Un sopar amb amics… un any després

Avui he tornat a sopar amb els mateixos amics que ara fa un any. No vol dir que no ens haguem vist des de llavors, sinó simplement que hem tornat a coincidir en aquestes dates. Per costum, per casualitat o per sincronicitat. El fet és que les circumstàncies i la proximitat del cap d'any ens han tornat a reunir al voltant d'una taula.

Tot gairebé igual però tot tan diferent…

Avui érem quatre, un menys que l'any passat. Aquesta cada cop més extesa afició que tenen les parelles a llençar la tovallola ha fet que aquesta nit la secció masculina tripliqués la femenina, tot i estar aquesta immillorablement representada.

Hi havia gana, i el cava corria de copa en copa amb el mateix ritme que ho fan els pistons d'un motor revolucionat. Les converses es solapaven i es confonien sovint amb les rialles que pretenien distreure-les.

I jo pensava… què diferent és tot.

Avui, hi havia una energia especial acompanyant les gambes i el pernil. Motius per explicar, per escoltar i per compartir. Els he presentat el meu decàleg d'intencions per l'any vinent. I tothom ha coincidit que hi havia raons suficients per pensar que encara hi ha coses per les quals val la pena lluitar.

I és que ara tot és tan diferent…

Avui, al tornar a casa, el fred intens em mantenia ben despert. A l'aixecar els ulls he descobert una lluna mossegada que, arraulida a punt d'anar a dormir, em regalava el millor dels seus somriures. La mateixa lluna que, si l'escoltes, potser demà et dirà… torna a fer-ho…

…perquè ara tot és molt diferent.