divendres, 10 de juny de 2011

Gràcies, 3

Ahir va ser l'aniversari d'una bona amiga. Una de les millors. Una d'aquelles persones que sempre vull i voldré tenir a prop. Per respectar-li l'anonimat i no posar-la en un compromís, obviaré el seu nom i l'anomenaré simplement amb un número. Diguem-li, per exemple, 3.

Amb la 3 ens coneixem des que ens coneixem. Fa ja uns quants anys. Amb ella he tingut la sort de compartir molts dels millors moments de la meva vida i també alguns de no tan bons. Amb la 3 ens hem mig alcoholitzat –mai del tot– al voltant d'una taula de billar i també hem acabat a la sala d'espera de més d'un hospital. Cantàvem quan sonaven els Dire Straits al meu vell –i enyorat– Golf blanc en els innombrables viatges camí del Maresme i callàvem quan qualsevol dels dos necessitava una mica de silenci. Hem rigut i hem plorat junts. Motius no ens n’han faltat, ni per una cosa ni per l'altra. L'hi he fet "guàrdia" quan necessitava deu minuts de "desconnexió" després de dinar i ella a canvi m'ha connectat a la vida sempre que ha calgut. Ens hem barallat a mossegar per l'aire condicionat i la calefacció, i, és clar, també hem acabat passant junts més d'una nit sencera sense dormir –amb la pega que l'entorn sempre eren els nostres Macs i el motiu… la maleïda feina–.

Quan em van convidar a la festa sorpresa que li estava preparant el seu marrec –amb la col·laboració del seu pare– per un moment vaig pensar que podria tornar a aflorar el farsant al que estava acostumat els últims anys. Aquell al que la mandra el podia sempre i que entre les seves prioritats no estava el relacionar-se amb la resta de la humanitat. Per sort, vaig ser capaç de pensar en el que realment em venia de gust fer, en el lloc on m'agradaria ser quan obrís els ulls i es trobés a la gent que l'estima.

Després de la festa, ja al cotxe, de tornada cap a casa, em van venir al cap dues obvietats:
La primera. La 3 és una persona de "puta mare" –disculpeu, he buscat altres adjectius però cap s'hi ajusta millor–. I la gent de "puta mare" sempre està envoltada de gent de la seva mateixa condició. Només cal conèixer la seva família, els seus amics… Així que, per una vegada –i que serveixi de precedent–, m'inclouré dins aquest selecte grup i de pasada aprofitaré per recarregar una mica la meva massa sovint malmesa autoestima.
La segona. Sóc molt afortunat de tenir els amics que tinc. Però molt. Segurament l'amistat és el veritable patrimoni de la humanitat d'un mateix. La 3 és una de les meves amigues "imprescindibles". Si algun dia algú tingués una opinió de mi semblant a la que jo en tinc d'ella, aquell dia em sentiria l'home més feliç del món.

Gràcies, 3.

2 comentaris:

  1. Quin reconeixement més maco fas a l'autèntica amistat. Aquella relació de simpaia i carinyo basada en la franquesa, la leialtat, la camaraderia i el respecte.
    La 3 ha d'estar molt orgullosa de tenir un amic que pensi així. I tu has d'estar molt satisfet de sentir d'aquesta manera l'amistat.
    Un 10 per aquesta amistat.

    ResponElimina
  2. Quan algú mereix un reconeixement sincer, el millor és dir-li, simplement. Massa sovint donem les coses per enteses i les obviem. I, d'alguna manera, quan les treiem fora és quan ens adonem del que les persones realment especials signifiquen per a nosaltres.
    I en aquest cas, l'amistat mereix un 10, sempre que entenguem per 10 la nota màxima.

    ResponElimina