Bravo!

El veredicte era unànime: era la millor obra que havien vist mai. Tots dempeus, els avis es reunien cada dia rere les tanques per tafanejar.

Llum groga

Cada dia surt a córrer més tard. Ho fa sense ganes. Però sap que això de córrer no és fa per ganes. Es fa i punt. S'enganya pensant que aquesta absurda costum de fer una mica d'esport és sana, però la realitat és que necessita sortir de casa com l'aire que respira. Allunyar-se d'aquestes quatre parets que se li tiren al damunt. Massa fredes, massa blanques… massa buides. Una llar que ha deixat de ser-ho des de fa molt temps. Un espai cada dia més anònim que s'ha convertit en un magatzem de records desordenats, en una oficina tancada per vacances, en el passadís d'un tren de matinada.

No li agrada sortir tan tard. Sap que ara, a l'estiu, l'última hora del vespre li regala una agradable fresqueta, però també és conscient que, a aquestes hores, la nit s'acaba tancant davant seu i li mostra la cara més fosca de la vida. La gent desapareix al seu pas i a cada gambada se sent més petit, més prescindible. Després de tres quarts d'hora de respiració entretallada, la melangia es confon amb la suor. El cronòmetre s'ha aturat als quaranta tres minuts, cinquanta dos segons. La seva vida ho va fer aviat farà quatre anys.

Una punyent sensació de neguit li puja des de l'estomac i l'emmanilla amb una agressivitat inusual. Sent que avui no té forces per tornar a casa. Ara no pot tornar-hi. No vol tornar-hi. Creua el carrer sense mirar i s'apropa al parc que hi ha just davant. Seu a la gespa vigilant no fer-ho damunt d'una tifa de gos. Està humida, deuen haver regat fa poc. Li quedarà el cul moll, però no li importa. Ja no queda ningú al voltant. Es treu els auriculars de les oïdes per escoltar l'aleteig d'un grup de ratpenats que juguen a fet i amagar al voltant d'un fanal de llum groga. Els observa mentre constata com n'és de trista, la llum groga.

Li vénen a la memòria aquells moments on no calia pensar gaire perquè tot semblava estar en ordre. Recorda el que tenia i ara no té. S'emprenya al confirmar com ha malbaratat la seva existència per no haver sabut gaudir-ho com es mereixia. Pensa en l'ara i troba tants forats per omplir… I desitja amb força el que anhela amb l'incertesa de qui no sap si mai arribarà un futur pel que valgui la pena lluitar.

La imminent presència d'un plor conegut amenaça amb esfondrar-ho una vegada més. Intenta evitar-ho, però és inútil. Les llàgrimes vénen amb massa força i sobretot, vénen de molt endins. Es deixa anar…

Un gos de talla mini s'acosta removent la cua atret per aquest algú que seu en mig del no res amb la cara amagada rera els palmells de les mans. Quan se separen i mostren els ulls negats, l'animaló intueix que potser no és el millor moment per fer nous amics i recula. Són intel·ligents, aquests bitxos. Petits, gairebé ridículs, però intel·ligents. L'escena del gosset corrent al costat de l’amo el fa somriure.
Flirteja amb la possibilitat de passar la nit allà, assegut en companyia dels estels, dels ratpenats juganers i de les formigues que comencen a pujar-li per les cames. Potser seria una bona manera de retrobar-se a si mateix, de connectar d'una punyetera vegada amb el seu jo més sincer, aquell de qui, vés a saber, potser algun dia es sentirà orgullós d'haver conegut.

S'aixeca lentament però decidit, s'espolsa la gespa humida del cul, es posa de nou els auriculars a les oïdes i enfila cap a casa, amb el convenciment que demà tornarà a trobar un motiu per seguir-ho intentant. Per seguir viu.

Si creus…

Si creus que estàs vençut, ho estàs.

Si creus que no t'atreveixes, no ho faràs.

Si creus que t'agradaria guanyar però no pots,

no ho aconseguiràs.

Si penses que perdràs, ja has perdut.

Perquè en el món trobaràs

que l'èxit comença amb la voluntat.

Tot està en l'estat mental.

Moltes carreres s'han perdut

abans d'haver-se començat.

I molts covards han fracassat

abans d'haver iniciat la seva feina.

Pensa en gran i els teus fets creixeran.

Pensa en petit i quedaràs enrera.

Pensa que pots i podràs.

Tot està en la nostra ment.

Si penses que tens avantatge, vas per davant.

Has de pensar bé per avançar.

Has d'estar segur de tu mateix

abans d'iniciar un gran premi.

La batalla de la vida no sempre la guanya

el més fort o el més lleuger.

Perquè tard o aviat l'home que guanya

és aquell que creu poder-ho fer.

