dissabte, 12 de gener de 2013

Aprenent a ser jo

Hauria d'aprendre a no mostrar-me tal com sóc,
a no deixar obert el calaix dels sentiments,
a no tancar el cor al voltant d'una il·lusió.

Hauria d'aprendre a ser menys badoc,
a no pensar que, segur, aquesta vegada anirà bé,
a no dir t'estimo tan sovint.

Hauria d'aprendre a buscar més en mi
allò que només trobo en tu,
en la mel dels teus llavis i en l'olor del teu cos.

Hauria d'aprendre de la fredor,
de la foscor, del silenci.
A callar, d'una vegada, tot allò que et vull dir.


N'hauria d'aprendre, sí… però no ho faré.
Si ho fes, no seria jo
i la vida perdria el poc sentit que li queda
i moriria.

Continuaré, encara que em costi,
aixecant-me cada dia després d'ensopegar,
eixugant-me les llàgrimes del sense sentit
i tornant-me a equivocar un dia… i un altre… i un altre.

10 comentaris:

  1. No hi ha res millor que ser un mateix, això no ens ha d'impedir aprendre i millorar, intentar que la pròxima sigui la bona i si no la següent...
    Què seria de nosaltres si no ens aixequéssim cada cop que caiem? :'(

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que sí, Lluna, el problema ve quan la realitat t'omple de dubtes i et fa pensar si realment val la pena seguir-ho intentant. Jo crec que sí, però hi ha dies que ho engegaria tot a rodar, la veritat.
      Però, sí, ens aixecarem i ho tornarem a intentar, com sempre.

      Elimina
  2. Aprenent i desaprenent, així nem fent tots. Buscant l'equilibri entre el que volem i el que som. El millor? Quan et trobes a tu mateix i t'agrades, i aprens a estimar-te, si t'estimes estimes, la vida i la mel dels altres. No és fàcil, aprendre a estimar-se, però suposo que és el millor regal que (ens) podem fer...

    Un petonàs!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Des de ja fa temps, jo tinc molt clar el que vull, i és pel que lluito cada dia des que em llevo al matí. Però potser el meu problema és que no sé ben bé qui sóc. Ja vaig dir en un post anterior que jo sóc més d'estimar i que m'estimin, però reconec que no m'en surto massa en això d'estimar-me a mi mateix. No sé com es fa. Però ho seguiré intentant, potser un dia descobriré alguna cosa de mi que m'enamorarà i llavors el món es veurà amb uns altres ulls.
      Gràcies Rachel. Un petó de diumenge!

      Elimina
    2. A mi també em costa. De fet, l'altre dia en parlava amb una amiga i li confessava que jo em veig com no vull que em vegin, em tracto com no suporto que em tractin...però ho intento, dia rere dia. A estones m'hi apropo més, a estones menys.
      Ningú neix après, i la societat d'avui en dia no és una cosa que fomenti, això d'estimar-se a un mateix, més aviat al contrari. Però segur que si obrim bé els ulls, ens enamorarem de nosaltres mateixos. o això espero!
      Petonets!!!

      Elimina
    3. Doncs espero que això canvïi ben aviat, Rachel, i comencis a tractar-te i a veure't com segur que et mereixes. Jo no ho faig això, perquè realment no sé quina és la visió que la gent té de mi (i posiblement el millor sigui no saber-ho! ;P ). Però segur que algun dia aconseguirem canviar aquesta tendència. No en tinguis cap dubte! ; )

      Elimina
  3. Sigues tu, m'ho dic cada dia i no trobo la manera... suposo que com diu la Rachel, és aprendre i desaprendre contínuament. Però ens en sortirem, segur. A més ho sabem per experiència!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que sí, Sílvia. Si t'ho dius cada dia, aviat ho acabaràs creient de veritat, i llavors seràs, simplement, tu. I, segur que, quan aquest moment arribi, llavors aconseguiràs tot el que et propossis. Segur que sí!
      Petons, bonica. : )

      Elimina
  4. Aquest matí a les sis, quan m'he llevat, jo no era jo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, Jpmerch, es que, a aquestes hores… hi ha algú que sigui ell mateix?
      Espero que, després de la dutxa i el cafè amb llet tot s'hagi normalitzat. ; )

      Benvingut a blackblocs i aprofito per felicitar-te pel teu magnífic bloc!

      Elimina