dissabte, 31 de desembre de 2011

L'any que ve serà millor

© de les fotografies: David Ruano

"Benvinguda al tren de la vida, en què puc ajudar-la?"
"Sóc d'aquella mena de persones que quan es puja a un tren sempre pensa que ha pujat al tren equivocat."
"Avui em sento capaç de tot, vull agafar un subidón i penjar-me d'algú."
"¿Dios también son los padres, papá?"
"La Violeta és la meva filla. Ella és la seva professora, crec que es diu Rosa, no me'n recordo gaire bé."
"Olvídate de las dependientas, son agentes incitadores del mal."
"Hola, em dic Vane, tinc trenta-cinc anys i vull tornar amb el meu ex. No em mireu així, si us plau."
"Fer-se gran comporta un gasto i jo no hi estic disposada."
"Primer m'ha clavat un rotllo sobre la felicitat. I després m'ha dit que hauríem de començar de nou, una nova vida, renovació, canvi…"
"Avui al súper un noi de vint anys com a mínim m'ha preguntat: vosté és l'última… senyora?"
"I entres en un bucle del qual no pots sortir, perquè tothom et diu: la meta, la meta, la meta. ¿Y el camino qué?"
"Déjense ya de tanta quejadera y llantadera."


© de les fotografies: David Ruano

T'asseus a la butaca i de cop et trobes immers en un món tan irreal com real, tan surrealista com real, tan hilarant com real, tan real com real. I no pots apartar la vista de l'escenari perquè des del primer minut les escenes es succeeixen, es solapen, es contraposen i es complementen. I comences a riure perquè aquestes quatre estan permanentment de conya. I veus un gag i penses… "hòstia, que això jo ho he viscut". I veus un altre gag i penses… "hòstia, que això jo ho he viscut". I veus un altre gag i penses… "hòstia, que això jo ho he viscut". I entres en un bucle del qual no pots sortir, perquè tothom et diu: la meta, la meta, la meta. ¿Y el camino qué?…penses tu. I la vida es mostra davant teu. I la reconeixes. I la gaudeixes. I la pateixes, també. I elles s'acceleren. I tu també. I elles paren. I tu rius. 
I acaba. I surts i recordes l'escena del sofà. I l'escena de la cançó. I l'escena final de l'histerisme col·lectiu. I tot passa tan ràpid que penses… l'any que ve serà millor!

Quatre actrius, un escenari fix, llums de colors. A destacar el treball de l'Alba Florejachs, segons els entesos, el descobriment de l'any. Per a mi, últimament, tot són descobriments. Però és tan bonic descobrir coses noves, oi?

__

L'any que ve serà millor. És clar, el plantejament que tots ens fem arribades aquestes dates. En les circumstàncies que estem vivint, sembla que més val que sigui així. Però em poso a pensar una mica seriosament i arribo a plantejar-me… realment l'any vinent serà millor? Doncs ho espero i ho desitjo de tot cor però em temo que no serà fàcil. No ho serà gens. Però espereu, no marxeu encara, que no ha tornat el Jaume que coneixíeu fa dos anys. No. Totalment al contrari. No ho serà perquè, fent balanç d'aquest 2011 que avui baixarà portes, arribo a la sorprenent conclusió de què potser aquest ha estat un dels millors de la meva vida. I jo mateix em sorprenc dient això però avaluant el conjunt del que han significat aquests últims 365 dies, fent inventari del meu estat a dia 1 de gener de 2011 i comparant-lo a dia d'avui, la realitat és aquesta.

Vaig començar el 2011 instal·lat al cuarto de les rates del soterrani. Sol, trist, fosc. No hi havia finestres a la meva vida. No hi entrava ni una espurna de llum. I allà sota, amagat del món, només hi accedia de tant en tant algun "pesat" que insistint, insistint, insistint… va aconseguir que el permetés entrar un dia a deixar-me unes engrunes que mantinguessin les meves constants vitals al ralentí. El que jo no havia previst és que aquell "cabró" acabés fent-se, sense permís, una còpia de les claus de la cel·la per tenir via lliure per accedir a la meva vida cada vegada que el necessités. La seva estratègia va ser clara: aguantar-me… i esperar. Sense ell, res hauria estat possible.
I un dia, sense saber com, de l'escletxa d'una paret escardada es va filtrar un bri de llum. Les rates es van acollonir totes i van fugir corrents. Jo també em vaig espantar, però, a diferència d'elles, em vaig quedar immòbil. Sense entendre res, l'escletxa es va anar fent gran i es va obrir davant meu la porta del que semblava un ascensor que deixava a la vista un rètol lluminós que deia… vine. Estava atordit i no sabia que fer però tampoc tenia elecció. Vaig entrar. Al mirall vaig descobrir el reflex d'una cara diferent i desconeguda. Una cara amb un somriure dibuixat. Les portes es van tancar i l'ascensor es va posar en marxa a una velocitat de vertigen. Suposo que la seva primera intenció era deixar-me a la superfície però algú va pitjar el botó i aquest va continuar pujant, pujant, pujant… Les portes es van obrir a dalt de tot, al pis superior, allà on l'aire és més fresc i la llum més clara. Davant meu, una terrassa ample, diàfana i neta, oberta al món. Un món de somni ple de joguines i animalons. Una gosseta amb forma de boleta que saltava damunt meu sense cap mirament. Uns pingüins que jugaven amb cavalls de colors a una petita piscina quadrada. Un ratolí desubicat que no sabia ben bé que hi feia allà. Una tortuga que sabia com aturar el temps i em donava instruccions del que havia de fer en cada moment amb missatges que apareixien i desapareixien de la seva closca. I papallones. Moltes papallones que revoltaven per tot arreu com el confetti d'una festa d'aniversari. I, controlant-ho tot, una nena, bruna com els seus ulls, que els mantenia a tots a ratlla a cops de rialles. I a mi el primer. S'hi estava tan bé, allà dalt. Des d'allà podia veure el blau del cel, el blau del mar, el blau d'uns ulls preciosos. I vaig tornar a viure. I passaven els dies i a cada nit que marxava em sentia més enganxat a la vida. Però des de dalt de tot també mirava sovint abaix, i alguna vegada vaig sentir un mareig desconcertant. I alguns dubtes que no sabia que ho fossin van fer que un dia em despertés sol de nou. Havia desaparegut tot. Joguines, animalets, nena… i també l'ascensor. Havia de marxar però només hi havia una manera. Saltant al buit. Si confiava en mi arribaria a la superfície il·lès i amb energia per continuar el camí encetat. Si no ho feia s'acabaria tot.
Vaig dubtar fins a tres vegades, i a la quarta vaig saltar. I, per una vegada, ho vaig fer convençut, amb els ulls oberts. Perquè en aquell mateix moment vaig decidir no tornar a perdre'm res del que s'oferís al meu voltant. Mai més. I en el meu vol cap a la realitat vaig descobrir que els més petits sovint regalen les alegries més grans. Vaig descobrir que hi ha milions de coses per aprendre i qui millor te les ensenyarà sempre serà la gent que t'envolta. Gent que són capaços de mostrar-te el camí correcte només esbossant un somriure. Gent que et demostra que l'amistat pot ser molt més addictiva que les "birres". Gent que sap el valor real d'un petó… I, definitivament, també vaig descobrir que el sabor amarg d'una solitud no desitjada és més suportable si segueixes estimant amb tot.
Avui no sé si ja he arribat a la superfície i ja puc començar a caminar pel meu propi món creat especialment per a l’ocasió. Però sí que tinc clares dues coses. La primera, important, que no m'he estimbat. I això, sense dubte, és un bon senyal. La segona, que tinc ganes de tornar a pujar, com més amunt millor, des d'on tot es veu molt diferent.


Uf… ho sento. Si aquest no és el meu post més llarg poc li faltarà. Us demano disculpes per aquest desplegament de verborrea descontrolada. Em sap greu però he de reconèixer que jo mateix m'he auto-abduït per aquesta mena de somni i he perdut el control de la situació. Però en tot cas, deixeu-me que us faci una pregunta personal. Si vosaltres haguéssiu viscut tot això en un any, conscients que ha significat un canvi definitiu en les vostres vides… creuríeu realment que l'any que ve pot ser millor? Segur que sí, però serà tot un repte.

Tot i que, pensant-ho bé… com m'agraden, ara, els reptes!

Sigueu feliços… però molt.

12 comentaris:

  1. Ostres Jaume, estic descobrint aquesta faceta teva d'escriure sobre la vida, que m'està fascinant, de veritat, serà un post molt llarg, però quan s'acaba voldries mes
    M'agrada com escrius les "històries", m'haure de fer adicte al teu bloc.
    Ah!, i si es un repte, però segur que l'any 2012 serà millor, el 2011 ha estat un entrenament, ara tens la forma, nomès cal aplicar "la millora continua"
    Bon any Jaume

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies Rossend. T'agraeixo molt el comentari, però ja t'aviso que si l'arribo a fer més llarg… igual no arribes al sopar de Cap d'Any! Hehehe…
    M'agrada molt aquest concepte de "millora contínua". Me l'apunto a veure que tal se'm dona… "millora contínua", "millora contínua", "millora contínua"… i entres en un bucle del qual no pots sortir, perquè tothom et diu: "millora contínua", "millora contínua", "millora contínua"… Hahaha!!!
    Bon any amic!

    ResponElimina
  3. Es nota que t'has deixat anar escribint i has oblidat de polir algunes frases. Quan et llegeixo estic acostumat a que totes les paraules conformin frases perfectes, que el text flueixi poc liqüat, una mica espés. Dens. La lectura lenta necessita d'escriptura lenta. T'animo a dur a terme l'enunciat del post. L'any que avui comença serà millor de totes totes si anem agafant del camí només les coses que ens servirán per avançar i, alhora, abandonem les que ja no ens fan falta. Cal tallar algunes cordes i deixar lastre si volem que el globus s'enlairi. Cal no arrossegar sacs plens de runa. En una petita capseta n'hi ha d'haber prou per guardar els records.

    ResponElimina
  4. Caram Banana, això de que les paraules formin frases perfectes és un elogi que agraeixo infinitament però que, per ser-te franc, crec que em ve molt gran. Mira, aquest bloc neix i es nodreix en un percentatge altíssim de sentiments, i molt poc de literatura. I els sentiments, ja se sap, tenen dies de tot, i a estones són clars i fluids, i a estones són més confosos i espesos. Però jo no busco evitar aquesta imperfecció. Perquè llavors ja no serien els meus sentiments. Ho entens, oi? Això no treu que el que escric intento que tingui una estructura fàcil i comprensible, a la vegada que mínimament atractiva pels que ho llegiu. I seguiré esforçant-me per fer-ho una miqueta millor cada dia. Veurem fins on sóc capaç d'arribar.

    Pel que fa a la segona part del teu comentari, estaria totalment d'acord amb el plantejament que fas si no fos per dues petites qüestions:
    1. és cert que cal deixar llast per fer que el globus s'enlairi, però és que en aquest cas el que exposo no és en cap cas un llast. Al contrari. El que he viscut ha sigut tan especial i m'ha obert tant els ulls que ara mateix aquests records són les piles que fan que tiri endavant. El que està clar és que en cap cas són sacs de runa, són dipòsits plens de combustible, l'energia que em fa moure.
    i 2. potser és que no sé com fer-ho, però tots aquests records a mi no m'hi caben en una capseta petita. Prefereixo portar-los sempre al damunt, per tenir-los a mà quan busco algun motiu per somriure. No sé si demà serà diferent, però a dia d'avui és el que hi ha.

    Moltes gràcies pel comentari. Que tinguis molt bon any! : )

    ResponElimina
  5. Celebro que no hi hagi llast i que els bons records no t'hi càpiguin en una capseta. Sempre hi ha d'haver lloc pels bons records. Perl llast em referia als records dolents, però jo no ho he sabut explicar. I m'encanta llegir-te, sentimentalment i literàriament, tant hi fa.

