mira'l…! Que vols, nen, que encara em conservo amb un mínim de dignitat, jo. Sí, això ho dius perquè no et veus la cara recent llevat. Sí me la veig, sí. El què, et veus? La cara. Ah… la cara. I amb qui els has compartit, aquests bons moments, i, sobretot… aquests petons? Doncs, en general amb gent molt important per a mi i els petons… amb algú encara més especial, és clar. És clar, però qui és… la conec? És clar que la coneixes, però no et diré qui és. Però, perquè? No t'importa, a tu. Que passa, tio, digues-m'ho, no? No. Ah… calla… ja ho sé! És la… Shhh!

Val, deixem-ho, però ara m'hauràs d'explicar això de fer l'amor… Home… Home, què? Doncs… que jo sóc molt de fer l'amor. Mira, ja s'està fent el xulo. Que no, que és així, a mi em costa poc fer l'amor si trobo la persona adequada. Estàs fatal, noi. És el que sento. Parles de sexe? No, parlo de fer l'amor. Mira, ara ha sortit el romàntic. Vés a la merda, burro! Val, val… no t'emprenyis. Llavors que vols dir, que sí o que no? Que sí. Hòstia, doncs és més difícil fer l'amor que fer sexe. Bastant més, sí, fins i tot pot passar que no coincideixin en el mateix moment i tot. Que vols dir? Res, res, coses meves. Explica, explica. Que no… Molt bé, d'acord… escolta, per acabar et puc fer una pregunta fora de guió? Por em fas. Puc o no? Va, dispara, però no et garanteixo que te la contesti, eh? D'acord. Doncs tu diràs. Estàs enamorat? Hòstia, hahaha… Va, digues, t'has enamorat aquest 2012? Doncs… això t'ho explicaré en privat, d'acord? Això vol dir que sí! No, això vol dir que t’ho explicaré en privat. No ens deixis així, home! No ens deixis? No em deixis, volia dir… Ja, veus? Per això no t'ho vull dir. Va home, digues-m'ho baixet, si vols! …total, aquest bloc no el llegeix ningú! Ja ho sé… però per si de cas… Ets molt raro, tio. Mira qui parla! Va, home, va, dóna'ns una pista! Diguem que em sento… positivament descontrolat. Què??? Algun dia ho entendràs!

En fi, qui t'entengui, que et compri… vols afegir res més? Bé, tan sols donar les gràcies a tots els que d'una manera o altra han fet possible que aquest hagi estat definitivament un bon, boníssim any per a mi. Però això no ho havies assolit tu sol? Jo sol? Ni parlar-ne! Jo només he provat de posar-m'hi bé, de preparar el terreny i de predisposar-me a rebre tot el que volia… però si no hagués estat envoltat de gent meravellosa al meu costat segur que no ho hagués assolit. Parles d'algú en concret? Doncs sí… família, amics, els mateixos lectors i seguidors d'aquesta petita paranoia que és blackblocs… i sí, com deia abans, també d'algú molt especial. Si t'estiro de la llengüa en treuré alguna cosa? Haha… no, qui ho ha de saber ja ho sap.

Bé, doncs amb això hem acabat. Sí, ja era hora! Però, molt bé, no? Sí, molt bé. Recordes que vas predir l'any passat? Predir? Sí, vas dir que si assolies com a màxim quatre de les teves intencions et convertiries en una persona respectable. Hehehe… i quantes n'he fet? Doncs… diria que gairebé vuit. Vuit! Vuit. Collons… per vuit no tenia jo previst cap qualificació! T'atreveixes a fer-ho ara? Doncs… simplement diria que aquest noi progressa adequadament. Genial! Genial, sí. Anem a celebrar-ho amb una cervesa? Però ben freda, eh? I pago jo.

__

Suposo que els que teniu l’estranya costum de passar per aquí des de ja fa un temps, concretament un any com a mínim, ja sabreu de que va aquesta bajanada. Però, si no sou d'aquests i heu quedat en estat de shock després de llegir aquest solemne rotllo, i possiblement sense entendre res, potser això us pot ajudar:

Amb tota la intenció

Feliç 2013

+ Hmm…

– Mmm…

+ Hmm… mmm…

– M'agrada tenir-te dins meu…

+ No més que a mi ser-hi!

– …que sents?

+ Una escalfor indescriptible… un plaer infinit… un…

– Mmm…

+ Hmm…

– …t'agrada follar-me?

+ M'agrada fer-te l'amor…

– Aix… que ja ha sortit el romàntic… hahaha…

+ És així…

– Ja ho sé!

+ T'estimo.

– Mmm… t'estimo.

+ Hmm… uf…

– Mmm…

+ Shhh… saps el que m'agrada de veritat…?

– Què?

+ Acariciar-te tota…

– Hmm…

+ Mossegar-te aquí…

– Ahhh… mmm… para, para!

+ Petonejar-te per aquí…

– Bufff… mmm…

+ …per aquí,

– Hmm…

+ …i per aquí!

– Hòstiaaa… ahhh… mmm…

+ Llepar-te aquí…

– Nooo…!!!

+ No?

– Nooo… sííí, sííí, sííí!!! Para, para, paraaa!!!

+ Vols que pari?

– Com paris et mato!!!

+ Hahaha…

– No riguis… i continua amb el que feies… no et distreguis, ara…

+ Saps què?

– Què, què… què?

+ M'agrada riure quan fem l'amor…

– M'encanta.

+ M'encantes.

– Tu més a mi… però continua… sisplau.

+ Tanca els ulls…

– …

+ No pensis en res…

– …mmm

+ …i deixa't estimar…

– Estima'mmm…!

+ A poc a poc…

– Ahhh…

+ O no tan a poc a poc…

– Em poses calenta! molt! molt! mooolt!

+ Ho noto… jo també… ho estic!

– Dona'm la mà… mmm!

+ Em torna boig escoltar la teva respiració…

– A mi em tornes boja tu!

+ …accelerada.

– Ahhh… hmm… no… no… sí… sí… sííí…

+ Mmm… per què rius?

– Sóc molt feliç.

+ Jo també ho sóc. Feliç 2013, preciosa.

La carta al rei

28 de desembre, dia dels Sants Innocents. Una data on, tradicionalment, la gent juga a enredar tothom amb les trapelleries més inversemblants. La majoria no pica, però sempre hi ha algú que sí ho fa. Jo, ho admeto, sempre he estat d'aquests últims, dels que s'ho empassen tot i després se n'adonen que li han pres el pèl com a un Duràn i Lleida qualsevol. Però això forma part de mi i del meu ser. Sóc crèdul de mena, no puc fer-hi més.

Donant-li voltes, l'any passat vaig pensar en fer la meva declaració d'intencions per al nou any justament aquest dia, aprofitant la data en què tot és susceptible de prendre’s en conya. Això, és clar, em permetia cobrir-me les espatlles en cas de fracàs estrepitós –que, no ens enganyem, és com acaben la majoria d'aquesta mena de propòsits –. Però, per sorpresa meva, el resultat de l'invent ha resultat ser més satisfactori del què, ni en el més optimista dels meus somnis, podria haver imaginat. I com que si quelcom funciona el millor és no tocar-ho, enguany he decidit repetir l'experiència. L'únic que he canviat és la manera de fer-la pública, recuperant per a l'ocasió una simple –però completa– llista de conceptes. Un format, tot sigui dit, que també m'ha demostrat recentment ser d'allò més efectiu. I com que sembla que, últimament, el meu univers està més esplèndid que mai, no serè jo qui li talli les ales precisament ara. Així que, sense més preludis, aquí teniu la meva particular carta al rei per aquest nou any. Al rei de la casa… és clar! Perquè, en el fons, tots sabem que tot depèn d'un mateix, oi?

Estimat rei mac(u), com que aquest any m'he portat molt bé, m'he rentat les dents i m'he fet el llit gairebé cada dia, per aquest nou 2013 vull:

Abraçades, acords (per arribar-hi, amb la paraula o amb la música), amistat (d'elles, preferentment), amor (per sentir-lo, per fer-lo), una ampolla de vi (…amb dues copes), seguir aprenent (de la vida, dels que en saben, dels més petits), atreviment, avions (dels que volen, creuant el cel amunt i avall), banyeres (no em feu dir perquè…), barça (que no sigui una prioritat no vol dir que no vulgui que la festa continuï… eternament!), blocs (ni us imagineu les sorpreses que amaguen), cançons, canvis (tots per bé), carícies, cerveses (molt fredes… i sempre en companyia), claredat (per dir les coses pel seu nom, sense embolics), la clau (per entrar al cor que vull i després llençar-la al mar), una col (per amagar-nos-hi a sota), compartir (tota aquesta llista… i alguna cosa més), complicitat, concerts, converses, decisions, derrotes (del Madrid, que sempre alegren l'existència), desitjar, dibuixar (un somriure), emocions, emoticones ( ;) ;P ), enamorar-me (cada dia), que t'enamoris (de mi, sinó no val), escoltar, escriure, estones (per gaudir amb qui em vingui de gust), excitació (d'aquella… i de l'altra), flors i violes (per sopar), ganes (de tu, de tot), un hàmster (per acompanyar-lo a Cuba), idees (bones o dolentes, tan és, però que no en faltin), improvisar, independència (la teva, la meva, la del nostre país), inspiració, uns llavis (per acostar-m'hi lentament), llibres, màgia, molts m'agrades, manyagues, manetes, el mar (és clar…), matins (per despertar-me al teu costat), les millors persones del món (sempre a prop… ara que sé com tenir-les no penso conformar-me amb menys), mirades (d'aquelles que fondrien una enclusa), moments de felicitat (a canvi d'un somriure i mig), motivacions, motivaccions, música (el segon plaer d'aquest món), un nom (el teu), oportunitats (per no deixar-les escapar mai més), unes orelles (per posar-les vermelles a petons), papallones, paraules (dites, escrites… o intuïdes, de les que amb poc diuen molt), passió, petons (regalats o robats… però mooolts), un pic i una pala (per aquells dies que no tot és tan fàcil com sembla), pluja (que ens deixi xops sense avisar), predisposició (tota), projectes (de feina, de vida), punyetes (moltes, moltes, moltes…), racons (per descobrir), redecorar la meva vida (amb més llum i més color), rialles (de les que fan venir rampes a la panxa), rifar-me un bon dia (o dos… o tots… i que sempre em toqui!), salut, seduir, que em sedueixis, semàfors en vermell (per aprofitar el temps), sentir (-te a prop), ser (jo mateix?), sexe (del que ve de gust), silencis (dels que ho diuen tot), sinceritat (encara que en ocasions pugui fer mal), sincronicitats (que apareixin quan les demani… i quan no també), somnis (que es facin realitat abans no soni el despertador), somriures (per poder "pagar" els moments de felicitat), sopars (amb postre dolç, a poder ser), sorpreses (ohhh!), sort (una mica, però només per si alguna de les altres falla), sortir (de la zona de confort), teatre (i "del bueno"), molts t'estimo, tocar (la guitarra, el teu cos), trens (per agafar sense pensar massa on van), tu, uns ulls (on perdre-s'hi), valor (com a persona, com a concepte), viatges (al Japó, a Berlín o a Vic…), vida (arregladeta i feta a mida)… i xocolata (per substituir convenientment per altres estímuls més carnals i que no engreixin tant).

I fins aquí la meva petició. Estic convençut que no et serà gaire complicat aconseguir-m'ho tot.

He d'aclarir què, si no m'he descomptat, crec que pels cent m'en falta un…
Però ho he fet expressament, perquè aquest any, sense que serveixi de precedent, el que falta t'el deixo escollir a tu.

Molt petit

Un porronet de garnatxa
i un plat amb quatre "brunyols",
et vindré a treure de casa,
anem a caçar cargols.

