divendres, 14 de juny de 2013

Capricis del destí

— M'estimes?
— Molt, ja ho saps.
— Segur?
— És clar que sí. Perquè m'ho preguntes?
— Perquè t'he d'explicar una cosa.
— Diga'm.
— Abans, promet-me que no t'emprenyaràs.
— Què passa?
— Promet-m'ho.
— Que m'has de dir? M’estàs començant a preocupar.
— Doncs…
— Què???
— Jo no em dic Marc.
— No et dius Marc? …i com et dius?
— Cristian.
— Cristian…? Però… tu ets el Marc, no?
— No, no sóc el Marc, sóc el Cristian.
— Ja, ja ho veig, però vull dir si ets…
— No, no ho sóc.
— Hòstia…
— Ho sento, t'ho volia explicar abans, però no sabia com fer-ho.
— Tio… fa gairebé set mesos que ens coneixem!
— Em sap greu, però no trobava el moment.
— Però tu em vas dir…
— Sí, ho sé, et vaig dir que era jo, però és que quan aquell dia et vas acostar i em vas preguntar si era el Marc, et vaig veure tan bonica que no vaig ser capaç de dir que no. Als cinc minuts vaig entendre que allò devia ser alguna cosa semblant a una cita a cegues a la qual no hi estava convidat. Però em vas agradar tant que no volia trencar l'encant del moment. De cop vaig sentir alguna cosa aquí dins que m'empenyia a voler conèixer-te. I em vaig deixar portar.
— Però…
— Vas ser tu qui em va preguntar.
— Sí, és clar, però jo no sabia quina cara feies, o millor dit, quina cara feia en Marc… i, pel que ens havíem dit pel xat, em vaig pensar que eres tu.
— És que era jo!
— Ja! En Marc vull dir, coi!
— No has tornat a entrar al xat?
— No.
— Suposo deu ser ple de missatges…
— Hòstia, hòstia, hòstia…
— Em sap greu…
— Uf… a mi també. I ara, què?
— Ara deu haver un Marc voltant pel món una mica decebut…
— No, vull dir, ara, tu i jo què?

— M'estimes?
— Molt, ja t'ho he dit abans.
— Segur?
— És clar que sí…
— Doncs viu.

__

Avui és l'aniversari d'algú molt especial per a mi, així que aquest post va dedicat a ella. Sóc conscient que no té cap qualitat literària ni tan sols és mereixedor de catalogar-lo com a regal –suposo que no arribaria ni a detallet dels "xinos" per a l'amic invisible– però si aconsegueix arrencar-li un somriure, per petit que sigui, ja haurà complert amb escreix la intenció amb la que va ser escrit.

Per molts anys, preciosa. Sigues molt feliç… i sobretot, viu.

27 comentaris:

  1. Es un regal i es per ella, no sé què més pot desitjar i es un detall molt bonic. De vegades ens capfiquem en unes històries...
    No sé a ella, però a mi sí m'ha fet somriure.

    Un petó, i tu també viu i sigues feliç!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si t'ha fet somriure ja està bé… quant més ho fem més contents anem tots pel món, i a més, diuen que són contagiosos, no?
      Gràcies Lluna! ; )

      Elimina
  2. Respostes
    1. M'has pillat, Jpmerch!
      Ho sento, t'ho volia explicar abans, però no sabia com fer-ho.

      Elimina
  3. Haha, com et pot canviar la vida per un detall tan insignificant, eh?! És un regal preciós, Jaume Marc Crisitian!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant, més val aprofitar cada moment perquè vés a saber per on et pot portar la vida.
      Però, saps quin es el veritable regal?
      Que la història, per sort, no és real. :P

      Elimina
    2. Hahaha… Maria PB en estat pur!
      Tu sí que ets cuquíssima! :P

      Elimina
  4. Tu diràs el que vulguis, però a mi m'ha agradat molt, fins i tot els he imaginat a tots dos.
    Ja veus, tots els petits detalls tenen un gran valor i poden canviar qualsevol gest en una gran història, ser un gran regal o treure un somriure ... aquí tens el meu :)

    Aferradetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. : ) Moltes gràcies sa lluna!
      Els petits detalls són els que poden construir una gran història, i tant que sí, però… has pensat en el pobre Marc? Jo és que si hi penso em poso una mica trist, la veritat. Pobre noi… no et fa una mica de peneta? ; )

      Ah! i si seguim així podriem instaurar el dia d'avui com el dia mundial dels somriures! Hehe…

      Elimina
  5. Soc l'únic a qui li sap greu el pobre Marc?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no… a mi també!!!
      Llegeix la meva resposta al comentari de sa lluna, pons007!
      De ser certa la història, en Marc mai sabria que s'ha perdut, però jo, com a autor del relat, intueixo que li hauria sabut molt greu. I és que hi ha coses a la vida que val molt la pena haver-les viscut. Aquesta segur que hauria estat una d'elles. Per intuició ho dic, eh? :)