Rudyard Kipling

__

Pensava en quants cops la vida ens posa a prova, a vegades de manera injustificada, quan, de nou, una curiosa sincronicitat m'ha enviat al bloc de la Marina Martori i m'ha posat al davant aquest text que m'ha fet veure les coses una mica més clares.

Així que aquest text "robat" és per a tots els que estiguin passant per alguna etapa de dubtes o dificultats, i molt especialment per algú que s'ho està currant molt i que segur, segur, ben aviat canviarà les preocupacions per somriures. I, de passada, també per a mi, que prou falta em fa.

A més, trobo que alguna cosa té que lliga força bé amb aquest bloc… tot i que no sabria dir-vos ben bé que és…

Dins de cadascú

Com la majoria, creia que la bellesa real està a l'interior de les persones.
Per això, l'esbudellador no entenia la incomprensió de la gent.

Aferradetes 2 (bloody version)

– A veure, expliqueu-me. Que coi us ha passat?

– Ha estat culpa d'aquest burro!

– Sí, això, a sobre insulta'm!

– No, si encara tindràs la barra de negar-ho.

– És clar que ho nego. Has estat tu, no pas jo!

– Però que dius, tio! Ets un animal!

– Mira nena, si ets tonta no és pas problema meu!

– Tonta? Se suposava que saltava jo i tu m'agafaves. És el normal, no?

– Què saltàves tu? On està escrit que hagi de ser així, m'ho pots dir?

– Però si tu ets el tio! Es pot saber que pretenies saltant tu també alhora? Esclafar-me?

– Nois… nois… calmem-nos tots una mica. Fem una cosa, mirem primer d'aturar l'hemorràgia i després m'ho seguiu explicant, d'acord?

– Burra…

– Imbècil!

__

Segona aportació a la proposta AfeRRadetes, de sa lluna.

No sé si s'hi val repetir… però només tenia una manera de saber-ho.

La mida importa

Cercava ansiosa la seva mitja taronja, però la petita cirera sabia que la mida sí importa, i això, tard o d'hora, acabaria sent un problema.

Aferradetes

– Saps que pots comptar amb mi, pel que vulguis, sempre, oi?

– Ho sé.

– Pel que vulguis.

– Pel que vulgui.

– Sempre.

– Sempre. Ja m'ho has dit altres vegades.
– Tant hi fa les vegades que t'ho hagi dit. L'important és que no se t'oblidi mai.

__

Aportació a la proposta AfeRRadetes, de sa lluna.

La princesa presumida

Per fi creia haver trobat el seu príncep blau quan va comprovar horroritzada que no combinava gens amb el seu nou vestit rosa. El va deixar.

Relats conjunts

GE Building. Lunch atop a Skyscraper, 1932. 

– Escolta, i això dels relats conjunts… com va?

– No en tinc ni idea. És la primera vegada que hi participo. Suposo que algú proposa una foto i a partir d'aquí tothom qui vol escriu una història inspirada en ella. Però no n'estic del tot segur.

– I això que has escrit forma part d'aquest joc?

– Diria que sí. Però no t'ho podria assegurar. M'ho ha dit aquest que ho faci.

– En Pier?

– Sí, m'ha ensenyat una foto i m'ha dit: va! escriu el que et passi pel cap.

– I ell d'on l'ha tret, aquesta foto?

– Li ha passat en Charly.

– En Charly? Compte que aquest s'ho inventa tot!

– Ja, però aquest cop juraria que la broma no ha estat cosa seva. Crec que li va ensenyar en Toni, que a la seva vegada l'havia rebut d'en Robert.

– Hòstia, que complicat, no?

– Sí, noi. No acabo d'entendre massa bé de què va, tot això…

– Escolta… no te m'enfadis, eh? Però aquest relat que has escrit és més aviat fluixet, no?

– Sí, ho sé, però és que no sabia ben bé que escriure. Però que vols? Una foto d'uns tios asseguts dalt d'una biga tampoc dóna per tant.

– No sé, potser podries haver escrit alguna cosa sobre aquell paio que es va suicidar no fa massa. Com es deia… Tom, oi?

– Hosti, sí. Pobre tio. Diuen que tots els companys se li repassaven la dona, tu!

– …ja veus.

– Doncs sí, ja veus. Una història trista amb un final tràgic.

– I tant, però almenys tenia ganxo, que el que és la teva…

– Bueno, vale ja, no?

– I escolta, ara que ho penso, per escriure això hem d'estar asseguts aquí dalt? Jo és que estic agafant una mica de fred.

– Doncs ara que ho dius…

– Així què? Baixem?

– Baixem.

__

Primera aportació al blog Relats conjunts. Prometo millorar. O no.

Haiku 03

Dos cors, un batec.

Fondre'm amb tu amb l'anhel

d'una nit, d'un matí.