Més o menys una història similar és la que vam viure ahir a la nit al Camp Nou.
Gràcies Pep, i per extensió a tot l'equip, per estirar de la cadena una vegada més.
dimarts, 30 de novembre del 2010
Cinc vegades gràcies
diumenge, 28 de novembre del 2010
dijous, 25 de novembre del 2010
dilluns, 15 de novembre del 2010
dilluns, 1 de novembre del 2010
L'Illa
Dissabte al vespre. Torna a haver partit al Camp Nou. Un esdeveniment que abans marcava la meva agenda i que ara s'ha tornat del tot irrellevant. Però ara mateix sóc incapaç de moure'm per motivacions, així que he d'anar acostumant-me a buscar automatismes, cercant amb desesperació una rutina que m'eviti pensar tota l'estona en el mateix, encara que només sigui per breus, brevíssimes, estones. Aquesta és l'única raó per la qual he decidit tornar al futbol, tot i ser conscient que ha deixat d'interessar-me el més mínim.
En un intent de tenir el màxim d'hores "ocupades", he optat per anar i venir de Barcelona en transport públic, concretament en autobús o tramvia. Bé, per això i perquè l'Ajuntament de Barcelona ha decidit eliminar la majoria d'aparcament públic dels voltants de l'estadi. Sí, jo era un dels molts cabrons incívics que aparcaven damunt les voreres de la Diagonal els dies de partit. No pensava que envair l'espai públic durant tres hores cada quinze dies fos tan greu i permetia, especialment els que venim de fora de Barcelona, una possibilitat de deixar el cotxe en una zona que, si en condicions normals era més que complicada, en dies de partit era directament impossible. De totes maneres, quan em vaig assabentar de la prohibició d'aparcar a les voreres em va semblar una mesura lògica i la vaig acceptar amb normalitat i resignació. Però quan vaig comprovar que la prohibició no es limitava a les voreres sinó que es feia extensiva a l'aparcament –abans totalment legal– dels carrers del voltant, llavors la mesura ja em va semblar directament una cabronada. Com que l'alcalde pot anar al futbol sempre que li surti dels ous sense preocupar-se de l'aparcament la resta se li refot, oi, fill de puta? Sí, probablement és més per aquest motiu que m'he acostumat a moure'm en transport públic. Dissabte, però, el partit és a les deu del vespre, la qual cosa dificulta força la tornada. Així que no m'ha quedat més remei que tornar a l'antiga costum d'entrar a la ciutat conduint. Però l'única opció passa per anar-hi ben aviat i passar la tarda passejant per la ciutat. Aprofitaré per fer unes compres, com ho hauria fet anys abans; prendré un cafè per fer temps, com ho hauria fet si tingués ganes d'aprofitar-lo; i aniré cap al camp a gaudir del que hauria de ser un gran espectacle esportiu, com ho faria si em quedés una espurna d'alegria.
Avui en dia, però, tots els plans que faig sembla que s'en van a la merda així que baixo del cotxe. Són quarts de sis i falten quatre hores i mitja per l'inici del partit. Massa temps per ocupar-lo en res. Seria una tarda agradable si no fos perquè sóc incapaç d'adonar-me'n. El fet de caminar pels carrers s'em fa feixuc i pesat. De cop, la tristor de sempre, freda com l'ambient que m'envolta comença a fer-se més present que mai. Una plorera incontrolada s'apodera de mi en ple carrer. No serà una tarda plàcida. Massa estona per endavant. Massa estona per pensar. S'em farà llarga, molt llarga, ja ho veig venir.
Arribo al centre comercial l'Illa Diagonal i és plena de gent, com era d'esperar. Moure'm entre milers de persones anònimes em recorda que la meva vida ja no té cap sentit. Crec endevinar en el somriure de les cares que em creuo que la majoria estan contents. Mirant aparadors, comparant preus, prenent una copa amb amics, o família… o algú. Sembla que tothom té algú proper per compartir alguna cosa. Alguns no m'els acabo de creure però tampoc és important. Suposo que tots tenen plans de futur, més o menys previstos. Miro un aparador amb diversos rellotges en oferta. Potser m'en compro un. No és que em sigui imprescindible, un rellotge, però a la gent li agrada poder controlar el temps, saber quina hora és, veure com passen els minuts, les hores, els dies… Però sóc conscient que per a mi el temps es va aturar per sempre i no es posarà de nou en marxa per més rellotges que compri. L'establiment està en liquidació total i ofereix descomptes de fins el setanta per cent. El problema és que la qualitat dels rellotges que queden sembla també rebaixada a percentatges similars. Així que millor m'oblido del rellotge. Un altre dia. Unes setmanes més sense saber quina hora és no crec que suposi un trasbals insalvable.
M'acosto a la FNAC. Esquivant desconeguts veig en una estanteria el llibre "La bicicleta estàtica", un recull de contes de Sergi Pàmies. Potser un llibre entretingut i un cafè podran ajudar-me a passar l'estona amb el cap distret. Surto al carrer en busca d'un Starbucks Coffee on relaxar-me una mica. Però esperar trobar tranquil·litat en una cafeteria dels voltants de l'Illa Diagonal un dissabte al vespre és massa esperar. Grups de joves fent xivarri s'acumulen a les taules, ocupant tots els tamborets, cadires i butaques ocupables. Fa una mica de mandra barrejar-se amb aquesta colla. I jo no estic per xivarri, precisament. Així que surto de la cafeteria i continuo Diagonal avall, direcció Camp Nou, cap a la del costat de l'hotel Hilton. El mateix panorama. Com també el mateix que ofereix la del centre comercial Pedralbes Centre. Tot abarrotat de gent. Ara amb més samarretes blau-i-grana, això sí. Al final, opto per entrar a la més propera al meu destí. Ja m'és igual la gent que hi hagi dintre. Fa una calor de mil dimonis. Demano un cafè amb llet però no m'entenen. Un caffè latte, si us plau. Ara sí, molt millor. Surto del puto Starbucks i m'assec en un banc just davant la parada d'autobús de l'hotel Princesa Sofia i obro el llibre. És un llibre de petit format, com de butxaca. No fa més d'un pam d'alçada i té unes cent quaranta pàgines. Perfecte pel que s'espera d'ell en aquestes circumstàncies. El canvi de temperatura és evident i ben aviat noto que la fresca comença a convertir-se en fred. En qualsevol cas, de moment és més agradable que la combinació de calor, crits i fum que acabem de deixar enrere.
Abans de començar a llegir, tinc temps per escaldar-me la llengua amb el maleït caffè latte i comprovar que, efectivament, com més gent tinc al voltant més sol em sento. Com gairebé mai, no puc reprimir de nou unes llàgrimes que intento dissimular cada vegada que un autobús obre les seves portes i descarrega grups i grups de gent que, feliços i contents, van cap al futbol.
Una sensació nova, i estranya, la d'estar assegut en un banc de fusta, enmig d'una ciutat fosca i freda com la meva ànima, llegint un llibre acabat de comprar i bevent un cafè bullent en un got de plàstic. Veient passar la vida pel davant sense cap intenció d'enganxar-m'hi, i fent esforços per concentrar-me en unes pàgines plenes de paraules buides, evitant amb el cap el moviment de les ombres grogues i el tel d'uns ulls cada vegada més tristos. Esperant que passi el temps per anar cap al camp i esperant sobretot que acabi el partit per tornar a casa. L'únic espai on estar sol es fa una mica més suportable. L'espai del qual avui no hauria d'haver sortit.
Arribo a les primeres frases del tercer conte, casualment anomenat l'Illa, i que es desenvolupa justament allà on he comprat el llibre.
"Durant anys, vaig pensar en el suïcidi. L'única cosa que em frenava era el futur dels fills. (…)"
Tanco el llibre i penso que, si no recordo malament, jo no en tinc, de fills.
En un intent de tenir el màxim d'hores "ocupades", he optat per anar i venir de Barcelona en transport públic, concretament en autobús o tramvia. Bé, per això i perquè l'Ajuntament de Barcelona ha decidit eliminar la majoria d'aparcament públic dels voltants de l'estadi. Sí, jo era un dels molts cabrons incívics que aparcaven damunt les voreres de la Diagonal els dies de partit. No pensava que envair l'espai públic durant tres hores cada quinze dies fos tan greu i permetia, especialment els que venim de fora de Barcelona, una possibilitat de deixar el cotxe en una zona que, si en condicions normals era més que complicada, en dies de partit era directament impossible. De totes maneres, quan em vaig assabentar de la prohibició d'aparcar a les voreres em va semblar una mesura lògica i la vaig acceptar amb normalitat i resignació. Però quan vaig comprovar que la prohibició no es limitava a les voreres sinó que es feia extensiva a l'aparcament –abans totalment legal– dels carrers del voltant, llavors la mesura ja em va semblar directament una cabronada. Com que l'alcalde pot anar al futbol sempre que li surti dels ous sense preocupar-se de l'aparcament la resta se li refot, oi, fill de puta? Sí, probablement és més per aquest motiu que m'he acostumat a moure'm en transport públic. Dissabte, però, el partit és a les deu del vespre, la qual cosa dificulta força la tornada. Així que no m'ha quedat més remei que tornar a l'antiga costum d'entrar a la ciutat conduint. Però l'única opció passa per anar-hi ben aviat i passar la tarda passejant per la ciutat. Aprofitaré per fer unes compres, com ho hauria fet anys abans; prendré un cafè per fer temps, com ho hauria fet si tingués ganes d'aprofitar-lo; i aniré cap al camp a gaudir del que hauria de ser un gran espectacle esportiu, com ho faria si em quedés una espurna d'alegria.
Avui en dia, però, tots els plans que faig sembla que s'en van a la merda així que baixo del cotxe. Són quarts de sis i falten quatre hores i mitja per l'inici del partit. Massa temps per ocupar-lo en res. Seria una tarda agradable si no fos perquè sóc incapaç d'adonar-me'n. El fet de caminar pels carrers s'em fa feixuc i pesat. De cop, la tristor de sempre, freda com l'ambient que m'envolta comença a fer-se més present que mai. Una plorera incontrolada s'apodera de mi en ple carrer. No serà una tarda plàcida. Massa estona per endavant. Massa estona per pensar. S'em farà llarga, molt llarga, ja ho veig venir.
Arribo al centre comercial l'Illa Diagonal i és plena de gent, com era d'esperar. Moure'm entre milers de persones anònimes em recorda que la meva vida ja no té cap sentit. Crec endevinar en el somriure de les cares que em creuo que la majoria estan contents. Mirant aparadors, comparant preus, prenent una copa amb amics, o família… o algú. Sembla que tothom té algú proper per compartir alguna cosa. Alguns no m'els acabo de creure però tampoc és important. Suposo que tots tenen plans de futur, més o menys previstos. Miro un aparador amb diversos rellotges en oferta. Potser m'en compro un. No és que em sigui imprescindible, un rellotge, però a la gent li agrada poder controlar el temps, saber quina hora és, veure com passen els minuts, les hores, els dies… Però sóc conscient que per a mi el temps es va aturar per sempre i no es posarà de nou en marxa per més rellotges que compri. L'establiment està en liquidació total i ofereix descomptes de fins el setanta per cent. El problema és que la qualitat dels rellotges que queden sembla també rebaixada a percentatges similars. Així que millor m'oblido del rellotge. Un altre dia. Unes setmanes més sense saber quina hora és no crec que suposi un trasbals insalvable.
M'acosto a la FNAC. Esquivant desconeguts veig en una estanteria el llibre "La bicicleta estàtica", un recull de contes de Sergi Pàmies. Potser un llibre entretingut i un cafè podran ajudar-me a passar l'estona amb el cap distret. Surto al carrer en busca d'un Starbucks Coffee on relaxar-me una mica. Però esperar trobar tranquil·litat en una cafeteria dels voltants de l'Illa Diagonal un dissabte al vespre és massa esperar. Grups de joves fent xivarri s'acumulen a les taules, ocupant tots els tamborets, cadires i butaques ocupables. Fa una mica de mandra barrejar-se amb aquesta colla. I jo no estic per xivarri, precisament. Així que surto de la cafeteria i continuo Diagonal avall, direcció Camp Nou, cap a la del costat de l'hotel Hilton. El mateix panorama. Com també el mateix que ofereix la del centre comercial Pedralbes Centre. Tot abarrotat de gent. Ara amb més samarretes blau-i-grana, això sí. Al final, opto per entrar a la més propera al meu destí. Ja m'és igual la gent que hi hagi dintre. Fa una calor de mil dimonis. Demano un cafè amb llet però no m'entenen. Un caffè latte, si us plau. Ara sí, molt millor. Surto del puto Starbucks i m'assec en un banc just davant la parada d'autobús de l'hotel Princesa Sofia i obro el llibre. És un llibre de petit format, com de butxaca. No fa més d'un pam d'alçada i té unes cent quaranta pàgines. Perfecte pel que s'espera d'ell en aquestes circumstàncies. El canvi de temperatura és evident i ben aviat noto que la fresca comença a convertir-se en fred. En qualsevol cas, de moment és més agradable que la combinació de calor, crits i fum que acabem de deixar enrere.
Abans de començar a llegir, tinc temps per escaldar-me la llengua amb el maleït caffè latte i comprovar que, efectivament, com més gent tinc al voltant més sol em sento. Com gairebé mai, no puc reprimir de nou unes llàgrimes que intento dissimular cada vegada que un autobús obre les seves portes i descarrega grups i grups de gent que, feliços i contents, van cap al futbol.
Una sensació nova, i estranya, la d'estar assegut en un banc de fusta, enmig d'una ciutat fosca i freda com la meva ànima, llegint un llibre acabat de comprar i bevent un cafè bullent en un got de plàstic. Veient passar la vida pel davant sense cap intenció d'enganxar-m'hi, i fent esforços per concentrar-me en unes pàgines plenes de paraules buides, evitant amb el cap el moviment de les ombres grogues i el tel d'uns ulls cada vegada més tristos. Esperant que passi el temps per anar cap al camp i esperant sobretot que acabi el partit per tornar a casa. L'únic espai on estar sol es fa una mica més suportable. L'espai del qual avui no hauria d'haver sortit.
Arribo a les primeres frases del tercer conte, casualment anomenat l'Illa, i que es desenvolupa justament allà on he comprat el llibre.
"Durant anys, vaig pensar en el suïcidi. L'única cosa que em frenava era el futur dels fills. (…)"
Tanco el llibre i penso que, si no recordo malament, jo no en tinc, de fills.
diumenge, 24 d’octubre del 2010
Ya le llamaremos…
– Bien, según consta en su currículum, usted ha trabajado cuatro meses en un local de ocio nocturno, como guardia de seguridad…
– Sí, bueno, cuatro meses y seis días.
– Cuatro meses y seis días. No es demasiado tiempo.
– No, es que yo buscaba otra cosa. Algo mejor pagado…
– ¿Y por eso decidió dejar el trabajo?
– Sí, bueno… no exactamente. Una noche hubo problemas con unos marroquíes, y me calentaron… Me lié y les metí un par de guantazos. No más que eso. Pero los moritos se mosquearon, pusieron una denuncia contra el local… y ya ves, a mi me echaron a la puta calle.
– Vaya, ya veo. ¿Alguna otra experiencia laboral?
– Bueno, pasé un verano descargando en el almacén de la empresa donde trabajaba mi padre. Pero le pillaron afanando unas cosillas y lo mandaron al paro. Y a mi detrás, claro. Sólo por ser su hijo, ya ves. ¿Que culpa tengo yo que mi padre tenga la mano suelta?
Después un primo mío me metió de repartidor de pizzas pero me tenia que hacer cargo del mantenimiento de la amoto y no me salía a cuenta…
– ¿Y lo dejó?
– Claro tío, eso no era curro para mi. Yo me merezco algo mejor.
– ¿Y por eso está aquí ahora?
– Claro. Esto es más para mi.
– Muy bien. La predisposición cuenta mucho. Lo que no veo es el apartado de los estudios…
– ¿Estudios? No, es que… no los he puesto. No sabia que era necesario.
