dissabte, 11 de juny de 2011

Momo
























Momo*
Michael Ende
Alfaguara
Grup Promotor
1990

* La portada que es mostra correspon a l'edició en castellà, mentre que les dades bibliogràfiques ho són de la versió en català. No és que m'hagi tornat ximple. Simplement és que així és com em van regalar aquest llibre i com m'agrada a mi (no em feu cas, jo ja m'entenc…). 

___

Escoltar de debò de debò és una cosa que només molt pocs saben fer. (…)
Momo escoltava de tal manera que els pensaments més savis s'emparaven de sobte de la gent més estúpida. I no pas perquè ella els digués o els preguntés res que els ho hagués induït, no. Ella restava asseguda i es limitava a escoltar amb atenció i amb el més viu interès. I, en aquesta actitud, els seus ulls grossos i foscos observaven l'interlocutor, i aquest sentia com tot d'una se li acudien uns pensaments que mai no hauria ni sospitat.
Escoltava de tal manera que els més perplexos i indecisos sabien de cop i volta el que volien. Els tímids se sentien de sobte Iliures i agosarats. Els dissortats i els afligits es tornaven confiats i alegres. I si algú pensava que la seva vida era un total fracàs, sense sentit, i que només era un més entre milions d'éssers, un ésser insignificant del qual es pot prescindir igual que es prescindeix d'una escombra vella…, quan s' adreçava a la petita Momo per contar-li-ho, tot parlant-li'n, veia amb claredat que s'equivocava de mig a mig. Entre tots els éssers humans, de tipus amb les seves característiques, només n'hi havia un, i aquesta era la raó per què, a la seva manera, ell era un ésser tan important en aquest món.
Era així com escoltava Momo!

___

Hi ha un gran misteri que (…) forma part de les coses de cada dia. Tota la gent hi participa, tothom el coneix, però és una minoria la que s'hi atura a pensar. La majoria de la gent el tenen per una cosa ben normal i no se n'estranyen gota. Aquest misteri és el temps. Hi ha calendaris i rellotges per mesurar-lo, pero tot això no vol dir res, ja que tothom sap que una sola hora pot semblar una eternitat a qualsevol, una hora que al mateix temps pot transcórrer com si fos un instant; tot depèn del que s'experimenti durant aquesta hora.
Perquè el temps és vida. I la vida és dins del cor.

(…) De la manera que m'escoltava aquesta criatura, era com si m'estirés la llengua.

(…) en la història del món hi ha determinats moments (…) en què totes les coses i tots els éssers, fins la més llunyana estrella, coincideixen d'una manera extraordinària, de tal forma que poden ocórrer coses que ni abans ni desprès no haurien estat possibles. Per desgràcia, la majoria dels homes no saben que en poden treure profit, i les hores de Fortuna passen, doncs, de llarg i inadvertides. Però quan algú les reconeix, llavors, al món, passen coses meravelloses.

(…) Hi ha moltes menes de solitud, però Momo en vivia una que probablement només han conegut poques persones i, amb aquella intensitat, poquíssimes.

(…) Fins i tot li arribaven moments en què desitjava no haver sentit la música ni haver vist els colors. I, no obstant això, si li haguessin donat a triar, no hauria renunciat per res del món a aquell record. Ni que li hagués costat la vida. Perquè el que havia descobert era que hi ha riqueses que signifiquen la ruïna d'algú quan no es poden compartir amb els altres...

(…) Perquè el temps autèntic no es pot mesurar amb el rellotge ni amb el calendari.

(…) el núvol de flors va anar davallant lentament i suau, i les flors van caure damunt l'immòbil món com si fossin flocs de neu. I, igual que els flocs de neu, es van anar fonent dolçament i es van fer altre cop invisibles per tornar al lloc on pertanyien: al cor dels homes.

(…) no hi ha paraules que puguin descriure ia joia d'aquell encontre. Tots dos passaven de les rialles a les llàgrimes i van estar enraonant sense parar i d'una forma caòtica i, és clar, només deien que ximpleries, sí, allò que es fa quan un està com borratxo d'alegria. I s'abraçaven tot sovint i la gent que passava pel seu costat s'aturava per fruir plegats el plor i la rialla, perquè ara a tots els sobrava temps per a aquelles coses.

(…) Però molta d'aquella gent no va saber mai a qui ho havia d'agrair tot allò ni què havia passat en realitat durant aquell instant que els havia semblat un obrir i tancar d'ulls. La majoria d'ells tampoc no s'ho haurien cregut. Només s'ho creien i ho sabien els amics de Momo.

___

Potser pugueu pensar que aquest és un llibre per a nens o joves. Potser no us falti una part de raó. Però hi ha una dita que afirma que els nens sempre diuen la veritat. I jo puc assegurar que he viscut en primera persona les sensacions que es descriuen en tots i cadascun d'aquests fragments. Però reconec que no podria ser gaire objectiu si entrés a valorar-les, així que més val que cadascú en tregui la seva propia opinió si decideix llegir aquest llibre.
Em quedo amb el desig que tan de bo tots tinguéssim la sort de tenir una Momo ben a prop, sempre. Personalment, si mai per atzar me la torno a trobar, m'agradaria preguntar-li moltes coses.

5 comentaris:

  1. Crec que llegiré aquest llibre, m'agrada el que he pogut llegir en aquest post.
    Tot i que no entenc molt bé per quina edició o portada m'he de guiar al buscar-lo!

    ResponElimina
  2. És fàcil. Si el vols en català les dades són correctes. Si el vols en castellà, la portada és la que és la bona, però les dades no. Una mica lio, ja sé…

    ResponElimina
  3. Tu ets una mica Momo, Jaume! Estic contenta de tenir-te a prop :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, preciosa.
      Però, a mi, la intel·ligència de la Momo em ve una mica gran, la veritat. Jo sóc molt més… com t'ho diria… del montoncillo? :)
      Sigui com sigui, sempre vull estar a prop de la gent que més estimo. I tu, per si no te n'has adonat, tens un lloc destacat dins aquest grup. Jo també estic molt content de tenir-te a prop. :)

      Elimina