diumenge, 3 de juliol del 2011

Les millors persones del món

Els últims esdeveniments de la meva història recent estan provocant uns canvis en la meva manera de ser i de pensar que fins i tot a mi se'm fa difícil assumir-los amb la serenitat que seria desitjable. En certs aspectes, la meva vida s'ha accelerat d'una manera que les sensacions és succeeixen a una velocitat de vertigen a la que, francament, no hi estava acostumat. I no nego que, a estones, aquest sentiment em sobrepassa. D'altres, però, em dona una dosi d'adrenalina extra que em llença cap amunt amb una força renovada, em fa continuar endavant i, el que és més important, em reafirma que estic en el camí correcte. És una sensació agradable… tot i que a estones he d'admetre també contradictòria i confusa. Per una part, no puc evitar un sentiment de ràbia en constatar els veritables motius d'aquest canvi d’actitud. Però per una altra, sóc plenament conscient que només un sotrac immens provocaria la reacció definitiva. I és que és ben cert que no sabem el que tenim fins que ho perdem. Així que no em queda més remei que acceptar que, efectivament, de tot se n'ha de treure la part positiva, encara que en ocasions aquesta sembli amagada sota les pedres.

Ara estic content d'haver pres una decisió ferma i plenament convençut de tirar-la endavant. Però que vulgui sentir-me bé amb mi mateix –i fer sentir bé als qui estimo– no vol dir que em senti capaç de fer-ho sol. De fet, tinc clar que ni puc… ni ho vull. Per això, fa uns dies vaig fer públic un desig personal, a mode d'afirmació positiva, que declarava que avui, la meva principal motivació és envoltar-me de les millors persones del món. Així, a sac. Les millors persones del món! I perquè no? Si jo he decidit posar-me les piles, més val que el meu univers, que devia estar endormiscat al sofà de la poca feina que li demanava, també se les posi d'una vegada. I el millor de tot és que funciona! De totes les sensacions que estic experimentant en els darrers temps, sense cap dubte em quedo amb l'enorme satisfacció d'estar coneixent –o re-coneixent– persones realment especials. Algunes les coneixia d'abans i no les puc incloure dins la meva "demanda" personal –o potser sí?–. D'altres, han anat apareixent posteriorment com per art de màgia. Sigui com sigui, mai podré agrair-les suficientment tot el que està significant per mi sentir-les a prop.
Gent que sempre apareix quan més falta fa, sense necessitat de reclamar-la. Gent que ho diu tot sense dir res. Gent que et dona la clau de casa seva i t'ofereix una quotidianitat en la que un redescobreix el veritable sentit de la felicitat. Gent que es capaç de passar la nit compartint paraules i llàgrimes en un banc del carrer fins que el sól decideix venir a buscar-nos per acompanyar-nos a casa. Gent amb qui compartir un sopar "íntim" amb menjar per a vuit comensals, i on el postre acaba sent substituït per la complicitat i l'amistat més autèntica.
En definitiva, gent normal que és capaç d'afrontar els seus dubtes i les seves pors amb una determinació envejable i que, a més, es reserva bona part de la seva energia a fer feliços als que els envolten. Això és el que les fa diferents. Això és el que les converteix en especials. Això és el que fa que jo també vulgui ser com elles. Avui, jo em sento molt afortunat que tota aquesta gent formi part del meu entorn més proper. Un dia vaig declarar que en aquests moments no tenia res per oferir a ningú. Ara començo a veure que estava molt equivocat. El primer repte de la meva nova vida és poder retornar-los part de l'energia que m'han ofert a canvi de res. El segon, fer-me mereixedor de formar part d'aquest grup tan selecte. El grup de les millors persones del món.

Potser alguns pensareu que he estat jo mateix qui ha atret tota aquesta gent cap a mi –ho sento, encara no em sento amb la seguretat suficient per afirmar quelcom tan contundent– però em faria molt feliç pensar que així ha estat, perquè això voldria dir que estic una miqueta més a prop del que realment vull.

Gràcies per tot el que m'heu donat. Gràcies per tot el que em doneu. I gràcies pel que segur encara hem de compartir junts.

2 comentaris:

  1. Guaaauuuu...!!!! He de respirar fons perquè ara m'he quedat sense paraules...
    Començaré per dir-te FELICITATS per expressar tant i tant profundament.
    Seguiré amb un GRÀCIES per considerar-me dins d'aquest grup tant excel.lent, que té tant de màgic com de real.
    I acabaré dient-he que tú també tens molt d'especial per saber atreure i triar els teus copsanys/es de ruta. Aquests companys de ruta que tu has "sabut aconseguir".
    El saber compartir és tant o més important que el només saber donar o rebre.
    Enhorabona!

    ResponElimina
  2. Gràcies, espero que el teu "recién pintado" et senti d'allò més bé.

    ResponElimina