– Hombre…
– Sabes que pasa, yo dejé la escuela a los catorce. En la escuela no se aprende nada. Y a mi no me gusta perder el tiempo. Mi escuela ha sido la calle, donde se hacen los hombres de verdad.
– Veo que tiene las cosas muy claras.
– Clarísimas.
– ¿Cual es su estado civil actual?
– Libre. Estoy totalmente libre. He estado con varias tías pero no por mucho tiempo. Me cansan ¿sabes?. Yo soy más de usar y tirar.
– Vaya…
– Si, es asín. Con este cuerpo puedo permitírmelo. Ya ves. Pero lo peor es cuando no aceptan que las dejes, ¿sabes? No asumen que busques algo mejor. Sin ir más lejos, a la última tía que me tiré tuve que meterle un par de ostias porqué estaba obsesionada conmigo, tío.
– Pero a ver, eso puede traerle problemas con la justicia.
– No te preocupes. Era un putón. Y no tendrá güevos de denunciarme ni ná. Mis problemas con la bofia van por otros temas, pero eso mejor lo dejamos.
– Disculpe, pero si ha tenido problemas con la justicia debería comunicárnoslos. Compréndalo.
– Ya… bueno, fueron unos pequeños problemillas con ciertas sustancias… no del todo legales… ya me entiendes.
– ¿Está usted hablando de problemas de drogas?
– Bueno, llámalo como quieras. Pero ¿quién no ha tenido de joven algún problema con las drogas?
– ¿De joven? ¡Pero si usted aún no ha cumplido los veinticuatro años!
– De joven… de viejo… que más da, hombre.
– ¿Pero ahora está limpio?
– Totalmente. Ahora solo "me muevo" para consumo propio… y algunos encargos de compromiso. Nada que ver.
– Ya veo. Mire, le seré sincero. Nosotros buscamos un perfil muy concreto y usted, con todo esto que nos cuenta…
– Vamos tío, yo soy la persona que buscáis…
– Espere, por favor, déjeme acabar. Como le decía, buscamos un perfil muy concreto, y en condiciones normales, cuando en la primera entrevista creemos que el candidato podría ajustarse a nuestros requisitos, generalmente pasamos a una segunda fase, basada en nuevas entrevistas y en unos tests psico-técnicos que permiten valorar otras premisas, como la capacidad de liderazgo y de trabajo en equipo. Así es como vamos definiendo la decisión final. Pero es que en su caso…
– En mi caso, ¿que? ¡Yo he nacido para esto! Soy ambicioso y haré cualquier cosa por conseguir lo que me propongo. Y cuando digo cualquier cosa quiero decir cualquier cosa. Y si hay que pisar a alguien por el camino…
– Reconozcámoslo. Su caso es especial. Usted es… como le diría. Usted es exactamente lo que buscamos. Así que, si le parece, nos saltaremos el protocolo de selección e iremos directamente a firmar el contrato. Un contrato de exclusividad, por supuesto, que, además del programa, le recuerdo incluye la ruta posterior obligatoria por todos los platós de la cadena. Bienvenido a TeleCinco. ¡Bienvenido a Gran Hermano 76!
– ¡Ostias, gracias, gracias! ¡Es la ilusión de mi vida! ¡Diós, entrar en la casa de Gran Hermano! Cuando mi madre salga de la cárcel estará tan orgullosa de mi… ¡Gracias, gracias! No se arrepentirán. Se lo aseguro.
– De eso no le quepa la menor duda.
– Sí, bueno, cuatro meses y seis días.
– Cuatro meses y seis días. No es demasiado tiempo.
– No, es que yo buscaba otra cosa. Algo mejor pagado…
– ¿Y por eso decidió dejar el trabajo?
– Sí, bueno… no exactamente. Una noche hubo problemas con unos marroquíes, y me calentaron… Me lié y les metí un par de guantazos. No más que eso. Pero los moritos se mosquearon, pusieron una denuncia contra el local… y ya ves, a mi me echaron a la puta calle.
– Vaya, ya veo. ¿Alguna otra experiencia laboral?
– Bueno, pasé un verano descargando en el almacén de la empresa donde trabajaba mi padre. Pero le pillaron afanando unas cosillas y lo mandaron al paro. Y a mi detrás, claro. Sólo por ser su hijo, ya ves. ¿Que culpa tengo yo que mi padre tenga la mano suelta?
Después un primo mío me metió de repartidor de pizzas pero me tenia que hacer cargo del mantenimiento de la amoto y no me salía a cuenta…
– ¿Y lo dejó?
– Claro tío, eso no era curro para mi. Yo me merezco algo mejor.
– ¿Y por eso está aquí ahora?
– Claro. Esto es más para mi.
– Muy bien. La predisposición cuenta mucho. Lo que no veo es el apartado de los estudios…
– ¿Estudios? No, es que… no los he puesto. No sabia que era necesario.
– Hombre…
– Sabes que pasa, yo dejé la escuela a los catorce. En la escuela no se aprende nada. Y a mi no me gusta perder el tiempo. Mi escuela ha sido la calle, donde se hacen los hombres de verdad.
– Veo que tiene las cosas muy claras.
– Clarísimas.
– ¿Cual es su estado civil actual?
– Libre. Estoy totalmente libre. He estado con varias tías pero no por mucho tiempo. Me cansan ¿sabes?. Yo soy más de usar y tirar.
– Vaya…
– Si, es asín. Con este cuerpo puedo permitírmelo. Ya ves. Pero lo peor es cuando no aceptan que las dejes, ¿sabes? No asumen que busques algo mejor. Sin ir más lejos, a la última tía que me tiré tuve que meterle un par de ostias porqué estaba obsesionada conmigo, tío.
– Pero a ver, eso puede traerle problemas con la justicia.
– No te preocupes. Era un putón. Y no tendrá güevos de denunciarme ni ná. Mis problemas con la bofia van por otros temas, pero eso mejor lo dejamos.
– Disculpe, pero si ha tenido problemas con la justicia debería comunicárnoslos. Compréndalo.
– Ya… bueno, fueron unos pequeños problemillas con ciertas sustancias… no del todo legales… ya me entiendes.
– ¿Está usted hablando de problemas de drogas?
– Bueno, llámalo como quieras. Pero ¿quién no ha tenido de joven algún problema con las drogas?
– ¿De joven? ¡Pero si usted aún no ha cumplido los veinticuatro años!
– De joven… de viejo… que más da, hombre.
– ¿Pero ahora está limpio?
– Totalmente. Ahora solo "me muevo" para consumo propio… y algunos encargos de compromiso. Nada que ver.
– Ya veo. Mire, le seré sincero. Nosotros buscamos un perfil muy concreto y usted, con todo esto que nos cuenta…
– Vamos tío, yo soy la persona que buscáis…
– Espere, por favor, déjeme acabar. Como le decía, buscamos un perfil muy concreto, y en condiciones normales, cuando en la primera entrevista creemos que el candidato podría ajustarse a nuestros requisitos, generalmente pasamos a una segunda fase, basada en nuevas entrevistas y en unos tests psico-técnicos que permiten valorar otras premisas, como la capacidad de liderazgo y de trabajo en equipo. Así es como vamos definiendo la decisión final. Pero es que en su caso…
– En mi caso, ¿que? ¡Yo he nacido para esto! Soy ambicioso y haré cualquier cosa por conseguir lo que me propongo. Y cuando digo cualquier cosa quiero decir cualquier cosa. Y si hay que pisar a alguien por el camino…
– Reconozcámoslo. Su caso es especial. Usted es… como le diría. Usted es exactamente lo que buscamos. Así que, si le parece, nos saltaremos el protocolo de selección e iremos directamente a firmar el contrato. Un contrato de exclusividad, por supuesto, que, además del programa, le recuerdo incluye la ruta posterior obligatoria por todos los platós de la cadena. Bienvenido a TeleCinco. ¡Bienvenido a Gran Hermano 76!
