dilluns, 11 de febrer de 2013

Ara

Potser ha arribat el moment
d’obrir les ales
i deixar que bufi el vent i se m’endugui.

Deixar de ser un gra de sorra
perdut en la platja buida de l’hivern.
Fart de repetir que no sabré volar
sense haver intentat ni tan sols saltar.

Vull descobrir la remor del mar
sabent que més d’una ona m’ofegarà.
Caldrà tenir-ho clar,
com el cec que mai no mira enrere.
Buit de sensacions, ple d’il·lusions,
fruit de la puta mania
de voler saber sempre qui som, on anem.

I per més que el vent em faci rodar,
descobriré que sempre hi haurà algú per davant.
I en aquesta plàcida incertesa
potser em sentiré millor que mai.

Ha arribat el moment.
Obriré les ales
i esperaré que bufi el vent.

__

Remenant textos antics he trobat aquesta paranoia que vaig escriure fa més d'onze anys. Estava a les portes d'una decisió important a la meva vida. Una d'aquelles que se suposava que haurien de canviar-la per sempre. Aleshores pensava que per a millor, és clar. I, davant d’una decisió compromesa, els cagadubtes tenim un greu problema. I és que sempre hem de donar-hi voltes i més voltes a tot fins agafar un mareig de nassos. Al final, la vida m'ha acabat posant on toca –o on ha volgut– i m'ha demostrat que tot, tot, és molt més relatiu del que em podia imaginar. Ara ho veig tot amb uns ulls molt diferents… Així que, ni ales, ni vent, ni hòsties. Simplement viure, que són quatre dies.

15 comentaris:

  1. Doncs si, és el millor que podem fer, viure, que la vida de vegades ja ens priva de fer-ho soleta.

    Bona nit Jaume!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, molt millor. Sinó, encara ens farem mal.
      Bon dia Lluna!

      Elimina
  2. hahahah! doncs a mi el text m'ha agradat. Mira, potser és que a mi em van aquestes paranoies, el vent, ales, pensar en volar, el cel...aquestes hòsties són les que m'ajuden a viure!

    Petonàs!

    P. D. Jo també sóc una cagadubtes de mena!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs me n'alegro molt, Rachel.
      Però ara et/us faré una confessió: ahir, quan em vaig ficar al llit, vaig pensar… però quina merda has penjat al bloc! Treu això d'aquí que com algú ho llegeixi…
      Però la son em va poder i vaig decidir que ja l'eliminaria pel matí. I avui m'he trobat amb la sorpresa que ja havieu deixat varis comentaris i alguns a sobre "fent veure" que us ha agradat! (cosa que agraeixo infinitament, eh? ; ) Així que no he tingut més remei que deixar-lo… Hahaha!

      Apa, cagadubtes, a gaudir del cel, el vent i les ales… i a volar una estona!

      Petons, maca!

      Elimina
  3. Ei, doncs em sembla un poema molt vigent.
    Per cert, es pot saber quin era el dilema?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament això és perquè el bonic món dels dubtes existencials no entenen d'edats ni d'èpoques… ; )

      El dilema era perquè, després de gairebé 14 anys de gaudir d'una avorrida "seguretat laboral", vaig prendre la decisió de canviar de "jefe" per un d'igual de cabró però més de casa i convertir-me en autònom (ara en diuen "emprenedor") amb la bonica intenció de triomfar professionalment, i, sobretot, fer-me milionari. Diga'm il·lús… ; )

      Elimina
  4. Jo també el trobo molt actual aquest poema! Potser és perquè m'hi puc identificar en alguns versos:

    "Buit de sensacions, ple d’il·lusions,
    fruit de la puta mania
    de voler saber sempre qui som, on anem".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs mira… m'encanta que estiguis plena d'il·lusions però ja no tant que estiguis buida de sensacions… a veure si hi podem posar remei ben aviat, ok? ;P
      L'última part ja la deixò a la teva decisió…

      Petonets plens d'il·lusió! (ai, no… que d'això ja en tens!)

      Elimina
  5. Arribar a saber qui som és una tasca que ens pot portar una vida sencera,
    crec que per arribar-hi s'ha de viure més que pensar com.

    Aferrades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que és pot dir més alt però no més clar.
      Tendim a perdre més temps pensant que no pas vivint… i així no anem bé, així no.

      Has donat al clau, sa lluna!

      Aferrades!

      Elimina
  6. A mi m'agrada anar a la platja en qualsevol època de l'any (inclós l'hiver) i en més d'una ocasió he agafat la sorra en un pot menut. Potser vaig agafar el teu granet d'arena, qui sap ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi m'agrada anar a la platja especialment en hivern (la única putada és que les noies van una mica més tapadetes… però en fi). ; )
      Però m'agrada molt la idea que potser tinguis el meu granet de sorra dins un pot menut. Seria molt bonic! Hehe…

      Elimina
  7. No t'ho creuràs però estem parlant de tu. Som a les Planes d'Hostoles. Hem trobat una família de cap de setmana. T'agradarien. Vine amb nosaltres el proper cop.
    Mirem cap el futur. Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no… si tu m'ho dius jo m'ho crec. És bonic que algú pensi en un a aquestes hores (espero que esteu parlant bé de mi…). Així que gràcies! ; )
      I moltes gràcies també per l'oferiment. Ara mateix vaig a mirar a Google Maps on coi està les Planes d'Hostoles (la ignorància fa estralls) per estar a punt pel proper cop. Però… creus que serè capaç de trobar-vos? Pensa que d'Anònims el món n'és ben ple! ; )
      Mentrestant, mirem el present, que prou feina dóna.
      Petons!

      Per cert… que és això de… "hem trobat una família de cap de setmana"?

      Elimina
  8. Es interesant retrobar textes antics i al rellegir-los pensar en el comentàri actual.
    No vas intentar saltar per por d'ofegar-te amb la onada?
    Vas obrir les ales?

    ResponElimina