dijous, 7 de juny de 2012

L'habitació blava

Imatge original: Teatre Romea

"Tu creus que cadascú de nosaltres és només una persona, tu no creus que anem canviant? Que davant d'una persona som una persona i davant d'una altra en som una altra?"

L'habitació blava, David Hare


Imatge original: Teatre Romea

Quan Arthur Schnitzler va escriure aquest laboratori humà, que és La Ronda, ell mateix va dir que no es podria representar perquè era massa obscè. Bon començament. El bo de l'Arthur sabia que la societat no estava preparada o disposada a veure el que feia cada dia. Però el que la seva societat feia, era i és el mateix que fa la nostra, i el que fem tots: parlar, coquetejar, seduir, follar*, mirar de fer-se entendre, criticar, escoltar, tornar a follar*, dormir, riure, mentir, escapolir-se, provocar, follar més si es pot*, dormir, dormir, dormir més, demanar explicacions, sincerar-se, plorar, masturbar-se, cantar, mirar de saber el que un vol, i a qui vol, compartir, abandonar, follar*, somiar, fumar, escoltar, tornar a follar*...
El principal motiu que fa pensar a l'amic Arthur que la seva peça no es podria representar va ser aquest nexe comú que enllaça les escenes i les persones: follar. Curiós, oi? Avui hi ha poques coses que ens vulguin vendre que no portin associada la paraula SEXE: desodorants, cotxes, colònies, roba, fins i tot paquets turístics! Que ha passat doncs? Què fa que aquesta habitació blava, que és La Ronda, segueixi sent tan obscena? Potser el fet que ens escandalitza realment és el que passa abans i després de follar? Potser sí.
La crua i alhora innocent intimitat amb què es mostren aquests deu personatges ens fa pensar en rols i situacions que hem viscut, que podríem haver viscut, que vivim, que viuen amics nostres, que sospitem que viuen les nostres parelles, que anhelem viure, que volem oblidar, que potser viurem… és a dir, que ens fan pensar íntimament en nosaltres. I això era i segueix sent una obscenitat.

Norbert Martínez i David Selvas

__

* parleu per vosaltres… cabrons! (amb carinyo…) ; P


Imatge original: Teatre Romea

Us faré una confessió íntima. Ahir vaig viure una nit de sexe desenfrenat. L'únic "però" és que ho vaig haver de fer com a espectador. I no és el mateix, no us ho negaré, però la veritat és que la vaig gaudir amb molta intensitat. L'habitació blava mostra un catàleg força complet de relacions personals, on el sexe pretén ser el fil conductor però realment el que fa és servir d'excusa per amagar els dubtes, les pors i les insatisfaccions més intimes de les relacions de parella, posant especial èmfasi, contràriament al que pugui semblar, en les que es forgen fora del llit. Deu personatges que es van combinant –i acoblant – entre ells i que no dubten en despullar-se, físicament i emocional, per mostrar, entre d'altres, una de les realitats més exteses entre la societat actual, la manca de compromís.

Sobre l'escenari, a cada minut que passa la temperatura puja amb la mateixa rapidesa que cau la roba. I tot i que en alguna escena pugui semblar que no tots els nus són justificats, el cert és que aquests es tracten amb delicadesa, tot i la càrrega sexual explícita que transmeten. Això converteix aquesta obra en una clara aposta de risc. Però per assumir riscos cal ser valent. I crec que el resultat està a l'alçada del que s'espera d'ella, provocant en l'espectador moments de reflexió, de diversió… i també, perquè no, de certa controvèrsia.

La llàstima és que algunes situacions, alguns personatges, tenen certa tendència a repetir esquemes i comportaments, centrant els arguments en les relacions basades en la frustració. Personalment vaig trobar a faltar relacions més alegres, amb personatges que realment gaudeixin d'ells i del sexe amb un somriure als llavis. Que potser no hi ha relacions que neixin de l'amor? Jo estic segur que sí, que buscant, buscant, alguna en deu quedar. Però suposo que, com passa sovint amb les cançons, sempre ven més el desamor, els dubtes i els temors. Potser sigui simplement per comparació, potser sigui perquè a estones ens podem sentir identificats i sempre és més senzill –i fins i tot reconfortant– el pensar… bé, almenys no sóc l'únic. En aquest sentit, genial i esclaridora l'escena on Àurea Márquez i David Selvas –un matrimoni suposadament consolidat– estan follant de forma mecànica i ella "surt" literalment del llit, absent, i ell continua movent-se compulsivament, fornicant amb el buit, amb la seva pròpia solitud.

El treball dels actors és, al meu entendre, d'una alta complexitat, però resolta per tots ells amb gran solvència. A destacar, però, l'aportació de Nao Albet. Reconec que, per a mi, la seva participació en una obra d'aquestes característiques era tota una incògnita. Però després de gaudir-lo durant gairebé les dues hores que dura la funció, aquest jove actor es va convertir, sense dubte, en la grata sorpresa de la nit. A més, ens va regalar, guitarra en mà, una magnifica interpretació del tema Blue room. Un moment gairebé catàrtic que em va recordar que he d'aprendre a tocar la guitarra… ja! –tot i que reconec que si sabés que la Maria Rodríguez hagués de venir a escoltar-me mig nua segurament la meva motivació encara seria infinitament més gran–. ; )

La proposta final es complementa amb un magnífic muntatge audiovisual, amb projeccions que dupliquen els personatges per crear escenes d'una força brutal i amb una ambientació musical d'alt nivell, creant per a cada situació l'atmosfera necessària.

I per acabar, miraré de respondre la pregunta que serveix d'inici d'aquest post: "Tu creus que cadascú de nosaltres és només una persona, tu no creus que anem canviant? Que davant d'una persona som una persona i davant d'una altra en som una altra?"
Doncs crec que, per desgràcia, alguna cosa de cert hi ha en aquesta afirmació. I és que les nostres actituds i decisions afecten als demés en la mateixa mesura que les dels demés ens afecten a nosaltres. Per això crec fermament que, quan més ens apropem a ser sempre nosaltres mateixos, en aquest moment començarem a aconseguir relacions humanes més fàcils i probablement començarem a gaudir-les amb la intensitat que es mereixen.

Com m'agrada el teatre!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada