diumenge, 18 de desembre de 2011

Mira’m als ulls

Diuen que els ulls són el reflex de l'ànima. Si aquesta definició és certa, cosa que no dubto, això voldria dir que és en la mirada on s'amaga la veritat. Potser és per això que no tothom és capaç de mirar als ulls del seu interlocutor. Jo mateix, gairebé mai ho feia. Quan conversava amb algú, tenia una clara tendència a mirar els llavis, com buscant una confirmació visual al que estava escoltant. Un dia, algú m'ho va fer notar. Per ser sincer, mai no me n'havia adonat i, és clar, tampoc no ho havia considerat rellevant. Avui he d'admetre que també en això estava equivocat.

Els ulls tenen una màgia especial. Un magnetisme gairebé hipnòtic impossible de deixar-nos indiferents. Quan estem cara a cara amb qualsevol persona, pot ser relativament senzill mantenir la mirada sobre ella. Podem fixar-nos en les mans, els llavis, les espatlles… però al fer-ho en els ulls, just en el moment que les mirades es creuen, és crea una connexió que va més enllà de la purament visual. Si, a més, existeix algun tipus de sentiment afectiu, llavors la connexió és converteix en una línia directa entre cor i cor. Una connexió que ens atrapa i ens descobreix alhora. Que ens fa vulnerables, ens despulla davant l'altre. Perquè els ulls no enganyen. Les paraules poden viatjar en la falsedat. Però la mirada no. Els ulls, aquestes petites boles de cristall on s'endevinen els secrets més íntims, riuen, ploren, transmeten alegria, pena, enuig, decepció… però ho fan sempre de manera sincera. Sense filtres. Sense trampes. Segurament el cos humà és una màquina tan perfecta que ha previst aquesta opció, i l'ha deixat, disfressada de canica juganera, només a l'abast d'aquells que volen rebre i estan disposats a donar. A més, ha camuflat aquest petit tresor allà on la bellesa pren la seva màxima expressió. Hi ha ulls del color de la mel, del color de la gespa, del color del mar… preparats per oferir-se, per seduir… i per enamorar. He d’acceptar que els meus ulls no són especialment atractius, però avui probablement és la part del meu cos que més m'estimo. Perquè gràcies a ells puc gaudir de la mirada dels que sí ho són.

Per això, si algun dia vols que sàpiga la veritat, mira'm als ulls. Jo no ho feia, però algú, un dia, m'ho va fer notar. I en aquell moment vaig descobrir els ulls més bonics que mai hagi pogut imaginar.
I és que… hi ha alguna experiència més màgica que mirar algú als ulls i dir-li "t'estimo"? Possiblement només una. Escoltar el mateix uns instants després.

6 comentaris:

  1. Felicitats per aquesta bonica mirada interior.

    ResponElimina
  2. Gràcies Eltercerull. Hi ha una teoria que diu que les coses no existeixen fins que no decidim mirar-les. Jo cada dia me la crec més.

    ResponElimina
  3. La lluna té ulls!
    Nah però no sé perquè se'm capficà aquesta idea. Tanmateix m'agradà aquesta metàfora de la lluna i els ulls i per això la vaig escriure.

    Pense que tens raó, millor mirar als ulls. De vegades ho diuen tot. Personalment sóc d'eixes persones que pensen que mirar als ulls ho és tot, ja que l'altra persona no et pot mentir. Aixina i tot més d'una vegada m'han colat alguna mentida...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no sé del cert si la lluna té ulls o no, però en qualsevol cas és bonic pensar que sí i establir un diàleg amb ella, no? I si és tan sentit com el que tenies tu encara més! ; )

      I si algú t'ha mirat als ulls i tot i així t'ha colat una mentida, probablement és perquè no mereixia la teva confiança, estima, amor… o el que busqués (i ara és quan m'he fotut on no em demanen… no m'ho tinguis en compte, plis).

      Elimina
    2. nah, tranquil. Tens raó. Però suponc que ell s'ho perd ;)

      Elimina