divendres, 26 de juliol del 2013

Llum groga

Cada dia surt a córrer més tard. Ho fa sense ganes. Però sap que això de córrer no és fa per ganes. Es fa i punt. S'enganya pensant que aquesta absurda costum de fer una mica d'esport és sana, però la realitat és que necessita sortir de casa com l'aire que respira. Allunyar-se d'aquestes quatre parets que se li tiren al damunt. Massa fredes, massa blanques… massa buides. Una llar que ha deixat de ser-ho des de fa molt temps. Un espai cada dia més anònim que s'ha convertit en un magatzem de records desordenats, en una oficina tancada per vacances, en el passadís d'un tren de matinada.

No li agrada sortir tan tard. Sap que ara, a l'estiu, l'última hora del vespre li regala una agradable fresqueta, però també és conscient que, a aquestes hores, la nit s'acaba tancant davant seu i li mostra la cara més fosca de la vida. La gent desapareix al seu pas i a cada gambada se sent més petit, més prescindible. Després de tres quarts d'hora de respiració entretallada, la melangia es confon amb la suor. El cronòmetre s'ha aturat als quaranta tres minuts, cinquanta dos segons. La seva vida ho va fer aviat farà quatre anys.

Una punyent sensació de neguit li puja des de l'estomac i l'emmanilla amb una agressivitat inusual. Sent que avui no té forces per tornar a casa. Ara no pot tornar-hi. No vol tornar-hi. Creua el carrer sense mirar i s'apropa al parc que hi ha just davant. Seu a la gespa vigilant no fer-ho damunt d'una tifa de gos. Està humida, deuen haver regat fa poc. Li quedarà el cul moll, però no li importa. Ja no queda ningú al voltant. Es treu els auriculars de les oïdes per escoltar l'aleteig d'un grup de ratpenats que juguen a fet i amagar al voltant d'un fanal de llum groga. Els observa mentre constata com n'és de trista, la llum groga.
Li vénen a la memòria aquells moments on no calia pensar gaire perquè tot semblava estar en ordre. Recorda el que tenia i ara no té. S'emprenya al confirmar com ha malbaratat la seva existència per no haver sabut gaudir-ho com es mereixia. Pensa en l'ara i troba tants forats per omplir… I desitja amb força el que anhela amb l'incertesa de qui no sap si mai arribarà un futur pel que valgui la pena lluitar.
La imminent presència d'un plor conegut amenaça amb esfondrar-ho una vegada més. Intenta evitar-ho, però és inútil. Les llàgrimes vénen amb massa força i sobretot, vénen de molt endins. Es deixa anar…

Un gos de talla mini s'acosta removent la cua atret per aquest algú que seu en mig del no res amb la cara amagada rera els palmells de les mans. Quan se separen i mostren els ulls negats, l'animaló intueix que potser no és el millor moment per fer nous amics i recula. Són intel·ligents, aquests bitxos. Petits, gairebé ridículs, però intel·ligents. L'escena del gosset corrent al costat de l’amo el fa somriure.
Flirteja amb la possibilitat de passar la nit allà, assegut en companyia dels estels, dels ratpenats juganers i de les formigues que comencen a pujar-li per les cames. Potser seria una bona manera de retrobar-se a si mateix, de connectar d'una punyetera vegada amb el seu jo més sincer, aquell de qui, vés a saber, potser algun dia es sentirà orgullós d'haver conegut.

S'aixeca lentament però decidit, s'espolsa la gespa humida del cul, es posa de nou els auriculars a les oïdes i enfila cap a casa, amb el convenciment que demà tornarà a trobar un motiu per seguir-ho intentant. Per seguir viu.

29 comentaris:

  1. :(

    Tan de bo trobi cada dia un motiu nou i millor...

    Bona nit Jaume!!
    Petó

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que sí, Lluna, motius sempre n'hi ha. Només cal voler veure'ls. ; )
      Bon cap de setmana.

      Elimina
  2. Quan corres tens massa temps per pensar, i això a vegades pot ser perillós...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, és mooolt perillós…
      Però aquesta és una de les avantatges de ser un ésser mononeuronal com jo… que si ens posem a córrer, prou feina tenim amb controlar la respiració com per entretenir-se en d'altres coses… :D
      Una altra cosa és quan t'atures… però vaja.

      Elimina
  3. "Perquè tard o aviat l'home que guanya
    és aquell que creu poder-ho fer".

    Sempre hi ha un motiu, per seguir endavant, guanyar a la vida per seguir viu, només cal estar convençut de que es posible

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, convençut al 100%, però una mica impacient també… hehe.
      Gràcies, Rossend.

      Elimina
  4. Bonic text, Jaume. En la realitat el gosset li hauria llepat les llàgrimes saboroses d'aigua salada, només que s'hagués donat el permís per acostar-se'l més ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies inventariant… però no sé jo si una llepadeta (de llàgrimes) és el que més li venia de gust en aquell moment, la veritat. : )

      Elimina
  5. Sort que vas trobar amb aquest gosset intel.ligent que va decidir que el millor era deixar-te tranquil.
    Perquè si t'haguéssis trobat amb mi, si jo hagués passejat per allà i t'hagués vist així, t'hauria dit:

    Vinga, Jaume, plora....tant com pugui. Després t'explico jo els motius que tinc per plorar i ploraré jo.
    I quan tots dos ens quedem sense kleenex, decidirem què fer per passar una bona estona.....per riure.
    De vegades la llum groga i trista d'un fanal és un lloc meravellòs per deixar-hi oblidades per sempre les llàgrimes.
    PD: insisteixo: una cervesseta? jejeje

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, de fet ja és el que va fer. Va plorar i després es va tornar a posar en marxa. És el que es fa normalment, no?
      I a mi perquè mai m'ha agradat la llum groga dels fanals?

