dilluns, 5 de desembre de 2011

Desafío 2011

Baixo de la bici estàtica després d'una suada sessió i, enllestits uns lleugers estiraments, em dirigeixo a la sala de màquines. Just a l'entrada em sorprèn veure un dels habituals* escrivint a la paret. Està, realment, escrivint a la paret? No, no ho està fent. Està escrivint, sí, però ho fa en un full que algú ha penjat amb cinta adhesiva a l'immens mirall que presideix –com no pot ser d'una altra manera– la zona del gimnàs. Quan acaba i continua amb la seva jornada "culturista", em pot la curiositat. M'hi acosto i el primer que puc llegir és un titular de lletres enormes: Desafío 2011. Desafío 2011…? Continuo llegint. El full presenta una taula organitzada per columnes on el primer títol està desert i la resta recita "Contorno pecho", "Brazo", "Pierna" –escrit en castellà, que impressiona molt més–. Em sembla que ja ho començo a entendre. A sota de la primera columna –l'orfe de títol– s'alineen en vertical una sèrie de noms –em temo que més d'un són pseudònims– i a la resta, tot una col·lecció de xifres "indesxifrables". I dic indesxifrables perquè no aconsegueixo endevinar en quines unitats estan expressades. Són mil·límetres? …centímetres? …potser polzades? Per posar-me en situació intento fer la traducció mental d'aquests números aberrants imaginant-me'ls en el meu propi cos i les primeres conclusions que puc treure són o bé que jo sóc una variant dels fideus encara per descobrir –i ja us puc assegurar que no és el cas– o aquesta gent exagera una mica, o molt… o menteix directament.

Crec suposar que l'objectiu d'aquest Desafío 2011 és aconseguir mutar el cos de persona humana que la seva santa mare els va regalar i convertir-lo en un armari de dos portes en el menor temps possible. A mi, aquestes coses em sobrepassen. Jo no concebo la utilització del gimnàs més enllà de la possibilitat de fer una mica d'exercici físic –fer salut, en diuen–; la desconnexió mental de la rutina diària; i perquè no dir-ho, com a antídot perfecte per evitar que el meu cos es transformi inevitablement en una mandonguilla amb cames. Per això em costa entendre els nivells d’obsessió als que arriben alguns amb el famós "culte al cos".

Intento dissimular el riure quan descobreixo noms coneguts al llistat. No puc evitar pensar… "ho sento, tio, però no guanyaràs". I penso… aquesta competició és només per nois? De moment sembla que sí, i potser més val, perquè n'hi ha més d'una, porti o no els airbags de sèrie, que seria seriosa candidata en alguna de les categories…

Decideixo deixar-ho estar i recuperar el meu programa d'exercicis quan de sobte m'assalta un dubte existencial. No havies decidit que aquest proper any seria el teu? No havies dit que estaries disposat a provar coses noves i assumir nous reptes? No havies afirmat que a partir d'ara sortiries sempre a guanyar? I perquè no començar ja? Que hi tens a perdre? Res. Absolutament res. Dit i fet. M'acosto a la taula on se suposa que hi "viu" el monitor de la sala –monitor que jo no he vist mai– i agafo un bolígraf. Apunto el meu nom a la llista amb lletra clara. I, al final del full, creo una nova columna amb una nova categoria: "Panxeta", on m'afanyo a posar la corresponent xifra, mínimament falsejada –com totes–.

Ho sento campions. Us queden tres setmanes escasses per desbancar al proper guanyador del Desafío 2011 en la nova categoria. No us serà fàcil. Ara sí que teniu un bon desafiament al davant.

__

* El concepte "habitual" en aquest cas no deixaria de ser una pura suposició, basada en el fet que aquest personatge sempre me'l trobo quan visito el gimnàs. Però sóc conscient que això no significa necessàriament que sigui un usuari assidu del mateix. Si, per aquelles casuístiques de la vida aquest noi només anés al gimnàs els mateixos dies que jo –i que per tant explicaria el que sempre coincidíssim– llavors ja us puc assegurar que la definició d'habitual no seria la més adequada.

3 comentaris:

  1. Impressionant descripció de tot plegat!
    Diuen que el món és dels valents (o alguna cosa semblant...), tot i que la teva actuació no sé si definirla com a valenta, o com agosarada, divertida i desgavellada. Sigui el que sigui "què tremolin les màquines d'abdominals" que faran més hores extres que mai:lateral en banc,
    banc complet,elevació de peus màquina, banc lumbars peus a l'aire...
    Endavat guanyador del "desafio 2011"!
    Espero i prego que ens posis al corrent de tot plegat, i de les possibles mutacions de musculatura cap a roca.
    A part de tot, és un escrit divertidíssim!

    ResponElimina
  2. Uf, panxeta... S'han acabat les birres!

    ResponElimina
  3. Gimnasta, no sé si l'actuació és valenta o agosarada, jo la qualificaria més aviat de "amiesquejasemenfotot". ; )

    Jordi S, no m'ho facis això!. Si puc escollir, abans prefereixo deixar el gimnàs! : D

    ResponElimina