dissabte, 5 de febrer de 2011

Tuitejo, luego existo

Tuitejo, luego existo. No, no és cap aspiració personal. Jo no en tinc, d'aquestes coses. Els que teniu la mala sort de conèixer-me ja deveu tenir-ho clar –o hauríeu–. Només és una simple constatació de la realitat. I és que després d'haver inclós el meu nickname a totes les xarxes "asocials" que he trobat i d'haver-me convertit en líder d'opinió en totes elles, al final he d'acceptar que he hagut de claudicar i afegir-me al carro de la moda més actual. Zed_Isdead i la meva cara de capullo ja volten pel ciberespai en busca de followers –confesso la decepció quan vaig saber que es referia simplement a seguidors– i followeds –que encara sona pitjor–.

Francament, no sé si m'en sortiré. Als que tenim una edat que comença a fer una mica de vergonya confessar, això dels tweets, retweets i recontratweets no ens sembla que estiguin especialment indicats per al nostre cansat cervell mononeuronal. Però potser no cal atabalar-se abans d'hora. Tampoc pot ser tan complicat d'entendre, i segur que no ho és.

De fet, el sistema no deixa de ser força senzill. Tu escrius el que et passa pels nassos i llegeixes el que li passa pels nassos a la resta d'usuaris. Sense dubte, la tafaneria humana no té límits. La gent acostuma a fer públiques les bajanades més inversemblants que se li ocurren en els moments més absurds. "Anant a treballar amb menys ganes que ahir però més que demà" (ja ens ho imaginàvem), "Tornant de la feina després d'un dia de merda" (ens ho temíem), "Eufòric perquè m'han retornat els diners de la loto" (felicitats!), "Escoltant un recopilatori del Fari a la ràdio" (i a mi que collons m'importa?). Reconec que quan vaig obrir el meu compte –sí, això va com a La Caixa– no tenia gaire clar que coi havia d'explicar. Si la meva vida ja no té cap sentit per a mi, com puc esperar que en tingui per la resta del món? Així, després de donar-li un parell de voltes –tampoc m'hi he encaparrat massa– he decidit escriure el que en un atac de creativitat he anomenat FBIs (Filosofades de Baixa Intensitat). Sí, el meu Twitter serà com un bloc de notes abandonat al mig de la Plaça Catalunya. Qui vulgui que se'l miri, i qui no, doncs una bona dosi de mal rotllo que s'estalviarà.

De moment, però, he de confessar que en només dos dies de vida, l'invent de marres ja m'ha donat dues grans satisfaccions. La primera, recuperar el contacte –físic, que no sexual– amb un amic que feia massa temps que tenia oblidat –i del qual tan de bo pogués esborrar l'última vegada que vam coincidir–. La segona, aconseguir aparcar per un parell d'hores els meus malsons amb una divertida conversa sorgida del no res i que va aparèixer a la pantalla del mòbil com per art de màgia quan més ho necessitava –d'acord, sí, una noia; jo ja no estic per passar-me dues hores xatejant amb un tio– …recreant "velles" sensacions d'adolescent –d'adolescent actual vull suposar, al jove Zed que jo vaig conèixer no li recordo haver xatejat mai… de fet no li recordo haver fet mai res d'interessant–.

En fi, sigui com sigui, ja estic a Twitter. No servirà de res, però per provar tampoc hi perdré massa. I si no, a fotre-li una perdigonada a l'ocellet dels pebrots sempre hi seré a temps.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada