divendres, 18 de gener del 2013

Muntanya russa

Imatge original: Google

Com sempre, seu a primera fila, des d'on tot sembla veure's més clar. Fent cas omís a les reiterades indicacions del responsable de l'atracció, no activa el dispositiu de seguretat. Té pressa per sentir-se lliure d'una puta vegada.

Amb el primer moviment, el característic crec-crec-crec martelleja el seu pit. La vagoneta comença a inclinar-se i, en breus segons, véu el cel. És blau i net, decorat amb figuretes de cotó fluix. Un somriure semblant a la felicitat oblidada apareix màgicament al seu rostre. El terra s'allunya lentament sota els peus. El cor comença a bategar-li amb tanta força que la seva sang seria capaç de tirar amunt per sí sola tota aquella mola de ferralla. I puja, puja, puja. Mira a baix i sent que no té por. Sent que ja res el pot aturar. Els dubtes no s'han atrevit a seguir-lo fins allà. Se sent fort, se sent ple, se sent invencible. Esta tan amunt que podria tocar els núvols amb els dits si s'ho proposés. Es posa dempeus i ho fa, escollint el més bonic, abraçant-lo amb tota la tendresa que és capaç. A baix se senten crits de la gent. Que fa, aquest insensat? Un ocell li pica l'ullet i riuen. Aniria amb ell més amunt, i més, i més…
I es quedaria allà per sempre.

Mica en mica la vagoneta pren de nou l’horitzontal, i, abans no tingui temps de seure, li mostra al davant el forat negre de l'abisme. I cau, cau, cau. El cel s'ha tornat rogenc. L'acceleració porta el vertigen. El cor es paralitza, s'encongeix, s'amaga. I ell s'espanta, crida, plora. Les llàgrimes en prou feina tenen temps de sortir quan el vent ardent ja se les emporta sines amunt. Sent que l'ànima s'ha quedat a dalt i l'ha tornat a deixar sol. Com sempre. Uns metres més avall l'esperen impacients les seves pors, els seus dubtes, disposats a acompanyar-lo de nou en el seu viatge cap al buit. Sent que perd el sentit que potser mai no ha tingut i, de cop, per un instant, tot torna a ser-li igual. Preferiria estimbar-se i acabar d'una vegada amb una existència, que, un cop més, se li desmunta com un castell de naips.

Quan la vagoneta s'atura, resta uns segons assegut, immòbil, sense esma. Sense vida. Surt de l'atracció pàlid, amb les cames tremoloses i la visió borrosa d'una humitat massa coneguda. Amb la pausa pròpia d'algú que ha envellit en segons deixa enrere l'habitacle i, amb el caminar fred d'un autòmat, es torna a situar a la cua.

Aquest noi morirà del cor, diu una avia que se'l mira esverada. Sí, però no serà d'un infart, contesta una altra amb la seguretat de qui sap de que van aquestes coses.

Com sempre, seu a primera fila, des d'on tot sembla veure's més clar.

18 comentaris:

  1. Acabo de llegir en un altre lloc (http://zwitterioblog.blogspot.com/2013/01/electrocardiograma.html) que la vida ha de ser com un electrocardiograma, y crec que és així, la vida en pla ha de ser moooolt avorrida. La vidilla que donen els amunt i avall no té preu, per la resta... ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí… però no. És cert que, com diu el post que comentes, una vida plana és avorrida, i que les pujades i baixades formen part d'aquesta vida. Però a mi, les anades amunt em donen vida (molta vida), però les baixades només me la treuen. Diga'm bàsic, potser. Però no em facis massa cas, Lluna, després de 3 dies al llit amb 39 de febre els ànims estàn una mica enfebrats, també.

      Elimina
    2. Ja em sap greu l'enfebrament!!! I ja sé que les baixades ens resten, però es que no es pot només pujar o potser si i encara no en sabem prou.
      Tan de bo et millores aviat i no et quedin més que pujades.
      Un petó, o dos...

      Elimina
    3. Gràcies Lluna.
      No sé jo, però això que només quedin pujades ho veig com massa bonic, ara mateix.
      Un petó.

      Elimina
    4. Ho volia fer bonic, ara mateix... ;)

      Elimina
  2. Ostres, és un relat molt intens, tan intens com l'atracció. A mi no m'agraden gaire les muntanyes russes, em fan una mica de por, tot i això hi pujo. Entenc que el noi no és lliure del tot si al final torna a situar-se a la cua. No pot deixar de pujar a l'atracció, és esclau d'una muntanya russa que el puja quasi al cel i llavors el duu a mig estimbar-se al buit. Ell no condueix la vagoneta, però sembla que li agrada deixar-se dur pels seus moviments. Trobo genial la conversa de les dues àvies, morir del cor no és el mateix que morir d'un infart.

    Bona nit!! Petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és evident que no és lliure. Viu depenent de la força que li donen les pujades, és el que el fa sentir-se viu cada dia, tot i que, massa sovint, la caiguda li ve sense esperar-la abans del que li agradaria. Però ho segueix provant, una vegada i una altra, amb l'esperança que algun dia, la vagoneta es quedarà per allà amunt una estona més. Això mentre el cor aguanti, és clar. ;P

      Petons guapa.

      Elimina
  3. M'ha agradat molt. Molt ben descrit. Llegint-te també jo he pogut tocar el cel, però ais! Les muntanyes russes tenen això, pugen a poc a poc i...zas! Baixen de cop. Com les emocions, com la vida. si jugues és el que hi ha. Jo m'apunto a tornar-hi a pujar!

    Petonets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Rachel, no esperava que ningú "toquès el cel" amb aquest text, que no és especialment optimista, però en tot cas me n'alegro que t'hagi agradat. Sigui com sigui, jo també m'apunto a tornar-hi a pujar. Sempre. El dia que no ens posem a la cua per tornar a pujar aquell dia ho començarem a perdre tot.

      Petonets, bonica.

      Elimina
  4. Tingueu en compte que, per a que una muntanya russa funcioni, cal que els trams de baixada lliure siguin més que els de pujada per inèrcia. I al principi la pujada ha de ser tracció.
    S'entèn la metàfora?

    ResponElimina
    Respostes
    1. S'entèn… i tant que s'entèn. Però jo això ho veig injust, mira que et dic. Que la primera pujada sigui per la força de l'(a)tracció, ho veig bé. Imprescindible, diria. Sense aquest primer impuls res no tindria sentit. Però, un cop assolit aquest primer pas, impagable, d'anar fins el cel… les lleis de la física s'haurien de retocar una mica per tal que tot pugués ser d'una altra manera. Vaja, és la meva humil opinió! (…pel compte que em porta, també li dic!) ; )
      Moltes gràcies per la interessant, interessantíssima, aportació, Josep!

      Elimina
  5. uff muntanya russa? no gràcies, sóc d pla jo, dolça monotonia i calma "chicha"... i anar fent, que la vida ja ens presenta emocions fortes i jo, com un vaixell, sortejant les onades i mirant de mantenir l'equilibri :-)

    Bon dia Jaume (la meva filla i jo tb hem estat enfebrades! quin temps!!)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Calma "chicha", Núria? Haha… no ho havia sentit mai! ; )
      La veritat és que jo també trobo a faltar una certa "dolça monotonia" (potser millor ho canviem per estabilitat, quotidianitat?) sempre que aquesta fos, com dius, dolça. Però aquesta, generalment es troba en els estats d'ànim positius, quan un està bé amb si mateix. Quan estas en la part baixa, cal pujar quan abans i després, intentar estabilitzar-se en una zona de benestar, on puguem sentir-nos còmodes. Per això miraré de tornar a pujar quan abans, i després, si puc, ja miraré de gaudir-ho amb la calma que es mereix.

      Molt bon dia Núria, una abraçada per les dues i espero que ja estigueu recuperades.

      Elimina
  6. sí ja estem millor, gràcies!

    doncs és una expressió per a mi molt comú, jjjjjj, mai no s'acaben d'aprendre coses noves, oi?

    Vinga cuida't, que tant pujar i baixar no és bo per a la salut!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegro que esteu millor. Jo encara no he fet net però espero estar bé aviat i poder tenir uns dies de calma "chicha", que ja toca! ;D

      Gràcies!

      Elimina