dimarts, 31 de desembre de 2013

Un epitafi en blanc

Per una vegada i sense que serveixi de precedent, avui aniré al gra i començaré pel final, així us podreu estalviar el rotllo, cosa que sempre serà d'agrair.

Només vull comunicar-vos que tanco blackblocs.

Obro parèntesi. Ja està, això és tot el que us volia dir. Si em permeteu un consell, aprofiteu ara l'oportunitat d'abandonar el post i estalviar-vos la resta, que realment dubto que interessi a ningú. Tanco parèntesi.

Sí, aquest és el darrer post d'un blog que ha perdut tota la raó de ser. I és que la vida és un procés que es mou per cicles, i la meva, després d'haver fet mil voltes i passat per diversos estats d'ànim, ha tornat de nou a un punt que no em fa sentir bé, i des d'on hauré de tornar a començar. Si avui fes cas al que em diu el cor, tornaria a escriure sobre la solitud i la tristesa, l'avió de la capçalera tornaria a caure al buit i el color negre seria de nou el dominant a l'obrir aquesta pàgina. El mateix negre que va marcar els seus inicis i que s'adequaria més al que veig ara quan miro endavant.
Però no vull. La veritat és que em fa mandra. Diuen que de les hòsties se n'aprèn i que fent sempre el mateix no aconseguirem que les coses canviïn, així que caldrà pensar una nova estratègia a l'espera que un dia tot funcioni millor. Vista la situació, millor retirar-se ara i si, més endavant, les circumstàncies es posen de cara, sempre seré a temps d'engegar un altre projecte nou i renovat. Però és evident que aquest ja s'ha esgotat.
I si, com intueixo, no heu entès res i seguiu per aquí, miraré d'explicar-vos perquè.

Obro parèntesi. Segona oportunitat de deixar-ho estar. Després no digueu que no us he avisat. Tanco parèntesi.

Aquest blog va néixer aviat farà quatre anys. Acabava de patir l'experiència més dura que mai hagi viscut, quan una puta malaltia es va endur la persona més important de la meva vida; la meva millor amiga, la meva companya de viatge, el meu projecte de present i de futur, en definitiva, qui donava el veritable sentit a la paraula estimar.
Amb ella, també va marxar la motivació i la il·lusió. I tot es va acabar de cop. L'esforç dels amics per "treure'm" a passejar era tan lloable com estèril. La buidor era insuportable i tota la merda que duia dins amenaçava d'ofegar-me. Necessitava treure-la fora com fos. I d'aquesta necessitat vital en va sorgir aquest blog. En un principi, blackblocs només havia de ser un contenidor on abocar la rabia i la tristor que brollaven d'un cor cada dia més trencat. Era, certament, la particular "caixa negra" d'un avió que queia al buit a l'espera d'estavellar-se definitivament. Sí… per si no ho havíeu intuït, el nom blackblocs va derivar d'un estúpid joc semàntic amb el concepte black box (que, per si l'Ana Botella no ho ha entès, vol dir precisament això).
En aquells moments, mai no vaig pensar que ningú pogués estar al cas del que jo anava deixant escrit aquí. Sincerament, tampoc m'importava el més mínim. De fet, ho feia exclusivament per a mi…
Amb el que no comptava és que el que per a mi només era una mena de confessionari personal, es va anar omplint de veus virtuals que, amb els seus comentaris, van anar posant petits granets de sorra que, de mica en mica, van començar a omplir de nou la capseta de l'ànim. No us podeu imaginar com poden arribar a ser, de reconfortants, algunes paraules, la majoria anònimes, que, sense saber d'on venen, simplement et diuen: endavant (bé, suposo que sí que ho sabeu perquè probablement en algun moment haureu tingut alguna sensació semblant amb els vostres blogs).

Això és, sense dubte, el més positiu que m'enduc d'aquesta experiència. La quantitat de persones que, en algun moment del vostre dia a dia, heu deixat de fer alguna cosa, segur que més interessant, només per posar-vos davant la pantalla, llegir les meves particulars paranoies i deixar-hi la vostra opinió. Reconec que, amb el temps, el saber que llegiríeu el que hi publicava em creava una certa expectativa i una dolça exigència que m'hi feia esforçar cada dia una mica més (segur que no sempre ho he aconseguit, però us prometo que ho he intentat). Només per això, tota aquesta història ja ha valgut la pena i encara em dibuixa un somriure en pensar-hi.

A alguns, a més, he tingut la sort de conèixer-vos en persona. Que la virtualitat està molt bé però on hi hagi una mirada cara a cara que es treguin tots els teclats del món… o no? Amb d'altres, no ens hem donat aquesta oportunitat. No passa res. Des d'aquí només volia agrair-vos a tots i totes el fet que m'hàgiu acompanyat en aquest procés de reconstrucció personal.

Obro parèntesi. Tercera i darrera oportunitat de lliurar-vos d'una migranya sense precedents. Si decidiu continuar, em temo que ja no tindreu més opció que arribar al final. Tanco parèntesi.

Però, si el millor que m'ha regalat blackblocs ha estat la possibilitat de conèixer gent fantàstica, no puc passar per alt les dues persones que, literalment, han marcat la curta vida d'aquest blog i, per extensió, la meva mateixa (o potser és al revés, jo ja m'entenc).

Una va aparèixer quan jo no era jo. I de la nit al dia va fer que em tornés a sentir viu. Una matinada se'm va acudir preguntar-li: "vols que vingui?" i la seva resposta em va donar l'oportunitat de tornar a estimar. I de tornar a sentir-me estimat. I de saber que vol dir ser pare per primera vegada… una sensació desconeguda per a mi, i que ha fet que, ara que el rellotge s'accelera cada dia una mica més, no pugui evitar un cert neguit en pensar si ja serà massa tard per tornar-ho a gaudir. Ella va ser la motivació perquè aquest blog passés de black a blanc. També perquè l'avió remuntés i decidís canviar de rumb. La que em va fer veure que, de vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim. Potser si hagués estat capaç d'adonar-me'n en el seu moment ara aquest post ja no tindria sentit. Vés a saber.

L'altra és la demostració que l'amor a primera vista existeix, i que pot ser tan intens i tan real com el que es cou a foc lent. És la més maca, la més bonica, és la que em trenca el cor. La més bufona, més que eixerida, la que em trasbalsa el son. Conèixer-la m'ha fet veure la vida amb uns altres ulls. Amb ella he confirmat la màgia de les casualitats. He après a valorar els petits moments de felicitat (aquells que es paguen amb somriures), que sovint ens passen pel davant a tota velocitat i hem d'estar atents perquè no s'escapin. Vam celebrar l'arribada de l'any que ara acaba com mai hauria imaginat; sota una col, amagadets i fent-nos petons. En poques paraules, la punyetera m'ha regalat els dies més deliciosos de la meva història recent. Dies que, passi el que passi, sempre em vindrà de gust recordar. No exagero si us dic que, sense pretendre-ho, avui és la persona més important per a mi. La que voldria tenir ara al meu costat per fer camí junts. Sense por.

És possible que penseu que sóc de massa fàcil il·lusionar. I potser sigui així, però la veritable motivació arriba només en comptades ocasions. En aquelles en les que notes que el que vius és tan bonic que val la pena apostar-ho tot. I, en els casos que us acabo d'explicar, ho hauria fet, sense dubtar. Però diuen que la naturalesa és sàvia i les dones encara més. I, tant l'una com l'altra, amb poc temps de conèixer-me en van tenir prou per adonar-se que els objectius de les seves vides mereixien algú molt més interessant que jo. Aleshores no tenia ni puta idea que la primavera només durava un segon. Però, sovint, així és. I així s'ha d'acceptar. I aquí estic, de nou fotut, fracassat i trist, però, per damunt de tot, cansat. Cansat de perseguir una hipotètica felicitat que, cada dia que passa, sembla una mica més llunyana.
Però no cometeu l'error d'interpretar aquestes paraules com un retret, perquè no ho són. De fet, jo mateix també passaria de mi si em conegués una mica més. Només són la constatació que alguna cosa no estic fent bé i que algun dia –proper, a poder ser– hauria de pensar a posar-hi remei. Però això ja és un altre tema i, segurament, ara no toca.
Estic segur que cap de les dues serà mai conscient de com les estimo (cadascuna al seu moment, de manera diferent… i per separat, no us equivoqueu!) i del que signifiquen per a mi. Perquè només els sentiments de veritat són els que perduren amb el temps. Ara només puc sentir-me la persona més afortunada del món per haver-les tingut a prop i saber que, encara que d'una manera diferent de la que m'hauria imaginat, així seguirà sent. Avui, només vull assegurar-me que no oblidin que sempre seré al seu costat pel que vulguin. Sempre.

En fi, aquestes són, en resum, les circumstàncies que expliquen la decisió presa avui. Aquest blog va néixer d'una pèrdua i, en certa manera, i sense pretendre comparar coses incomparables, mor per la mateixa raó. He d'admetre que la possibilitat d'estar tant a prop de tornar a tastar la felicitat i no haver-la sabut aprofitar ha pogut amb mi. Tants amunt i avall, tantes il·lusions i decepcions, tants somriures i plors han acabat per masegar-me l'ànima. Vaig revifar dues vegades però he recaigut d'una malaltia que avui torna a presentar un pronòstic reservat. Ara mateix no tinc esma per continuar. 

Però vull pensar que més endavant tot serà diferent. Perquè, si una cosa he après, és que la vida és com una fadeta capriciosa que un dia et posa un caramel als llavis i te la menjaries a petons; i l'endemà et deixa sol, lligat de peus i mans enmig del desert i li fotries cops de puny fins a fer-li perdre el coneixement. Així és com funciona l'existència humana… o almenys, la meva, que, tot i que cada vegada menys, ara per ara és la que tinc més a mà. Així que, un cop més, estarem atents a la possibilitat que la fada tingui un dia inspirat, decideixi tornar a fer-nos manyagues amb el cantó dolç de la vareta màgica i la vida ens doni tots els petons que puguem donar. Si arriba aquest moment, no descarto engegar un nou projecte, amb un altre nom, una altra cara, i espero amb un trajecte més planer. Això sí, no patiu, que m'autoimposaré com a condició innegociable no tornar a parlar més de mi, dels meus sentiments, del que significa per mi estimar ni de tots els mals de cap que això comporta. Segur que tots, especialment jo mateix, en sortirem beneficiats.

Mentre això no passi, gràcies per ser-hi.
Una abraçada a tots.
Un petó molt fort a totes.

Sigueu feliços. Però molt.

dijous, 3 d’octubre de 2013

Mal dia

Hi ha dies que et lleves i la vida et sembla la cosa més filla de puta del món.
Que recordes la por d'anar a dormir només en pensar de tornar a despertar.
Que desitges amb totes les forces que, en fer-ho, tot hagi estat un malson,
una broma de mal gust d'algun déu malparit.
Que ho donaries tot a canvi de què, per uns instants, tot fos com ho has imaginat.
Que el plor i la rabia no et deixessin de nou indefens davant l'angoixa de la solitud.
Que la pregunta de si val la pena continuar tingués, per fi, una resposta diferent.

Però no.
Obres els ulls tan sols per comprovar que la vida segueix,
com segueixen les coses que no tenen gaire sentit.

diumenge, 29 de setembre de 2013

Doble check

– Ei, tio, com va tot?
– Molt bé, i tu?
– Bueno… et truco perquè no estic massa animat, últimament.
– I això? Que et passa?
– Res en especial, tornen els dubtes, les pors, aquella sensació de solitud, aquella…
– Perdona un moment…
– Que passa?
– Res, res, ja t'ho explicaré. És que he conegut una tia per internet i portem tres hores xatejant…
– Ah, doncs res, ja parlarem en un altre moment.
– No, home, no. Els amics són el primer. Digues, digues…
– Doncs et deia que…
– Haha… aquesta tia és l'hòstia.
– …
– Escolta, si dius que no estàs bé, vols que quedem i xerrem una estona?
– Com vulguis, però no vull molestar-te.
– Molestar-me? Tio, per a què estan el amics, si no…? et recullo a les vuit?
– Si et va bé, d'acord.
– Val, doncs fins després. Et deixo, que aquesta no para d'enviar-me missatges.

__

– Perdona que arribi tard… és que, ja saps… bla, bla, bla… i el temps vola. Hehe…
– No passa res.
– Què, com estàs?
– Bueno, ja t'he dit que no massa bé.
– Vaja… em sap greu. Però segur que no és res que no puguem arreglar amb un bon sopar i un parell de birres.
– No ho sé, estic força cardat.

Clinc!
– Mira, aquesta és la Claudia, la noia que he conegut aquesta tarda al xat. Ara portem des de les sis al WhatsApp. És un no parar. Està bona, eh?
– Està bona, sí.
– I llavors, em deies…
– No, t'explicava que estic desanimat, que cada dia em sento més…

Clinc!
– Perdona, però aquesta tia és la bomba. Mira que em diu…
– Fes, fes, tranquil…
– Hòstia, que diu que vol quedar demà!
– Ah… doncs molt bé no?
– Haha… collons, aquesta tia va molt sortida, tio!
– És clar, perquè tu no, oi?
– Jo? Haha… ja em veig demà follant-me-la com un animal.
– Ets tot un romàntic, tu…
– Això és el que et convindria a tu, també, un bon clau. Ja veuries com et passarien les tonteries de cop.
– No són tonteries, imbècil…

Clinc! Clinc!
– És que no para, no para!
– A tu tampoc és que et vegi molt predisposat a deixar-ho córrer…
– Jo? Jo passo, tio, però és clar, si es posa a tiro, s'haurà d'aprofitar, no?
– Sí, sí, només faltaria.
– En fi… i tu què… com va?
– Com va? Si fa més d'una hora que miro d'explicar-t'ho.
– Digues, digues, que ja estic per tu.
– Doncs el que et deia…

Clinc!
– Ai, mira-la, si m'envia petonets d'aquells amb el cor… haha
– Que maco…
– I, des de quan fa que no estàs bé?
– Ja fa dies.
– Haver-me trucat, burro! Hauríem quedat abans!
– Sí… no sé, tampoc estava amb humor…

Clinc!
– Cony, quines ganes tinc que sigui demà!
– Si seguiu així, demà ja no tindreu res més a dir-vos.
– Millor, així anirem al gra, directament.
– Vist així…

Clinc!
– Perdona, ja li dic que talli, eh?
– …

Clinc! Clinc! Clinc!
– És clar que a veure qui li diu que talli, ara… hahaha!
– Escolta…
– Hòstia, sí, ho sé, no t'estic fent ni cas, perdona…
– Bé, tant s'hi val. De fet, se'ns ha fet tard. Potser hauríem d'anar marxant, no?
– Sí, potser sí. A veure si amb una mica de sort encara l'enganxo al xat quan arribi a casa. Tu estàs millor, per això?
– … millor? … sí, sí, no pateixis.
– Me n'alegro. Ja saps que pots comptar amb mi sempre que ho necessitis, eh?
– Sí, és clar.
– Per això estem els amics, eh?
– I tant… si no fos per tu…
– Bé, tio. Doncs ja ens veurem, eh?
– Sí, ja ens veurem.

Clinc!
– Haha… és l'hòstia, la Claudia aquesta!

dimarts, 17 de setembre de 2013

Veure per oblidar

Imatge retocada a partir d'una il·lustració original de Nicoletta Ceccoli.


Vivia un autèntic infern. Va començar a veure per oblidar.
I, just en el moment que ho va fer amb uns altres ulls, es va enganxar a la vida.

__

Gràcies per haver-me fet veure la vida amb uns altres ulls.

dijous, 12 de setembre de 2013

400

Un avi d'ulls brillants, una adolescent enganxada al whatsapp, un professor que sap que avui la lliçó no la donarà sol, una grassoneta donant el do de pit, un ploramiques repel·lent que encara no té motius per plorar, una barbie pija, super pija, o sea, super pija de la muerte, que odia el color groc, un calb sense un pèl de tonto, una senyora amb xandall, sabatilles i mitjons, un gos amb una estelada al llom, una princesa rosseta d'ulls blaus, un babau que encara no sap on s'ha de col·locar, una vídua amb paraigües, per si plou o per si fa sol, un piercing penjat d'un tatuatge vivent, una iaieta esperant la llibertat en una cadira plegable, un polític que es barreja amb la gent, i per uns moments, sent que està fent quelcom important, una jove en cadira de rodes que no pensa engegar-ho tot a rodar, un congolès que diu les coses clares, una mercera que ja n'està fins als botons, un camioner que avui fa carretera a peu, una mare alletant el seu nadó, el veí que no coneix ningú però avui coneix tothom, una xerraire que no deixa de xerrar, un de Vic que ha baixat fins a l'Ebre, una d'Amposta que s'ha adormit, un paio amb la samarreta de l'espanyol, la teva tieta, i la meva, i la d'aquell, un andalús que va començar a caminar fa cinquanta anys i encara no ha deixat de fer-ho, una infermera amb el braç enguixat i el cap encara més dur, un helicòpter buscant infructuosament el que mai trobarà, un tot està per per fer, però sobretot, un tot és possible, una via, un sol crit, moltes mans, més de 400 kilòmetres amb un únic destí.

Via catalana cap a la independència. Molins de Rei. Tram 395.

dissabte, 3 d’agost de 2013

Sé el que vau fer l'últim estiu

Creia que aquella pèl-roja era boja, cridant AGOST! AGOST! pel passadís de l'hotel. Però al veure el fantasma al davant… es va cagar de por.

dimarts, 30 de juliol de 2013

Bravo!

