dilluns, 7 de novembre de 2011

Raoul

Bon dia. Bona tarda.
Avui voldria, en aquest escrit, no explicar-vos la història de Raoul. M'ho permeteu?
M'agradaria, bàsicament, quan arribi l'hora, si és possible una tarda, manifestar-vos les meves ganes de ballar lliurement, de tremolar quan parlo, de tirar a terra els murs, d'anar al rescat, de fer grinyolar les cordes seques, de galopar amb els braços i les cames, de dormir dempeus, ben estirat, de trobar les bèsties indomables, de barallar-me amb la bona música, d'alliberar l'estel, de colpejar els meus mals pensaments… Dit en poques paraules, voldria, quan arribi el moment, compartir… el moment. Amb tots vosaltres. Així de simple. Us sembla bé?
Aquesta tarda m'agradaria fer-vos existir entre les ombres, asseguts a les vostres butaques, i projectar, com un vent que colpeja les vostres cares, el meu fràgil decorat (tot i el seu aspecte robust), amb les politges, els contrapeus, els projectors, el sistema d'allargament, els accessoris abonyegats i altres amalgames tèxtils…
Em seguiu?
Espero observar a través de la vostra presència la lenta metamorfosi d'aquell nom que ha pres el comandament d'aquesta nau sedentària en forma de títol. Serà un espectacle on la solitud tindrà com a mirall l'abundància i la multitud, i on aquesta multitud s'amagarà en el centre dels fragments singulars, que es compon dels anhels folls de llibertat, de trobada i d'evasió. I tot això retornarà reflectit en un sol membre: Raoul.
És una mica complicat, d'acord…
Serà necessari que tot això es concreti dins el vostre cap un vespre, i no dins el meu, i que aquest sentiment precís no tingui nom, perquè en pugueu inventar un.
Encara em seguiu?
Bé, doncs, tenim una cita, i quan arribi el moment, ni vosaltres ni jo en tindrem la clau. Això és el que importa.
Perquè, en realitat, jo no en tinc el control.
Tot i que, en realitat, ningú no ens controla.
Això espero…

James Thiérrée





__

Quan des del precís instant que els llums s’atenuen i sents aquell pessigolleig de les ocasions especials és perquè alguna cosa gran està a punt de passar.
Quan en cinc minuts estàs inmers de ple en un món de fantasia i de màgia, absort per un espectacle visual total és perquè alguna cosa gran està començant a passar.
Quan els moviments d’un cos expliquen més que les pròpies paraules, quan no pots reprimir el riure i la sorpresa i la pell et sorprèn sovint disfressada de cítric és perquè alguna cosa gran ja està passant.
I quan tota la sala esclata dempeus en una ovació final de gairebé set minuts mentre el somiador continua ballant i regalant emocions és perquè alguna cosa gran, molt gran, ha passat.

Mai deixaré d’admirar la gent amb la capacitat d’emocionar. I avui, James Thiérrée i el seu Raoul ho han portat a la seva màxima expressió a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya.

2 comentaris:

  1. Quina sort haber-lo vist. Jo m'he quedat -i em quedaré- amb les ganes! És un crack!

    ResponElimina
  2. Si ja l'has vist alguna vegada ja no cal que et digui res.
    Si no l'has vist mai t'ho recomano! Jo vaig sortir del teatre gairebé com anestesiat. Una passada!

    ResponElimina