Si els cargolets no corrèssin

perquè aquest any no ha plogut
caçarem uns quants espàrrecs
per acompanyar el vermut.

El pare em fa anar a la vinya
i la mare em fa el dinar
i jo només vull ser músic
per a veure’t ballar.

Veient com balles nineta
m’hi passaria la nit
però he de tornar aviat a casa
que encara sóc molt petit.

Si es fa tard, marxo sol
"al millor" de la nit.
Tu ballant, jo perdut;
trist destí ser petit.

Un porronet de garnatxa
i un plat amb quatre "brunyols",
et vindré a treure de casa,
anem a caçar cargols.

Quan sigui gran seré músic,
tu escoltaràs les cançons
i el nostre amor tindrà lletra
i música el nostre cor.

Si em vols dir que m’estimes,
digues-m’ho a la foscor.
Tot el que jo t’hauré de dir,
t’ho diré a les cançons.

Molt petit

Quimi Portet

Hoquei sobre pedres, 1997

__

Ahir va començar una nova etapa,

de moment no és més que una il·lusió.

Però una cosa ja la tinc clara: 

quan sigui gran seré músic,

tu escoltaràs les cançons

i el nostre amor tindrà lletra

i música el nostre cor.

Per si vols escoltar-la:

Molt petit

Desig 08. Per a mi…

Estimat univers, fa dies que dono voltes a un tema que, ho reconec, a estones em capfica. Com a recent descobridor de les teves més que demostrades capacitats, al final m'he decidit a escriure't una petició formal, a veure si d'una vegada et poses les piles i em dónes el cop de mà definitiu que m'ajudi a resoldre'l. Abans de res, t'he de dir que sóc plenament conscient que últimament estàs fent molta i molt bona feina amb mi. A la mínima que t'ho he demanat, m'has fet conèixer gent meravellosa, m'has donat una confiança i una seguretat que a vegades fins i tot em sorprèn reconèixer en mi mateix, em fas somriure com mai no ho he fet, m'has fet experimentar sensacions que no hauria ni imaginat i, per si fos poc, em trobes aparcament allà on vaig. Sàpigues que el meu agraïment per tot això és infinit. Però posats a abusar de la teva confiança avui et demano un esforç extra. M'han dit que per què em facis cas he de ser concret i exhaustiu, perquè com més clares et demani les coses més fàcil serà que me les concedeixis. Així doncs, aquí et deixo la meva particular "llista de la compra", a veure que hi pots fer:

Accessible, activa, agraïda, alegre, amable, amorosa, apassionada, atractiva, atrevida, bonica, capaç, carinyosa, clara, coherent, còmplice, compromesa, comunicativa, concisa, creativa, culer, curiosa, curosa, decidida, desperta, detallista, directa, disciplinada, divertida, dolça, ecologista, eloqüent, emocional, emotiva, enamorada (de la vida i de mi, especialment… de mi!), energètica, enèrgica, engrescadora, entusiasta, eròtica, escoltadora, espiritual, espontània, exigent, expressiva, fàcil, fàcil, fàcil, fantasiosa, femenina, flexible, forta, generosa (de caràcter, de sentiments, de corbes…), guapa (a poder ser, mooolt), honesta, imaginativa, independent, intel·ligent, intuïtiva, irònica, juganera, lectora, màgica, marona, morbosa, natural, oberta (de ment, de ment…), optimista, ordenada, organitzada, pallassa (amb mesura… vigila no se te'n vagi la mà!), parladora, participativa, "pechugona", perseverant, petonera, picarona, planera, positiva, preciosa, predisposada, presumida (un puntet… té el seu puntet), provocadora, reflexiva, resolutiva, riallera, romàntica (ni poc ni molt, just aquella mida que mola), sana, seductora, segura, sensible, sensual (doble ració, si us plau), senzilla, sexi, sexual, sincera, "sobona", solidària, somiadora, sorprenent, tolerant, tranquil·la, valenta, vital…

Potser et semblarà una mica excessiu, però a cada dia que passa jo tinc més clar el que em ve de gust i la llista es va allargant irremeiablement. Perquè ara em toca ser exigent, i no penso conformar-me amb qualsevol cosa. De moment, el primer que he decidit és que no vull una mitja taronja, jo vull una taronja sencera! Així que aquí et llanço el repte. M'ajudes? Segur que no a tu no et costarà gens de trobar-la. Perquè existeix, ho tinc clar. I ves que no m'estigui esperant… Només falta que em diguis on és i aniré a buscar-la. No corre pressa… però no t'encantis, si us plau.

Gràcies per endavant.

__

Sigueu sincers… quants de vosaltres heu comptat quantes característiques hi ha a la llista? Suposo i espero que ningú. Però només a tall de curiositat, us diré que és un magnífic exemple de sincronicitat –potser fins i tot un senyal?– que a més em pot anar de perles per avaluar el percentatge de compatibilitat amb les possibles candidates que puguin sorgir. No, si al final serà fins i tot divertit això de trobar-li a tot la part positiva!

__

Un petit aclariment:

Avui, diumenge, 30 de setembre, he afegit un nou concepte a la meva llista. No és un concepte imprescindible, ni de bon tros (de fet, podria no arribar a ser important, veient el meu historial), però m'he deixat convèncer per l'opinió d'algú en qui hi puc confiar, i que, a més, ha augurat bons presagis si ho faig. I com que si algú hi entén de dones són elles mateixes, doncs més val que em deixi aconsellar… i si a sobre és guapa, doncs… no hase falta desir nada más. A més, no estic jo per desaprofitar possibilitats, per remotes que siguin.

Ara el que passa és que la meva teoria del 100% queda automàticament invalidada, ja que ara, la meva petició la conformen 101 característiques. Com els dàlmates. Ves que no sigui un altre senyal! ; )

Desig 07. Per a tu…

Fa dies que estic escrivint nous posts per al bloc però entre una cosa i l’altra la veritat és que no acabo de trobar el moment de penjar-los. Entre acabar de polir-los i que sorgeixen nous temes que em ve de gust comentar, al final uns se sobreposen als altres i se m’acaba acumulant la feina. Tot arribarà. Però de cop, aquest matí, fent una ullada als blocs que segueixo, he trobat aquesta meravella que m’agradaria compartir amb vosaltres. Potser és allò de "pensa" en el que vols i ho tindràs… Sigui com sigui, tan de bo aquestes paraules fossin meves, perquè n’estaria força orgullós. En tot cas, subscric tot el que diu, puntualitzant el comentari sobre el riure, que, si bé és cert que fer-ho constantment segurament acabaria tenint quelcom d’irreal, crec que buscar un motiu per riure cada dia mai no pot ser avorrit… però en fi… cadascú que en tregui les seves pròpies conclusions.

Així, que, avui, aquest desig "robat" és per a tu, per a tots vosaltres. Gràcies Marina, per compartir-lo des del teu bloc.

I posats a desitjar, us desitjo també un feliç diumenge. Gaudiu-lo, però molt.

__

Et desitjo primer que estimis, i que estimant t’estimin. I que si no és així, siguis breu en oblidar, i després d’oblidar, no guardis rancor.

Et desitjo que tinguis amics i, encara que poc savis, siguin nobles i fidels, i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar cegament. I perquè la vida és així, et desitjo també que tinguis enemics. Ni molts ni pocs, en la mesura exacta, perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses. I que entre ells, n’hi hagi almenys un que sigui just, per tal que no et sentis massa segur.

Et desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble. I que en els moments difícils, quan no et quedi res més, aquesta utilitat et serveixi per mantenir-te en peu.

Igualment, et desitjo que siguis tolerant. No amb aquells que s’equivoquen poc, perquè això és molt fàcil, sinó amb aquells que s’equivoquen molt i de manera irremeiable, i que, fent bon ús de la teva tolerància, serveixis d’exemple als altres.

Et desitjo que sent jove no maduris massa de pressa, i que ja madur, no insisteixis en rejovenir, i que sent vell no caiguis en la desesperació. Perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor i han de fluir entre nosaltres.

Et desitjo també que tinguis algú de qui respondre, que vegis com creix i com madura i que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i en la seva forma de sentir. En allò bo, perquè no hi ha res més preciós que la vida, i en allò dolent, perquè et farà sentir les teves limitacions més profundes. I perquè siguis conscient que, encara que tu no ho vulguis creure, i per molt que intentis evitar-ho, hi ha moltes coses que se’ns escapen de les mans. Per sort.

Et desitjo de pas una mica de tristesa. No tot l’any, sinó tan sols un dia. Però que aquest dia et serveixi per descobrir que el riure habitual és bo, que el riure diari és avorrit i que el riure constant és malsà.

També et desitjo que visquis moments difícils, aquells que posen a prova la nostra fràgil fortalesa, i que t’ensenyin qui ets i qui tens al teu costat. I que quan aquests moments difícils passin, perquè tard o d’hora sempre acaben passant, sàpigues donar-te compte que tot es pot superar i que, encara que molt poc, ets una mica millor que abans. I que aleshores sàpigues donar-ho als altres, ajudant-los quan els arribin les dificultats.

Et desitjo que descobreixis, i amb màxima urgència, que més enllà del teu dia a dia existeixen i et rodegen sers oprimits, tractats amb injustícia, i persones infeliços.

Et desitjo que acariciïs un gat, tiris una pedra a un riu i escoltis el silenci de l’albada, perquè seràs feliç amb no res. Desitjo també que plantis una llavor, per petita que sigui, i que l’acompanyis en el seu creixement, per tal que descobreixis de quantes vides està fet un arbre.

Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari ser pràctic. I que almenys una vegada a l’any en posis una part davant teu i diguis: “Això és meu”, només perquè quedi clar qui és l’amo de qui.

Et desitjo que cap dels teus somnis es mori, però que si en mor algun, puguis plorar sense lamentar-te de no haver fet el màxim possible. I de seguida, alçar la vista i tornar a començar.

Si totes aquestes coses t’arriben a passar, no tinc res més a desitjar-te…

Víctor Hugo

Com dos babaus...

Avui llegia un mail d'una bona amiga que fa temps que no veig i m'he quedat amb una frase…

"Nosaltres estem molt bé, molt bé, ens passem el dia mirant el mar com dos babaus... Ahir a la nit mateix, el moment que la lluna va sortir per l'horitzó i es va alçar, de color taronja, sobre el mar, il·luminant tot el port de la Ràpita, va ser apoteòsic."

I llavors he tancat els ulls i, per un instant, he pogut imaginar-ho. I he pensat que hauria donat el que fos per ser allà amb ells.

Canvi de xip

Aprofitar, arriscar, assumir, atraure, atrevir-se, avançar, aventurar-se, captar, captivar, comprometre’s, conèixer, créixer, decidir, descarar-se, descobrir, desvergonyir-se, enamorar, escoltar, experimentar, exposar-se, fruir, gaudir, gosar, guanyar, il·lusionar, intentar, llançar-se, merèixer, moure's, olorar, provar, provocar, regalar-se, seduir, sentir, sincerar-se, tastar, temptar, tocar… viure.

Arròs covat

Avui t'he imaginat…

Des del bressol que improvisaven les meves mans, m'omplies d'una mirada neta, encara innocent, amb aquells ulls infinits que em reconeixien sense saber encara qui sóc. Els teus dits de joguina s'aferraven al meu creant vincles més forts que els propis de la sang. Eres una espurna de cel, una gota d'aigua de mar que lliscava pels meus palmells. I et mirava i pensava com una cosa tan petita pot fer trontollar els ciments del cor, com un sentiment tan gran pot néixer de quelcom tan menut.

