diumenge, 29 de juliol del 2012

Desig 07. Per a tu…

Fa dies que estic escrivint nous posts per al bloc però entre una cosa i l’altra la veritat és que no acabo de trobar el moment de penjar-los. Entre acabar de polir-los i que sorgeixen nous temes que em ve de gust comentar, al final uns se sobreposen als altres i se m’acaba acumulant la feina. Tot arribarà. Però de cop, aquest matí, fent una ullada als blocs que segueixo, he trobat aquesta meravella que m’agradaria compartir amb vosaltres. Potser és allò de "pensa" en el que vols i ho tindràs… Sigui com sigui, tan de bo aquestes paraules fossin meves, perquè n’estaria força orgullós. En tot cas, subscric tot el que diu, puntualitzant el comentari sobre el riure, que, si bé és cert que fer-ho constantment segurament acabaria tenint quelcom d’irreal, crec que buscar un motiu per riure cada dia mai no pot ser avorrit… però en fi… cadascú que en tregui les seves pròpies conclusions.

Així, que, avui, aquest desig "robat" és per a tu, per a tots vosaltres. Gràcies Marina, per compartir-lo des del teu bloc.

I posats a desitjar, us desitjo també un feliç diumenge. Gaudiu-lo, però molt.

__

Et desitjo primer que estimis, i que estimant t’estimin. I que si no és així, siguis breu en oblidar, i després d’oblidar, no guardis rancor.
Et desitjo que tinguis amics i, encara que poc savis, siguin nobles i fidels, i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar cegament. I perquè la vida és així, et desitjo també que tinguis enemics. Ni molts ni pocs, en la mesura exacta, perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses. I que entre ells, n’hi hagi almenys un que sigui just, per tal que no et sentis massa segur.
Et desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble. I que en els moments difícils, quan no et quedi res més, aquesta utilitat et serveixi per mantenir-te en peu.
Igualment, et desitjo que siguis tolerant. No amb aquells que s’equivoquen poc, perquè això és molt fàcil, sinó amb aquells que s’equivoquen molt i de manera irremeiable, i que, fent bon ús de la teva tolerància, serveixis d’exemple als altres.
Et desitjo que sent jove no maduris massa de pressa, i que ja madur, no insisteixis en rejovenir, i que sent vell no caiguis en la desesperació. Perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor i han de fluir entre nosaltres.
Et desitjo també que tinguis algú de qui respondre, que vegis com creix i com madura i que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i en la seva forma de sentir. En allò bo, perquè no hi ha res més preciós que la vida, i en allò dolent, perquè et farà sentir les teves limitacions més profundes. I perquè siguis conscient que, encara que tu no ho vulguis creure, i per molt que intentis evitar-ho, hi ha moltes coses que se’ns escapen de les mans. Per sort.
Et desitjo de pas una mica de tristesa. No tot l’any, sinó tan sols un dia. Però que aquest dia et serveixi per descobrir que el riure habitual és bo, que el riure diari és avorrit i que el riure constant és malsà.
També et desitjo que visquis moments difícils, aquells que posen a prova la nostra fràgil fortalesa, i que t’ensenyin qui ets i qui tens al teu costat. I que quan aquests moments difícils passin, perquè tard o d’hora sempre acaben passant, sàpigues donar-te compte que tot es pot superar i que, encara que molt poc, ets una mica millor que abans. I que aleshores sàpigues donar-ho als altres, ajudant-los quan els arribin les dificultats.
Et desitjo que descobreixis, i amb màxima urgència, que més enllà del teu dia a dia existeixen i et rodegen sers oprimits, tractats amb injustícia, i persones infeliços.
Et desitjo que acariciïs un gat, tiris una pedra a un riu i escoltis el silenci de l’albada, perquè seràs feliç amb no res. Desitjo també que plantis una llavor, per petita que sigui, i que l’acompanyis en el seu creixement, per tal que descobreixis de quantes vides està fet un arbre.
Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari ser pràctic. I que almenys una vegada a l’any en posis una part davant teu i diguis: “Això és meu”, només perquè quedi clar qui és l’amo de qui.
Et desitjo que cap dels teus somnis es mori, però que si en mor algun, puguis plorar sense lamentar-te de no haver fet el màxim possible. I de seguida, alçar la vista i tornar a començar.

Si totes aquestes coses t’arriben a passar, no tinc res més a desitjar-te…

Víctor Hugo

dimecres, 18 de juliol del 2012

Ni sí ni no sinó tot el contrari…

– Hola, sé que el que et vull propossar potser t'estranyarà una mica perquè gairebé no ens coneixem, però… voldries venir amb mi a un concert la setmana vinent?
– Home, t'agraeixo l'oferiment, però és cert que no ens coneixem de res. Em sembla que t'he de dir que no.
– Aquest no vol dir sí?
– Doncs… no. Aquest no vol dir no.
– Es que a mi m'havien dit que l'univers no entén el "no" com a concepte, per tant interpreto que quan dius que "no vols" venir al concert amb mi, en realitat el que m'estàs dient és que sí que et ve de gust venir…
– Mira, posats a interpretar pots interpretar el que vulguis. Potser si et dic que si depèn de mi aniràs sol al concert… és més fàcil d'entendre?
– Doncs… sí, infinitament més entenedor, on vas a parar!
– De totes maneres, t'agraeixo molt que hagis pensat en mi per anar al concert.
– Ha estat tot un plaer.
– I parla seriosament amb el teu univers, d'acord?
– Hahaha… ho faré!
– Ah, però escolta…
– Digues.
– Continua provant-ho. Crec que estàs en el bon camí.
– Ho sé.

– No sé… creus que potser més endavant…?
– Segur que sí.

dijous, 5 de juliol del 2012

Com dos babaus...

Avui llegia un mail d'una bona amiga que fa temps que no veig i m'he quedat amb una frase…

"Nosaltres estem molt bé, molt bé, ens passem el dia mirant el mar com dos babaus... Ahir a la nit mateix, el moment que la lluna va sortir per l'horitzó i es va alçar, de color taronja, sobre el mar, il·luminant tot el port de la Ràpita, va ser apoteòsic."

I llavors he tancat els ulls i, per un instant, he pogut imaginar-ho. I he pensat que hauria donat el que fos per ser allà amb ells.

dilluns, 2 de juliol del 2012

blackblocs, premi Liebster Blog! ; )

Avui comentava amb una amiga que quan menys esperes les coses, aquestes generalment arriben sense demanar-les. I realment quelcom deu haver-hi de cert en això. I és que justament feia uns dies que havia notat un cert descens en la recepció de comentaris dels seguidors de blackblocs. Un aspecte que, tot i no ser rellevant –jo comparteixo la meva visió de la vida amb qui ho vulgui llegir però ho faig bàsicament per mi– em feia pensar… potser ja no interessa el que explico? potser em repeteixo massa i no ofereixo res de nou?… Però, tot i que segur que alguna cosa hi ha de cert en això, de cop, avui, quan menys m'ho imaginava, he rebut una bonica sorpresa. L'Ona, del bloc Alquímia, ha escollit blackblocs entre els seus blocs preferits atorgant-li el premi Liebster Blog. I això que et donin un premi sempre fa molta il·lusió, oi? Moltes gràcies Ona! La veritat és que la primera sensació que tinc és que els premis han de ser pels que fan les coses molt i molt bé, i que jo no em mereixo tal guardó. Però, com deia aquell… potser tampoc em mereixo tenir pedres al ronyó i aquest cap de setmana me l'he hagut de passar al llit amb 39 de febre, així que… és tot un honor!

Com que la meva ignorància és infinita, reconec que desconeixia l'existència d'aquests guardons. Així que he hagut de buscar una mica pel món virtual per saber millor de que es tracta. Sembla ser que, amb el nom original de Liebster Blog Awards, aquests són uns premis molt especials, perquè els donen els mateixos blocaires als blocs que segueixen i que, segons el seu parer, més s’ho mereixen. Per afinitat, per temàtica, i, és clar, per la qualitat dels continguts. Tot i que el seu origen és imprecís, sembla que van nèixer a Alemanya. El funcionament és com una cadena: quan un blocaire rep el premi (consistent en un banner amb un logo) el mostra al seu bloc i seguidament n’ha de premiar cinc més. Han de ser, això sí, blocs amb menys de 200 seguidors, i ha de publicar els seus noms i fer un breu comentari dels motius pels quals els ha premiat.

Les bases del premi són:
1. Copiar i enganxar el logo del premi al bloc, i enllaçar el blocaire que l’ha atorgat.
2. Nominar els teus cinc blocs favorits (recordeu, han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un breu comentari en els seus blocs per fer-los saber que han rebut el guardó.
3. Demanar que aquests blocaires ofereixin el guardó a uns altres cinc blocs.


I ara ve quan em toca a mi "premiar" els meus cinc blocs preferits. Són aquests:

- inventariant, de la Mariona.
Perquè possiblement és la dona més valenta que conec.
Perquè sempre mira a la vida directament als ulls i li diu: ho sento, no hi tens res a fer, guanyo jo!
Perquè n'he aprés tant al seu costat…
… i per moltes altres coses que ara més val no expliqui perquè se m'acabaria veient el llautó.

- ambonsulls, de… qui coi deu estar darrera d'aquest bloc? McQueen?
Perquè quan el talent, la crítica, la ironia i la frescor es troben en un espai de poc més de 400x300 píxels poden passar coses com aquestes. Vull suposar que el fet de no permetre comentaris externs al bloc deu ser per evitar un col·lapse de felicitacions.

- alquímia, de l'Ona.
El bloc d'una dona que lluita per tirar endavant, que ha decidit ser feliç i que li encanta compartir els seus sentiments i fer-ho sempre amb un somriure als llavis.

espai garum, d'en Màrius
La demostració que a la vida el més important no és tenir somnis, sinó fer-los realitat.
I perquè cinc anys al capdavant de la sala d'art més petita del món bé s'ho val. 

- marina martori, de la Marina
Tot un luxe llegir-la. No us ho creieu? Doncs cliqueu i ja m'ho explicareu.


Que xulo, això dels premis, no?

diumenge, 1 de juliol del 2012

M'agrades

M'agrades…

…perquè la teva senzillesa és un dels valors més difícils de trobar.
…perquè l'espontaneïtat de les teves paraules sempre va acompanyada de la dosi exacte de sensibilitat i dolçor.
…perquè en la teva mirada hi ha més llum de la que ni tan sols tu imagines.
…per la teva capacitat de transformar els dubtes en injeccions de motivació.
…perquè el teu somriure omple l'espai amb la mateixa força que ho fan els teus ulls.
…perquè la teva energia em posa de nou en marxa en els moments de debilitat.
…per la teva valentia a enfrontar-te als teus NOs i convertir-los en SÍ, SÍ, SÍ.
…perquè tenir-te com amiga és un autèntic privilegi.
…perquè, t'agradi o no, formaràs part activa del canvi més important de la meva vida per sempre més.
…perquè em seria tan fàcil enamorar-me de tu…

Celia, Eva, Laura, Maria José, Mireia, Núria, Sandra, Tània…
M'agrades tal com ets.
I m'agrades molt.