diumenge, 3 d’octubre de 2010

U

Un any. Un període tan inconcret com abstracte que provoca sensacions oposades en la gent que m'envolta. Entre el "…ja fa un any?" al "…encara és aviat" només hi ha una fina línia que tothom travessa amb una extrema facilitat.

Una persona. O el poc que en queda. L'únic habitant d'una llar que ha deixat de ser-ho des de fa molt de temps. Un any, per ser exactes.

Una tristesa infinita. L'única veritat tangible a hores d'ara. El saber amb certesa que no m'en sortiré. Perquè no puc. I perquè no vull. No sense tu.

Cada dia et trobo més a faltar. Més que ahir. Menys que demà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada