Des del bressol que improvisaven les meves mans, m'omplies d'una mirada neta, encara innocent, amb aquells ulls infinits que em reconeixien sense saber encara qui sóc. Els teus dits de joguina s'aferraven al meu creant vincles més forts que els propis de la sang. Eres una espurna de cel, una gota d'aigua de mar que lliscava pels meus palmells. I et mirava i pensava com una cosa tan petita pot fer trontollar els ciments del cor, com un sentiment tan gran pot néixer de quelcom tan menut.
I em ploraves, vés a saber perquè. I jo et somreia per guarir-te els mals i espantar-te els fantasmes. I em somreies. I llavors qui plorava era jo. Potser de pura emoció. Potser de no tenir la certesa de si mai seràs veritat o quedaràs en això, una simple imaginació…
…o potser de sospitar que, vés a saber si definitivament, se m'està covant l'arròs.
Les coses, les situacions i allò que desitges intensament arriba quan no ho busques, et sorpren quan no hi penses.
ResponEliminaI...fins i tot l'arròs covat té el seu encant i el seu sabor únic.
Sí, tens tota la raó… ara, desitjar una cosa i no pensar-hi no és fàcil…
EliminaAra, també t'he de dir que, en la meva situació actual… potser em faltaria complir abans un pas previ sense importància… ; )
I lo del sabor únic… bé… t'ho accepto perquè amb els gustos no hi ha res a dir, però a cada dia que passa l'arròs s'enganxa més, i després ja veurem si el podem desenganxar de la paella abans no es carbonitzi! Però bé, això ja és una altra història.