      PD: T'ho agraeixo molt, però estic deixant la cervesa. Em fa panxa (més panxa, vull dir). I si faig panxa surto a córrer. I si surto a córrer mira que passa… un desastre, vaja. ; )

      Elimina
  6. És trista la llum groga dels fanals, millor mirar més amunt, cap a les espurnejants estrelles i, amb un poquet de sort, la magnífica mirada de la lluna ... quan torni a succeir, recorda això i segurament aquest canvi de camp de visió et farà somiar de nou...
    Podries començar per pintar les parets amb els colors que més t'agradin, ins i tot amb dibuixos, per què no? ;)

    Molt bona tarda, nin!
    Bessets

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que si hagués mirat més amunt, la lluna li hauria donat uns altres ànims. Ho haurà de provar la propera vegada que li passi.
      I lo dels colors i els dibuixos, diu que ho té en projecte. Ja veurem si és capaç de posar-s'hi, que aquest diu molt però fa poc!

      Gràcies pels consells, sa lluna.
      Bessets!

      Elimina
  7. Segur que acabarà guanyant la batalla de la vida! Tothom pot fer-ho

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'acabarà guanyant, segur!
      El que passa és que de tant en tant hi ha dies de fluixera… ja sol passar! ;P
      Però els dies de fluixera també passen, i arribarà un dia bo que agafarà a la vida desprevinguda i…

      Gràcieees!

      Elimina
  8. Ja veurem com es lleva les taques de gespa del pantaló.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tranquil, no són pas els de gala. Si veièssis els pantalons segurament et quedaries més tranquil!

      Elimina
  9. Ostres, que ben escrit... És un text ple de sentiment, la tristesa ho amara tot. M'he sentit així i ploro amb el protagonista. No està sol. De fet el gosset ridícul li venia a dir però ell no l'ha deixat acostar-s'hi. Quan estic trista el meu gat sempre ho nota i se'm posa a sobre i em fa moixaines (ell que sempre m'esgarrapa i em mossega). Espero que l'endemà el relat comenci amb una nova mirada: "Cada dia surt a córrer més d'hora. Ho fa amb ganes. Sap que això de córrer es fa per ganes". Una abraçada ben forta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El primer que et vull dir és que desitjo que mai tinguis cap motiu per plorar… i arribat el cas, que sigui d'emoció, mai de tristesa.

      Lo segon és que tinc "envegeta" d'aquest gatet tan maco que tens, segur que t'estima molt. Però aquestes esgarrapades i mossegades només són "carinyitos" de felí! No li tinguis en compte…

      I lo tercer ja no sé que t'anava a dir…

      Una abraçada!

      PS: Una petita aclaració. El protagonista no ha fet fora el gosset. Ell ha marxat quan ha vist que no hi havia "bon rotllo" a la vista. Però ningú l'ha fet fora. Ho dic perquè veig que és un aspecte recurrent en els vostres comentaris. ; )

      Elimina
    2. Ok, demà mateix et regalo el Bitxo ;) Gràcies per l'aclaració, canvio el comentari, aquest gos és un insensible que només vol fer amics quan hi ha bon rotllo. Quina barra! :))

      Elimina
    3. Disculpa, potser no m'he explicat prou bé.
      TInc envegeta del Bitxu, no pas teva. ;P

      Elimina
  10. "Tot consisteix en entossudir-se en viure o en entossudir-se a morir". Stephen King, Cadena Perpètua.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veig que la clau és la tossuderia, no?
      Haurem de practicar més, doncs.
      Gràcies, Josep.

      Elimina
    2. M'encanta l'estil del relat i m'encanta el que diu. Jo interpreto que el personatge ha tocat fons i que els seus ànims estan a ran de gespa, encara podria anar més a baix amb l'ajuda d'escabadores, però farien molt de soroll si és tant de nit. Per tant ara queda PUJAR PUJAR I PUJAR, no cal que gaire alt però sí amb estabilitat.

      Jo conec a una noia que ara ha fet tres anys se li va aturar la vida i, amb més o menys força, cada dia posar un peu al davant de l'altre, encara que de vegades estigui a les fosques. T'he de dir que sovint no sap capa on va, però està segura que és cap en davant.

      Ah! i a mi tampoc m'agraden les llums grogues, em fan agafar mal de cap ;)

      Una onada de petons Jaume.

      Elimina
    3. Gràcies, Ona.
      Sí, el camí està clar, però no sempre és veu tot de color de rosa (perquè, encara que ens vulguin enganyar… no tot és de color de rosa!). I ens haurem de permetre caure o aturar-nos de tant en tant, no? En tot cas, només hem d'estar a punt per tornar-nos a aixecar quan abans.

      M'agrada aquesta onada de petons!!!
      I com que les ones van i venen… doncs també molts petons de tornada per a tu!

      Elimina
  11. Respostes
    1. Ara caldria veure que és el que transmeto. Perquè si es tristesa… mal negoci.
      Però venint de tu, m'ho prenc com un afalac!
      Moltes gràcies, guapa! ; )

      Elimina
  12. Quantes vegades haurem pensat en fugir de les quatre parets que sovint ens oprimeixen, les llàgrimes ens fan veure la realitat brollen de dintre i ens treuen l'angoixa.
    Un text que m'ha emocionat i m'ha fet pensar que sempre ens em de sentir vius i encara que costi, tirar endavant superant els obstacles

    ResponElimina
    Respostes
    1. De vegades és una fugida, de vegades només una desconnexió temporal. Però de tant en tan va bé netejar les nostres angoixes i pors perquè sinó…
      Moltes gràcies pel teu comentari i benvinguda al blog, Roser. : )

      Elimina