      Elimina
    2. Es veu q quan som grans (més grans vull dir... ehem...) no ens en penedim del q hem fet, sinó del q no vam fer... Per tant, probablement tot el q vivim, d'una manera o altra, val molt la pena :-)

      Un petó

      Elimina
    3. Agggggg he fet el msg n. 13.... faig aqst pq sigui el 14... q amb la sort q tinc últimament només em falta això :-(

      Elimina
    4. Davant el dubte, sempre serà millor penedir-se del que hem fet que del que hem deixat de fer. Millor treure conclusions d'una experiència que no pas d'una intuició, no?

      I ara resulta que ets supersticiosa? No, dona, no! És millor no ser-ho… que diuen que porta mala sort! ; )
      A mi, el 13 no em fa cap mena de mania, és més, estic convençut que aquest any encara ens té reservades moltes alegries. Com deia en un post de fa un temps… tot és questió de creure-s'ho.

      Elimina
    5. Ufff no sé jo... Però no em vull queixar no sigui q l'any empitjori :-(

      Elimina
  6. El destí és el "nen més capritxós" que conec.
    A mi també em fa una mica de pena el Marc, i tant! però és el destí. Segur que més endavant li somriurà, i veurem que potser valia la pena haver-se perdut allò altre.
    La meva intuició em diu que el teu relat -un regal preciós, per cert- no és tant "inventat", o si?

    ResponElimina
    Respostes
    1. El destí, de vegades, és molt punyetero, sí.
      Moltes coses les decidim nosaltres, però sempre n'hi ha que s'escapen del nostre control. És llavors quan el millor és estar molt atent per veure si al destí també se li escapa alguna cosa i podem agafar-la per a nosaltres mateixos.

      I la regla número 1 dels relats és no explicar si són reals o inventats. Aquí està la gràcia, deixar-ho a la lliure interpretació del lector. De totes mameres, sense que serveixi de precedent, i tenint en compte que ja he fet algun comentari en aquest sentit, et diré que, en aquest cas, el relat és inventat.
      Per sort…! ; )

      Elimina
  7. No sé com he vingut a parar aquí, però me n'alegro. M'ha agradat el que he llegit...
    És curiós com un detall, a priori insignificant, pot arribar a canviar-nos la vida... o no.
    Espero que li hagis arrencat aquest somriure!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Guspira, doncs en com has arribat aquí jo no et puc ajudar, perquè no en tinc ni idea! ; )
      Però me n'alegro molt que ara siguis aquí i encara més si dius que t'agrada el que has llegit. Benvinguda al blog i torna, comenta, digues i crítica tot el que vulguis i sempre que vulguis… ara que ja saps com arribar-hi! Hehe!

      És cert que la vida pot canviar en un sol instant, de vegades per una casualitat, de vegades perquè ho provoquem nosaltres. De fet, generalment la primera vegada que coneixem algú el punt aquest de la casualitat ja el té, no? Però jo crec que d'insignificant no en té res! I si no, pregunta-li al Cristian… o al Marc… a veure que et diuen! : )

      Jo també espero haver-la fet somriure.
      Moltes gràcies!

      Elimina
  8. Respostes
    1. M'alegra molt saber-ho! Moltes gràcies i benvingut al blog! : )

      Elimina
  9. Ostres! Doncs mira, jo d'entrada, ja no em fiaria gaire. Perquè una cosa és fer la brometa i l'altra deixar passar 7 mesos!!
    I el pobre Marc encara deu esperar ara alguna mena d'explicació.
    Li donarà???
    Esperaré impacient la segona part!!! =:)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí… jo també penso que millor que quedi amb en Marc! Hehe ; )
      Però això ja no depén de nosaltres, així que, veurem…

      Elimina
  10. Estic segura que has aconseguit el somriure que esperaves aconseguir d'aquesta persona afortunada i a més els nostres somriures :-)
    A mi el Marc no em fa massa llàstima perquè estic segura que el destí al final li ha preparat una cita encara millor... potser el Marc era aquell noi que va estar esperant i va sortir acompanyat d'aquell local amb una noia molt maca que deia que es deia.... com la protagonista?
    Qui sap?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tan de bó que ho hagi aconseguit, però això li hauries de preguntar a ella! ; )

      I t'he de confessar una cosa… saps que ara no sé a què et refereixes quan parles d'aquell local i una noia molt maca? Hauria de saber-ho? O m'estic perdent quelcom! Hehe…

      Moltes gràcies per comentar i benvinguda al blog!

      Elimina
    2. Hehe... diguem que he deixat vola la imaginació!
      Gràcies per la benvinguda.

      Elimina