Que difícil és sortir de casa quan no es té esma ni per agafar les claus. Que frustrant és dir sí quan s'hauria d'haver dit no però te n'adones un segon tard. Que complicat és prendre decisions quan la inseguretat és l'única sensació tangible. Que absurd és menjar sense gana. Beure sense set. Buscar sense èxit alguna conversa quan aquestes han perdut tot el sentit. Que fals és oir sense escoltar. Parlar sense dir res. Que incòmode no ser capaç de riure cap acudit, no sentir-se còmplice de les alegries alienes. Que estrany mirar per no veure. Tanta gent i ningú alhora. Tan sols el buit. El d'una cadira, la teva, ocupada ara per un munt d'abrics apilats. Que cabró el fum que impregna l'ambient i el cor d'una pudor insuportable, i que enrogeix els ulls sense pietat excepte els que ja vénen vermells de casa. Que inútil l'alcohol que amb el temps ha perdut la capacitat d'anestesiar. Que descoratjador convertir-se en el proveïdor oficial de les males vibracions i el mal rotllo. Un mal rotllo que s'estén com l'escuma, desafiant els esforços de tothom per buscar ànims d'allà on no n'hi ha. Que enrevessat deu ser entendre d'una vegada que tot s'ha acabat. Per sempre.
Que trist el passeig de tornada quan els arguments ja han marxat a dormir. Que dur s'ha tornat el fred des que no et tinc al meu costat per abraçar-te.
Que difícil és sortir de casa quan no es té esma ni per agafar les claus. Però el pitjor és haver de tornar-hi a entrar sense tu.
diumenge, 19 de desembre del 2010
divendres, 10 de desembre del 2010
dimecres, 8 de desembre del 2010
dilluns, 6 de desembre del 2010
Dia de la Prostitució
Un dia gris, avui. No gaire diferent de la resta. Una digne ambientació per a una estranya efemèride, el dia de la Constitució Espanyola. Però que celebren, exactament, aquells que tenen ganes de celebrar alguna cosa en un dia com avui?
Segons els meus limitats coneixements, la Constitució –també anomenada Carta Magna, en un atac d'humilitat i modèstia sense precedents– és un trist document amb vocació de regir el correcte destí de tots els espanyols per aconseguir, per damunt de tot, la unitat indivisible de la nació, la grandesa incommensurable de l'imperi rojigualdo i la llibertat dels seus plebeus. Sobre el primer concepte res a dir, si no fos que es contradiu directament amb el tercer. Com es pot garantir la llibertat de tots els espanyols si no es garanteix la llibertat a no sentir-se'n? Difícil resposta, suposo. Jo només sóc espanyol perquè al meu DNI, imposat, òbviament, així ho posa. Per res més. Però resulta que la Constitució, creada per garantir també la meva llibertat, m'impedeix decidir que no sóc espanyol sinó català, que la meva nació no és Espanya sinó Catalunya i que la meva llengua és el català i no l'espanyol –o el castellà, que mai sé quina és la fórmula correcta per anomenar-lo–. Doncs vaja una puta gràcia que em fot a mi celebrar el puto dia de la puta Constitució.
Potser aquest és un dels arguments que fan que alguns catalans no sentim una especial simpatia per Espanya, i que, per altra banda, tampoc a la resta de l'Estat es tingui cap estima a tot el que signifiqui Catalunya. Vistes les circumstàncies, un raonament mínimament lògic podria ser aquest: si Espanya no estima Catalunya, i Catalunya no estima Espanya, perquè mantenir una relació forçada? Si amb la parella no s'hi està a gust, millor separar-se que tirar-se els plats pel cap, no? Semblaria una opció a tenir en compte. A no ser que hi hagi interessos pel mig que facin que la cosa no sigui tan senzilla. I aquí és on entra en joc la Constitució. Per impedir que una hipotètica separació sigui fàcil, o simplement possible. I és que un percentatge molt elevat dels diners que es generen a Catalunya serveixen bàsicament per dues coses. La primera, per engreixar les arques de Madrid, capital suprema i totpoderosa, que xucla la sang a totes i cadascuna de les comunitats autònomes –no només la nostra– amb la poc convincent excusa que ells han de mantenir una família reial que han de viure com el que són, que han de remodelar una vegada i una altra les terminals aeroportuàries perquè han d'estar com sigui dins de l'elit aèria mundial –mentre aquí seguim pidolant vols intercontinentals–, que han d'entrenar un exèrcit d'assassins professionals per si s'ha d'anar a fotre quatre trets a l'Iraq o a l'Afganistan, o perquè han de "donar" uns quants milions al principal equip de la ciutat perquè fitxi un nou mamarratxo engominat que li agradi més sortir a la tele que jugar a futbol. La segona, perquè amb bona part dels diners que es generin a Catalunya, i sempre amb l'excusa de la solidaritat a la boca, comunitats "amigues" com Extremadura puguin anar tirant mentre el dropo del seu expresident segueix rascant-se els ous i vomitant contra Catalunya i els catalans. És com anar de putes i pagar perquè et donin pel cul. Bàsicament per això serveix la Constitució.
A mi no em convenceran. M'indigna tanta merda, per molt magna que sigui. Que s'emboliquin el paperet de marres i se'l fotin per on els hi càpiga. Ja he aconseguit emprenyar-me com un gilipolles, un cop més. I de que serveix? De res. Absolutament de res. Passeu el dia de la Prostitució com us surti dels collons.
Segons els meus limitats coneixements, la Constitució –també anomenada Carta Magna, en un atac d'humilitat i modèstia sense precedents– és un trist document amb vocació de regir el correcte destí de tots els espanyols per aconseguir, per damunt de tot, la unitat indivisible de la nació, la grandesa incommensurable de l'imperi rojigualdo i la llibertat dels seus plebeus. Sobre el primer concepte res a dir, si no fos que es contradiu directament amb el tercer. Com es pot garantir la llibertat de tots els espanyols si no es garanteix la llibertat a no sentir-se'n? Difícil resposta, suposo. Jo només sóc espanyol perquè al meu DNI, imposat, òbviament, així ho posa. Per res més. Però resulta que la Constitució, creada per garantir també la meva llibertat, m'impedeix decidir que no sóc espanyol sinó català, que la meva nació no és Espanya sinó Catalunya i que la meva llengua és el català i no l'espanyol –o el castellà, que mai sé quina és la fórmula correcta per anomenar-lo–. Doncs vaja una puta gràcia que em fot a mi celebrar el puto dia de la puta Constitució.
Potser aquest és un dels arguments que fan que alguns catalans no sentim una especial simpatia per Espanya, i que, per altra banda, tampoc a la resta de l'Estat es tingui cap estima a tot el que signifiqui Catalunya. Vistes les circumstàncies, un raonament mínimament lògic podria ser aquest: si Espanya no estima Catalunya, i Catalunya no estima Espanya, perquè mantenir una relació forçada? Si amb la parella no s'hi està a gust, millor separar-se que tirar-se els plats pel cap, no? Semblaria una opció a tenir en compte. A no ser que hi hagi interessos pel mig que facin que la cosa no sigui tan senzilla. I aquí és on entra en joc la Constitució. Per impedir que una hipotètica separació sigui fàcil, o simplement possible. I és que un percentatge molt elevat dels diners que es generen a Catalunya serveixen bàsicament per dues coses. La primera, per engreixar les arques de Madrid, capital suprema i totpoderosa, que xucla la sang a totes i cadascuna de les comunitats autònomes –no només la nostra– amb la poc convincent excusa que ells han de mantenir una família reial que han de viure com el que són, que han de remodelar una vegada i una altra les terminals aeroportuàries perquè han d'estar com sigui dins de l'elit aèria mundial –mentre aquí seguim pidolant vols intercontinentals–, que han d'entrenar un exèrcit d'assassins professionals per si s'ha d'anar a fotre quatre trets a l'Iraq o a l'Afganistan, o perquè han de "donar" uns quants milions al principal equip de la ciutat perquè fitxi un nou mamarratxo engominat que li agradi més sortir a la tele que jugar a futbol. La segona, perquè amb bona part dels diners que es generin a Catalunya, i sempre amb l'excusa de la solidaritat a la boca, comunitats "amigues" com Extremadura puguin anar tirant mentre el dropo del seu expresident segueix rascant-se els ous i vomitant contra Catalunya i els catalans. És com anar de putes i pagar perquè et donin pel cul. Bàsicament per això serveix la Constitució.
A mi no em convenceran. M'indigna tanta merda, per molt magna que sigui. Que s'emboliquin el paperet de marres i se'l fotin per on els hi càpiga. Ja he aconseguit emprenyar-me com un gilipolles, un cop més. I de que serveix? De res. Absolutament de res. Passeu el dia de la Prostitució com us surti dels collons.
__
Actualització d'un fragment del meu llibre inèdit
Als meus trenta-i-deu, trenta-nou diuen que n'aparento.
divendres, 3 de desembre del 2010
dimecres, 1 de desembre del 2010
dimarts, 30 de novembre del 2010
Cinc vegades gràcies
Més o menys una història similar és la que vam viure ahir a la nit al Camp Nou.
Gràcies Pep, i per extensió a tot l'equip, per estirar de la cadena una vegada més.
diumenge, 28 de novembre del 2010
dijous, 25 de novembre del 2010
dilluns, 15 de novembre del 2010
dilluns, 1 de novembre del 2010
L'Illa
Dissabte al vespre. Torna a haver partit al Camp Nou. Un esdeveniment que abans marcava la meva agenda i que ara s'ha tornat del tot irrellevant. Però ara mateix sóc incapaç de moure'm per motivacions, així que he d'anar acostumant-me a buscar automatismes, cercant amb desesperació una rutina que m'eviti pensar tota l'estona en el mateix, encara que només sigui per breus, brevíssimes, estones. Aquesta és l'única raó per la qual he decidit tornar al futbol, tot i ser conscient que ha deixat d'interessar-me el més mínim.
En un intent de tenir el màxim d'hores "ocupades", he optat per anar i venir de Barcelona en transport públic, concretament en autobús o tramvia. Bé, per això i perquè l'Ajuntament de Barcelona ha decidit eliminar la majoria d'aparcament públic dels voltants de l'estadi. Sí, jo era un dels molts cabrons incívics que aparcaven damunt les voreres de la Diagonal els dies de partit. No pensava que envair l'espai públic durant tres hores cada quinze dies fos tan greu i permetia, especialment els que venim de fora de Barcelona, una possibilitat de deixar el cotxe en una zona que, si en condicions normals era més que complicada, en dies de partit era directament impossible. De totes maneres, quan em vaig assabentar de la prohibició d'aparcar a les voreres em va semblar una mesura lògica i la vaig acceptar amb normalitat i resignació. Però quan vaig comprovar que la prohibició no es limitava a les voreres sinó que es feia extensiva a l'aparcament –abans totalment legal– dels carrers del voltant, llavors la mesura ja em va semblar directament una cabronada. Com que l'alcalde pot anar al futbol sempre que li surti dels ous sense preocupar-se de l'aparcament la resta se li refot, oi, fill de puta? Sí, probablement és més per aquest motiu que m'he acostumat a moure'm en transport públic. Dissabte, però, el partit és a les deu del vespre, la qual cosa dificulta força la tornada. Així que no m'ha quedat més remei que tornar a l'antiga costum d'entrar a la ciutat conduint. Però l'única opció passa per anar-hi ben aviat i passar la tarda passejant per la ciutat. Aprofitaré per fer unes compres, com ho hauria fet anys abans; prendré un cafè per fer temps, com ho hauria fet si tingués ganes d'aprofitar-lo; i aniré cap al camp a gaudir del que hauria de ser un gran espectacle esportiu, com ho faria si em quedés una espurna d'alegria.
Avui en dia, però, tots els plans que faig sembla que s'en van a la merda així que baixo del cotxe. Són quarts de sis i falten quatre hores i mitja per l'inici del partit. Massa temps per ocupar-lo en res. Seria una tarda agradable si no fos perquè sóc incapaç d'adonar-me'n. El fet de caminar pels carrers s'em fa feixuc i pesat. De cop, la tristor de sempre, freda com l'ambient que m'envolta comença a fer-se més present que mai. Una plorera incontrolada s'apodera de mi en ple carrer. No serà una tarda plàcida. Massa estona per endavant. Massa estona per pensar. S'em farà llarga, molt llarga, ja ho veig venir.
Arribo al centre comercial l'Illa Diagonal i és plena de gent, com era d'esperar. Moure'm entre milers de persones anònimes em recorda que la meva vida ja no té cap sentit. Crec endevinar en el somriure de les cares que em creuo que la majoria estan contents. Mirant aparadors, comparant preus, prenent una copa amb amics, o família… o algú. Sembla que tothom té algú proper per compartir alguna cosa. Alguns no m'els acabo de creure però tampoc és important. Suposo que tots tenen plans de futur, més o menys previstos. Miro un aparador amb diversos rellotges en oferta. Potser m'en compro un. No és que em sigui imprescindible, un rellotge, però a la gent li agrada poder controlar el temps, saber quina hora és, veure com passen els minuts, les hores, els dies… Però sóc conscient que per a mi el temps es va aturar per sempre i no es posarà de nou en marxa per més rellotges que compri. L'establiment està en liquidació total i ofereix descomptes de fins el setanta per cent. El problema és que la qualitat dels rellotges que queden sembla també rebaixada a percentatges similars. Així que millor m'oblido del rellotge. Un altre dia. Unes setmanes més sense saber quina hora és no crec que suposi un trasbals insalvable.
M'acosto a la FNAC. Esquivant desconeguts veig en una estanteria el llibre "La bicicleta estàtica", un recull de contes de Sergi Pàmies. Potser un llibre entretingut i un cafè podran ajudar-me a passar l'estona amb el cap distret. Surto al carrer en busca d'un Starbucks Coffee on relaxar-me una mica. Però esperar trobar tranquil·litat en una cafeteria dels voltants de l'Illa Diagonal un dissabte al vespre és massa esperar. Grups de joves fent xivarri s'acumulen a les taules, ocupant tots els tamborets, cadires i butaques ocupables. Fa una mica de mandra barrejar-se amb aquesta colla. I jo no estic per xivarri, precisament. Així que surto de la cafeteria i continuo Diagonal avall, direcció Camp Nou, cap a la del costat de l'hotel Hilton. El mateix panorama. Com també el mateix que ofereix la del centre comercial Pedralbes Centre. Tot abarrotat de gent. Ara amb més samarretes blau-i-grana, això sí. Al final, opto per entrar a la més propera al meu destí. Ja m'és igual la gent que hi hagi dintre. Fa una calor de mil dimonis. Demano un cafè amb llet però no m'entenen. Un caffè latte, si us plau. Ara sí, molt millor. Surto del puto Starbucks i m'assec en un banc just davant la parada d'autobús de l'hotel Princesa Sofia i obro el llibre. És un llibre de petit format, com de butxaca. No fa més d'un pam d'alçada i té unes cent quaranta pàgines. Perfecte pel que s'espera d'ell en aquestes circumstàncies. El canvi de temperatura és evident i ben aviat noto que la fresca comença a convertir-se en fred. En qualsevol cas, de moment és més agradable que la combinació de calor, crits i fum que acabem de deixar enrere.
Abans de començar a llegir, tinc temps per escaldar-me la llengua amb el maleït caffè latte i comprovar que, efectivament, com més gent tinc al voltant més sol em sento. Com gairebé mai, no puc reprimir de nou unes llàgrimes que intento dissimular cada vegada que un autobús obre les seves portes i descarrega grups i grups de gent que, feliços i contents, van cap al futbol.
Una sensació nova, i estranya, la d'estar assegut en un banc de fusta, enmig d'una ciutat fosca i freda com la meva ànima, llegint un llibre acabat de comprar i bevent un cafè bullent en un got de plàstic. Veient passar la vida pel davant sense cap intenció d'enganxar-m'hi, i fent esforços per concentrar-me en unes pàgines plenes de paraules buides, evitant amb el cap el moviment de les ombres grogues i el tel d'uns ulls cada vegada més tristos. Esperant que passi el temps per anar cap al camp i esperant sobretot que acabi el partit per tornar a casa. L'únic espai on estar sol es fa una mica més suportable. L'espai del qual avui no hauria d'haver sortit.
Arribo a les primeres frases del tercer conte, casualment anomenat l'Illa, i que es desenvolupa justament allà on he comprat el llibre.
"Durant anys, vaig pensar en el suïcidi. L'única cosa que em frenava era el futur dels fills. (…)"
Tanco el llibre i penso que, si no recordo malament, jo no en tinc, de fills.
En un intent de tenir el màxim d'hores "ocupades", he optat per anar i venir de Barcelona en transport públic, concretament en autobús o tramvia. Bé, per això i perquè l'Ajuntament de Barcelona ha decidit eliminar la majoria d'aparcament públic dels voltants de l'estadi. Sí, jo era un dels molts cabrons incívics que aparcaven damunt les voreres de la Diagonal els dies de partit. No pensava que envair l'espai públic durant tres hores cada quinze dies fos tan greu i permetia, especialment els que venim de fora de Barcelona, una possibilitat de deixar el cotxe en una zona que, si en condicions normals era més que complicada, en dies de partit era directament impossible. De totes maneres, quan em vaig assabentar de la prohibició d'aparcar a les voreres em va semblar una mesura lògica i la vaig acceptar amb normalitat i resignació. Però quan vaig comprovar que la prohibició no es limitava a les voreres sinó que es feia extensiva a l'aparcament –abans totalment legal– dels carrers del voltant, llavors la mesura ja em va semblar directament una cabronada. Com que l'alcalde pot anar al futbol sempre que li surti dels ous sense preocupar-se de l'aparcament la resta se li refot, oi, fill de puta? Sí, probablement és més per aquest motiu que m'he acostumat a moure'm en transport públic. Dissabte, però, el partit és a les deu del vespre, la qual cosa dificulta força la tornada. Així que no m'ha quedat més remei que tornar a l'antiga costum d'entrar a la ciutat conduint. Però l'única opció passa per anar-hi ben aviat i passar la tarda passejant per la ciutat. Aprofitaré per fer unes compres, com ho hauria fet anys abans; prendré un cafè per fer temps, com ho hauria fet si tingués ganes d'aprofitar-lo; i aniré cap al camp a gaudir del que hauria de ser un gran espectacle esportiu, com ho faria si em quedés una espurna d'alegria.
Avui en dia, però, tots els plans que faig sembla que s'en van a la merda així que baixo del cotxe. Són quarts de sis i falten quatre hores i mitja per l'inici del partit. Massa temps per ocupar-lo en res. Seria una tarda agradable si no fos perquè sóc incapaç d'adonar-me'n. El fet de caminar pels carrers s'em fa feixuc i pesat. De cop, la tristor de sempre, freda com l'ambient que m'envolta comença a fer-se més present que mai. Una plorera incontrolada s'apodera de mi en ple carrer. No serà una tarda plàcida. Massa estona per endavant. Massa estona per pensar. S'em farà llarga, molt llarga, ja ho veig venir.
Arribo al centre comercial l'Illa Diagonal i és plena de gent, com era d'esperar. Moure'm entre milers de persones anònimes em recorda que la meva vida ja no té cap sentit. Crec endevinar en el somriure de les cares que em creuo que la majoria estan contents. Mirant aparadors, comparant preus, prenent una copa amb amics, o família… o algú. Sembla que tothom té algú proper per compartir alguna cosa. Alguns no m'els acabo de creure però tampoc és important. Suposo que tots tenen plans de futur, més o menys previstos. Miro un aparador amb diversos rellotges en oferta. Potser m'en compro un. No és que em sigui imprescindible, un rellotge, però a la gent li agrada poder controlar el temps, saber quina hora és, veure com passen els minuts, les hores, els dies… Però sóc conscient que per a mi el temps es va aturar per sempre i no es posarà de nou en marxa per més rellotges que compri. L'establiment està en liquidació total i ofereix descomptes de fins el setanta per cent. El problema és que la qualitat dels rellotges que queden sembla també rebaixada a percentatges similars. Així que millor m'oblido del rellotge. Un altre dia. Unes setmanes més sense saber quina hora és no crec que suposi un trasbals insalvable.
M'acosto a la FNAC. Esquivant desconeguts veig en una estanteria el llibre "La bicicleta estàtica", un recull de contes de Sergi Pàmies. Potser un llibre entretingut i un cafè podran ajudar-me a passar l'estona amb el cap distret. Surto al carrer en busca d'un Starbucks Coffee on relaxar-me una mica. Però esperar trobar tranquil·litat en una cafeteria dels voltants de l'Illa Diagonal un dissabte al vespre és massa esperar. Grups de joves fent xivarri s'acumulen a les taules, ocupant tots els tamborets, cadires i butaques ocupables. Fa una mica de mandra barrejar-se amb aquesta colla. I jo no estic per xivarri, precisament. Així que surto de la cafeteria i continuo Diagonal avall, direcció Camp Nou, cap a la del costat de l'hotel Hilton. El mateix panorama. Com també el mateix que ofereix la del centre comercial Pedralbes Centre. Tot abarrotat de gent. Ara amb més samarretes blau-i-grana, això sí. Al final, opto per entrar a la més propera al meu destí. Ja m'és igual la gent que hi hagi dintre. Fa una calor de mil dimonis. Demano un cafè amb llet però no m'entenen. Un caffè latte, si us plau. Ara sí, molt millor. Surto del puto Starbucks i m'assec en un banc just davant la parada d'autobús de l'hotel Princesa Sofia i obro el llibre. És un llibre de petit format, com de butxaca. No fa més d'un pam d'alçada i té unes cent quaranta pàgines. Perfecte pel que s'espera d'ell en aquestes circumstàncies. El canvi de temperatura és evident i ben aviat noto que la fresca comença a convertir-se en fred. En qualsevol cas, de moment és més agradable que la combinació de calor, crits i fum que acabem de deixar enrere.
Abans de començar a llegir, tinc temps per escaldar-me la llengua amb el maleït caffè latte i comprovar que, efectivament, com més gent tinc al voltant més sol em sento. Com gairebé mai, no puc reprimir de nou unes llàgrimes que intento dissimular cada vegada que un autobús obre les seves portes i descarrega grups i grups de gent que, feliços i contents, van cap al futbol.
Una sensació nova, i estranya, la d'estar assegut en un banc de fusta, enmig d'una ciutat fosca i freda com la meva ànima, llegint un llibre acabat de comprar i bevent un cafè bullent en un got de plàstic. Veient passar la vida pel davant sense cap intenció d'enganxar-m'hi, i fent esforços per concentrar-me en unes pàgines plenes de paraules buides, evitant amb el cap el moviment de les ombres grogues i el tel d'uns ulls cada vegada més tristos. Esperant que passi el temps per anar cap al camp i esperant sobretot que acabi el partit per tornar a casa. L'únic espai on estar sol es fa una mica més suportable. L'espai del qual avui no hauria d'haver sortit.
Arribo a les primeres frases del tercer conte, casualment anomenat l'Illa, i que es desenvolupa justament allà on he comprat el llibre.
"Durant anys, vaig pensar en el suïcidi. L'única cosa que em frenava era el futur dels fills. (…)"
Tanco el llibre i penso que, si no recordo malament, jo no en tinc, de fills.
diumenge, 24 d’octubre del 2010
Ya le llamaremos…
– Bien, según consta en su currículum, usted ha trabajado cuatro meses en un local de ocio nocturno, como guardia de seguridad…
– Sí, bueno, cuatro meses y seis días.
– Cuatro meses y seis días. No es demasiado tiempo.
– No, es que yo buscaba otra cosa. Algo mejor pagado…
– ¿Y por eso decidió dejar el trabajo?
– Sí, bueno… no exactamente. Una noche hubo problemas con unos marroquíes, y me calentaron… Me lié y les metí un par de guantazos. No más que eso. Pero los moritos se mosquearon, pusieron una denuncia contra el local… y ya ves, a mi me echaron a la puta calle.
– Vaya, ya veo. ¿Alguna otra experiencia laboral?
– Bueno, pasé un verano descargando en el almacén de la empresa donde trabajaba mi padre. Pero le pillaron afanando unas cosillas y lo mandaron al paro. Y a mi detrás, claro. Sólo por ser su hijo, ya ves. ¿Que culpa tengo yo que mi padre tenga la mano suelta?
Después un primo mío me metió de repartidor de pizzas pero me tenia que hacer cargo del mantenimiento de la amoto y no me salía a cuenta…
– ¿Y lo dejó?
– Claro tío, eso no era curro para mi. Yo me merezco algo mejor.
– ¿Y por eso está aquí ahora?
– Claro. Esto es más para mi.
– Muy bien. La predisposición cuenta mucho. Lo que no veo es el apartado de los estudios…
– ¿Estudios? No, es que… no los he puesto. No sabia que era necesario.
– Hombre…
– Sabes que pasa, yo dejé la escuela a los catorce. En la escuela no se aprende nada. Y a mi no me gusta perder el tiempo. Mi escuela ha sido la calle, donde se hacen los hombres de verdad.
– Veo que tiene las cosas muy claras.
– Clarísimas.
– ¿Cual es su estado civil actual?
– Libre. Estoy totalmente libre. He estado con varias tías pero no por mucho tiempo. Me cansan ¿sabes?. Yo soy más de usar y tirar.
– Vaya…
– Si, es asín. Con este cuerpo puedo permitírmelo. Ya ves. Pero lo peor es cuando no aceptan que las dejes, ¿sabes? No asumen que busques algo mejor. Sin ir más lejos, a la última tía que me tiré tuve que meterle un par de ostias porqué estaba obsesionada conmigo, tío.
– Pero a ver, eso puede traerle problemas con la justicia.
– No te preocupes. Era un putón. Y no tendrá güevos de denunciarme ni ná. Mis problemas con la bofia van por otros temas, pero eso mejor lo dejamos.
– Disculpe, pero si ha tenido problemas con la justicia debería comunicárnoslos. Compréndalo.
– Ya… bueno, fueron unos pequeños problemillas con ciertas sustancias… no del todo legales… ya me entiendes.
– ¿Está usted hablando de problemas de drogas?
– Bueno, llámalo como quieras. Pero ¿quién no ha tenido de joven algún problema con las drogas?
