dimarts, 16 d’agost del 2011

Tot en ordre

Ja està. Vaig arribar a dubtar si algun dia seria capaç de fer-ho però finalment vaig enllestir la que, segur, ha estat la tasca més complicada de la meva vida. Ahir, per fi, vaig acabar de buidar, netejar i endreçar els armaris de casa. Sabia que seria una experiència difícil però no era conscient de fins a quin punt. Però ara ja està fet. Després de tres matins complets –les tardes me les he reservat per esbargir-me una mica, conscient que ho necessitaria–, interromputs contínuament per moments de pausa, d'asseure's a pensar, a mirar, a llegir, a recordar… a plorar; després d'omplir caixes i bosses de roba i complements diversos –com us ho feu, les dones, per tenir tanta roba?–; després de tres viatges consecutius a la deixalleria –devien pensar que estava de mudança– ara, per fi, he pogut començar a tancar definitivament l'etapa més trista de la meva vida i obrir-ne una de nova, que segur ha de venir plena d'una felicitat que ja em mereixo.


"Deixa passar el vent per les finestres del nord,
deixa passar el vent, que t'airegi tot el cor."


És difícil controlar les emocions en un moment així. Descobreixes racons de casa que no sabies ni que existien i de cada un d'ells n'apareix un record. I al seu darrera, una punxada. Les pitjors, les inesperades, aquelles que ja no hi pensaves i surten camuflades entre llençols plegats o dins una caixa misteriosa que creies no haver vist mai. Fer tria no és tasca senzilla, quan se suposa que hauria de ser-ho. Tot fora i ja està. Tot? No, potser tot no. Jo he portat a donar roba i complements; he llençat coses velles, algunes que reconec me n'alegraré de no veure mai més; he reciclat papers, documents, testimonis amb nul valor material però en ocasions sí sentimental… Però m'he guardat una caixa on he recollit els records més valuosos. Aquells que segur, seran sempre per a mi, i ningú, ningú mai no em podrà prendre. Una caixa on he ordenat amb tota la tendresa i l'amor que he estat capaç els seus petons, les seves abraçades, les seves carícies, la calor de la seva pell… i sobretot, el seu somriure. Aquesta caixa, però, no ocuparà espai al meu nou armari ordenat. Només ho farà al meu cor.

Tantes emocions m'han fet recuperar per una estona una antiga costum que creia començar a tenir superada. Aquest cap de setmana he tornat a plorar com mai. Massa cops seguits per encaixar-los tots dret. Però crec haver-me adonat d'un detall important. Per primera vegada en molt temps he notat que el meu dipòsit de llàgrimes ha entrat en reserva. Sí, durant aquests tres dies he vessat tot el que calia, sense impedir-m'ho ni tan sols qüestionar-m'ho, però ara toca deixar de plorar. I toca fer-ho per començar a somriure de la manera més sincera que en sigui capaç. A partir d'ara, cap pas enrere. Cada pas enrere és una petita derrota. Jo ja he viscut tota la vida derrotat, i això és tot el que he aconseguit. A partir d'ara em ve de gust sortir a guanyar cada partit que jugui. Només així tindré opció a gaudir de la victòria.

I un cop fet el pas més difícil, reconec que la primera sensació és lleugerament contradictòria. Per una part, em costarà acostumar-me a veure l'armari mig buit. No m'en faig a la idea d'haver de compartir el meu espai amb el no res. Diu que l'amor es nodreix de l'absència. No ho sé pas. No ho crec. Però per una altra, em sento feliç d'haver desencallat d'una vegada una cadena que m'oprimia el pit des de fa temps. No som conscients que, a estones, els records poden arribar a emmanillar-nos de tal manera que no ens deixen gaudir de les coses precioses que ens ofereix el present. I el meu present necessitarà ben aviat un espai als armaris de la meva vida. N'estic convençut. I ara, a més, ho podrà fer en un armari més endreçat que el d'en Mickey Rourke a Nou setmanes i mitja. Tot en ordre… i mai millor dit.


"Deixa passar el vent, que s'endugui el teu dolor,
deixa que et recordi perfumada de claror."


Quan entrava a casa després de l'últim viatge a la deixalleria, a la porta he vist com es creuaven la tristesa sortint i l'alegria entrant. S'han intercanviat una salutació breu però cordial, i la tristesa ha marxat escales avall amb la serenitat de qui entén que havia arribat el moment de retirar-se. L'alegria m'ha fet una abraçada que m'ha fet posar una mica vermell. L'he convidat a entrar, és clar. Li he ensenyat el meu nou armari en el mateix moment que descobria en l'habitació una llum diferent, una claror a la que no hi estava acostumat. Ens hem somrigut. Ens hem caigut bé. Crec que avui es quedarà a dormir…

2 comentaris:

  1. Ara que tens una convidada especial a casa, no la deixis marxa. Aquesta alegria t'ha d'acompanyar fins i tot en els petits moments tristos, si mai els tens.
    Jo també he plorat llegint el teu escrit. com també ho vaig fer en els moments en que em va tocar buidar els espais de casa de records, alguns tendres i altres preciosos. Jo també recordo un plor intens i profundament dolorós. A cada paquet, empaquetava una part de mi...
    Però hi ha una frase d'un gran escriptor, tant significativa com a simple: "Cada vez que algo se va deja lugar a lo que sigue".
    No dubtis que lo proper ha de ser bo, perque t'ho mereixes.
    Ah! i no oblidis mimar molt a la teva nova convidada!

    ResponElimina
  2. Faré tot el possible perquè es quedi a viure amb mi. Gràcies.

    ResponElimina