Només vull comunicar-vos que tanco blackblocs.
Obro parèntesi. Ja està, això és tot el que us volia dir. Si em permeteu un consell, aprofiteu ara l'oportunitat d'abandonar el post i estalviar-vos la resta, que realment dubto que interessi a ningú. Tanco parèntesi.
Sí, aquest és el darrer post d'un blog que ha perdut tota la raó de ser. I és que la vida és un procés que es mou per cicles, i la meva, després d'haver fet mil voltes i passat per diversos estats d'ànim, ha tornat de nou a un punt que no em fa sentir bé, i des d'on hauré de tornar a començar. Si avui fes cas al que em diu el cor, tornaria a escriure sobre la solitud i la tristesa, l'avió de la capçalera tornaria a caure al buit i el color negre seria de nou el dominant a l'obrir aquesta pàgina. El mateix negre que va marcar els seus inicis i que s'adequaria més al que veig ara quan miro endavant.
Però no vull. La veritat és que em fa mandra. Diuen que de les hòsties se n'aprèn i que fent sempre el mateix no aconseguirem que les coses canviïn, així que caldrà pensar una nova estratègia a l'espera que un dia tot funcioni millor. Vista la situació, millor retirar-se ara i si, més endavant, les circumstàncies es posen de cara, sempre seré a temps d'engegar un altre projecte nou i renovat. Però és evident que aquest ja s'ha esgotat.
I si, com intueixo, no heu entès res i seguiu per aquí, miraré d'explicar-vos perquè.
Obro parèntesi. Segona oportunitat de deixar-ho estar. Després no digueu que no us he avisat. Tanco parèntesi.
Aquest blog va néixer aviat farà quatre anys. Acabava de patir l'experiència més dura que mai hagi viscut, quan una puta malaltia es va endur la persona més important de la meva vida; la meva millor amiga, la meva companya de viatge, el meu projecte de present i de futur, en definitiva, qui donava el veritable sentit a la paraula estimar.
Amb ella, també va marxar la motivació i la il·lusió. I tot es va acabar de cop. L'esforç dels amics per "treure'm" a passejar era tan lloable com estèril. La buidor era insuportable i tota la merda que duia dins amenaçava d'ofegar-me. Necessitava treure-la fora com fos. I d'aquesta necessitat vital en va sorgir aquest blog. En un principi, blackblocs només havia de ser un contenidor on abocar la rabia i la tristor que brollaven d'un cor cada dia més trencat. Era, certament, la particular "caixa negra" d'un avió que queia al buit a l'espera d'estavellar-se definitivament. Sí… per si no ho havíeu intuït, el nom blackblocs va derivar d'un estúpid joc semàntic amb el concepte black box (que, per si l'Ana Botella no ho ha entès, vol dir precisament això).
En aquells moments, mai no vaig pensar que ningú pogués estar al cas del que jo anava deixant escrit aquí. Sincerament, tampoc m'importava el més mínim. De fet, ho feia exclusivament per a mi…
Amb el que no comptava és que el que per a mi només era una mena de confessionari personal, es va anar omplint de veus virtuals que, amb els seus comentaris, van anar posant petits granets de sorra que, de mica en mica, van començar a omplir de nou la capseta de l'ànim. No us podeu imaginar com poden arribar a ser, de reconfortants, algunes paraules, la majoria anònimes, que, sense saber d'on venen, simplement et diuen: endavant (bé, suposo que sí que ho sabeu perquè probablement en algun moment haureu tingut alguna sensació semblant amb els vostres blogs).
Això és, sense dubte, el més positiu que m'enduc d'aquesta experiència. La quantitat de persones que, en algun moment del vostre dia a dia, heu deixat de fer alguna cosa, segur que més interessant, només per posar-vos davant la pantalla, llegir les meves particulars paranoies i deixar-hi la vostra opinió. Reconec que, amb el temps, el saber que llegiríeu el que hi publicava em creava una certa expectativa i una dolça exigència que m'hi feia esforçar cada dia una mica més (segur que no sempre ho he aconseguit, però us prometo que ho he intentat). Només per això, tota aquesta història ja ha valgut la pena i encara em dibuixa un somriure en pensar-hi.
A alguns, a més, he tingut la sort de conèixer-vos en persona. Que la virtualitat està molt bé però on hi hagi una mirada cara a cara que es treguin tots els teclats del món… o no? Amb d'altres, no ens hem donat aquesta oportunitat. No passa res. Des d'aquí només volia agrair-vos a tots i totes el fet que m'hàgiu acompanyat en aquest procés de reconstrucció personal.
Obro parèntesi. Tercera i darrera oportunitat de lliurar-vos d'una migranya sense precedents. Si decidiu continuar, em temo que ja no tindreu més opció que arribar al final. Tanco parèntesi.
Però, si el millor que m'ha regalat blackblocs ha estat la possibilitat de conèixer gent fantàstica, no puc passar per alt les dues persones que, literalment, han marcat la curta vida d'aquest blog i, per extensió, la meva mateixa (o potser és al revés, jo ja m'entenc).