– ¿De joven? ¡Pero si usted aún no ha cumplido los veinticuatro años!
– De joven… de viejo… que más da, hombre.
– ¿Pero ahora está limpio?
– Totalmente. Ahora solo "me muevo" para consumo propio… y algunos encargos de compromiso. Nada que ver.
– Ya veo. Mire, le seré sincero. Nosotros buscamos un perfil muy concreto y usted, con todo esto que nos cuenta…
– Vamos tío, yo soy la persona que buscáis…
– Espere, por favor, déjeme acabar. Como le decía, buscamos un perfil muy concreto, y en condiciones normales, cuando en la primera entrevista creemos que el candidato podría ajustarse a nuestros requisitos, generalmente pasamos a una segunda fase, basada en nuevas entrevistas y en unos tests psico-técnicos que permiten valorar otras premisas, como la capacidad de liderazgo y de trabajo en equipo. Así es como vamos definiendo la decisión final. Pero es que en su caso…
– En mi caso, ¿que? ¡Yo he nacido para esto! Soy ambicioso y haré cualquier cosa por conseguir lo que me propongo. Y cuando digo cualquier cosa quiero decir cualquier cosa. Y si hay que pisar a alguien por el camino…
– Reconozcámoslo. Su caso es especial. Usted es… como le diría. Usted es exactamente lo que buscamos. Así que, si le parece, nos saltaremos el protocolo de selección e iremos directamente a firmar el contrato. Un contrato de exclusividad, por supuesto, que, además del programa, le recuerdo incluye la ruta posterior obligatoria por todos los platós de la cadena. Bienvenido a TeleCinco. ¡Bienvenido a Gran Hermano 76!
– ¡Ostias, gracias, gracias! ¡Es la ilusión de mi vida! ¡Diós, entrar en la casa de Gran Hermano! Cuando mi madre salga de la cárcel estará tan orgullosa de mi… ¡Gracias, gracias! No se arrepentirán. Se lo aseguro.
– De eso no le quepa la menor duda.
– Sí, bueno, cuatro meses y seis días.
– Cuatro meses y seis días. No es demasiado tiempo.
– No, es que yo buscaba otra cosa. Algo mejor pagado…
– ¿Y por eso decidió dejar el trabajo?
– Sí, bueno… no exactamente. Una noche hubo problemas con unos marroquíes, y me calentaron… Me lié y les metí un par de guantazos. No más que eso. Pero los moritos se mosquearon, pusieron una denuncia contra el local… y ya ves, a mi me echaron a la puta calle.
– Vaya, ya veo. ¿Alguna otra experiencia laboral?
– Bueno, pasé un verano descargando en el almacén de la empresa donde trabajaba mi padre. Pero le pillaron afanando unas cosillas y lo mandaron al paro. Y a mi detrás, claro. Sólo por ser su hijo, ya ves. ¿Que culpa tengo yo que mi padre tenga la mano suelta?
Después un primo mío me metió de repartidor de pizzas pero me tenia que hacer cargo del mantenimiento de la amoto y no me salía a cuenta…
– ¿Y lo dejó?
– Claro tío, eso no era curro para mi. Yo me merezco algo mejor.
– ¿Y por eso está aquí ahora?
– Claro. Esto es más para mi.
– Muy bien. La predisposición cuenta mucho. Lo que no veo es el apartado de los estudios…
– ¿Estudios? No, es que… no los he puesto. No sabia que era necesario.
– Hombre…
– Sabes que pasa, yo dejé la escuela a los catorce. En la escuela no se aprende nada. Y a mi no me gusta perder el tiempo. Mi escuela ha sido la calle, donde se hacen los hombres de verdad.
– Veo que tiene las cosas muy claras.
– Clarísimas.
– ¿Cual es su estado civil actual?
– Libre. Estoy totalmente libre. He estado con varias tías pero no por mucho tiempo. Me cansan ¿sabes?. Yo soy más de usar y tirar.
– Vaya…
– Si, es asín. Con este cuerpo puedo permitírmelo. Ya ves. Pero lo peor es cuando no aceptan que las dejes, ¿sabes? No asumen que busques algo mejor. Sin ir más lejos, a la última tía que me tiré tuve que meterle un par de ostias porqué estaba obsesionada conmigo, tío.
– Pero a ver, eso puede traerle problemas con la justicia.
– No te preocupes. Era un putón. Y no tendrá güevos de denunciarme ni ná. Mis problemas con la bofia van por otros temas, pero eso mejor lo dejamos.
– Disculpe, pero si ha tenido problemas con la justicia debería comunicárnoslos. Compréndalo.
– Ya… bueno, fueron unos pequeños problemillas con ciertas sustancias… no del todo legales… ya me entiendes.
– ¿Está usted hablando de problemas de drogas?
– Bueno, llámalo como quieras. Pero ¿quién no ha tenido de joven algún problema con las drogas?
– ¿De joven? ¡Pero si usted aún no ha cumplido los veinticuatro años!
– De joven… de viejo… que más da, hombre.
– ¿Pero ahora está limpio?
– Totalmente. Ahora solo "me muevo" para consumo propio… y algunos encargos de compromiso. Nada que ver.
– Ya veo. Mire, le seré sincero. Nosotros buscamos un perfil muy concreto y usted, con todo esto que nos cuenta…
– Vamos tío, yo soy la persona que buscáis…
– Espere, por favor, déjeme acabar. Como le decía, buscamos un perfil muy concreto, y en condiciones normales, cuando en la primera entrevista creemos que el candidato podría ajustarse a nuestros requisitos, generalmente pasamos a una segunda fase, basada en nuevas entrevistas y en unos tests psico-técnicos que permiten valorar otras premisas, como la capacidad de liderazgo y de trabajo en equipo. Así es como vamos definiendo la decisión final. Pero es que en su caso…
– En mi caso, ¿que? ¡Yo he nacido para esto! Soy ambicioso y haré cualquier cosa por conseguir lo que me propongo. Y cuando digo cualquier cosa quiero decir cualquier cosa. Y si hay que pisar a alguien por el camino…
– Reconozcámoslo. Su caso es especial. Usted es… como le diría. Usted es exactamente lo que buscamos. Así que, si le parece, nos saltaremos el protocolo de selección e iremos directamente a firmar el contrato. Un contrato de exclusividad, por supuesto, que, además del programa, le recuerdo incluye la ruta posterior obligatoria por todos los platós de la cadena. Bienvenido a TeleCinco. ¡Bienvenido a Gran Hermano 76!
– ¡Ostias, gracias, gracias! ¡Es la ilusión de mi vida! ¡Diós, entrar en la casa de Gran Hermano! Cuando mi madre salga de la cárcel estará tan orgullosa de mi… ¡Gracias, gracias! No se arrepentirán. Se lo aseguro.
– De eso no le quepa la menor duda.
diumenge, 10 d’octubre del 2010
dijous, 7 d’octubre del 2010
Gilipolles!
"Si yo fuera toro de lidia, como querían Picasso o Miguel Hernández, preferiría mil veces morir en una plaza de toros después de veinte minutos luchando y combatiendo, antes que sufrir una larga agonía como sufren en los correbous, en las capeas o en los encierros."
Pio Garcia Escudero
Portaveu del Partit Popular al Senat
Si us plau, afanyem-nos a fer la bona acció del mes i ajudem a aquest bon home a complir el seu somni.
No a l'abolició de corrides de capullos a Catalunya!
Pio Garcia Escudero
Portaveu del Partit Popular al Senat
__
No a l'abolició de corrides de capullos a Catalunya!
dimecres, 6 d’octubre del 2010
Esperant…
Tots els seients ocupats. Al seu voltant, una exposició d'estàtues dretes i immòbils. Tots amb la mateixa cara. Cara de res. Tanta gent i tanta buidor alhora colpeix.
Hi ha qui fa veure que s'interessa pel que li explica el diari. Hi ha qui prefereix tancar-se entre dos petits auriculars. Hi ha qui devora revistes del cor i d'altres que omplen pàgines i pàgines de passatemps.
Algú passeja amunt i avall sense parar, com buscant aparcament, sense ser conscient que el primer seient que quedarà lliure és just el que acaba de deixar enrere. Aprofita per obrir la porta de la consulta cada vegada que hi passa pel davant per assegurar-se que no l'han cridat. No, no l'han cridat encara.
Alguns es coneixen. Són habituals i s'han convertit en autèntics professionals de les sales d'espera. D'altres només ho fan veure però s'encaparren en explicar una i una altra vegada que s'han deixat el volant a casa sense pensar que els demés només han vingut a esperar, no a fer amics.
Un inaudible altaveu sembla avisar algú: "Senyor Tal, passi a la consulta set. Senyor Tal, consulta set". I el senyor Tal que s'aixeca amb una vitalitat impròpia de la seva edat i s'encamina obedient cap a la consulta assignada. A la porta, però, ha d'esquivar l'inquiet caminador que ha aprofitat per tornar a preguntar si ja l'han avisat. I no, encara no l'han avisat. Seu i espera't com tothom, que ja t'avisaran, no pateixis.
El seient lliure que ha deixat el senyor Tal és com una tonyina malferida enmig de l'oceà. Tres avies és llencen com taurons afamats competint per veure qui fot el cul abans a l'incòmode cadira. La més àgil sospira de satisfacció mentre mira les altres dues… i les hi pregunta si volen seure. Són l'hòstia, les avies.
Cinc minuts després s'obre la porta i el senyor Tal abandona la sala. Una hora i vint minuts esperant i cinc minuts amb el doctor. Una proporció massa habitual en aquests espais públics. Ningú sap que passa dintre de cada box. Cadascú amb la seva història. Cadascú amb la seva pena. Tots esperant bones notícies. Alguns les tindran. D'altres no.
"Senyor Qual, passi a la consulta set. Senyor Qual, consulta set."
En unes hores la sala serà buida. Aquest cop de veritat. Propera visita, d'aquí a sis mesos.
diumenge, 3 d’octubre del 2010
U
Un any. Un període tan inconcret com abstracte que provoca sensacions oposades en la gent que m'envolta. Entre el "…ja fa un any?" al "…encara és aviat" només hi ha una fina línia que tothom travessa amb una extrema facilitat.
Una persona. O el poc que en queda. L'únic habitant d'una llar que ha deixat de ser-ho des de fa molt de temps. Un any, per ser exactes.
Una tristesa infinita. L'única veritat tangible a hores d'ara. El saber amb certesa que no m'en sortiré. Perquè no puc. I perquè no vull. No sense tu.
Cada dia et trobo més a faltar. Més que ahir. Menys que demà.
dimecres, 29 de setembre del 2010
Princeses
"Hi ha un tipus de princesa que es passa la vida esperant que sigui el dia de la festa. Però quan el dia arriba, es queda en un racó i és incapaç de ballar.
Hi ha princeses que volen ser les millors. Estudien molt, treballen massa, dormen poc, i la majoria de vegades la festa es fa sense elles.
N'hi ha d'altres que sempre tenen la sensació de ser a la festa equivocada.
Algunes princeses sempre estan desitjant que la festa s'acabi, per despintar-se les ungles, descalçar-se i quedar-se amb elles mateixes.
I desprès hi som les altres, les que no volem ser princeses. Ens passem la vida barallant-nos amb tothom fins que al final deixen de convidar-nos al ball."
Paula
Fragment final del capítol número 19 de la sèrie Infidels.
Hi ha princeses que volen ser les millors. Estudien molt, treballen massa, dormen poc, i la majoria de vegades la festa es fa sense elles.
N'hi ha d'altres que sempre tenen la sensació de ser a la festa equivocada.
Algunes princeses sempre estan desitjant que la festa s'acabi, per despintar-se les ungles, descalçar-se i quedar-se amb elles mateixes.
I desprès hi som les altres, les que no volem ser princeses. Ens passem la vida barallant-nos amb tothom fins que al final deixen de convidar-nos al ball."
Paula
__
dimarts, 28 de setembre del 2010
Serveis mínims
L'endemà, com passa en aquestes ocasions, els impulsors de la mobilització –o en aquest cas, desmobilització– tindran l'opinió que ha suposat un èxit rotund, i els detractors, un estrepitós fracàs. Tots tornarem a la feina –especialment aquells que en tenim–, i tot continuarà igual. Igual de pobres. Igual de cabrejats.
A mi se m'en refot la vaga, la reforma laboral, els piquets informatius i la mare que els va parir a tots plegats. De fet, com la resta de coses que no tenen gaire sentit. El meu cor està en vaga des de fa gairebé un any però el fill de puta continua complint amb els serveis mínims. Que són molt mínims, però serveis al cap i a la fi. Cada matí, el primer que faig al llevar-me és suplicar-li que ho deixi estar. Ja no cal, de veritat. Ja no cal.
dissabte, 25 de setembre del 2010
O tots moros, o tots cristians, o millor ni una cosa ni l'altra
De tothom és sabut que "coherència" i "política" no són termes de combinació fàcil. Els polítics tenen una estranya capacitat de dir avui A i si convé dir demà B i quedar-se tan amples. El problema està quan a més pretenen que ens ho creiem sense protestar.
El fet és que els mateixos que fa uns dies sorprenien a tothom –a mi el primer– amb l'inesperada decisió de prohibir les curses de braus a Catalunya, aquesta mateixa setmana s'afanyaven a blindar la celebració dels correbous. Els mateixos que dies abans es manifestaven en contra del maltractament als animals ara el defensen com el fet més natural. I els mateixos que abans no acceptaven la defensa de les tradicions com a argument prou sòlid ara l'han convertit en la seva bandera. No havíem quedat que la polèmica taurina no era un afer identitari sino una qüestió de sentit comú i defensa dels drets dels animals?
Molts argumentaran que les curses de braus i els correbous no són el mateix. Jo hi estic totalment d'acord. No és el mateix perquè en les primeres es tortura l'animal fins la mort pràcticament esbudellant-lo en vida. Una salvatjada en estat pur. En els correbous generalment no es mata la bèstia, o almenys no com a objectiu final. Però se la maltracta igualment. Lligar-li una corda a les banyes i estirar-lo pel cap i la cua no és precisament el que anomenaríem un bon tracte. Tampoc ho és lligar-li unes torxes de foc a les astes i deixar que l'animal corri esperitat d'una banda a l'altra, víctima del pànic. Moltes d'aquestes "tradicions" acaben amb el bou cec per l'efecte de les espurnes o directament amb la mort per estrès.
Molts argumentaran que les curses de braus i els correbous no són el mateix. Jo hi estic totalment d'acord. No és el mateix perquè en les primeres es tortura l'animal fins la mort pràcticament esbudellant-lo en vida. Una salvatjada en estat pur. En els correbous generalment no es mata la bèstia, o almenys no com a objectiu final. Però se la maltracta igualment. Lligar-li una corda a les banyes i estirar-lo pel cap i la cua no és precisament el que anomenaríem un bon tracte. Tampoc ho és lligar-li unes torxes de foc a les astes i deixar que l'animal corri esperitat d'una banda a l'altra, víctima del pànic. Moltes d'aquestes "tradicions" acaben amb el bou cec per l'efecte de les espurnes o directament amb la mort per estrès.
En la votació del Ple del Parlament del passat dijous, almenys alguns grups s'han mostrat coherents. ICV, PSC i PP han mantingut la mateixa postura enfront d'ambdues tradicions. Els verds, a favor d'abolir-les, i tant socialistes com conservadors a favor de mantenir-les. Ciutadans ha optat per fer el que ha fet sempre. Votar a favor de les qüestions "espanyolistes" i mantenir-se al marge de tot allò que es refereixi al fet català. Però, que ha passat amb CIU i Esquerra? Doncs que van optar per liderar la proposta d'abolició de les curses de braus però mostrar-se a favor de mantenir els correbous. Que passa, senyors, que cal combatre com sigui el maltractament fruit del costumari espanyol però cal ser tolerants amb el català? O es que s'acosten les eleccions i no es qüestió de deixar-se uns quants vots en places on certes festes tenen un ampli ressò turístic i per tant, econòmic?
Com a nacionalista i independentista, em fa vergonya aquest comportament. Hem perdut una bona oportunitat de mostrar-nos com la gent coherent i assenyada del que sovint ens agrada presumir. Volíem donar un exemple de seny primer i de patriotisme desprès i ens hem acabat fotent un embolic "monumental" –mai millor dit– i ens ha acabat sortint un nyap. Ens enfotem i reneguem del nacionalisme espanyol, però de vegades ens posem a la mateixa alçada amb una facilitat que fa fredor. Vigilem, perquè s'ens comença a veure el llautó.
dissabte, 18 de setembre del 2010
Gat negre
Quan la principal obsessió d'una persona és fer qualsevol cosa, com més inútil millor, per tal de tenir el cap ocupat i no pensar, és quan poden passar coses com aquesta.
Un tros de paper. Un retolador. Un concepte. Una única línia avança solitària pel paper de forma aleatòria, combinant rectes i corbes, corbes i rectes, amb l'únic objectiu de no ficar-se en un carreró sense sortida per acabar exactament allà on va començar.
En el fons, una metàfora gràfica de la vida mateixa.
Si en el resultat final s'hi intueix o no el gat negre la veritat és que ara per ara, no té gaire importància.
__
Estic tàrtar. Gat blanc
Estic tàrtar. OneLine
dijous, 16 de setembre del 2010
Una mirada furtiva
Baixant pel carrer Jacint Verdaguer em creuo amb una antiga companya de la Mariluz. Va acompanyada del que suposo és la seva parella. No la reconec fins que pràcticament estem a la mateixa alçada. Les nostres mirades es troben per un instant, moment que ella aprofita per abaixar la vista al terra i continuar carrer amunt. Jo, que ja havia iniciat una lleugera ganyota de salutació, opto per fer el mateix.