– ¡Ostias, gracias, gracias! ¡Es la ilusión de mi vida! ¡Diós, entrar en la casa de Gran Hermano! Cuando mi madre salga de la cárcel estará tan orgullosa de mi… ¡Gracias, gracias! No se arrepentirán. Se lo aseguro.
– De eso no le quepa la menor duda.
diumenge, 10 d’octubre del 2010
dijous, 7 d’octubre del 2010
Gilipolles!
"Si yo fuera toro de lidia, como querían Picasso o Miguel Hernández, preferiría mil veces morir en una plaza de toros después de veinte minutos luchando y combatiendo, antes que sufrir una larga agonía como sufren en los correbous, en las capeas o en los encierros."
Pio Garcia Escudero
Portaveu del Partit Popular al Senat
Si us plau, afanyem-nos a fer la bona acció del mes i ajudem a aquest bon home a complir el seu somni.
No a l'abolició de corrides de capullos a Catalunya!
Pio Garcia Escudero
Portaveu del Partit Popular al Senat
__
No a l'abolició de corrides de capullos a Catalunya!
dimecres, 6 d’octubre del 2010
Esperant…
Tots els seients ocupats. Al seu voltant, una exposició d'estàtues dretes i immòbils. Tots amb la mateixa cara. Cara de res. Tanta gent i tanta buidor alhora colpeix.
Hi ha qui fa veure que s'interessa pel que li explica el diari. Hi ha qui prefereix tancar-se entre dos petits auriculars. Hi ha qui devora revistes del cor i d'altres que omplen pàgines i pàgines de passatemps.
Algú passeja amunt i avall sense parar, com buscant aparcament, sense ser conscient que el primer seient que quedarà lliure és just el que acaba de deixar enrere. Aprofita per obrir la porta de la consulta cada vegada que hi passa pel davant per assegurar-se que no l'han cridat. No, no l'han cridat encara.
Alguns es coneixen. Són habituals i s'han convertit en autèntics professionals de les sales d'espera. D'altres només ho fan veure però s'encaparren en explicar una i una altra vegada que s'han deixat el volant a casa sense pensar que els demés només han vingut a esperar, no a fer amics.
Un inaudible altaveu sembla avisar algú: "Senyor Tal, passi a la consulta set. Senyor Tal, consulta set". I el senyor Tal que s'aixeca amb una vitalitat impròpia de la seva edat i s'encamina obedient cap a la consulta assignada. A la porta, però, ha d'esquivar l'inquiet caminador que ha aprofitat per tornar a preguntar si ja l'han avisat. I no, encara no l'han avisat. Seu i espera't com tothom, que ja t'avisaran, no pateixis.
El seient lliure que ha deixat el senyor Tal és com una tonyina malferida enmig de l'oceà. Tres avies és llencen com taurons afamats competint per veure qui fot el cul abans a l'incòmode cadira. La més àgil sospira de satisfacció mentre mira les altres dues… i les hi pregunta si volen seure. Són l'hòstia, les avies.
Cinc minuts després s'obre la porta i el senyor Tal abandona la sala. Una hora i vint minuts esperant i cinc minuts amb el doctor. Una proporció massa habitual en aquests espais públics. Ningú sap que passa dintre de cada box. Cadascú amb la seva història. Cadascú amb la seva pena. Tots esperant bones notícies. Alguns les tindran. D'altres no.
"Senyor Qual, passi a la consulta set. Senyor Qual, consulta set."
En unes hores la sala serà buida. Aquest cop de veritat. Propera visita, d'aquí a sis mesos.
diumenge, 3 d’octubre del 2010
U
Un any. Un període tan inconcret com abstracte que provoca sensacions oposades en la gent que m'envolta. Entre el "…ja fa un any?" al "…encara és aviat" només hi ha una fina línia que tothom travessa amb una extrema facilitat.
Una persona. O el poc que en queda. L'únic habitant d'una llar que ha deixat de ser-ho des de fa molt de temps. Un any, per ser exactes.
Una tristesa infinita. L'única veritat tangible a hores d'ara. El saber amb certesa que no m'en sortiré. Perquè no puc. I perquè no vull. No sense tu.
Cada dia et trobo més a faltar. Més que ahir. Menys que demà.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)