El veredicte era unànime: era la millor obra que havien vist mai. Tots dempeus, els avis es reunien cada dia rere les tanques per tafanejar.

divendres, 26 de juliol de 2013

Llum groga

Cada dia surt a córrer més tard. Ho fa sense ganes. Però sap que això de córrer no és fa per ganes. Es fa i punt. S'enganya pensant que aquesta absurda costum de fer una mica d'esport és sana, però la realitat és que necessita sortir de casa com l'aire que respira. Allunyar-se d'aquestes quatre parets que se li tiren al damunt. Massa fredes, massa blanques… massa buides. Una llar que ha deixat de ser-ho des de fa molt temps. Un espai cada dia més anònim que s'ha convertit en un magatzem de records desordenats, en una oficina tancada per vacances, en el passadís d'un tren de matinada.

No li agrada sortir tan tard. Sap que ara, a l'estiu, l'última hora del vespre li regala una agradable fresqueta, però també és conscient que, a aquestes hores, la nit s'acaba tancant davant seu i li mostra la cara més fosca de la vida. La gent desapareix al seu pas i a cada gambada se sent més petit, més prescindible. Després de tres quarts d'hora de respiració entretallada, la melangia es confon amb la suor. El cronòmetre s'ha aturat als quaranta tres minuts, cinquanta dos segons. La seva vida ho va fer aviat farà quatre anys.

Una punyent sensació de neguit li puja des de l'estomac i l'emmanilla amb una agressivitat inusual. Sent que avui no té forces per tornar a casa. Ara no pot tornar-hi. No vol tornar-hi. Creua el carrer sense mirar i s'apropa al parc que hi ha just davant. Seu a la gespa vigilant no fer-ho damunt d'una tifa de gos. Està humida, deuen haver regat fa poc. Li quedarà el cul moll, però no li importa. Ja no queda ningú al voltant. Es treu els auriculars de les oïdes per escoltar l'aleteig d'un grup de ratpenats que juguen a fet i amagar al voltant d'un fanal de llum groga. Els observa mentre constata com n'és de trista, la llum groga.
Li vénen a la memòria aquells moments on no calia pensar gaire perquè tot semblava estar en ordre. Recorda el que tenia i ara no té. S'emprenya al confirmar com ha malbaratat la seva existència per no haver sabut gaudir-ho com es mereixia. Pensa en l'ara i troba tants forats per omplir… I desitja amb força el que anhela amb l'incertesa de qui no sap si mai arribarà un futur pel que valgui la pena lluitar.
La imminent presència d'un plor conegut amenaça amb esfondrar-ho una vegada més. Intenta evitar-ho, però és inútil. Les llàgrimes vénen amb massa força i sobretot, vénen de molt endins. Es deixa anar…

Un gos de talla mini s'acosta removent la cua atret per aquest algú que seu en mig del no res amb la cara amagada rera els palmells de les mans. Quan se separen i mostren els ulls negats, l'animaló intueix que potser no és el millor moment per fer nous amics i recula. Són intel·ligents, aquests bitxos. Petits, gairebé ridículs, però intel·ligents. L'escena del gosset corrent al costat de l’amo el fa somriure.
Flirteja amb la possibilitat de passar la nit allà, assegut en companyia dels estels, dels ratpenats juganers i de les formigues que comencen a pujar-li per les cames. Potser seria una bona manera de retrobar-se a si mateix, de connectar d'una punyetera vegada amb el seu jo més sincer, aquell de qui, vés a saber, potser algun dia es sentirà orgullós d'haver conegut.

S'aixeca lentament però decidit, s'espolsa la gespa humida del cul, es posa de nou els auriculars a les oïdes i enfila cap a casa, amb el convenciment que demà tornarà a trobar un motiu per seguir-ho intentant. Per seguir viu.

dimecres, 24 de juliol de 2013

Si creus…

Si creus que estàs vençut, ho estàs.
Si creus que no t'atreveixes, no ho faràs.
Si creus que t'agradaria guanyar però no pots,
no ho aconseguiràs.
Si penses que perdràs, ja has perdut.
Perquè en el món trobaràs
que l'èxit comença amb la voluntat.
Tot està en l'estat mental.
Moltes carreres s'han perdut
abans d'haver-se començat.
I molts covards han fracassat
abans d'haver iniciat la seva feina.
Pensa en gran i els teus fets creixeran.
Pensa en petit i quedaràs enrera.
Pensa que pots i podràs.
Tot està en la nostra ment.
Si penses que tens avantatge, vas per davant.
Has de pensar bé per avançar.
Has d'estar segur de tu mateix
abans d'iniciar un gran premi.
La batalla de la vida no sempre la guanya
el més fort o el més lleuger.
Perquè tard o aviat l'home que guanya
és aquell que creu poder-ho fer.

Rudyard Kipling

__

Pensava en quants cops la vida ens posa a prova, a vegades de manera injustificada, quan, de nou, una curiosa sincronicitat m'ha enviat al bloc de la Marina Martori i m'ha posat al davant aquest text que m'ha fet veure les coses una mica més clares.
Així que aquest text "robat" és per a tots els que estiguin passant per alguna etapa de dubtes o dificultats, i molt especialment per algú que s'ho està currant molt i que segur, segur, ben aviat canviarà les preocupacions per somriures. I, de passada, també per a mi, que prou falta em fa.

A més, trobo que alguna cosa té que lliga força bé amb aquest bloc… tot i que no sabria dir-vos ben bé que és…

dilluns, 15 de juliol de 2013

Dins de cadascú

Com la majoria, creia que la bellesa real està a l'interior de les persones.
Per això, l'esbudellador no entenia la incomprensió de la gent.

dimecres, 10 de juliol de 2013

Aferradetes 2 (bloody version)


– A veure, expliqueu-me. Que coi us ha passat?
– Ha estat culpa d'aquest burro!
– Sí, això, a sobre insulta'm!
– No, si encara tindràs la barra de negar-ho.
– És clar que ho nego. Has estat tu, no pas jo!
– Però que dius, tio! Ets un animal!
– Mira nena, si ets tonta no és pas problema meu!
Tonta? Se suposava que saltava jo i tu m'agafaves. És el normal, no?
– Què saltàves tu? On està escrit que hagi de ser així, m'ho pots dir?
– Però si tu ets el tio! Es pot saber que pretenies saltant tu també alhora? Esclafar-me?
– Nois… nois… calmem-nos tots una mica. Fem una cosa, mirem primer d'aturar l'hemorràgia i després m'ho seguiu explicant, d'acord?

Burra…
– Imbècil!

__

Segona aportació a la proposta AfeRRadetes, de sa lluna.
No sé si s'hi val repetir… però només tenia una manera de saber-ho.

dilluns, 8 de juliol de 2013

La mida importa

Cercava ansiosa la seva mitja taronja, però la petita cirera sabia que la mida sí importa, i això, tard o d'hora, acabaria sent un problema.

dissabte, 6 de juliol de 2013

Aferradetes



– Saps que pots comptar amb mi, pel que vulguis, sempre, oi?
– Ho sé.
– Pel que vulguis.
– Pel que vulgui.
– Sempre.
– Sempre. Ja m'ho has dit altres vegades.
– Tant hi fa les vegades que t'ho hagi dit. L'important és que no se t'oblidi mai.

__

Aportació a la proposta AfeRRadetes, de sa lluna.

dilluns, 1 de juliol de 2013

La princesa presumida

Per fi creia haver trobat el seu príncep blau quan va comprovar horroritzada que no combinava gens amb el seu nou vestit rosa. El va deixar.

dimecres, 26 de juny de 2013

Relats conjunts

GE Building. Lunch atop a Skyscraper, 1932. 

– Escolta, i això dels relats conjunts… com va?
– No en tinc ni idea. És la primera vegada que hi participo. Suposo que algú proposa una foto i a partir d'aquí tothom qui vol escriu una història inspirada en ella. Però no n'estic del tot segur.
– I això que has escrit forma part d'aquest joc?
– Diria que sí. Però no t'ho podria assegurar. M'ho ha dit aquest que ho faci.
– En Pier?
– Sí, m'ha ensenyat una foto i m'ha dit: va! escriu el que et passi pel cap.
– I ell d'on l'ha tret, aquesta foto?
– Li ha passat en Charly.
– En Charly? Compte que aquest s'ho inventa tot!
– Ja, però aquest cop juraria que la broma no ha estat cosa seva. Crec que li va ensenyar en Toni, que a la seva vegada l'havia rebut d'en Robert.
– Hòstia, que complicat, no?
– Sí, noi. No acabo d'entendre massa bé de què va, tot això…

– Escolta… no te m'enfadis, eh? Però aquest relat que has escrit és més aviat fluixet, no?
– Sí, ho sé, però és que no sabia ben bé que escriure. Però que vols? Una foto d'uns tios asseguts dalt d'una biga tampoc dóna per tant.
– No sé, potser podries haver escrit alguna cosa sobre aquell paio que es va suicidar no fa massa. Com es deia… Tom, oi?
– Hosti, sí. Pobre tio. Diuen que tots els companys se li repassaven la dona, tu!
– …ja veus.
– Doncs sí, ja veus. Una història trista amb un final tràgic.
– I tant, però almenys tenia ganxo, que el que és la teva…
Bueno, vale ja, no?
– I escolta, ara que ho penso, per escriure això hem d'estar asseguts aquí dalt? Jo és que estic agafant una mica de fred.
– Doncs ara que ho dius…
– Així què? Baixem?
– Baixem.

__

Primera aportació al blog Relats conjunts. Prometo millorar. O no.

dilluns, 24 de juny de 2013

Haiku 03

Dos cors, un batec.
Fondre'm amb tu amb l'anhel
d'una nit, d'un matí.

divendres, 14 de juny de 2013

Capricis del destí

— M'estimes?
— Molt, ja ho saps.
— Segur?
— És clar que sí. Perquè m'ho preguntes?
— Perquè t'he d'explicar una cosa.
— Diga'm.
— Abans, promet-me que no t'emprenyaràs.
— Què passa?
— Promet-m'ho.
— Que m'has de dir? M’estàs començant a preocupar.
— Doncs…
— Què???
— Jo no em dic Marc.
— No et dius Marc? …i com et dius?
— Cristian.
— Cristian…? Però… tu ets el Marc, no?
— No, no sóc el Marc, sóc el Cristian.
— Ja, ja ho veig, però vull dir si ets…
— No, no ho sóc.
— Hòstia…
— Ho sento, t'ho volia explicar abans, però no sabia com fer-ho.
— Tio… fa gairebé set mesos que ens coneixem!
— Em sap greu, però no trobava el moment.
— Però tu em vas dir…
— Sí, ho sé, et vaig dir que era jo, però és que quan aquell dia et vas acostar i em vas preguntar si era el Marc, et vaig veure tan bonica que no vaig ser capaç de dir que no. Als cinc minuts vaig entendre que allò devia ser alguna cosa semblant a una cita a cegues a la qual no hi estava convidat. Però em vas agradar tant que no volia trencar l'encant del moment. De cop vaig sentir alguna cosa aquí dins que m'empenyia a voler conèixer-te. I em vaig deixar portar.
— Però…
— Vas ser tu qui em va preguntar.
— Sí, és clar, però jo no sabia quina cara feies, o millor dit, quina cara feia en Marc… i, pel que ens havíem dit pel xat, em vaig pensar que eres tu.
— És que era jo!
— Ja! En Marc vull dir, coi!
— No has tornat a entrar al xat?
— No.
— Suposo deu ser ple de missatges…
— Hòstia, hòstia, hòstia…
— Em sap greu…
— Uf… a mi també. I ara, què?
— Ara deu haver un Marc voltant pel món una mica decebut…
— No, vull dir, ara, tu i jo què?

— M'estimes?
— Molt, ja t'ho he dit abans.
— Segur?
— És clar que sí…
— Doncs viu.

__

Avui és l'aniversari d'algú molt especial per a mi, així que aquest post va dedicat a ella. Sóc conscient que no té cap qualitat literària ni tan sols és mereixedor de catalogar-lo com a regal –suposo que no arribaria ni a detallet dels "xinos" per a l'amic invisible– però si aconsegueix arrencar-li un somriure, per petit que sigui, ja haurà complert amb escreix la intenció amb la que va ser escrit.

Per molts anys, preciosa. Sigues molt feliç… i sobretot, viu.

diumenge, 9 de juny de 2013

La més maca

Em sap molt de greu.
Em sap tan i tan de greu.
Em sap molt i molt i molt de greu.

Ets la més maca, la més bonica,
ets la que em trenca el cor.
La més bufona, més que eixerida,
la que em trasbalsa el son.

No tinc cap nua, no tinc cap do.
Trist avís d'enyor.

Cops, manyegant cops.

Ohh, la més mimosa.
És de canyella i cuscús.
Sota de llimona, de xica en mica,
xarrupant calçats durs.

Un tel que em cega,
que em cou la veu.
Un trist avís d'enyor.

Flors, engabiant flors.

Cops, manyegant cops.

La més maca
Adrià Puntí
Maria, 2002

__

Em sap molt de greu.
Em sap tan i tan de greu.
Em sap molt i molt i molt de greu…
… però això és el que hi ha.

Per si vols escoltar-la:

divendres, 31 de maig de 2013

Reset

Crec que necessito urgentment agafar-me unes vacances de mi mateix. Marxar lluny, on no em vegi durant un temps, on no pugui dir-me res, on no pugui rebre els meus whatsapps, on no pugui escoltar aquests consells absurds que em dono contínuament i que no em crec ni quan els dono ni quan els rebo.
El problema és que quan em busco no em trobo, però quan vull fugir de mi, sempre estic aquí.

dimarts, 23 d’abril de 2013

Roses, llibres i petons

M'encanta la diada de Sant Jordi.
El dia que els núvols es retiren per una estona i posen una mica més de sol de l'habitual perquè tot llueixi amb la llum que es mereix. Els carrers s'omplen de princeses presumides que passegen dracs de colors, mentre cavallers muntats en blancs corsers galopen al seu voltant disposats a enamorar-les. Alguns tindran èxit. D'altres, no tant. Així és la vida…

El dia que els escriptors treuen el cap de l'anonimat i són reconeguts com haurien de ser-ho la resta de l'any. I els que no ho són ho fan veure i inventen històries per a qui no llegeix mai. I els lectors remenen, miren, oloren, imaginen… i es deixen seduir per les paraules que els esperen. I els que no ho són ho fan veure i carreguen la bossa amb els llibres que els no-escriptors han preparat per a ells. I tots contents. I les floristes converteixen les places en immensos jardins d'olor vermella. I en un moment, una riuada rogenca inunda de pètals fins l'últim racó de cada carrer.

El dia que les ciutats són envaïdes per un estrany orgull de sentir-se d'aquí.
I els petits descobreixen que els contes prenen vida a les seves mans. I els seus ulls s'obren com a taronges per rebre l'esquitx d'il·lusió que els amara.
I les parelles aprofiten per agrair la sort del dia que es van conèixer. I caminen agafades de la mà. I es miren. I somriuen. I més d'un "t'estimo" gratuït, sincer, d'aquells que no es diuen sovint, s'escapa ziga-zaguejant entre la multitud.
I diuen que es regalen roses. I llibres. I petons…
I entre tots m'omplen d'una enveja desbocada que encara no sé pair.

M'encanta la diada de Sant Jordi.
El dia que tens la sensació que tot anirà millor.
Algun dia tornaré a gaudir-lo com cal… i aquell dia seré feliç.

divendres, 12 d’abril de 2013

Paradoxa

350 seguidors a Twitter.
120 amics a Facebook.
30 excompanys de classe.
10 amics de la colla.
3 amics dels de veritat.
2 pares.
1 novia.

Quant més em coneixen…
menys gent tinc al costat.

__

En el meu cas, a més, la història acaba una línia abans.
Suposo que això també deu voler dir alguna cosa.

diumenge, 17 de març de 2013

QWERTY

Decidit, s'asseu davant el teclat. Avui vol escriure la història més bonica del món. La seva pròpia història. Un exercici de recerca al seu jo interior. Un despullar-se per conèixer-se a si mateix.

Són quarts de set. L'hora que s'ha citat amb les muses que han d'enlairar-lo fins als núvols i servir-li en safata els mots adequats. Tot és a punt. A la seva dreta, un cafè fumejant que aromatitza l'ambient d'una dolçor propícia. A la seva esquerra, curosament endreçats: el seu cervell, ple de pensaments, records i projectes; i el seu cor, amb els seus batecs arrítmics, amb els seus amunt i avall constants, amb aquelles ganes de sentir-se ple d'una vegada. Escampades pels voltants, milers de notes, dibuixos, esbossos d'una il·lusió que voldria fer realitat.
Les set. Les muses fan tard. Decideix anar fent via mentre no arriben… "que l'inspiració t'agafi treballant", diuen. Però la pantalla és massa gran, massa blanca, massa buida, per trobar un punt per on començar. Dubta. Els dits no encerten a clicar allà on toca, i esperen, immòbils, a rebre instruccions. QWERTY… que collons deu voler dir QWERTY? Perd la concentració. Mira de recuperar-la desgranant sentiments, ordenant sensacions, modelant l'estructura d'un relat que, ara per ara, encara se li resisteix. Escriu. Esborra. Escriu. Esborra. No ho té clar. Sent que sol, no serà fàcil. Comença a formular-se preguntes estúpides de les quals ni ell mateix coneix la resposta. Potser perquè, simplement, no hi ha cap resposta. QWERTY… qui va decidir ordenar les lletres d'aquesta manera? Potser si enlloc d'aquesta, la seqüència fos una altra, ara les seves mans trobarien les tecles adequades que inspirarien el seu conte de fades particular.
Quarts de vuit. Definitivament sembla que les muses han oblidat la cita. Però ell persisteix en l'intent de trobar per fi el fil d'Ariadna que el porti a escriure quelcom d'interessant. Realment no hi ha res a la seva existència mereixedor de ser explicat? Imagina els secrets d'un present proper… del seu futur més actual. Però la pantalla continua blanca, deserta, amb el cursor pampalluguejant com a únic vestigi d'una vida que sembla haver-se esfumat de cop. 

Fotut, fracassat i trist, lentament plega la pantalla de l'ordinador fins que el llum que l'il·lumina es fon a negre, mentre una llàgrima furtiva humiteja un teclat que s'ha limitat a complir la seva funció: dir sempre la veritat. Perquè, avui, no ha pogut contar la història que li hauria agradat, però és conscient, que, ara mateix, és la més sincera que pot escriure.

dimecres, 13 de març de 2013

Als núvols

Als núvols, jo hi faig el salt mortal,
la tombarella i el pardal.
Als núvols, tot és blanc
i jo hi faig d’angelet i d’esquimal.
Als núvols, sóc un infiltrat
que ha entrat en el regne dels cels sense haver estat jutjat.
Als núvols, com un arbre arrencat,
no hi faig cap fruit ni tinc arrels, però tampoc no hi faig cap mal.

Als núvols amb el temps i una canya 
puc esperar que es moguin les muntanyes,
somiant truites i mirant les musaranyes
mentre a baix cau pedregada.

Als núvols, no se m’hi ha perdut res,
però com que res no he de trobar tampoc no em cal buscar.
Als núvols, sense res per pensar, 
al meu cervell espès no queda res per cavil·lar.

Els núvols no són pols ni són fum,
són camps de cotó fluix on el record va a oblidar 
que als núvols no m’he de guanyar el pa,
en qualsevol moment pot començar a ploure manà.

Als núvols amb el temps i una canya 
puc esperar que es moguin les muntanyes,
somiant truites i mirant les musaranyes
mentre a baix cau pedregada.

Però el vent ha anat bufant
i els núvols escampant,
m’ho ha dit el Sol cantant,
dels núvols no es baixa, dels núvols es cau.

Als núvols
Marc Parrot
Avions, 2009

__

Un dia algú que hi entén molt de núvols em va recomanar aquesta cançó.
I avui m'ha vingut al cap. Així, perquè sí. M'encanta.

Per si vols escoltar-la:
Als núvols

diumenge, 10 de març de 2013

Capgirar la situació

Asseguda damunt del llit, amb els ulls com plats, el cap no parava de donar-li voltes i voltes. Per fi, la nena de l'exorcista es va calmar.

dimecres, 6 de març de 2013

Papa…

– Papa, per què anem enrere?
– No anem enrere, fill, vine, seu aquí.
– Papa, què és això?
– És una nau espacial.
– Una nau espacial? I té marcianus a dins?
– És clar, carinyo, totes les naus espacials tenen marcianus a dins.
– I venen de la lluna?
– És clar, de la lluna.
– Papa, jo vull anar a la lluna…
– Molt bé, un dia hi anirem.
– Aquest tren va a la lluna?
– No, fill, els trens no volen. Els trens van per terra.
– Doncs quina caca! Jo vull anar a la lluna!
– Ja t'he dit que un dia hi anirem, d'acord?
– Hi anem avui?
– No, avui no pot ser.
– Per què?
– Perquè avui no pot ser, fill.
– I per què?
– Perquè nooo…
– Però, per què no?
– Perquè avui tenim coses que fer, i tu has d'acabar els deures de l'escola abans.
– I quan hagi fet els deures hi anirem?
– Llavors sí. Primer farem els deures i després hi anirem.

– Papa… quan arribarem?

__

Aportació al 272è Joc Literari proposat per Jesús M. Tibau sobre el tema Primer viatge en tren.

dimarts, 5 de març de 2013

¡Oído cocina!

Sempre deia: en un segon poden passar moltes coses.
Ho sabia perquè vivia en un tercer i ho escoltava tot. Sexe, discussions, baralles… tot.

__

Inspirat en un tuït que vaig llegir fa temps.
També és llàstima que per un de bo que surt no sigui del tot meu, cony!

divendres, 1 de març de 2013

Haiku 02

Ahir, un desig.
Demà, un carrer lluent.
Avui, la pluja.

diumenge, 24 de febrer de 2013

Or-ga-nit-za-ció, si us plau

Per més que ho negui, l'Alba no es treu del cap la seva millor amiga. Li agradaria fer un pas endavant i explicar-li, directament. Sense embuts. Sense saber com reaccionarà i assumint el risc de perdre-la per sempre. Però no s'atreveix. Mentrestant, intenta convèncer-se a si mateixa que el llogater del seu cor és en Biel, encara que el sentir cap a ell estigui tan buit com un parc a mitja nit. En Biel, per la seva part, tampoc hi ajuda gaire. Ell ara només té ulls per la Carla, la nova companya de feina, que ha entrat a l'empresa amb la mateixa empenta que ho ha fet a la seva vida. Però la història no pinta bé. La Carla surt amb en Dídac, tot i que per poc temps, just el que tardi a descobrir la relació que ell ha començat amb l'Ènia. Una relació que realment no és tal, ja que, per a ella, no ha significat més que una tarda de sexe més aviat fluixet. A qui realment estima l'Ènia és a en Fèlix, el seu monitor de pilates. Però en Fèlix està capficat amb la Georgina, una prostituta de luxe que va conèixer "per casualitat" una nit de celebracions i excessos. La Georgina, com a bona professional, no té cap intenció de barrejar feina i plaer, tot i que en més d'una ocasió ha fet la vista grossa. I més des que va conèixer l'Hèctor en aquella festa de record estrany. En va quedar tan enganxada que va decidir fer una excepció i no cobrar-li el servei. El que segurament no esperava és que fos ell el que li demanés 600 euros per passar la nit junts. Massa fàcil semblava tot. L'Hèctor és va plantejar deixar de llogar el seu cos el dia que va coincidir amb l'Isona al gimnàs, que a primer cop d'ull va quedar enlluernada per aquell desplegament d'abdominals i bíceps inflats. Però quan va baixar del núvol s'en va adonar que aquell tros d'home no feia per a ella. Que a ella li agraden el tios més normals, més baixets si cal, fins i tot amb una mica de panxeta. Com en Joel, va pensar. Però la debilitat d'en Joel són les ties de plàstic, com més siliconades millor, com les que apareixen en aquests programes de tele on la mida de les tetes és inversament proporcional a la del cervell. Mirant un d'aquests programes va sucumbir als "encants" de la Kate, una concursant d'origen mesetari i de nom anglosaxó que feia més faltes d'ortografia parlant que escrivint. En aquest concurs la Kate va començar a tirar els trastos d'una manera descarada a en Lluc –Yuc, segons ella– en busca d'un clau en directe que li donés de cop fama i diners. Però en Lluc, als dos dies de començar el programa, va veure clar que s'havia equivocat. Que ell on vol estar de veritat és al costat de la Mireia, la seva xicota de tota la vida, amb qui vol compartir un projecte de futur i un petit piset a la seva Mollerussa natal. La Mireia mai va veure amb bons ulls un concurs d'aquell estil, però els calers són els calers. Però en quan va veure els pits de la porca aquella refregant-se descaradament a l'esquena del seu noi, l'atac de banyes va ser descomunal. Va trucar a en Nil, el seu millor amic, per explicar-li les seves pors, les seves inquietuds… I el que havia de ser una trobada per parlar, desfogar-se i consolar-se, va acabar sent exactament això, però en ordre invers. Es van consolar, es van desfogar, però no van sentir la necessitat de parlar gaire. Ella va acabar més confosa que no pas ho estava abans. Però ell no. En Nil no desaprofitarà una ocasió de passar una bona estona, però el seu objectiu no és trencar cap parella agonitzant, sinó seduir d'una vegada l'Ona, que, fent honor al seu nom, un dia sembla propera i un altre s'allunya fredament. Aquest estira i arronsa ve donat perquè, senzillament, ella no ho veu clar. L'Ona, a qui voldria sentir a estones a prop, i a estones molt més a prop, és en Pau. No serà fàcil d'assolir, perquè en Pau, des que va marxar a treballar a Itàlia, s'ha allunyat físicament, però també sentimentalment. La culpa no és només de la distància. La culpa és de la Queralt, una jove estudiant d'Erasmus que va conèixer fent un cafè a Florència. La Queralt, en canvi, no pensa donar-li cap oportunitat d'acostament. El troba pesat, avorrit, gens interessant. A qui ben de gust li donaria una oportunitat… o dues… o tres, és a en Roc, i de fet així li ha fet saber. I probablement en Roc també li donaria a ella, així que tornés de la seva aventura italiana, sinó fos perquè acaba de conèixer la Sílvia, una escriptora capaç d'enamorar només amb les paraules… i amb un somriure demolidor. Però la Sílvia té altres plans per a la novel·la de la seva vida, i aquests no inclouen posar-se pedres pel camí, sinó mirar d'aplanar-la al màxim. Tot i que no n'és encara del tot conscient, potser li agradaria fer aquest camí amb en Tomàs, un paio que sembla molt segur de si mateix però que en el fons de l'únic que està segur és que no està segur de res. Ni tan sols de cap a on va la seva relació amb l'Úrsula. Sap que sent alguna cosa important cap a ella. Sap que li costaria imaginar-se una vida sense ella. Li sembla recordar que fins i tot l'estima, però no li podria assegurar. En aquest sentit, l'Úrsula el podria ajudar. Perquè, ara, ja no vol res amb ell. Perquè ell la va començar a perdre el dia que va creure que la tindria per sempre. I ella va perdre la paciència el mateix dia que va trobar algú que la va tornar a fer riure. En Víctor. Sí, en Víctor. El seu veí. Qui ho anava a dir, oi? Tan proper que el tenia i mai l'havia vist com el véu ara. Ja passen, aquestes coses. Tantes converses buides a l'ascensor i, ara, de cop, aquell no saber que dir. En Víctor, però, puja i baixa amb l'ascensor amb un únic nom a la ment, i aquest no és, precisament, el que a ella li agradaria. Xènia, Xènia, Xènia… tot el dia igual. Xènia per aquí, Xènia per allà… Les obsessions, sense cap dubte, no són bones companyes de viatge, encara que aquest sigui en ascensor. La Xènia ha detectat aquesta dèria, i l'evita tant com pot. Especialment des que va escoltar en Yago, un músic vocacional que toca al metro. Ho fa com el cul però a ella li sona a música celestial. És tan maco, en Yago, amb aquells cabells llargs, aquella barba de mitja setmana, aquell posat de deixat amb classe… Des que va escoltar-li aquella versió tan particular de With or without you, només pensa en tornar-lo a veure, en apropar-s'hi, en abraçar-lo, en besar-lo… en follar-se'l. Mentrestant, els pensaments d'en Yago estan tots ocupats amb la Zoe, la parella que va tenir fa uns mesos i que encara li volta pel cap amb el mateix desordre amb que ell posa els acords. Mai entendrà el perquè de la seva ruptura… Però el motiu és ben senzill. La Zoe, per més que ho negui, no es treu del cap la seva millor amiga, l'Alba. Li agradaria fer un pas endavant i explicar-li, directament. Sense embuts. Sense saber com reaccionarà i assumint el risc de perdre-la per sempre. Però és tan mandrosa, tant, que cada vegada que està a punt de decidir-se, quan mira cap amunt i la véu tan llunyana en aquesta història, pensa… ja li diré demà.