dijous, 12 de setembre de 2013

400

Un avi d'ulls brillants, una adolescent enganxada al whatsapp, un professor que sap que avui la lliçó no la donarà sol, una grassoneta donant el do de pit, un ploramiques repel·lent que encara no té motius per plorar, una barbie pija, super pija, o sea, super pija de la muerte, que odia el color groc, un calb sense un pèl de tonto, una senyora amb xandall, sabatilles i mitjons, un gos amb una estelada al llom, una princesa rosseta d'ulls blaus, un babau que encara no sap on s'ha de col·locar, una vídua amb paraigües, per si plou o per si fa sol, un piercing penjat d'un tatuatge vivent, una iaieta esperant la llibertat en una cadira plegable, un polític que es barreja amb la gent, i per uns moments, sent que està fent quelcom important, una jove en cadira de rodes que no pensa engegar-ho tot a rodar, un congolès que diu les coses clares, una mercera que ja n'està fins als botons, un camioner que avui fa carretera a peu, una mare alletant el seu nadó, el veí que no coneix ningú però avui coneix tothom, una xerraire que no deixa de xerrar, un de Vic que ha baixat fins a l'Ebre, una d'Amposta que s'ha adormit, un paio amb la samarreta de l'espanyol, la teva tieta, i la meva, i la d'aquell, un andalús que va començar a caminar fa cinquanta anys i encara no ha deixat de fer-ho, una infermera amb el braç enguixat i el cap encara més dur, un helicòpter buscant infructuosament el que mai trobarà, un tot està per per fer, però sobretot, un tot és possible, una via, un sol crit, moltes mans, més de 400 kilòmetres amb un únic destí.

Via catalana cap a la independència. Molins de Rei. Tram 395.

12 comentaris:

  1. I ara ve quan els desitjos es fan realitat...

    Molt bon divendres Jaume!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Tan de bo és fesin realitat, aquests i d'altres… ;)
      Bon divendres… i cds!

      Suprimeix
  2. Com es sentia un estonià fa vint-i-quatre anys? Com nosaltres ara, crec.

    Què sent un estonià de quaranta-i-tants anys veient-nos ara a nosaltres? Emoció i alegria, espere.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. I que deu sentir un espanyol veint-nos ara a nosaltres?

      Suprimeix
    2. Uns fàstic, d'altres odi, molts incomprensió amb pena i d'altres pena amb esperança.

      Suprimeix
    3. Veig que hi ha un ventall ben obert de diferents opcions! ;)

      Suprimeix
  3. Ara toca desitjar que la il·lusió es tradueixi en fets

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Crec que ara, el que toca és fer que la il·lusió es tradueixi en fets. ;)

      Suprimeix
  4. M'ha quedat un dbute. La que odia el color groc, anava amb la samarreta posada o no? ;-)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Haha… la portava, la portava! Un dia és un dia i l'ocasió s'ho valia!
      A més, per convèncer-la li van dir que amb el groc es veuria més… i ja pots imaginar que això va ser un argument definitiu! ;)

      Suprimeix
  5. Fem-ho realitat!! som molts que ens donem les mans.

    Aferradetes!

    ResponSuprimeix