dimecres, 5 de gener de 2011

Una trucada per acabar el dia

A tres quarts de deu del vespre he rebut una trucada molt especial que ha donat una mica de sentit a aquest primer dimarts de gener. La Paula, la més joveneta de la família, ha agafat el telèfon per donar-me les gràcies pels regals que el Pare Noel –ells són més del Pare Noel que dels Reis Mags– va deixar per a ella i el seu germà a casa dels seus tiets de Molins de Rei. Sembla que senyor de la barba blanca aquest any ha encertat i el taller de figures de guix ha tingut un èxit inesperat. Després de diversos intents, la Paula ha promès regalar-me una figureta de la Hello Kitty pintada tota de blau –una versió personal i dedicada– per posar-la a l'estudi.
He de reconèixer que, avui dia, una rialla d'aquest marrec és un bàlsam infal·lible per deixar per uns instants els mals rotllos personals. I és que aquesta rosseta que amb prou feina arriba al mig metre d'alçada té la magnífica virtut de desarmar qualsevol qui no vagi predisposat a riure amb ella. Sis anyets de picardia contra quaranta-tres de tonteria és un combat massa desigual. No hi ha res a fer. Millor donar-se per vençut i gaudir per uns instants d'una espontaneïtat que els "grans" mai serem capaços de mostrar.

Després li ha tocat el torn a l'Edgar, el seu germà. Dos anys més gran. Suficients per tenir una visió una miqueta diferent de certes coses de la vida. Sembla que el joc de màgia que li ha arribat des del Pol Nord –el mateix que li van regalar al seu pare, a mi mateix i a tots els de la nostra generació quan érem nens– també ha triomfat i ja està assajant una actuació memorable pel dia que vagi a fer-los una visita.
Amb vuit anys, l'Edgar és capaç de dir coses que em sorprenen. Primer no ha entès quan li he dit que els regals els vam demanar junts la Mariluz i jo. He mirat d'explicar-li que, encara que la seva tieta ja no hi sigui, els segueix estimant igual que sempre, cada dia una miqueta més, i que, encara que no la vegin, ella sí que ho fa i els envia molts petons. Llavors s'ha quedat pensant un moment –el mateix instant on jo he sentit que m'havia fotut en un carreró sense sortida d'on no em seria fàcil sortir-ne– i m'ha contestat que ja ho sabia, que la tita Mariluz està al cel amb el yayo José, i s'ha posat molt content de saber que tornen a estar junts.

I jo he penjat el telèfon més tranquil de saber que els més petits de casa no s'obliden de tu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada