diumenge, 24 de febrer de 2013

Or-ga-nit-za-ció, si us plau

Per més que ho negui, l'Alba no es treu del cap la seva millor amiga. Li agradaria fer un pas endavant i explicar-li, directament. Sense embuts. Sense saber com reaccionarà i assumint el risc de perdre-la per sempre. Però no s'atreveix. Mentrestant, intenta convèncer-se a si mateixa que el llogater del seu cor és en Biel, encara que el sentir cap a ell estigui tan buit com un parc a mitja nit. En Biel, per la seva part, tampoc hi ajuda gaire. Ell ara només té ulls per la Carla, la nova companya de feina, que ha entrat a l'empresa amb la mateixa empenta que ho ha fet a la seva vida. Però la història no pinta bé. La Carla surt amb en Dídac, tot i que per poc temps, just el que tardi a descobrir la relació que ell ha començat amb l'Ènia. Una relació que realment no és tal, ja que, per a ella, no ha significat més que una tarda de sexe més aviat fluixet. A qui realment estima l'Ènia és a en Fèlix, el seu monitor de pilates. Però en Fèlix està capficat amb la Georgina, una prostituta de luxe que va conèixer "per casualitat" una nit de celebracions i excessos. La Georgina, com a bona professional, no té cap intenció de barrejar feina i plaer, tot i que en més d'una ocasió ha fet la vista grossa. I més des que va conèixer l'Hèctor en aquella festa de record estrany. En va quedar tan enganxada que va decidir fer una excepció i no cobrar-li el servei. El que segurament no esperava és que fos ell el que li demanés 600 euros per passar la nit junts. Massa fàcil semblava tot. L'Hèctor és va plantejar deixar de llogar el seu cos el dia que va coincidir amb l'Isona al gimnàs, que a primer cop d'ull va quedar enlluernada per aquell desplegament d'abdominals i bíceps inflats. Però quan va baixar del núvol s'en va adonar que aquell tros d'home no feia per a ella. Que a ella li agraden el tios més normals, més baixets si cal, fins i tot amb una mica de panxeta. Com en Joel, va pensar. Però la debilitat d'en Joel són les ties de plàstic, com més siliconades millor, com les que apareixen en aquests programes de tele on la mida de les tetes és inversament proporcional a la del cervell. Mirant un d'aquests programes va sucumbir als "encants" de la Kate, una concursant d'origen mesetari i de nom anglosaxó que feia més faltes d'ortografia parlant que escrivint. En aquest concurs la Kate va començar a tirar els trastos d'una manera descarada a en Lluc –Yuc, segons ella– en busca d'un clau en directe que li donés de cop fama i diners. Però en Lluc, als dos dies de començar el programa, va veure clar que s'havia equivocat. Que ell on vol estar de veritat és al costat de la Mireia, la seva xicota de tota la vida, amb qui vol compartir un projecte de futur i un petit piset a la seva Mollerussa natal. La Mireia mai va veure amb bons ulls un concurs d'aquell estil, però els calers són els calers. Però en quan va veure els pits de la porca aquella refregant-se descaradament a l'esquena del seu noi, l'atac de banyes va ser descomunal. Va trucar a en Nil, el seu millor amic, per explicar-li les seves pors, les seves inquietuds… I el que havia de ser una trobada per parlar, desfogar-se i consolar-se, va acabar sent exactament això, però en ordre invers. Es van consolar, es van desfogar, però no van sentir la necessitat de parlar gaire. Ella va acabar més confosa que no pas ho estava abans. Però ell no. En Nil no desaprofitarà una ocasió de passar una bona estona, però el seu objectiu no és trencar cap parella agonitzant, sinó seduir d'una vegada l'Ona, que, fent honor al seu nom, un dia sembla propera i un altre s'allunya fredament. Aquest estira i arronsa ve donat perquè, senzillament, ella no ho veu clar. L'Ona, a qui voldria sentir a estones a prop, i a estones molt més a prop, és en Pau. No serà fàcil d'assolir, perquè en Pau, des que va marxar a treballar a Itàlia, s'ha allunyat físicament, però també sentimentalment. La culpa no és només de la distància. La culpa és de la Queralt, una jove estudiant d'Erasmus que va conèixer fent un cafè a Florència. La Queralt, en canvi, no pensa donar-li cap oportunitat d'acostament. El troba pesat, avorrit, gens interessant. A qui ben de gust li donaria una oportunitat… o dues… o tres, és a en Roc, i de fet així li ha fet saber. I probablement en Roc també li donaria a ella, així que tornés de la seva aventura italiana, sinó fos perquè acaba de conèixer la Sílvia, una escriptora capaç d'enamorar només amb les paraules… i amb un somriure demolidor. Però la Sílvia té altres plans per a la novel·la de la seva vida, i aquests no inclouen posar-se pedres pel camí, sinó mirar d'aplanar-la al màxim. Tot i que no n'és encara del tot conscient, potser li agradaria fer aquest camí amb en Tomàs, un paio que sembla molt segur de si mateix però que en el fons de l'únic que està segur és que no està segur de res. Ni tan sols de cap a on va la seva relació amb l'Úrsula. Sap que sent alguna cosa important cap a ella. Sap que li costaria imaginar-se una vida sense ella. Li sembla recordar que fins i tot l'estima, però no li podria assegurar. En aquest sentit, l'Úrsula el podria ajudar. Perquè, ara, ja no vol res amb ell. Perquè ell la va començar a perdre el dia que va creure que la tindria per sempre. I ella va perdre la paciència el mateix dia que va trobar algú que la va tornar a fer riure. En Víctor. Sí, en Víctor. El seu veí. Qui ho anava a dir, oi? Tan proper que el tenia i mai l'havia vist com el véu ara. Ja passen, aquestes coses. Tantes converses buides a l'ascensor i, ara, de cop, aquell no saber que dir. En Víctor, però, puja i baixa amb l'ascensor amb un únic nom a la ment, i aquest no és, precisament, el que a ella li agradaria. Xènia, Xènia, Xènia… tot el dia igual. Xènia per aquí, Xènia per allà… Les obsessions, sense cap dubte, no són bones companyes de viatge, encara que aquest sigui en ascensor. La Xènia ha detectat aquesta dèria, i l'evita tant com pot. Especialment des que va escoltar en Yago, un músic vocacional que toca al metro. Ho fa com el cul però a ella li sona a música celestial. És tan maco, en Yago, amb aquells cabells llargs, aquella barba de mitja setmana, aquell posat de deixat amb classe… Des que va escoltar-li aquella versió tan particular de With or without you, només pensa en tornar-lo a veure, en apropar-s'hi, en abraçar-lo, en besar-lo… en follar-se'l. Mentrestant, els pensaments d'en Yago estan tots ocupats amb la Zoe, la parella que va tenir fa uns mesos i que encara li volta pel cap amb el mateix desordre amb que ell posa els acords. Mai entendrà el perquè de la seva ruptura… Però el motiu és ben senzill. La Zoe, per més que ho negui, no es treu del cap la seva millor amiga, l'Alba. Li agradaria fer un pas endavant i explicar-li, directament. Sense embuts. Sense saber com reaccionarà i assumint el risc de perdre-la per sempre. Però és tan mandrosa, tant, que cada vegada que està a punt de decidir-se, quan mira cap amunt i la véu tan llunyana en aquesta història, pensa… ja li diré demà.

14 comentaris:

  1. Quin embolic!!! Si es que a tots en ha passat un cop u altre això, o potser no...
    Res com tenir les idees clares, però costa tant!!!

    Bon dia de diumenge!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, crec que les idees es poden tenir clares. Però si no coincideixen amb l'altre 50%, aqui tenim un problema. En aquest cas la gràcia deu estar quan les idees clares dels dos van en una mateixa direcció. O potser no… ara tampoc t'ho podria assegurar. : )
      Bon diumenge.

      Elimina
  2. Quina història! Passions, relacions, amors i desamors...això deu ser la vida mateix.
    Total, que si l'Alba o la Zoe decideixin parlar-se, o ho fés només una d'elles, potser pel camí hi hauria bastant més gent infeliç però almenys segures i amb les idees clares.
    Acabo de recordar amb aquesta història una cançó del Camilos Sesto (potser molts no sabren ni qui és) que deia: "siempre me voya enamorar de quien de mí no se enamora".
    Genial, Jaume, com sempre!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Belkis.
      De fet, no tinc massa clar si el fet que l'Alba i la Zoe parlin afectarà gaire a la resta d'històries. Voldria creure que, almenys, n'hi hauria una amb possibiliats reals de ser gaudida com cal. Però dubto molt si la felicitat, infelicitat o seguretat de la resta dependria d'això. Jo apostaria que no.
      El Camilo ja sabia de que parlava, eh? Potser ens podria donar un cop de mà per desfer aquest embolic!

      Elimina
  3. Collons!!! quin embolcall d'històries, de sentiments... Espero que a la vida la gent sigui més clara, mnés coherent oi facimn el que realment desitgen. Aquests humans...què estúpids! hahahah!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si ho penses, molts d'ells ja fan el que realment desitgen. El problema, com sempre, és que el que un desitja no té perquè ser correspós per l'altra part. És allò tan trillat del "sempre volem el que no tenim", suposo. En fi, com diria l'Astèrix… estan* folls, aquests… "humans". Hehe! ; )

      * estan? …o estem?

      Elimina
    2. : )
      Tranquil·la, hi ha follies molt pitjors que aquesta…

      Elimina
  4. Aquesta cadena de relacions i de sentiments m'ha recordat una pel·lícula que vaig veure fa molt de temps que es deia "La memoria de los peces" (http://www.femiteca.com/spip.php?article127) i que em va agradar molt, precisament per la idea que tu també transmets amb clau d'humor en la teva història. Penso que tots aquests desitjos no correspostos en algun moment en què es troben sí que deuen coincidir. Perquè no estimem a una sola persona, els sentiments sovint es creuen. I podria ser que la Zoe conegués en Víctor i connectessin o que en Roc oblidés la Sílvia perquè coneix la Xènia al metro i se n'enamora bojament. Que en realitat més que una cadena, les relacions són una xarxa connectada.
    Petonets matiners

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Sílvia. En el fons tots estem en una xarxa connectada i per tant tot és susceptible de que es pugui acabar barrejant o combinant de mil maneres diferents (algunes totalment insospitades). És la vida i encara bó que sigui així. De fet, possiblement si tots aquests personatges els possèsim en una caixa i els remenèssim, segurament en sortirien noves possibilitats i, ves a saber, si alguna tindria una continuitat bonica. Mai se sap. De moment, jo aconsellaria a l'Alba i la Zoe que parlèssin. Potser d'aquí ja en sortiria alguna història per guardar. Per la resta, em sap greu haver-los pintat un futur tan incert, però és que… d'alguna manera els havia d'ordenar, no? ; )

      A mi també m'agraden les pel·lícules que parlen d'històries que s'entrellacen. Buscaré aquesta que dius, fa bona pinta.
      Petonets de migdiada.

      Elimina
  5. Gairebé m'ofego llegint aquesta història tan complicada, no perquè no sigui bona sinó tot el contrari. M'has tingut en un ai des de principi a fi, això si que és arrissar el rínxol!
    Organització, si us plau...i tant!! ;)

    Bona setmana, Jaume!
    Aferrades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hosti, em sap greu haver-te portat gairebé al colapse respiratòri amb la meva història. Mil disculpes. No podria suportar que una de les meves seguidores no arribés al final del post només per la meva tendència innata al rotllo!
      El que passa és que, en aquest cas… o ho enrevessava molt o la història no tenia la mateixa força. I, a més… com ja deus haver intuit, el número de personatges estava força "predeterminat". Em sap greu… :'(

      Bona setmana, mes, any… i tot!
      Aferrades!

      Elimina
  6. has provat d'oferir-li la història a la Tv3? segur que fan una bona telenovela

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs no m'ho havia plantejat, la veritat. Però si m'han de solucionar la vida no hi tindria gaire inconvenient! El que no sé és si la veuria… potser seria un pél tostón, no? hahaha!

      Elimina