Una va aparèixer quan jo no era jo. I de la nit al dia va fer que em tornés a sentir viu. Una matinada se'm va acudir preguntar-li: "vols que vingui?" i la seva resposta em va donar l'oportunitat de tornar a estimar. I de tornar a sentir-me estimat. I de saber que vol dir ser pare per primera vegada… una sensació desconeguda per a mi, i que ha fet que, ara que el rellotge s'accelera cada dia una mica més, no pugui evitar un cert neguit en pensar si ja serà massa tard per tornar-ho a gaudir. Ella va ser la motivació perquè aquest blog passés de black a blanc. També perquè l'avió remuntés i decidís canviar de rumb. La que em va fer veure que, de vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim. Potser si hagués estat capaç d'adonar-me'n en el seu moment ara aquest post ja no tindria sentit. Vés a saber.
L'altra és la demostració que l'amor a primera vista existeix, i que pot ser tan intens i tan real com el que es cou a foc lent. És la més maca, la més bonica, és la que em trenca el cor. La més bufona, més que eixerida, la que em trasbalsa el son. Conèixer-la m'ha fet veure la vida amb uns altres ulls. Amb ella he confirmat la màgia de les casualitats. He après a valorar els petits moments de felicitat (aquells que es paguen amb somriures), que sovint ens passen pel davant a tota velocitat i hem d'estar atents perquè no s'escapin. Vam celebrar l'arribada de l'any que ara acaba com mai hauria imaginat; sota una col, amagadets i fent-nos petons. En poques paraules, la punyetera m'ha regalat els dies més deliciosos de la meva història recent. Dies que, passi el que passi, sempre em vindrà de gust recordar. No exagero si us dic que, sense pretendre-ho, avui és la persona més important per a mi. La que voldria tenir ara al meu costat per fer camí junts. Sense por.
És possible que penseu que sóc de massa fàcil il·lusionar. I potser sigui així, però la veritable motivació arriba només en comptades ocasions. En aquelles en les que notes que el que vius és tan bonic que val la pena apostar-ho tot. I, en els casos que us acabo d'explicar, ho hauria fet, sense dubtar. Però diuen que la naturalesa és sàvia i les dones encara més. I, tant l'una com l'altra, amb poc temps de conèixer-me en van tenir prou per adonar-se que els objectius de les seves vides mereixien algú molt més interessant que jo. Aleshores no tenia ni puta idea que la primavera només durava un segon. Però, sovint, així és. I així s'ha d'acceptar. I aquí estic, de nou fotut, fracassat i trist, però, per damunt de tot, cansat. Cansat de perseguir una hipotètica felicitat que, cada dia que passa, sembla una mica més llunyana.
Però no cometeu l'error d'interpretar aquestes paraules com un retret, perquè no ho són. De fet, jo mateix també passaria de mi si em conegués una mica més. Només són la constatació que alguna cosa no estic fent bé i que algun dia –proper, a poder ser– hauria de pensar a posar-hi remei. Però això ja és un altre tema i, segurament, ara no toca.
Estic segur que cap de les dues serà mai conscient de com les estimo (cadascuna al seu moment, de manera diferent… i per separat, no us equivoqueu!) i del que signifiquen per a mi. Perquè només els sentiments de veritat són els que perduren amb el temps. Ara només puc sentir-me la persona més afortunada del món per haver-les tingut a prop i saber que, encara que d'una manera diferent de la que m'hauria imaginat, així seguirà sent. Avui, només vull assegurar-me que no oblidin que sempre seré al seu costat pel que vulguin. Sempre.
En fi, aquestes són, en resum, les circumstàncies que expliquen la decisió presa avui. Aquest blog va néixer d'una pèrdua i, en certa manera, i sense pretendre comparar coses incomparables, mor per la mateixa raó. He d'admetre que la possibilitat d'estar tant a prop de tornar a tastar la felicitat i no haver-la sabut aprofitar ha pogut amb mi. Tants amunt i avall, tantes il·lusions i decepcions, tants somriures i plors han acabat per masegar-me l'ànima. Vaig revifar dues vegades però he recaigut d'una malaltia que avui torna a presentar un pronòstic reservat. Ara mateix no tinc esma per continuar.
Però vull pensar que més endavant tot serà diferent. Perquè, si una cosa he après, és que la vida és com una fadeta capriciosa que un dia et posa un caramel als llavis i te la menjaries a petons; i l'endemà et deixa sol, lligat de peus i mans enmig del desert i li fotries cops de puny fins a fer-li perdre el coneixement. Així és com funciona l'existència humana… o almenys, la meva, que, tot i que cada vegada menys, ara per ara és la que tinc més a mà. Així que, un cop més, estarem atents a la possibilitat que la fada tingui un dia inspirat, decideixi tornar a fer-nos manyagues amb el cantó dolç de la vareta màgica i la vida ens doni tots els petons que puguem donar. Si arriba aquest moment, no descarto engegar un nou projecte, amb un altre nom, una altra cara, i espero amb un trajecte més planer. Això sí, no patiu, que m'autoimposaré com a condició innegociable no tornar a parlar més de mi, dels meus sentiments, del que significa per mi estimar ni de tots els mals de cap que això comporta. Segur que tots, especialment jo mateix, en sortirem beneficiats.
Mentre això no passi, gràcies per ser-hi.
Una abraçada a tots.
Un petó molt fort a totes.
Sigueu feliços. Però molt.
