diumenge, 17 de febrer de 2013

Qüestió de ritme

No sona malament, però hi falta ritme. No és un problema de velocitat d'execució. És una manca de sentiment, de passió, de cor. Els acords són els correctes, sí… però, per si sols, els acords no són música. Sense ritme, els acords són paraules que han perdut les vocals. Són rostres sense ulls. Són flors sense color ni olor ni ànima. Són papallones sense ales ni ganes de voletejar. Són somriures forçats. Són petons sense amor.
Sense ritme, Fa Sol és converteixen en Res.
Però el ritme no s’aprèn. És innat. Es té o no es té. Se sent o no se sent.

El ritme és… com allò que en diuen estar enamorat.

18 comentaris:

  1. Això també passa amb el ballar, hi ha gent que per moltes classes que faci no tenen ritme, potser tampoc s'han enamorat... Si, ja deu ser això, la passió és el que té, crec que posa ritme a moltes coses.
    Bona nit Jaume!!!

    No em tinguis en compte que t'he deixat parlant sol... ;p

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és clar. La música, el cantar, el ballar, tot depèn del mateix. Però no només passa amb això, el ritme és bàsic per a moltes altres coses: en els esports, en el cinema, per escriure, en la parella… de fet, segurament en tot (a no ser que siguis un ninot de cera, que llavors pots passar més del tema). ; )

      Elimina
  2. Discrepe. Jo crec que quan un s'enamora, perd el ritme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Beneida perdua de ritme, que paradoxalment és el que acaba donant sentit a la vida.
      Almenys segons la meva opinió. : )

      Elimina
  3. No sóc ningú per parlar, perquè no tinc gaire ritme musical (per no dir gens), però penso que això es pot aprendre. Del que tu parles és d'una cosa que va més enllà de la tècnica. Jo en dic l'ànima, tocar amb el cor. Hi ha molts bons músics, amb molta tècnica que toquen molt bé, tenen ritme, però no transmeten sentiment, emoció... I això passa, com tu dius, en totes les arts, incloent-hi l'art d'estimar.
    Petons amb molt de ritme ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exactament. De fet, no parlava de tècnica… potser fins i tot ni parlava de música. En els fons, només parlava de sentiments.
      Per cert, no sé si estimar és un art. Jo crec que simplement és una sort.
      Petons! ; )

      Elimina
    2. No ho sé, segurament sí que és una combinació d'art i sort/atzar. Ho deia pensant en el que diuen Ovidi o Erich Fromm, que l'amor és un art, una habilitat que requereix coneixement, gosadia i esforç.

      Elimina
    3. Potser sí, però la veritat és que en aquests temes miro de no donar-hi massa voltes. Suposo que com la majoria, em limito a gaudir-lo quan és correspós i a patir-lo quan no ho és. I així anar passant els dies… ; )

      Elimina
  4. Ritme, melodia i lletra: els tres pilars que aguanten una cançó. O qualsevol altra cosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. … o qualsevol altra cosa, tu ho has dit. : )

      Elimina
  5. De vegades sentim cançons que ens diem "però com poden dir-ne música a això?". I en canvi, hi ha qui les escolta, las gaudeix i les sent.

    De vegades, més que el ritme, també importa el que ens transmet, sobretot si hi ha algú que ho rebrà i sentirà.
    PD: Em fas un concert (particular) de guitarra? jajajaja

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, hi ha gustos per a tot, està clar. I suposo que és millor així, no? Així els concerts també estan més repartits… sinó quin rotllo, no?

      Per lo del concert… em temo que haurà d'esperar. Ara mateix un concert meu no li desitjo ni al meu pitjor enemic, t'ho asseguro!

      Elimina
  6. El meu pare diu: "Qui sap cantar, sap ballar"
    I a mi em fa gràcia. Perquè no parla de fer-ho bé o malament, sinó senzillament de fer-ho!
    Estimar és el mateix, la qüestió és fer-ho i qui l'encerta l'endevina...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot i que n'hi ha alguns que no sabem fer ni una cosa ni l'altra, m'agrada aquesta filosofia. No importa tant el fet de fer-ho bé o malament… però almenys intentar-ho. M'ho apunto! ; )
      Benvinguda al bloc, Judit. He passat pel teu i m'ha semblat deliciós…

      Elimina
  7. Potser el ritme no s'aprén, però vull pensar que sí que podem aprendre a escoltar-lo, a deixar-lo sortir, a deixar-lo...

    Tothom i tot dona té el seu ritme, únic i especial, només fa falta retrobar-s'hi per gaudir del millor ball, així, com si res...perquè és innat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, el ritme no s'aprén. Pots aprendre una mecànica, però no un sentiment… Tot el que no surt de dins sempre tindrà molt poc d'autèntic. I per tant així és transmetrà als que ens envolten. No sé, jo almenys així ho penso.

      Elimina
    2. mmm...em sembla que no ens hem entés. Jo volia dir que tothom té el seu ritme, el que passa que a vegades no els sabem/volem escoltar i intentem seguir un altre ritme, forcem les marxes, i clar, llavors fotem el pena, anem a deshora. Sentir i entendre el propi ritme...aprendre a escoltar-lo...
      bé, suposo que estem parlant de coses diferents, potser tu parles d'enamorar-te, i jo parlo més aviat en general...

      Elimina
    3. No, no, Rachel, jo crec que sí que ens hem entés. Segurament jo no he sabut explicar-me. Però el que venia a dir és que estic totalment d'acord amb tu. Tots tenim el nostre propi ritme, i això es innat. Mirar de canviar-ho es dificil, gairebe impossible. I el que cal es compenetrar-se el millor que es pugui amb els altres "ritmes" que ens envolten, sense pretendre canviar-los ni adaptar-nos nosaltres. I no només parlava d'enamorar-se (que també) sinó en general. El que passa es que de vegades dissimulo fatal! ;)
      Petons!

      Elimina