    ResponElimina
  6. Gràcies Banana, sí, realment el millor de tot això és que no hi ha records dolents… i els bons ho són tan que més val guardar-los ben a prop.
    De totes formes el teu comentari m'ha fet pensar en que potser insisteixi molt en el mateix tema i per tant hi hagi un risc d'esgotament. No ho sé. Tan de bó no sigui així però…
    : )

    ResponElimina
  7. Sembla que està bé aquesta obra, me l'apunto.
    I després dir-t'he que sento que has obert una porta i l'has traspassat, ara queda observar el paisatge i caminar sense parar. Si t'equivoques de direcció, no et faci por de desfer el camí i reconstruir-ho de nou. Endavant!

    ResponElimina
  8. Si tens ocasió, ves a veure-la, Woki. Si t'agrada riure no et decebrà. I si hi vas en bona companyia… oli en un llum. I si vols, puc recomanar-te un restaurant per fer un mos quan sortiu.
    I lo de la porta… tens raó, anava pel carrer i em vaig trobar un cartell que posava "SE TRASPASA", i jo, que si alguna cosa sóc és obedient, m'hi vaig llençar de cap! : D
    Hehe… permete'm la broma que avui m'he llevat content, mira tu. Però tens raó, ara queda tirar endavant i anar gaudint del que vingui. Mirarem de fer-ho sense equivocar-nos massa.

    Gràcies!!!

    ResponElimina
  9. Jaume,

    No t'ho creuràs, però sovint penso en tu i en que tinc un deute amb tu, que no sé com o quan tornar-te. No és ara que ho penso fer, tampoc, dona'm temps…

    Penso amb tu i amb el teu propòsit expressat d'envoltar-te de les millors persones del món.

    Millors no ho sé, potser n'hi ha prou que siguin persones com cal, bones persones.
    Avui he trobat això i ho vull compartir amb tu:

    http://loquenosesueledecir.es/2011/01/30/solo-se-trata-de-ser-buena-persona/

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Xevi, abans de res, t'he de dir que dubto si ets el Xevi que penso que ets o no… (tot i que tenint en compte que ara mateix només em ve al cap un Xevi suposo que sí… hahaha). I tampoc sé quin és el deute que dius que tens amb mi (la meva memòria és mooolt limitada). Ara, sí el que em deus és una birra ja t'aviso que això si que no ho perdono! : )

      És ben cert que un bon dia vaig fer-me el propòsit d'envoltar-me de les millors persones del món, i t'he de dir que fliparies de lo bé que me n'estic sortint! És increible. Ara mateix és de les coses que em fa sentir millor, t'ho asseguro. I, no caldrà que et digui, que tu també formes part d'aquest grup, així que… gràcies!
      M'ha encantat l'enllaç que m'has enviat. El recomano a tothom qui llegeixi aquest comentari. No descarto traduir-lo un dia per convertir-lo en un nou post d'aquest bloc. Veurem. De moment, amb el teu permís, el compartiré a TW i FB… amb algunes de les millors persones del món!

      Moltes gràcies.

      PD. Lo de la birra va en serio. Si me'n deus una… paga!!! ; )

      Elimina
  10. Ha sigut millor l'any que ve? Segur que sí, m'agrada la idea que es desprèn del teu text, quan puges tan amunt és perquè abans has tocat fons i ja no tornaràs a baixar amb la mateixa intensitat sabent que a dalt hi ha tan bones vistes. És un gran post, per emmarcar!! Està bé això de fer excursions en el temps a través dels blocs ;) gràcies per convidar-m'hi. Petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'he de dir, que, com ja dic al final del post, superar el principi de l'any passat és practicament impossible, així que ara per ara, la resposta encara està a l'aire. Però l'any encara no ha acabat, encara queden dos mesos sencers… i ves a saber, ves a saber… jo hi seguiré confiant fins l'últim instant, i després ja farem avaluació.
      I és cert, vaig anar a parar tan amunt, tant…, i és veia tot tan bonic des d'allà, que ara sembla difícil de tornar-ho a assolir, però ara sé que és possible, i tinc clar que ho vull i ja no pararé fins aconseguir-ho.
      Un plaer que m'acompanyis en les meves "excursions", ja ho saps! ;D
      Petons!

      Elimina