No és la primera vegada que visc aquesta estranya experiència ni serà l'última. Suposo que ho fan per estalviar-me un mal moment o perquè simplement no saben que dir. I jo, en el fons, els hi agraeixo profundament.
No és la primera vegada que visc aquesta estranya experiència ni serà l'última. Suposo que ho fan per estalviar-me un mal moment o perquè simplement no saben que dir. I jo, en el fons, els hi agraeixo profundament.
dimecres, 15 de setembre del 2010
Tornar per a no res
Ahir va tornar el futbol al Camp Nou. És la tercera vegada que ho fa aquesta temporada. I amb ell, també el meu tercer intent de retrobar alguna sensació de quan era feliç, per petita que sigui. Perquè jo abans era feliç. Immensament feliç. Com la majoria de la gent, no n'era conscient i no tenia prou habilitat per demostrar-ho, però ho era. Excepte diners, tenia tot allò que una persona pot desitjar. Però un mal dia s'en va anar tot a la merda.
Anys enrere, anar al futbol significava una aportació important a aquesta felicitat. Ara tot és diferent. Jo, que des del meu seient a la segona graderia del Gol Nord m'havia convertit en un energumen de difícil classificació, he passat a ser un ninot de cera incapaç de demostrar cap tipus de sentiment més enllà d'una tristesa que m'omple de cap a peus. Abans, Xavi, Messi o Puyol em feien saltar d'alegria setmana darrera setmana. Ara els veig córrer i jugar com els àngels però no em surt de dins cap reacció mínimament positiva per compartir amb ells la seva bogeria. Abans una victòria m'omplia d'eufòria i una derrota em deixava sense sopar. Ara les primeres són insípides i les segones només deixen una estranya sensació de confusió, com d'haver vist una pel·lícula txeca en versió original i sortir del cinema sense haver entès res. És increïble com es pot arribar a sentir la solitud envoltat de gairebé vuitanta mil persones.
M'he plantejat seriosament la possibilitat de vendre el meu abonament. No té cap sentit invertir una bona part del sou en una afició que ha deixat de ser-ho. De moment no m'atreveixo a donar aquest pas per por de penedir-me, tot i que amb les meves nul·les perspectives de futur crec que del que realment m'acabaré penedint serà de no fer-ho.
Ahir va tornar el futbol al Camp Nou. Però va tornar per a no res.
dilluns, 6 de setembre del 2010
Sóc un donat pel cul… i no me n'he adonat
Avui la vida ha tornat a donar-me pel cul un cop més. Ni és ni serà l'última vegada que ho faci. Després de gairebé tres anys de treva, avui m'ha tocat reemprendre una de les meves revisions mediques periòdiques. Concretament una colonoscòpia, una de les proves més desagradables que he hagut de passar. Tot i ser força intuïtiu, pels que no sàpiguen el significat d'aquest terme, per ser breu els diré que és una prova clínica on s'introdueix pel recte del pacient una sonda flexible equipada d'una càmera al seu extrem. Aquest aparell permet veure in situ les entranyes del pobre desgraciat/da i diagnosticar, o tractar directament, qualsevol anomalia intestinal que es pugui detectar.
Si alguna vegada heu hagut de passar per aquesta experiència, potser estareu d'acord amb mi que la prova en si és el menys "dolorós" de tot el procés. L'autèntica putada està en la preparació prèvia. I es que per una prova d'aquest estil cal que els budells estiguin ben nets, i per tant, és necessari un buidat ràpid i radical dels mateixos. Un buidat que, fins al dia d'avui, es provoca amb una combinació de laxants putrefactes impossibles d'ingerir per un estomac amb un mínim de seny.
És la cinquena vegada que passo aquest tràngol i ja he tingut ocasió de "tastar" diversos preparats per aquest propòsit. Mai no he estat capaç d'acabar amb la dosi completa. La primera ocasió la tortura consistia en un parell de gots d'una solució salina acompanyats de dos litres d'aigua. Semblava suportable, però us asseguro que no ho era gens. Encara em vénen arcades només recordar-ho. La segona vegada el metge em va recomanar barrejar el preparat en suc de fruita enlloc d'aigua, així seria més saborós i fàcil de tragar. Molt pitjor. A la tercera em van canviar el producte per un que se suposava que havia de tenir gust de vainilla. A mi m'agradaria tenir quatre paraules amb el fill de puta que va decidir que la "vainilla" tenia aquell sabor. Veient la meva manifesta intolerància, per les dues últimes han tornat a canviar de marca i ara he de barrejar quatre sobres a priori força insípids en quatre litres d'aigua i anar-los engolint a raó d'un got cada 20-30 minuts. Els dos primers gots semblen suportables però a partir del tercer la cosa comença a torçar-se. Al quart comença a costar tragar i al cinquè vénen les ganes de vomitar. La resta ja són directament ganes de plorar. Cosa que ara per ara em costa ben poc. Però aquestes ganes de plorar són diferents de les altres. Aquestes són d'impotència –com les altres–. Són de ràbia –com les altres–. Són de preguntar-se una vegada i una altra perquè –com les altres–. Fins a quinze gots vaig engolir ahir per acabar per primera vegada a la meva vida amb els quatre litres prescrits. A les sis de la tarda començava amb el primer glop. Rendit, esgotat i deprimit, a un quart de dues llençava a les escombraries les tres ampolles buides comprades per a l'ocasió. El pitjor havia passat.
La segona part és més senzilla. Estirat en posició fetal sobre una llitera, esperant l'enculada definitiva, un perd part de la seva dignitat. Al notar el dit envasselinat envair la teva intimitat més íntima es perd la resta. Avui, però, els metges havien decidit fer la prova amb sedació. Una punxadeta al braç, una mica d'al·lucinògens varis esnifats per una minúscula mascareta… i una suau son que comença a aparèixer. Quan m'he despertat ja havia passat tot.
La vida ha tornat a donar-me pel cul un cop més, però jo avui no me n'he adonat.
Si alguna vegada heu hagut de passar per aquesta experiència, potser estareu d'acord amb mi que la prova en si és el menys "dolorós" de tot el procés. L'autèntica putada està en la preparació prèvia. I es que per una prova d'aquest estil cal que els budells estiguin ben nets, i per tant, és necessari un buidat ràpid i radical dels mateixos. Un buidat que, fins al dia d'avui, es provoca amb una combinació de laxants putrefactes impossibles d'ingerir per un estomac amb un mínim de seny.
És la cinquena vegada que passo aquest tràngol i ja he tingut ocasió de "tastar" diversos preparats per aquest propòsit. Mai no he estat capaç d'acabar amb la dosi completa. La primera ocasió la tortura consistia en un parell de gots d'una solució salina acompanyats de dos litres d'aigua. Semblava suportable, però us asseguro que no ho era gens. Encara em vénen arcades només recordar-ho. La segona vegada el metge em va recomanar barrejar el preparat en suc de fruita enlloc d'aigua, així seria més saborós i fàcil de tragar. Molt pitjor. A la tercera em van canviar el producte per un que se suposava que havia de tenir gust de vainilla. A mi m'agradaria tenir quatre paraules amb el fill de puta que va decidir que la "vainilla" tenia aquell sabor. Veient la meva manifesta intolerància, per les dues últimes han tornat a canviar de marca i ara he de barrejar quatre sobres a priori força insípids en quatre litres d'aigua i anar-los engolint a raó d'un got cada 20-30 minuts. Els dos primers gots semblen suportables però a partir del tercer la cosa comença a torçar-se. Al quart comença a costar tragar i al cinquè vénen les ganes de vomitar. La resta ja són directament ganes de plorar. Cosa que ara per ara em costa ben poc. Però aquestes ganes de plorar són diferents de les altres. Aquestes són d'impotència –com les altres–. Són de ràbia –com les altres–. Són de preguntar-se una vegada i una altra perquè –com les altres–. Fins a quinze gots vaig engolir ahir per acabar per primera vegada a la meva vida amb els quatre litres prescrits. A les sis de la tarda començava amb el primer glop. Rendit, esgotat i deprimit, a un quart de dues llençava a les escombraries les tres ampolles buides comprades per a l'ocasió. El pitjor havia passat.
La segona part és més senzilla. Estirat en posició fetal sobre una llitera, esperant l'enculada definitiva, un perd part de la seva dignitat. Al notar el dit envasselinat envair la teva intimitat més íntima es perd la resta. Avui, però, els metges havien decidit fer la prova amb sedació. Una punxadeta al braç, una mica d'al·lucinògens varis esnifats per una minúscula mascareta… i una suau son que comença a aparèixer. Quan m'he despertat ja havia passat tot.
