diumenge, 22 de maig de 2011

Dia d'eleccions

Diumenge de maig. El sol fa hores que treballa. Després de diversos intents, troba una escletxa entre l'opacitat de les cortines i el desperta enviant-li una carícia de llum i calor. Però els seus ulls, encara mandrosos i un tant adolorits pels excessos de la nit anterior, reaccionen violentament tancant-se encara més fort, com una cloïssa que detecta un perill imminent. Gira violentament sobre si mateix i aparta els llençols fins a l'alçada dels malucs. Fa calor. Ja no dormirà més. Obre els ulls lentament per descobrir el que no voldria. El coixí buit al seu costat. Una humitat boirosa comença a entelar-li la vista, però fa temps que va decidir lluitar contra els seus propis fantasmes. D'un salt surt del llit i, per uns breus instants, es queda mirant l'única llàgrima que no ha pogut retenir, i que ara s’eixugarà sola al mig del coixí, testimoni d'una nova batalla perduda, però potser preludi de la guerra guanyada.

El raig tebi de la dutxa acaba diluint les gotes de tristor que encara tenia al rostre i la música que sona deliberadament alta pels altaveus s'esforça en fer-li oblidar els mals moments, "…you're a star… how much is enough?". Escull la samarreta més nova de l'armari –l'única que té planxada– i fins i tot s'aboca unes petites gotes de perfum a la part interna de les espatlles. Surt al carrer, mira amunt i s'obliga a saludar el mateix sol que fa uns moments l'hi ha desvetllat el son.

El col·legi electoral és a prop. Tot just dos carrers més enllà. A la porta, grups de gent amb targetes identificatives penjant del coll superen amb escreix els veritables protagonistes de la jornada. Dins, la sala és gairebé buida. La motivació sembla no haver pogut venir. Potser tenia algun compromís familiar, o potser ha aprofitat per passar aquest matí de diumenge assolellat a la vora del mar.
Davant seu, una bateria de paperetes apilades i perfectament ordenades. Moltes no sabia ni que existien. Segur que n'hi ha "d'inventades", pensa. Se les mira totes. I dubta. Com gairebé tothom. No té gens clar si la decisió que prendrà serà per bé, per mal, o, el que és pitjor… perquè tot continui igual. Uns segons d'espera. D'indecisió. Al final, n'agafa una i la tanca dins el sobre.

Secció 1. Taula C. Cognoms de la "L" a la "O". Saluda amablement als membres de la taula i, en el moment d'entregar el document nacional d'identitat, els seus ulls queden segrestats per la magnètica atracció d'uns altres. Transparents, clars, nets. Imantats, ni l'un ni l'altra aparta la mirada i, en aquest curt lapse de temps, es fa tant intensa que podria provocar el canvi de vot si s'ho proposés. Una veu que sembla molt llunyana li indica que ja pot introduir la papereta a l’urna, cosa que fa sense mirar i sense encertar amb la ranura fins al tercer intent. Un mal dissimulat somriure intenta alleugerir la força del moment i un breu, brevíssim "Adéu" serveix de comiat.

Gairebé quarts de deu de la nit. Ell encara pensa en ella. Ella encara pensa en ell. Comença a estar cansada. Però ha de fer esforços per concentrar-se en el recompte final. El recompte que decidirà el sentit dels esdeveniments dels propers quatre anys. Decisions individuals preses per modelar el destí de tots. A la taula, s'apilen les votacions ja validades, ordenades per partits, a punt per fer l'última repassada. Queden poques paperetes per escrutar. N'agafa una de nova. Correspon a un dels partits, però té les sigles tatxades amb retolador. Serà, doncs, considerat un vot nul. Com tants d'altres. Sota la guixada, escrit a mà, un número de nou xifres acompanyat d'una única paraula: "Truca'm".

2 comentaris:

  1. Molt maco. I amb aquest final jo demmanaria "votacions anticipades".
    Però em quedo amb una frase "preludi de la guerra guanyada".

    ResponElimina
  2. És qüestió de prendre una decisió… i esperar que algú voti el mateix que tu per sumar. I si no, vot nul a la paperera i a esperar quatre anys més.

    ResponElimina