diumenge, 7 de març del 2010

Em cago en Déu i en la puta mare que el va parir

Avui és diumenge. Un diumenge com qualsevol altre. Avui, però, a les dotze em quedaré a casa. No tinc cap intenció d'anar a missa. Avui, com els anteriors dos-mil-dos-cents-un diumenges des que vaig tenir la mala sort de sortir viu d'una cesària, no penso venir a "casa teva" a fer-te la pilota. Simplement perquè no t'ho mereixes.

Entre tu i els teus col·legues teniu enganyat a mig món. De moment, amb mi encara no ho heu aconseguit.
Però si un dia, per un excés de barbitúrics, arribés a tenir el mínim dubte sobre la teva existència, faria el que fos per venir a trobar-te i arrancar-te els ous amb unes tenalles. I et juro que rebries tantes hòsties que la pujada al mont del calvari et semblaria una autèntica bajanada.
Si un dia, per un mal canvi en la medicació, arribés a tenir el mínim dubte sobre la teva existència, l'únic que rebries de mi seria el més gran dels menyspreus. Per fill de puta. Per permetre el que permets. Per mantenir en el luxe i la luxúria el teu exèrcit corrupte. Per ser molt més destre en el dubtós art de trencar vides que en el de guiar-les. I sobretot, per acarnissar-te amb la bona gent i no tenir prou collons per anar a per a qui realment s'ho mereix.

Per això, i per molt més que prefereixo callar, no comptis mai amb mi. Em cago en tu i en la puta mare que et va parir, tros de merda.
I afaita't, que comences a fer una mica de fàstic.

2 comentaris:

  1. Tota la raó. Per això no cal escarrassar-s'hi... no n'hia de paios com aquest... són un mite... com el putu Villarato... i com ell, acaben convencent els ignorants.
    Una abraçada,

    Ricard

    ResponElimina
  2. Ja, però almenys em queda el dret a cabrejar-me, no?

    ResponElimina