Mai heu viscut la desagradable experiència d'assabentar-vos d'alguna desgràcia que ha passat en un lloc on moments abans vosaltres hi éreu presents? O que, per algun canvi inesperat, heu deixat d'anar a algun lloc i després, gràcies precisament a això, us heu lliurat d'algun ensurt que s'ha produït allà mateix on se suposa que vosaltres havíeu de ser-hi?
Són aquests, exemples de sincronicitat? O potser hauríem de dir, de desincronicitat? No ho sé, però en tot cas semblen exemples on la gratitud hauria de ser la resposta adient.
Ahir vaig viure una d'aquestes situacions però el que ha quedat dins meu és un sentiment contradictori. Una sensació de dubte que em fa preguntar-me constantment si ara hauria o no de donar les gràcies… i, en tot cas, a qui?
El dia havia de transcórrer amb la normalitat que ho fan els dinars familiars "normals". El meu germà havia organitzat una sardinada al seu recentment estrenat pis, a les afores de Barcelona. Enllestit l'àpat –amb batalla de nata inclosa–, una sobretaula per parlar una mica de tot i de res, i una petita excursió amb els petits de casa exercint de tiet "com cal" per recollir cargols –closques de cargols– i mirar de fer volar –sense èxit– una andròmina amb forma de libèl·lula gegant. A la tornada, temps per res més. El Barça ens esperava en l’última cita de la temporada al Camp Nou. Una cita, també sigui dit, sense cap interès, amb la Lliga ja sentenciada i amb totes les mirades –les nostres i les dels jugadors– posades en la final de Wembley de finals de mes. Però era l'últim partit i el meu germà tenia clar que hi volia anar, sí o sí. Així que, si l'amfitrió marxa, marxa tothom. El temps s'ens tirava al damunt i ell es va oferir a portar-me al camp en moto, per tal d'evitar l'inevitable, l'impossibilitat d'aparcar un cotxe als voltants de l'estadi en dia de partit.
He de reconèixer que, sense haver-ho dit a ningú, ja m'havia plantejat aquesta possibilitat, per tal de no haver d'estar pendent de l'hora. Però fent càlculs vaig pensar que, tot i anar just de temps, podia deixar aparcat el cotxe a l'entrada de Barcelona, i agafar el tramvia fins el camp. Sí, semblava que podia ser factible. Si trobava un embús a la carretera o perdia un tramvia no arribaria a temps… però, perquè havia de fallar res? "Gràcies, però ja m'en vaig en cotxe". "No hi arribaràs a temps, has vist quina hora és?" "I tant, si hi arribaré!".
I, tal i com estava previst, tot va anar rodat. Algú ho dubtava? Vaig posar el cul al meu seient tres minuts abans de començar el partit. Perfecte. A la mitja part vaig enviar un missatge al meu germà –que té l'abonament just a l'altra banda del camp– per si volia venir a veure la segona part a la meva zona, que oferia diversos seients lliures. La seva resposta va ser una mica inquietant: "Crec que no. Ja t'explicaré."
Jo vaig arribar al meu destí després d'un exercici de sincronia perfecta. Però ell no va tenir la mateixa sort. Aquell cotxe que va aparèixer del no res va provocar que acabés a l'hospital amb un turmell i un canell trencat. Avui l'operaran.
Qui o què em va aconsellar que agafés el cotxe enlloc de baixar en moto, que era molt més lògic? Si no hagués fet aquells càlculs estúpids –però encertats– potser ara jo també estaria en un llit d'un hospital. O potser no. Perquè probablement, sumant el temps que hauria tardat en cordar-me el casc i pujar darrera seu, i els pocs minuts que hauria tardat més la moto en moure vuitanta quilos o cent seixanta –càlcul arrodonit… jo no peso vuitanta quilos… on vas a parar!– potser haurien estat suficients perquè quan aquell cotxe sortís del no res… no es trobés res en el seu camí.
Les meves decisions afecten als demés. Cada vegada ho tinc més clar. Ara el meu germà està al llit d'un hospital. Jo també havia d'anar a la moto. Però vaig decidir que no. I ara no sé si he d'alegrar-me’n o no.
Em sembla que sóc carn de psicòleg, però urgent.
Cuida't tete.
