dijous, 12 d’abril de 2012

Tant amb tant poc

Un vespre entres a casa i te n'adones que, una vegada més, torna a ser buida. Però a diferència de les altres ocasions, notes que alguna cosa ha canviat. Un objecte, una imatge, una sensació, una olor… quelcom que et recorda que, per uns instants, aquell espai va tornar a tenir vida, a tenir color, a tenir alegria. I es nota perquè encara hi ha un somriure present en l'ambient, impregnant d'una llum inusual unes parets que fins feia ben poc havien estat uns freds i simples murs.

Els millors moments sempre arriben quan menys t'ho esperes. Però cal estar atent i predisposat a rebre'ls, agafar-los fort i gaudir-los amb tot, perquè sinó, potser passin de llarg i vés a saber quan tornaran a aparèixer. I aquests instants sempre brollen del més insospitat, potser del més insignificant. Hi ha qui els anomena els "petits detalls", hi ha qui prefereix parlar dels "plaers senzills". Són, sense dubte, aquelles vivències quotidianes que fan que la vida es posi en funcionament amb energia, però també amb harmonia, i sobretot, amb sentit. Aquelles per les quals val la pena aixecar-se cada matí i dir-se a un mateix… avui serà un gran dia: passejar per una platja deserta fins quedar amb els camals xops; dominar la millor vista de la ciutat des del punt més alt i, durant uns segons, sentir-se el rei del món; jeure al sofà amb una pel·lícula al davant i gaudir de tots els sentits deixant el de la vista per al final; córrer pel vessant d'una muntanya fins que s'enrampin les cames… I riure, riure, riure. Sobretot riure.

I, com ha de ser, les millors vivències sempre vénen de la mà de les millors persones. Aquelles que són tan cares de trobar quan un no les vol veure però que surten de sota les pedres si les demanes des del convenciment. Aquelles que fan que la paraula amistat agafi un significat especial. Tant especial que no t'importa que aquesta amistat s'acabi confonent fins modelar una altra tipus de relació, on les mirades donen pas a les abraçades, i aquestes a les carícies, i aquestes a… O potser no cal. O potser sí. Hi ha qui defensa la teoria que més val que l'amistat no surti mai del seu entorn més estricte pel perill de perdre’s i no saber tornar després. Em sap greu contradir-los però jo sempre defensaré el contrari. La veritable amistat ho serà sempre, per molt que s'endinsi en aventures més "arriscades". I si, arribat el cas, no és capaç de retornar al punt d'origen encara amb més intensitat és que no era mereixedora de ser considerada com a tal.

Un vespre entres a casa i te n'adones que, una vegada més, torna a ser buida. Però, a diferència de les altres ocasions, notes que alguna cosa ha canviat. I aquesta no és altra que la convicció que ara és més fàcil extreure de cada situació la part positiva. Només la que et fa somriure. Que el veritable sentit és gaudir de l'aquí i de l'ara, perquè, en definitiva, és l'únic que tenim. Que agrair contínuament també és una manera d'estimar. I sobretot, del convenciment que el que podria semblar un final no és més que l'inici d'una història molt especial.

Gràcies per haver-me donat tant amb tant poc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada