dimarts, 18 de gener de 2011

Jo només volia Couldina

Hi ha alguna cosa més desesperant que una iaia fotent tap a la cua de la farmàcia? Sí. Tres iaies fotent tap a la cua de la farmàcia.

Quan aquesta tarda m'he acostat a la farmàcia més propera de casa ja sabia que corria un risc. No en va és la més cèntrica de la vila i per tant la que aglomera més quantitat de gent. No sé com s'ho fan però sempre és plena de fidels àvids per recollir la seva dosi de drogoaddicció legal. Desconec si a Molins de Rei tenim un nivell de salut preocupantment precari –si he de jutjar segons la pròpia experiència bé podria ser– o és que a l'establiment en qüestió hi regalen caramels, però el cas és que la farmàcia Xuclà del carrer Major sembla el metro de Tòquio en hora punta. Permanentment. Des de l'hora d'obrir –sempre hi ha gent esperant al carrer com si fos el primer dia de rebaixes d'El Corte Inglés– a l'hora de tancar –la qual cosa no deu ser tasca fàcil–.

A l'arribar a la porta he vist que aquesta s'obria i es tancava contínuament, el qual, tractant-se d'una porta automàtica, no podia significar res més que el volum de gent que intentava engolir era excessiu i que els últims clients quedaven just sota la cèl·lula que regula l'obertura de la mateixa, de manera que aquesta es tornava boja a cada petit moviment. En condicions normals, el sentit comú m'hauria aconsellat seguir fins la farmàcia més propera, però els símptomes del refredat i la poca esma que em quedava per seguir caminant han fet decidir-me a entrar i fer cua pacientment, i, de pasada, provocar de nou l'histerisme de l'angoixada porta.

Ja dins he constatat que era l'únic home de tot l'establiment. A més de les tres farmacèutiques, davant del taulell s'apilaven dones de totes menes i colors. Avies i no tan avies, joves i no tan joves, grasses i primes, rosses i brunes, algunes soles, altres amb cotxets de nen –on potser sí que hi havia algun homenet, però no he entrat a comprovar-ho–. L'estampa recordava més un concert d'en David Bisbal que un centre d'específics. Moltes es coneixien. D'altres ho feien veure. És un poble, no ho oblidem. Tot i així, durant els cinc primers minuts la cosa semblava funcionar dins una normalitat. Entre Vincigrips i Frenadols la gent anava circulant de manera més o menys fluida i semblava que el meu torn no havia de tardar. Fins que ha arribat el moment fatídic. L'avia que m'havia donat la tanda ha coincidit amb dues iaies més al taulell i entre les tres han col·lapsat les farmacèutiques, que no donaven l'abast.

– ¿Entonces esto me lo puedes pedir, nena? –no és mania persecutòria gratuita, la senyora parlava en castellà.
– Si claro, se lo pido y mañana lo tendrá aquí.
– Yo es que no lo veo claro esto que me han recetao
– ¿Pero no se lo ha recetado su médico?
– Si claro, pero es el especialista, no mi médico de cabecera, y yo del especialista no me fío.
– Pero como no va a fiarse, mujer… si es el especialista.
– Pues mira, que no me fío. Yo siempre tomaba Arfasolán… o algo asín.
– ¿Alprazolam?
– Ese, y ahora me han puesto uno que no sé ni como se dise, el Conasepán.
– Clonazepam, le han recetado Clonazepam, pero básicamente es lo mismo.
– Que no, que yo siempre he tomao Arfasolán.
– ¿Quiere consultarlo con su médico antes de pedirlo?
– Es que no me fío. ¿Tú cual me aconsejas, nena?
– No, es que yo no soy médico, yo soy farmacéutica. Si su médico le ha recetado este será porqué es el que mejor le irá.
– Es que no me fío, que no me fío, vaya. Si siempre me han dao Arfasolán no sé porqué ahora me tienen que dar otro. A mi el Arfasolán siempre me ha ido muy bien.
– Pues usted verá señora, pero me tendría que decir si se lo pido o no.

De cop, de fons, una veu salvadora…
– Qui va ara, si us plau?
– Sí, jo. Només volia Couldina.
– Couldina. Són sis amb cinquanta.
– Sis amb cinquanta. Aquí tens. Veus que fàcil? Bona tarda.
– Doncs sí noi. Bona tarda.

Odio les putes iaies que foten tap a la cua de la farmàcia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada