Gracies Manolo, Puxa Sporting!

Tengo una pregunta para usted

Gairebé les deu de la nit. Ningú més al vestidor. Pensava que era l'últim a sortir del gimnàs però estava equivocat. El soroll sobtat de les dutxes i aquesta estranya mania que tenen alguns de cridar com a posseïts em fa notar que encara hi queda algú més lent que jo. M'afanyo a guardar la roba a la bossa quan em sembla sentir una veu que sona propera.

– ¿Tú has pasado toda la vida con la misma mujer?

"Collons, quina pregunta…" Penso. Continuo amb la bossa.

– Perdona, pero… ¿tú has pasado toda la vida con la misma mujer?

Em giro, estranyat, i descobreixo un individu amb una dessuadora vermella plantat darrera meu.

– Em parles a mi?

– Si, te preguntaba si has pasado toda tu vida con la misma mujer.

M'el miro amb cara de contestar-li amb una altra pregunta: "Perdona, ens coneixem?" Oficialment la resposta és no. Oficiosament podríem dir que sí, més o menys. De vista, és clar. De vista posterior, per ser més exactes. És el paio amb el que sovint coincideixo a l'hora de marxar, i, per aquelles coses que tenim els tios d'escollir sempre la mateixa dutxa –també ho feu, això, les dones?–, el que m'ensenya el cul durant aproximadament cinc o deu minuts dos cops per setmana. Ara que m'el trobo de cara la veritat és que no guanya gaire.

– Doncs… no. La veritat és que no. Però, a que ve, aquesta pregunta?

– Este, que me dice que no me case. Que las mujeres te arruinan la vida.

I sense que ningú el demani, apareix "Este", un energumen en pilota picada i tovallola en mà, amb més pèl a la panxa que al cap, que va deixant un regueró d'aigua per tot el vestidor.

– Yo lo que pienso es que la vida es demasiado bonita para desperdiciarla con una sola mujer.

– Y yo le digo que depende. Que habrá a quién le habrá ido bién casándose y a quién no ¿no crees?

– Doncs, home… sí. De tot hi deu haver, suposo. – No entenc res, ho confesso. Mentrestant, la meva esgotada neurona em mira com dient: marxem d'aquí, ja!

– A este lo que le pasa es que va de bueno, y las tías se aprovechan de él. Y yo le aconsejo que las disfrute, que vaya de flor en flor y se aproveche mientras pueda, que luego se echa a faltar.

– Bueno, mireu, es que jo, a aquestes hores de la nit, no estic per reflexions gaire profundes. Així que jo vaig passant, eh? Va, bona nit.

Noto una certa mirada de sorpresa en els seus ulls, com afirmant…"que tio más raro…". I amb cara d'estorat obro la porta mentre la seva particular tesi sobre les relacions personals continua… cada cop més fluixet, més fluixet… afortunadament.

Un altre jo

Rascant per trobar un altre jo,
esperant que sigui millor,
demano ajut a deïtats
que mai ningú m'ha presentat.

Si no tinc res per compartir
no sé que hi faig en el teu món.
Aquest no és el millor moment,
però és l'únic moment que ara tinc.

El ferro del fred d'un hivern massa dur,
l'enyorada flama de l'amor perdut,
la por d'estar a prop i lluny de tu.

Dóna'm la força que no tinc,
fes primavera la tardor.
Encara que ara tingui por,
encara que jo no sóc jo.

No em costa demanar perdó,
és fàcil i no porta enlloc.
No crec que sigui això el que vols,
estranya gent els penitents.

Encara que ara tingui por,

encara que jo no sóc jo.

Dóna'm la força que no tinc,

fes primavera la tardor.

Si no tinc res per compartir,

quatre buides cançons d'amor.

Rascant per trobar un altre jo,

esperant que sigui millor.

Un altre jo

Quimi Portet

Cançoner electromagnètic, 1999

__

Com sempre, havia previst un comentari absurd sobre la cançó, però avui no en tinc gaire ganes. Agafeu una frase o estrofa a l'atzar i ja servirà.

Per si vols escoltar-la:
Un altre jo

Vides creuades

Quan menys t'ho esperes, on menys t'ho esperes, qui menys t'ho esperes pot creuar-se en el teu camí.

Estimo el mar

Assegut a la sorra de la platja, amb la mirada fixa sobre l'horitzó, penso en el mar. Ell ho sap i, a la seva manera, em respon. O així ho vull creure. Em captiva la seva immensitat, la seva força, la seva bellesa infinita. El mar em regala serenor, però també energia vital. És un anar i venir constant de sensacions, de sentiments, de records. Generalment agradables, sovint contraposats…

Fa temps, assegut a la sorra de la platja, amb la mirada fixa sobre l'horitzó, vaig descobrir un fil de llum. Una llum del color de la mel, càlida i clara. La llum més bonica que podia imaginar. Em va atrapar de tal manera que no vaig poder evitar enamorar-m'hi. La seva intensitat augmentava lentament però constant, i amb ella el meu encís. Amb el temps es convertí en la meva guia, el camí pel qual volia caminar. La seva presència em donava confiança i benestar. Al seu costat em sentia segur. Em sentia afortunat. La meva vida era plena i no podia desitjar res millor. I van passar els dies, els mesos, els anys…
Però un mal dia d'estiu, el seu reflexe va començar a perdre lluentor. La seva alegria minvava davant els meus ulls mentre jo lluitava estèrilment per evitar-ho. Fins que una maleïda matinada em vaig despertar a les fosques. Algun Déu malparit va decidir apagar-la per sempre més. I amb ella la meva existència. De la nit al dia vaig perdre totes les referències, les motivacions, les raons per continuar. Tocat i enfonsat, demanava una vegada i una altra explicacions. Però aquesta vegada el mar no m'escoltava. O això semblava. Potser no era del tot cert. Potser només era que no sabia que dir. Però mentrestant, jo em sentia cada cop més a prop de llençar la tovallola. De deixar-ho estar.

Assegut a la sorra de la platja, amb la mirada fixa sobre l'horitzó, no pensava en res. No volia res. Però des de la profunditat de les aigües alguna cosa es començà a remoure sense avisar. La superfície del mar es va elevar majestuosament per dibuixar davant meu una temptació de formes insinuadores. Cada cop més amunt. Cada vegada amb més força. En no res va transformar una dormisquejant tranquil·litat en una convulsa agitació. El meu estat inert no em va permetre adonar-m'en en els primers instants, i, sense temps per reaccionar, vaig ser envestit per una ona gegant, transparent i blava com els seus ulls, que em va rebolcar irremeiablement per la sorra. La força de l'aigua en retornar fou tant potent que abans que pogués moure un sol dels meus muscles ja havia estat engolit mar endins. Pensava que m'ofegaria sense remei, però llavors, la mateixa ona em va tornar a la platja amb una suavitat aclaparadora. La fredor de l'aigua a la cara em va despertar de cop i, encara atordit, vaig incorporar-me per mirar-la de nou. Però no vaig tenir temps de res. L'ona va tornar a abalançar-se sobre mi amb més força que la primera vegada, per endur-se'm cap al fons i tornar-me de nou a la sorra amb una dolçor desconeguda. I així una vegada i una altra. Cada cop amb més intensitat. Cada cop més suggerent. Una autèntica muntanya russa del desig. Tot el que tenia de misteriós ho tenia també de gratificant i, en certa manera, d'addictiu. A cada glop salat que engolia recuperava un bri de vida. A cada carícia seva una nova sensació.

Entre batec i batec, assegut a la sorra de la platja, amb la mirada fixa sobre l'horitzó, segueixo pensant en la llum que vaig perdre. No deixaré mai de fer-ho. Però ara, mentre espero de nou l'ona, la seva presència em dona de nou confiança i benestar. Al seu costat torno a sentir-me segur. I a sentir-me afortunat. Torno a tenir una vida plena i no desitjo res millor.

Assegut a la sorra de la platja, amb la mirada fixa sobre l'horitzó, penso en el mar. I en la llum. I en l'ona. El mar m'ho va donar tot. Després algú m'ho va prendre. I ara m'ho ha tornat a donar. Suposo és la manera que té de respondre'm. O així ho vull creure. Avui he dibuixat un cor* a la sorra mullada, allà on s'adormen les darreres onades. L'hi he donat les gràcies. I, per si no ho sabia, li he dit que l'estimo.

__

*#

Preparats per l'enlairament

QR (Quick Response)

– Vols que vingui?
– Vindries?

– Sí. Vols?
– Sí.

L'important

Fa uns dies algú molt especial va penjar aquest vídeo al seu bloc. Però per més vegades que ho he intentat, en prou feines sóc capaç d'arribar al final sense que la imatge es torni borrosa. Suposo no li importarà que li plagiï l'entrada.

M'encantaria tenir aquesta capacitat de ser-hi que tenen les millors persones, capaces d'aparèixer del no res i sense avisar quan més se les necessita. 

Onze-dos-dos-mil-onze

Onze de febrer de 2011. O dit d'una altra manera, 11.02.2011. Capicua. Per als que, com jo, us agradi buscar-li un perquè a tot, per molt absurd que sembli, avui se us ha girat feina.

És una simple casualitat? És un exemple de sincronicitat? Ens portarà bona sort? O, pel contrari, ja ens podem anar preparant pel que ens vindrà al damunt?

No ho sé, jo avui tinc un dia força emboirat i totes les respostes que s'he m'ocorren a aquestes hores del vespre conflueixen en la mateixa conclusió: NO.

Si algú en troba alguna de diferent que valgui la pena ja m'ho farà saber… o no.

Tuitejo, luego existo

Tuitejo, luego existo. No, no és cap aspiració personal. Jo no en tinc, d'aquestes coses. Els que teniu la mala sort de conèixer-me ja deveu tenir-ho clar –o hauríeu–. Només és una simple constatació de la realitat. I és que després d'haver inclós el meu nickname a totes les xarxes "asocials" que he trobat i d'haver-me convertit en líder d'opinió en totes elles, al final he d'acceptar que he hagut de claudicar i afegir-me al carro de la moda més actual. Zed_Isdead i la meva cara de capullo ja volten pel ciberespai en busca de followers –confesso la decepció quan vaig saber que es referia simplement a seguidors– i followeds –que encara sona pitjor–.

Francament, no sé si m'en sortiré. Als que tenim una edat que comença a fer una mica de vergonya confessar, això dels tweets, retweets i recontratweets no ens sembla que estiguin especialment indicats per al nostre cansat cervell mononeuronal. Però potser no cal atabalar-se abans d'hora. Tampoc pot ser tan complicat d'entendre, i segur que no ho és.

De fet, el sistema no deixa de ser força senzill. Tu escrius el que et passa pels nassos i llegeixes el que li passa pels nassos a la resta d'usuaris. Sense dubte, la tafaneria humana no té límits. La gent acostuma a fer públiques les bajanades més inversemblants que se li ocurren en els moments més absurds. "Anant a treballar amb menys ganes que ahir però més que demà" (ja ens ho imaginàvem), "Tornant de la feina després d'un dia de merda" (ens ho temíem), "Eufòric perquè m'han retornat els diners de la loto" (felicitats!), "Escoltant un recopilatori del Fari a la ràdio" (i a mi que collons m'importa?). Reconec que quan vaig obrir el meu compte –sí, això va com a La Caixa– no tenia gaire clar que coi havia d'explicar. Si la meva vida ja no té cap sentit per a mi, com puc esperar que en tingui per la resta del món? Així, després de donar-li un parell de voltes –tampoc m'hi he encaparrat massa– he decidit escriure el que en un atac de creativitat he anomenat FBIs (Filosofades de Baixa Intensitat). Sí, el meu Twitter serà com un bloc de notes abandonat al mig de la Plaça Catalunya. Qui vulgui que se'l miri, i qui no, doncs una bona dosi de mal rotllo que s'estalviarà.

De moment, però, he de confessar que en només dos dies de vida, l'invent de marres ja m'ha donat dues grans satisfaccions. La primera, recuperar el contacte –físic, que no sexual– amb un amic que feia massa temps que tenia oblidat –i del qual tan de bo pogués esborrar l'última vegada que vam coincidir–. La segona, aconseguir aparcar per un parell d'hores els meus malsons amb una divertida conversa sorgida del no res i que va aparèixer a la pantalla del mòbil com per art de màgia quan més ho necessitava –d'acord, sí, una noia; jo ja no estic per passar-me dues hores xatejant amb un tio– …recreant "velles" sensacions d'adolescent –d'adolescent actual vull suposar, al jove Zed que jo vaig conèixer no li recordo haver xatejat mai… de fet no li recordo haver fet mai res d'interessant–.

En fi, sigui com sigui, ja estic a Twitter. No servirà de res, però per provar tampoc hi perdré massa. I si no, a fotre-li una perdigonada a l'ocellet dels pebrots sempre hi seré a temps.