I em ploraves, vés a saber perquè. I jo et somreia per guarir-te els mals i espantar-te els fantasmes. I em somreies. I llavors qui plorava era jo. Potser de pura emoció. Potser de no tenir la certesa de si mai seràs veritat o quedaràs en això, una simple imaginació…

…o potser de sospitar que, vés a saber si definitivament, se m'està covant l'arròs.

Mira'ls, no són invisibles

"¿Cuánto vale una sonrisa?"

"Nada es suficiente para darte las gracias. Nada es todo lo que tengo."

"Tu sonrisa me hará más feliz que tu dinero."

"¿Y si hoy cambias tu café por mi sonrisa?"

"Bienvenido a mi casa, perdona si no tiene techo."

"Rebaixes. Posa la meitat i t'ho agrairé el doble! Només aquesta setmana."

"La generosidad es dulce, coje un Sugus."

Llegint un dels blocs que segueixo he descobert aquest vídeo, que més enllà de ser un document colpidor, ens obre els ulls a una realitat que massa sovint obviem. 

I a més, posa de manifest vàries coses:

1. Que un món millor és possible.

2. Que és molt engrescador veure que encara queda molta, molta bona gent disposada a aconseguir-ho.

i 3. Que és un autèntic luxe tenir l'oportunitat de conèixer algunes d'aquestes persones.

Copiar potser no sigui l’activitat més lloable que existeix, però quan el fi s'ho val crec que està més que justificat. I en aquest cas, coneixent qui ha penjat el post, estic segur no li importarà que en fem tanta difusió com sigui possible.

Gràcies Mariona.

__

Si voleu llegir el post original
inventariant.wordpress.com

Si voleu visitar el web del projecte

Dreaming the same. The Project

Si voleu conèixer alguna d'aquestes persones que us deia…
Centre Obert Heura

L'any que ve serà millor

© de les fotografies: David Ruano

"Benvinguda al tren de la vida, en què puc ajudar-la?"

"Sóc d'aquella mena de persones que quan es puja a un tren sempre pensa que ha pujat al tren equivocat."

"Avui em sento capaç de tot, vull agafar un subidón i penjar-me d'algú."

"¿Dios también son los padres, papá?"

"La Violeta és la meva filla. Ella és la seva professora, crec que es diu Rosa, no me'n recordo gaire bé."

"Olvídate de las dependientas, son agentes incitadores del mal."

"Hola, em dic Vane, tinc trenta-cinc anys i vull tornar amb el meu ex. No em mireu així, si us plau."

"Fer-se gran comporta un gasto i jo no hi estic disposada."

"Primer m'ha clavat un rotllo sobre la felicitat. I després m'ha dit que hauríem de començar de nou, una nova vida, renovació, canvi…"

"Avui al súper un noi de vint anys com a mínim m'ha preguntat: vosté és l'última… senyora?"

"I entres en un bucle del qual no pots sortir, perquè tothom et diu: la meta, la meta, la meta. ¿Y el camino qué?"

"Déjense ya de tanta quejadera y llantadera."

© de les fotografies: David Ruano

T'asseus a la butaca i de cop et trobes immers en un món tan irreal com real, tan surrealista com real, tan hilarant com real, tan real com real. I no pots apartar la vista de l'escenari perquè des del primer minut les escenes es succeeixen, es solapen, es contraposen i es complementen. I comences a riure perquè aquestes quatre estan permanentment de conya. I veus un gag i penses… "hòstia, que això jo ho he viscut". I veus un altre gag i penses… "hòstia, que això jo ho he viscut". I veus un altre gag i penses… "hòstia, que això jo ho he viscut". I entres en un bucle del qual no pots sortir, perquè tothom et diu: la meta, la meta, la meta. ¿Y el camino qué?…penses tu. I la vida es mostra davant teu. I la reconeixes. I la gaudeixes. I la pateixes, també. I elles s'acceleren. I tu també. I elles paren. I tu rius. 

I acaba. I surts i recordes l'escena del sofà. I l'escena de la cançó. I l'escena final de l'histerisme col·lectiu. I tot passa tan ràpid que penses… l'any que ve serà millor!

Quatre actrius, un escenari fix, llums de colors. A destacar el treball de l'Alba Florejachs, segons els entesos, el descobriment de l'any. Per a mi, últimament, tot són descobriments. Però és tan bonic descobrir coses noves, oi?

__

L'any que ve serà millor. És clar, el plantejament que tots ens fem arribades aquestes dates. En les circumstàncies que estem vivint, sembla que més val que sigui així. Però em poso a pensar una mica seriosament i arribo a plantejar-me… realment l'any vinent serà millor? Doncs ho espero i ho desitjo de tot cor però em temo que no serà fàcil. No ho serà gens. Però espereu, no marxeu encara, que no ha tornat el Jaume que coneixíeu fa dos anys. No. Totalment al contrari. No ho serà perquè, fent balanç d'aquest 2011 que avui baixarà portes, arribo a la sorprenent conclusió de què potser aquest ha estat un dels millors de la meva vida. I jo mateix em sorprenc dient això però avaluant el conjunt del que han significat aquests últims 365 dies, fent inventari del meu estat a dia 1 de gener de 2011 i comparant-lo a dia d'avui, la realitat és aquesta.

Vaig començar el 2011 instal·lat al cuarto de les rates del soterrani. Sol, trist, fosc. No hi havia finestres a la meva vida. No hi entrava ni una espurna de llum. I allà sota, amagat del món, només hi accedia de tant en tant algun "pesat" que insistint, insistint, insistint… va aconseguir que el permetés entrar un dia a deixar-me unes engrunes que mantinguessin les meves constants vitals al ralentí. El que jo no havia previst és que aquell "cabró" acabés fent-se, sense permís, una còpia de les claus de la cel·la per tenir via lliure per accedir a la meva vida cada vegada que el necessités. La seva estratègia va ser clara: aguantar-me… i esperar. Sense ell, res hauria estat possible.

I un dia, sense saber com, de l'escletxa d'una paret escardada es va filtrar un bri de llum. Les rates es van acollonir totes i van fugir corrents. Jo també em vaig espantar, però, a diferència d'elles, em vaig quedar immòbil. Sense entendre res, l'escletxa es va anar fent gran i es va obrir davant meu la porta del que semblava un ascensor que deixava a la vista un rètol lluminós que deia… vine. Estava atordit i no sabia que fer però tampoc tenia elecció. Vaig entrar. Al mirall vaig descobrir el reflex d'una cara diferent i desconeguda. Una cara amb un somriure dibuixat. Les portes es van tancar i l'ascensor es va posar en marxa a una velocitat de vertigen. Suposo que la seva primera intenció era deixar-me a la superfície però algú va pitjar el botó i aquest va continuar pujant, pujant, pujant… Les portes es van obrir a dalt de tot, al pis superior, allà on l'aire és més fresc i la llum més clara. Davant meu, una terrassa ample, diàfana i neta, oberta al món. Un món de somni ple de joguines i animalons. Una gosseta amb forma de boleta que saltava damunt meu sense cap mirament. Uns pingüins que jugaven amb cavalls de colors a una petita piscina quadrada. Un ratolí desubicat que no sabia ben bé que hi feia allà. Una tortuga que sabia com aturar el temps i em donava instruccions del que havia de fer en cada moment amb missatges que apareixien i desapareixien de la seva closca. I papallones. Moltes papallones que revoltaven per tot arreu com el confetti d'una festa d'aniversari. I, controlant-ho tot, una nena, bruna com els seus ulls, que els mantenia a tots a ratlla a cops de rialles. I a mi el primer. S'hi estava tan bé, allà dalt. Des d'allà podia veure el blau del cel, el blau del mar, el blau d'uns ulls preciosos. I vaig tornar a viure. I passaven els dies i a cada nit que marxava em sentia més enganxat a la vida. Però des de dalt de tot també mirava sovint abaix, i alguna vegada vaig sentir un mareig desconcertant. I alguns dubtes que no sabia que ho fossin van fer que un dia em despertés sol de nou. Havia desaparegut tot. Joguines, animalets, nena… i també l'ascensor. Havia de marxar però només hi havia una manera. Saltant al buit. Si confiava en mi arribaria a la superfície il·lès i amb energia per continuar el camí encetat. Si no ho feia s'acabaria tot.

Vaig dubtar fins a tres vegades, i a la quarta vaig saltar. I, per una vegada, ho vaig fer convençut, amb els ulls oberts. Perquè en aquell mateix moment vaig decidir no tornar a perdre'm res del que s'oferís al meu voltant. Mai més. I en el meu vol cap a la realitat vaig descobrir que els més petits sovint regalen les alegries més grans. Vaig descobrir que hi ha milions de coses per aprendre i qui millor te les ensenyarà sempre serà la gent que t'envolta. Gent que són capaços de mostrar-te el camí correcte només esbossant un somriure. Gent que et demostra que l'amistat pot ser molt més addictiva que les "birres". Gent que sap el valor real d'un petó… I, definitivament, també vaig descobrir que el sabor amarg d'una solitud no desitjada és més suportable si segueixes estimant amb tot.

Avui no sé si ja he arribat a la superfície i ja puc començar a caminar pel meu propi món creat especialment per a l’ocasió. Però sí que tinc clares dues coses. La primera, important, que no m'he estimbat. I això, sense dubte, és un bon senyal. La segona, que tinc ganes de tornar a pujar, com més amunt millor, des d'on tot es veu molt diferent.

Uf… ho sento. Si aquest no és el meu post més llarg poc li faltarà. Us demano disculpes per aquest desplegament de verborrea descontrolada. Em sap greu però he de reconèixer que jo mateix m'he auto-abduït per aquesta mena de somni i he perdut el control de la situació. Però en tot cas, deixeu-me que us faci una pregunta personal. Si vosaltres haguéssiu viscut tot això en un any, conscients que ha significat un canvi definitiu en les vostres vides… creuríeu realment que l'any que ve pot ser millor? Segur que sí, però serà tot un repte.

Tot i que, pensant-ho bé… com m'agraden, ara, els reptes!

Sigueu feliços… però molt.

Amb tota la intenció

A quatre dies per tancar aquest any crec que ha arribat el moment de fer pública la meva declaració d’intencions per al que estem a punt d’estrenar. Un decàleg d'objectius tant obvis com temptadors de portar a terme. Potser algú recordarà que uns posts enrere, vaig comprometre’m amb el convenciment que el 2012 serà, definitivament, el meu any. Doncs bé, el que avui tinc clar és que no penso fallar-me a mi mateix una vegada més. Així que si vull que aquesta afirmació sigui un fet, ja puc començar a posar-me les piles. No serà senzill perquè, de moment, començar l'any millor que el passat s'intueix com a mínim complicat. Així que optaré per evitar falses expectatives i lluitaré directament per aconseguir realitats. Les fites que pretenc assolir són absolutament personals però en cap cas intransferibles, així que teniu el meu permís per treure’n còpies i penjar-vos-les a la porta de la nevera, si és que us sentiu identificats amb alguna d’elles.

1. Optimitzar. L'excusa més utilitzada pel gènere humà acostuma a ser el conegut "no tinc temps". Tots sabem que no és certa, però és un comodí fàcil d'utilitzar i que fa el seu servei quan la mandra o la deixadesa s'apoderen de nosaltres. Però també sabem que quan hi ha res que ens excita, treiem el temps d'on calgui per portar-ho a terme. Les hores "perdudes" es converteixen en útils com per art de màgia i rendeixen exponencialment. La meva història recent m'ha permès conèixer gent que és capaç de fer mil tasques alhora quan la resta de mortals només en fem una… o cap. Com en tot a la vida, només és qüestió de motivació, de responsabilitat… i de prioritzar.

2. Prioritzar, prioritzar, prioritzar. No sé perquè tinc aquesta estranya afició a escollir sempre malament l’activitat a desenvolupar. Quan toca fer una cosa, sempre em ve de gust fer-ne una altra –bé… no sempre ; P –. Suposo que és un mal comú, però en el meu cas, i especialment des que treballo a casa, a vegades arriba a ser preocupant. Resultat d’aquesta situació? Doncs que generalment acabo anant de cul per tot, quan en la majoria d'ocasions no caldria. Ara mateix, no seria més productiu guanyar una estona de son enlloc d’escriure bajanades que gairebé ningú llegirà? Segurament sí.

3. Llegir. Una activitat que m'omple però que no practico tot el que m'agradaria. Així que tornar a agafar aquest saludable hàbit serà un dels objectius a partir de ja. Hi ha massa gent amb el do de combinar paraules i que aquestes agafin sentit fins a emocionar per no dedicar-los una estona de la meva vida. Per aprendre, bàsicament. Pel simple fet de gaudir. Però també per a ser millor persona. I, si cal, per copiar d'aquells que en saben i poder aplicar-ho quan sóc jo qui ha de jugar a escollir paraules. Sense remordiments.

4. Escriure. M'allibera, em relaxa, em motiva i em fa sentir bé. M'agradaria fer-ho millor però jo arribo on arribo. Sóc conscient de les meves limitacions però tampoc necessito passar comptes amb ningú. Posar-me davant del teclat és una de les activitats on em sento més jo i amb això en tinc prou. On aboco tot el que sento. El bo i el que no ho és tant. On ho dono tot sense esperar res a canvi. Així que no estic obligat a més. A mode d'automotivació, a més, m'he proposat editar algun projecte. Modest, no us atabaleu. No serà cap best-seller ni sortirà per Sant Jordi, però serà el meu. De moment, el primer ja està en marxa.

5. Aprendre. De tots els que m'heu donat alguna lliçó. De la valentia d'alguns. De la rialla espontània dels més petits. Aprendre a lluitar, a afrontar la vida de cara, a valorar les petites coses del dia a dia. A viure, en definitiva. I a gaudir dels somnis i convertir-los en realitats tangibles. Començaré per una il·lusió. Tocar la guitarra. O millor hauria de dir "rascar" una guitarra amb la sana intenció que soni alguna cosa identificable i mínimament suportable. Sí, primer hauré de visualitzar-ho i verbalitzar-ho contínuament per tal de convertir-ho en realitat. De moment, és un objectiu plantejat com a premi però ja té data d'inici. Una data que no és imminent, ja us aviso. Perquè com a bon premi primer me l'hauré de guanyar, no?

Ah… i també he d'aprendre a estimar-me…

6. Estimar-me. No ho he fet mai. I encara no sé com fer-ho. Però ho hauré de provar. Em mereixo ser feliç d'una punyetera vegada i aquest procés comença, abans de res, per estar bé amb mi mateix. Per ser conscient d'allò que faig bé –quelcom trobaré, segur–, per potenciar-ho al màxim i per treure'n una satisfacció personal. Cuidar-me, regalar-me, mimar-me quan calgui –no em refereixo al que esteu pensant… colla de sàtirs!–. Vindria a ser una versió personal del "porqué yo lo valgo". Perquè, com diu la cançó "sé que soy mucho más guapo cuando no me siento feo".

7. Arriscar. Perquè no? Que hi tinc a perdre? Res. Diuen que no podem esperar que res canviï fent sempre el mateix. Doncs això. Caldrà arriscar-se per oferir una nova imatge de mi. Amb nous valors. Caldrà arriscar-se a tastar noves sensacions, arriscar-se a ensopegar. A sorprendre. A no dir més "això no ho podré fer". A donar més petons no demanats tot i el perill de rebre algun clatellot a canvi. A la vida només hem d'aixecar-nos una vegada més que les que caiem. Perquè ens podem penedir d'allò que fem, però mai del que no ens hem atrevit a fer. I perquè com diu el lema d'un dels meus blocs preferits… "tant si creus que pots com si no… tindràs raó".

8. Aprofitar les oportunitats. Durant aquest últim període de la meva vida he aprés a relativitzar però també a valorar més les coses en la seva justa mesura. Dins aquest procés també he anat definint amb exigència que és el que realment vull i el que no. Ser conscient d'allò en el que he estat perdent el temps i també el que he deixat escapar per no estar a l'alçada. A partir d'ara m'esforçaré per estar a punt per pujar als trens que puguin tornar a passar i no haver de baixar a la primera estació només perquè el revisor m'ha enxampat sense bitllet.

9. Compartir. Sí, tinc ganes de compartir. De compartir experiències i coneixements amb companys que m'ajudin a trobar un nou sentit a la feina. De compartir esforç i generositat amb qui ho pugui necessitar. De compartir inquietuds i somriures amb aquells que tinc tant a prop i que massa sovint passo per alt. De compartir innocència i picardia amb els més grans, aquells que no aixequen dos pams de terra. De compartir birres, anècdotes i hores "perdudes" amb tots aquells que tinc la immensa sort de comptar entre els meus amics. I és clar, per damunt de tot, també tinc ganes de compartir el meu cor. De compartir mirades, abraçades, manyagues, manetes, petons… de compartir claus, plats, calaixos i llit. En definitiva… de compartir la meva vida. De compartir-ho tot.

10. Fer l'amor i no la feina. Algun dia havia de treure aquesta frase a la llum. M'ho devia a mi i li devia a algú. No és completament certa –tal i com estan les coses no estem per oblidar-nos de pencar–, però m'encanta. Perquè massa sovint estem més preocupats en viure per treballar que en treballar per viure. I hi alguna cosa millor a la vida que fer l'amor? Jo no en conec cap. Així que no calen gaire comentaris més. Ja sabeu tots de que va.

Si aconsegueixo portar a terme una sola d’aquestes intencions, estaré força content. Si n’assoleixo dues, estaré exultant. Tres ja seria massa. Quatre em convertirien definitivament en una persona respectable. Però, pressuposant d’avançada que no serà fàcil d'assolir, almenys he tingut la precaució de sincerar-me l’únic dia de l’any que tenim l’absoluta llibertat d’expressar-nos amb la certesa que les nostres paraules seran preses de forma seriosa… o no. Perquè… recordeu quin dia és avui?

Aquí he estat fi, ho he de reconèixer.

Desig 06. I love… love

__

Si és que, en el fons, sóc un puto romàntic.
I avui m'he llevat una mica més "tonto" de l'habitual…

Desig 05. Un somriure

Avui formularé un desig en veu alta. Serà breu però el més sincer que mai hagi demanat des d'aquest bloc. Però aquesta vegada no el demanaré per a mi, si no per algú molt especial que, encara que segurament no en sigui gaire conscient, porto ben a dins del cor.

"Mai no deixis de somriure. Perquè aquesta serà la millor garantia que tampoc ho faran tots els que t'envolten i t'estimen."

Feliç "cumple", princesa.

Desig 04. Que es compleixi…

Sí, m'agradaria que, per una vegada, es complís algun dels desitjos que demano.

No tindré un 4x4 perquè no em feia falta i tampoc podré fer un trio perquè vaig pecar d'excessiva sinceritat al comentar que realment no em feia una especial il·lusió. Però ara, per si encara hi estic a temps, aviso. Jo sóc un home de parella. I no malpenseu, no es per anar rebaixant pretensions. Més aviat a l'inrevés. Em sento bé sol però molt millor quan puc compartir el meu temps, el meu espai, amb algú. I ara estic sol però m'agradaria estar amb algú. Concretament amb tu. Ho desitjo amb totes les meves forces. A veure si es compleix.

Desig 03. Un trio

Ahir demanava un desig. I, lamentablement… no es complirà. Els Reis del Camp Nou es van encantar una mica i no em portaran el 4x4, almenys aquest any. Però bé, no passa res. Els que som optimistes de mena…

(… pausa per rialles, comentaris sarcàstics i irònics…
…

… ja? heu acabat? doncs continuem…)

…deia que els que som optimistes de mena –o potser hauria de parlar de neo-optimistes– ara podem treure la part positiva de l'empat d'ahir al camp dels "merengues". De moment, aquest 1-1 ens obre de bat a bat la porta de la tercera Lliga consecutiva. Perquè diuen que les lligues es guanyen aquí, als camps dels equips petits. Encara hi haurà algú –Guardiola, perquè toca, i tota aquesta colla de pessimistes convulsius que enverinen el nostre món– que pensarà que vuit punts de diferència –nou, si contem el goal average– encara no són suficients per creure que el campionat està al sac a falta de sis partits per acabar. Són divuit punts en joc. Per no acabar com a campió, el Barça hauria de perdre la meitat dels punts que queden per disputar. De moment, en trenta-dues jornades que es porten disputades, n'hem deixat escapar només onze. De veritat algú pensa que, ara, en només sis jornades ens en deixarem nou més pel camí? I, encara més, que els blancs ho guanyaran tot? Em sembla que ni jugant jo i deu més del meu nivell el títol perillaria –bé, en aquest cas perillaria, segur, però és una manera de parlar–. Així que no cal patir.

A més, ara podem anar a buscar el pla B, sense complexes. Aquell que deia que guanyar quatre partits seguits al Real Madrid era missió impossible, i que algun punt es perdria pel camí. Doncs bé, ja està. Punt perdut quan menys falta feia –regalat, diria jo… quina manera més beneita de perdonar-los la vida!– i per tant jo em quedo sense 4x4. Però ara el que queda és la sensació que els altres tres sí que s'han de guanyar. En joc hi ha una Copa del Rei –que reconec no em motiva especialment més enllà de deixar el Mou dels collons amb més cara de gilipolles, si això encara és possible– i una Champions League –que aquesta sí que en fa, d'il·lusió, i de la grossa–.

I és que, pensant-ho bé, ara per ara no em feia cap falta, un 4x4. Així que, seguint la dita de "qui no està content és perquè no vol", canvio el meu desig d'ahir per la possibilitat de poder fer un trio a final de temporada, que això sí que fa trempar. Una tercera part ja la tenim. Només falten les altres dues… –que és el que sovint passa amb aquest tipus de desig–. Dimecres veurem si el puc aconseguir.

Desig 02. Un 4x4

Vull un 4x4. He de reconèixer que em faria una il·lusió especial. No és que el necessiti. Podríem dir que el demano per pur caprici. Pel pur plaer de tenir-lo. Però el vull.

Vull un 4x4 capaç de pujar els turons i passar per pedregars. Pedregars com el que començarà aquest mateix vespre a Madrid, continuarà dimecres vinent a València, seguirà el 27 d'abril de nou a la capital i culminarà el 3 de maig a Barcelona.

Vull un 4x4 capaç de passar per damunt de la xuleria, la prepotència, la provocació, la mentida cavernària i la caspa més casposa. I és que ara que tothom especula amb la possibilitat –i fins i tot la conveniència– de perdre algun dels quatre enfrontaments que tindrem amb els odiosos "merengues" durant els propers divuit dies, jo em declaro totalment en contra. Sé que no serà fàcil. Gens. Però cal recordar que, de moment, ja portem cinc victòries seguides. Perquè no ha de continuar la festa? Si després no surt bé, ja tindrem temps de pensar-hi, però de moment… jo vull els quatre! A sac. Que estem parlant del Madrid, collons! Tenim una oportunitat única d'enviar-los a l'infern per molt, molt temps.
No la desaprofitem.

Desig 01. Conèixer una noia

Vull conèixer una noia… pessimista. A poder ser, més pessimista que jo –el meu nivell d'exigència és alt i pujant–. Que en l'escalfor del llit em regali floretes a cau d'orella del tipus: "puta merda de vida", "avui no sortirà res bé" o "per viure així més val morir-se".

Per poder dir-li, mirant-la als ulls i amb tota la tendresa que sigui capaç d'oferir:
"Au, maca… vés… i que t'aguanti ta mare."