diumenge, 17 de març de 2013

QWERTY

Decidit, s'asseu davant el teclat. Avui vol escriure la història més bonica del món. La seva pròpia història. Un exercici de recerca al seu jo interior. Un despullar-se per conèixer-se a si mateix.

Són quarts de set. L'hora que s'ha citat amb les muses que han d'enlairar-lo fins als núvols i servir-li en safata els mots adequats. Tot és a punt. A la seva dreta, un cafè fumejant que aromatitza l'ambient d'una dolçor propícia. A la seva esquerra, curosament endreçats: el seu cervell, ple de pensaments, records i projectes; i el seu cor, amb els seus batecs arrítmics, amb els seus amunt i avall constants, amb aquelles ganes de sentir-se ple d'una vegada. Escampades pels voltants, milers de notes, dibuixos, esbossos d'una il·lusió que voldria fer realitat.
Les set. Les muses fan tard. Decideix anar fent via mentre no arriben… "que l'inspiració t'agafi treballant", diuen. Però la pantalla és massa gran, massa blanca, massa buida, per trobar un punt per on començar. Dubta. Els dits no encerten a clicar allà on toca, i esperen, immòbils, a rebre instruccions. QWERTY… que collons deu voler dir QWERTY? Perd la concentració. Mira de recuperar-la desgranant sentiments, ordenant sensacions, modelant l'estructura d'un relat que, ara per ara, encara se li resisteix. Escriu. Esborra. Escriu. Esborra. No ho té clar. Sent que sol, no serà fàcil. Comença a formular-se preguntes estúpides de les quals ni ell mateix coneix la resposta. Potser perquè, simplement, no hi ha cap resposta. QWERTY… qui va decidir ordenar les lletres d'aquesta manera? Potser si enlloc d'aquesta, la seqüència fos una altra, ara les seves mans trobarien les tecles adequades que inspirarien el seu conte de fades particular.
Quarts de vuit. Definitivament sembla que les muses han oblidat la cita. Però ell persisteix en l'intent de trobar per fi el fil d'Ariadna que el porti a escriure quelcom d'interessant. Realment no hi ha res a la seva existència mereixedor de ser explicat? Imagina els secrets d'un present proper… del seu futur més actual. Però la pantalla continua blanca, deserta, amb el cursor pampalluguejant com a únic vestigi d'una vida que sembla haver-se esfumat de cop. 

Fotut, fracassat i trist, lentament plega la pantalla de l'ordinador fins que el llum que l'il·lumina es fon a negre, mentre una llàgrima furtiva humiteja un teclat que s'ha limitat a complir la seva funció: dir sempre la veritat. Perquè, avui, no ha pogut contar la història que li hauria agradat, però és conscient, que, ara mateix, és la més sincera que pot escriure.

dimecres, 13 de març de 2013

Als núvols

Als núvols, jo hi faig el salt mortal,
la tombarella i el pardal.
Als núvols, tot és blanc
i jo hi faig d’angelet i d’esquimal.
Als núvols, sóc un infiltrat
que ha entrat en el regne dels cels sense haver estat jutjat.
Als núvols, com un arbre arrencat,
no hi faig cap fruit ni tinc arrels, però tampoc no hi faig cap mal.

Als núvols amb el temps i una canya 
puc esperar que es moguin les muntanyes,
somiant truites i mirant les musaranyes
mentre a baix cau pedregada.

Als núvols, no se m’hi ha perdut res,
però com que res no he de trobar tampoc no em cal buscar.
Als núvols, sense res per pensar, 
al meu cervell espès no queda res per cavil·lar.

Els núvols no són pols ni són fum,
són camps de cotó fluix on el record va a oblidar 
que als núvols no m’he de guanyar el pa,
en qualsevol moment pot començar a ploure manà.

Als núvols amb el temps i una canya 
puc esperar que es moguin les muntanyes,
somiant truites i mirant les musaranyes
mentre a baix cau pedregada.

Però el vent ha anat bufant
i els núvols escampant,
m’ho ha dit el Sol cantant,
dels núvols no es baixa, dels núvols es cau.

Als núvols
Marc Parrot
Avions, 2009

__

Un dia algú que hi entén molt de núvols em va recomanar aquesta cançó.
I avui m'ha vingut al cap. Així, perquè sí. M'encanta.

Per si vols escoltar-la:
Als núvols

diumenge, 10 de març de 2013

Capgirar la situació

Asseguda damunt del llit, amb els ulls com plats, el cap no parava de donar-li voltes i voltes. Per fi, la nena de l'exorcista es va calmar.

dimecres, 6 de març de 2013

Papa…

– Papa, per què anem enrere?
– No anem enrere, fill, vine, seu aquí.
– Papa, què és això?
– És una nau espacial.
– Una nau espacial? I té marcianus a dins?
– És clar, carinyo, totes les naus espacials tenen marcianus a dins.
– I venen de la lluna?
– És clar, de la lluna.
– Papa, jo vull anar a la lluna…
– Molt bé, un dia hi anirem.
– Aquest tren va a la lluna?
– No, fill, els trens no volen. Els trens van per terra.
– Doncs quina caca! Jo vull anar a la lluna!
– Ja t'he dit que un dia hi anirem, d'acord?
– Hi anem avui?
– No, avui no pot ser.
– Per què?
– Perquè avui no pot ser, fill.
– I per què?
– Perquè nooo…
– Però, per què no?
– Perquè avui tenim coses que fer, i tu has d'acabar els deures de l'escola abans.
– I quan hagi fet els deures hi anirem?
– Llavors sí. Primer farem els deures i després hi anirem.

– Papa… quan arribarem?

__

Aportació al 272è Joc Literari proposat per Jesús M. Tibau sobre el tema Primer viatge en tren.

dimarts, 5 de març de 2013

¡Oído cocina!

Sempre deia: en un segon poden passar moltes coses.
Ho sabia perquè vivia en un tercer i ho escoltava tot. Sexe, discussions, baralles… tot.

__

Inspirat en un tuït que vaig llegir fa temps.
També és llàstima que per un de bo que surt no sigui del tot meu, cony!

divendres, 1 de març de 2013

Haiku 02

Ahir, un desig.
Demà, un carrer lluent.
Avui, la pluja.