dimecres, 18 d’abril de 2012

Incendis

© de les fotografies: Bito Cels

"Hi ha veritats que només poden ser revelades amb la condició de ser descobertes… Heu obert el sobre, heu trencat el silenci…" Han calgut algunes estranyes casualitats perquè Incendis estigués a les nostres mans. Tenia Incendios a l'ordinador des de feia un any i mig, m'havia arribat per dos camins diferents, dos amics. Però alguna cosa m'impedia llegir-la… L'Oriol va trencar el silenci. Havia de ser ara, ara era el moment.
Com es parla d'una història d'amor? Vivint-la, deixant-se portar. "És el regal més bonic que em podien fer…" tenir la sort de poder viure de veritat aquesta mentida.
Incendiar-se cada vespre.

Clara Segura


Un cop de puny i una equació impossible de resoldre. Tinc la sensació (crec que tots la tenim) d'assajar una obra "important" (em fa vergonya l'adjectiu, però és això el que sento). Un boxejador amateur, espantat i furiós, mancat d'amor. Una jove professora de matemàtiques, experta en polígons, mancada d'amor. I el desert. I la urgent necessitat de saber qui som, d'on venim. D'entendre el llarg silenci de Nawal Marwan amb el cap, amb els punys, amb l’estómac i, finalment, amb el cor. Bufff! Que difícil, que apassionant, que bèstia! Wadji Mouawad ens explica el mateix que ens explicaven els grecs potser perquè, d'alguna manera, ens n'estàvem oblidant. Qui som. D'on venim. Em sembla que haurem de continuar assajant.

Julio Manrique


© de les fotografies: Bito Cels

"Ara que estem junts, tot va bé."

Per una vegada i sense que serveixi de precedent, aquest cop l'excés d'expectatives no ha suposat un llast insalvable. Les informacions que arribaven en forma de crítiques i comentaris eren d'una intensitat tan elevada que era difícil no ensumar la flaire de les grans ocasions. A l'hora de la veritat, la realitat ha satisfet amb escreix aquelles previsions. Perquè Incendis és una experiència que t'enganxa a la cadira durant les tres hores que dura l'espectacle. Duríssima i colpidora, aquesta història d'amor que lluita per fer-se pas enmig de la cruesa i l'absurditat de la guerra es presenta amb tanta delicadesa que es permet fins i tot oferir petites gotes d'"humor" que, per breus instants, trenquen el dramatisme i permeten uns moments de respir més que necessaris. Una tan escueta com magnífica escenografia, que ho mostra tot amb gairebé res, i una il·luminació que modela amb mestria l'espai i el temps, es converteixen en l'entorn ideal pel lluïment personal dels actors. És molt complicat no posar-se dempeus davant Julio Manrique… i sobretot, sobretot, davant Clara Segura. Grandiosa interpretació la seva! Sense oblidar el destacable paper de Xavier Boada, que sembla concebut per donar el contrapunt a la tensió extrema que a estones sura per damunt l'escenari.

Si no l'heu gaudit encara, feu un últim esforç per aconseguir una entrada… perquè Incendis s'ho val! Des d'aquest bloc, no puc més que felicitar a tot l'equip que ha fet possible un espectacle d'aquest nivell. Sense dubte, una de les millors experiències teatrals que recordo, que segur hauria estat la cirereta a una nit inoblidable si una maleïda faringitis no hagués decidit interposar-se entre l'expectativa i la il·lusió personal.

3 comentaris:

  1. Tinc entrada per veura-la el 1er de novembre a Tàrrega, espero gaudir-la...

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'encantarà, segur. Son tres hores super intenses, ja veuràs…

      Elimina