La vida ha tornat a donar-me pel cul un cop més, però jo avui no me n'he adonat.
diumenge, 5 de setembre del 2010
Pensar és la forma més sofisticada de mentir
De tant pensar en mi, et surten arrugues i se t'apaguen els ulls.
Potser ja ha arribat el moment d'oblidar tot allò que hem après.
Potser ja ha arribat el moment d'oblidar els nostres somnis
i deixar-ho estar.
mentides d'amor, silenci i dolor.
Petit àngel enyorat.
Potser ja ha arribat el moment d'oblidar tot allò que hem après.
Potser ja ha arribat el moment d'oblidar els nostres somnis
i deixar-ho estar.
i deixar-ho estar.
Pensar és la forma més sofisticada de mentir.
No escoltis, no val la pena, el que dic ja ho han dit;
cançons fermentades, veus desafinades, mentides en clau de sol.
oblida tot el que t'han dit, et fa nosa i no té cap interès.
Potser ja ha arribat el moment d'oblidar tot el que hem après.
Estupids refranys populars, poca-soltes i bèsties que ens fan ignorants.
Potser ja ha arribat el moment d'oblidar tot allò que hem après.
Potser ja ha arribat el moment d'oblidar els nostres somnis
i deixar-ho estar.
i deixar-ho estar.
Quimi Portet
Acadèmia dels somnis, 2001
__
Doncs això, que potser ja ha arribat el moment d'oblidar els nostres somnis i deixar-ho estar.
dissabte, 4 de setembre del 2010
Bloquejat
Més de quatre mesos feia que no escrivia res en aquest bloc de merda. La veritat és que tampoc tenia res a dir. No us podeu ni imaginar com n'és de difícil trobar motivacions en el buit més absolut. I si avui m'he decidit a tornar a escriure alguna cosa, per molt absurda o intranscendent que sigui, és només per dues simples raons.
La primera és perquè estava fins el barret de trobar-me la foto del torero fill de puta cada vegada que obria el navegador. Ja em començava a cansar veure aquest tros de capullo amb cara de "m'han arrencat un ou" remolcat per quatre gilipolles. La segona és perquè sembla de dissenyador mediocre –la categoria que més em defineix– crear un bloc amb un nom com el d'aquest i fer-lo tot en blanc. La primera era fàcilment solucionable. Canviant la pàgina d'inici del Safari ja n'hi havia prou. La segona, sense ser res de l'altre món, ja demanava un petit esforç. I ja fa temps que vaig decidir no fer-ne cap, d'esforç, llevat de certs moments requerits per les necessitats més fisiològiques i íntimes. Que cadascú posa al seu bloc el color de fons que li surt dels nassos és obvi. Faltaria més. I si hi ha quelcom que avui dia m'és ben indiferent és el color del meu bloc. Però feia temps que no m'hi trobava còmode i no m'acabava de fer el pes. Així que he arribat a la patètica conclusió que potser no m'era tan indiferent. Massa blanc, massa llum, massa alegre. Així que avui m'he decidit i l'he actualitzat. Ara és més black, més fosc, més trist. Més com ha de ser. Més com sóc jo. Una merda de persona amb una merda de bloc. Tot en ordre.
La primera és perquè estava fins el barret de trobar-me la foto del torero fill de puta cada vegada que obria el navegador. Ja em començava a cansar veure aquest tros de capullo amb cara de "m'han arrencat un ou" remolcat per quatre gilipolles. La segona és perquè sembla de dissenyador mediocre –la categoria que més em defineix– crear un bloc amb un nom com el d'aquest i fer-lo tot en blanc. La primera era fàcilment solucionable. Canviant la pàgina d'inici del Safari ja n'hi havia prou. La segona, sense ser res de l'altre món, ja demanava un petit esforç. I ja fa temps que vaig decidir no fer-ne cap, d'esforç, llevat de certs moments requerits per les necessitats més fisiològiques i íntimes. Que cadascú posa al seu bloc el color de fons que li surt dels nassos és obvi. Faltaria més. I si hi ha quelcom que avui dia m'és ben indiferent és el color del meu bloc. Però feia temps que no m'hi trobava còmode i no m'acabava de fer el pes. Així que he arribat a la patètica conclusió que potser no m'era tan indiferent. Massa blanc, massa llum, massa alegre. Així que avui m'he decidit i l'he actualitzat. Ara és més black, més fosc, més trist. Més com ha de ser. Més com sóc jo. Una merda de persona amb una merda de bloc. Tot en ordre.
diumenge, 25 d’abril del 2010
Una de bona i una de dolenta
Avui, una notícia bona –per fí– i una de dolenta –com de costum–.
Comencem per la bona. Aquesta matinada, un dels assassins en sèrie de braus més famosos del món, si no el que més, de nom José Tomás, ha tastat la seva pròpia medicina quan ha estat literalment caçat pel brau que torturava a la plaça mexicana d'Aguascalientes.
Sembla que l'animal –l'únic racional dels que hi havia a la plaça, de nom Navegante–, fart que l'altre animal l'agredís contínuament, ha optat per tirar pel dret i l'ha empitonat a la cuixa esquerra, provocant-li una bonica ferida de quinze centímetres. La cornada, de trajectòria ascendent, ha afectat les arteries femorals, safena i ilíaca i ha fet perdre al maestro gairebé sis litres de sang. Sembla que l'hi han hagut de transfundir gairebé vuit litres a la mateixa infermeria de la plaça, havent de demanar al respetable –he dit respetable?– que col·laboressin en una donació d'urgència. Té collons la cosa, amb la de gent veritablement respectable –aquesta sí– que necessita d'una transfusió urgent i aquesta colla de capullos s'han de preocupar per aquest element. Suposo no caldrà aclarir que jo no hi era, a la plaça. I encara n'ha tingut sort, que no hi fos. Com a donant, potser hauria optat per exercir aquest solidari gest, prèvia pixada dins la bossa. De fet, si arribo a ser-hi, al veure la cogida l'única corrida que hi hauria hagut hauria estat la meva.
I ara la dolenta. Sembla ser que el cabró està fora de perill i s'en sortirà. D'aquí no gaire temps tornarà a saltar a l'arena a seguir torturant i matant animals per pura diversió –i per diners, obviament–. Mentrestant, els nostres polítics debaten, debaten i debaten, però és clar, prohibir un "espectacle" que per alguns és art i símbol de tot un país, per molt salvatge i caspós que sigui, són ganes de fotre el dit a la nafra. I això no convè, oi?
dimarts, 13 d’abril del 2010
Avui toca mala sort
Dimarts i tretze. Dia oficial de la mala sort. Tots acollonits. Si res no falla, avui els astres es confabularan en contra nostra per enviar-nos els seus pitjors auguris en forma de desgràcies vàries. El dia perfecte perquè els supersticiosos i els aprofitats tinguin al seu abast el més extens catàleg d'excuses on amagar la seva incompetència o deixadesa. El dia que la majoria de torçades de turmell, trencadisses d'intermitents o parelles malfollades trobaran una tan absurda com poc convincent explicació a la seva trista realitat.
No seré jo qui culpi a aquest dia de merda de la meva agonia. Si fos supersticiós, diria que, per a mi, fa nou mesos que cada dia és dimarts i tretze. Però el meu mal de cap no depèn d'una data en concret. El meu problema inclou les tres-cents-seixanta-quatre restants.
En fi, una estúpida reflexió com qualsevol altra. Si hi esteu d'acord, perfecte. I si no, doncs mala sort.
No seré jo qui culpi a aquest dia de merda de la meva agonia. Si fos supersticiós, diria que, per a mi, fa nou mesos que cada dia és dimarts i tretze. Però el meu mal de cap no depèn d'una data en concret. El meu problema inclou les tres-cents-seixanta-quatre restants.
En fi, una estúpida reflexió com qualsevol altra. Si hi esteu d'acord, perfecte. I si no, doncs mala sort.
diumenge, 11 d’abril del 2010
dimecres, 7 d’abril del 2010
Se hacen fotocopias
A la porta de la tenda d'objectes de regal em creuo amb un home de mitjana edat que al sortir m'envia una mirada estranya. Encuriosit, el segueixo amb la vista mentre s'allunya. Un cop dins, descobreixo darrere el mostrador un jove d'uns disset anys. És alt i prim. Llueix una cresta engominada damunt del cap, una arracada de brillants de mentida –suposo– al lòbul de l'orella esquerra i un piercing travessant-li la cella del mateix costat. Uns pantalons amples –insultantment amples– que mig caiguts mostren uns calçotets grisos amb la goma negre. I una dessuadora blanca amb caputxa que completa l'estereotip del jove actual i modern. Sobretot molt modern. Davant d'ell, un altre noi. Característiques pràcticament idèntiques excepte en la dessuadora, que és negre –en la variació hi ha el bon gust–. No diuen res, ni l'un ni l'altre. Jo espero el meu torn però després d'uns segons pregunto al noi que sembla esperar.
– Perdona, ja t'atenen?
– No, si jo no he vingut a comprar.
– Ah, perfecte.– Doncs, llavors, que hi fem tots callats i esperant? Dedueixo aleshores que aquest deu ser el típic amic que va a passar l'estona a la feina del col·lega mentre aquest treballa. Em giro cap al dependent.
– Bon dia, feu fotocòpies?
– Sí… bé, no ho sé.
– No ho sé?
– Es que em sembla que la fotocopiadora està espatllada.
– Bé, però està espatllada o només et sembla que està espatllada?
– Es que em sembla que està espatllada i no funciona gaire bé.
– Ja ho tenen les coses que s'espatllen, que normalment no funcionen gaire bé. Bé, tant fa. Ja tornaré en un altre moment.
– Espera, que ho miraré.– Molt bé. Mirar si la fotocopiadora està realment espatllada o no seria tot un detall a agrair.
El noi entra a la rebotiga i de lluny s'el veu regirant la màquina amunt i avall. Passen els minuts.
– Escolta, que si no funciona no passa res. Ja vindré en un altre moment.
– No, es que aquest tema el porta la "jefa". I jo no sé com va.– Home, s'agraeix la sinceritat, però fer una fotocòpia no sembla la feina més complicada del món. I si treballes en un lloc on s'ofereix el servei de fotocopiadora, doncs potser caldria suposar…– Espera, ja sé que faré. Trucaré a la "jefa".– Bona pensada. Quin xicot més espavilat!
Després d'una breu conversa amb la "jefa", el fotocopiador frustrat penja el telèfon i torna a la rebotiga. S'escolten uns sorolls que indiquen que la màquina finalment s'ha posat en marxa.
– Vale, ja està. Quantes en vols?– El problema era realment que la fotocopiadora estava desconnectada? No m'ho puc creure.
– Doncs mira, d'aquests dos fulls en necessito una de cada. I d'aquest plec de vuit fulls, tres de cada.
– Vale, seran dos d'aquests… i vuit per tres…– Busca un paper i anota un 2, un 8 i un 3.– Vuit per tres…
– Vint-i-quatre.
– Vint-i-quatre. Exacte. I dos, vint-i-sis en total. Ara et miraré a quan et sortirà cada còpia.– La veritat, ja no sé si vull saber-ho.
El noi torna per tercera vegada davant la fotocopiadora disposat a fer una feina ben feta.
– Les que són a doble cara me les pots fer igual? A cara i dors en el mateix full, si us plau?
– Doncs no sé, es que a doble cara…– On vas a parar, demanant les fotocòpies a doble cara!
– Deixa-ho córrer. Totes a una sola cara i ja està.
Fotocòpia amunt, fotocòpia avall, el nano porta més de cinc minuts mirant de complir l'encàrrec d'una punyetera vegada. Començo a estar fins els ous.
– Tot bé?
– Es que no sé…– Ja hi tornem a ser!
– Que passa?
– No, es que… et corren molta pressa, les fotocòpies? Vols que te les faci ara o millor véns en un altre moment?
– Perdona, però no entenc res. Si me les pots fer ara, perfecte, i si no, doncs ja tornaré o aniré a un altre lloc, però fer unes quantes fotocòpies no sembla que hagi de ser tan difícil, no?
– No, si fer-te-les te les puc fer, però es que no sé com va.
– Bé, doncs deixa-ho estar. Ja les faré en un altre moment.
– Espera, espera, que ja està.– De debò? – Però surten una mica tallades i brutes per la part de dalt. T'es igual?
– Home, doncs no. No m'és igual. Si no surten bé no les vull. Però no et preocupis, que ja m'espavilaré.– Serà gilipolles, el nen dels collons!
– Es que ja t'he dit que no anava gaire bé, la fotocopiadora.– Això sí que és veritat. Avisat sí que estava.
– No pateixis, de veritat. Un altre dia serà. Adeu, bon dia.
– Passa't per la tarda, que hi serà la "jefa", i ella sí que controla.
– Ok, així ho faré.– I una merda, nen, a mi no hem torneu a veure el pèl!
Em disposo a sortir amb una sensació contradictòria. Per una part, m'assalta la terrible incògnita de quin futur espera a la nostra societat amb inútils de tal calibre. Per una altra part, però, noto un cert sentiment d'alleujament. Avui he pogut constatar de primera mà que en aquest món encara hi ha gent més burra que jo. A la cara s'em dibuixa sense voler un mig somriure mig ganyota. A la porta cedeixo el pas a una senyora de mitjana edat a la que envio una mirada estranya. Encuriosida, hem segueix amb la vista mentre m'allunyo.
– Perdona, ja t'atenen?
– No, si jo no he vingut a comprar.
– Ah, perfecte.– Doncs, llavors, que hi fem tots callats i esperant? Dedueixo aleshores que aquest deu ser el típic amic que va a passar l'estona a la feina del col·lega mentre aquest treballa. Em giro cap al dependent.
– Bon dia, feu fotocòpies?
– Sí… bé, no ho sé.
– No ho sé?
– Es que em sembla que la fotocopiadora està espatllada.
– Bé, però està espatllada o només et sembla que està espatllada?
– Es que em sembla que està espatllada i no funciona gaire bé.
– Ja ho tenen les coses que s'espatllen, que normalment no funcionen gaire bé. Bé, tant fa. Ja tornaré en un altre moment.
– Espera, que ho miraré.– Molt bé. Mirar si la fotocopiadora està realment espatllada o no seria tot un detall a agrair.
El noi entra a la rebotiga i de lluny s'el veu regirant la màquina amunt i avall. Passen els minuts.
– Escolta, que si no funciona no passa res. Ja vindré en un altre moment.
– No, es que aquest tema el porta la "jefa". I jo no sé com va.– Home, s'agraeix la sinceritat, però fer una fotocòpia no sembla la feina més complicada del món. I si treballes en un lloc on s'ofereix el servei de fotocopiadora, doncs potser caldria suposar…– Espera, ja sé que faré. Trucaré a la "jefa".– Bona pensada. Quin xicot més espavilat!
Després d'una breu conversa amb la "jefa", el fotocopiador frustrat penja el telèfon i torna a la rebotiga. S'escolten uns sorolls que indiquen que la màquina finalment s'ha posat en marxa.
– Vale, ja està. Quantes en vols?– El problema era realment que la fotocopiadora estava desconnectada? No m'ho puc creure.
– Doncs mira, d'aquests dos fulls en necessito una de cada. I d'aquest plec de vuit fulls, tres de cada.
– Vale, seran dos d'aquests… i vuit per tres…– Busca un paper i anota un 2, un 8 i un 3.– Vuit per tres…
– Vint-i-quatre.
– Vint-i-quatre. Exacte. I dos, vint-i-sis en total. Ara et miraré a quan et sortirà cada còpia.– La veritat, ja no sé si vull saber-ho.
El noi torna per tercera vegada davant la fotocopiadora disposat a fer una feina ben feta.
– Les que són a doble cara me les pots fer igual? A cara i dors en el mateix full, si us plau?
– Doncs no sé, es que a doble cara…– On vas a parar, demanant les fotocòpies a doble cara!
– Deixa-ho córrer. Totes a una sola cara i ja està.
Fotocòpia amunt, fotocòpia avall, el nano porta més de cinc minuts mirant de complir l'encàrrec d'una punyetera vegada. Començo a estar fins els ous.
– Tot bé?
– Es que no sé…– Ja hi tornem a ser!
– Que passa?
– No, es que… et corren molta pressa, les fotocòpies? Vols que te les faci ara o millor véns en un altre moment?
– Perdona, però no entenc res. Si me les pots fer ara, perfecte, i si no, doncs ja tornaré o aniré a un altre lloc, però fer unes quantes fotocòpies no sembla que hagi de ser tan difícil, no?
– No, si fer-te-les te les puc fer, però es que no sé com va.
– Bé, doncs deixa-ho estar. Ja les faré en un altre moment.
– Espera, espera, que ja està.– De debò? – Però surten una mica tallades i brutes per la part de dalt. T'es igual?
– Home, doncs no. No m'és igual. Si no surten bé no les vull. Però no et preocupis, que ja m'espavilaré.– Serà gilipolles, el nen dels collons!
– Es que ja t'he dit que no anava gaire bé, la fotocopiadora.– Això sí que és veritat. Avisat sí que estava.
– No pateixis, de veritat. Un altre dia serà. Adeu, bon dia.
– Passa't per la tarda, que hi serà la "jefa", i ella sí que controla.
– Ok, així ho faré.– I una merda, nen, a mi no hem torneu a veure el pèl!
Em disposo a sortir amb una sensació contradictòria. Per una part, m'assalta la terrible incògnita de quin futur espera a la nostra societat amb inútils de tal calibre. Per una altra part, però, noto un cert sentiment d'alleujament. Avui he pogut constatar de primera mà que en aquest món encara hi ha gent més burra que jo. A la cara s'em dibuixa sense voler un mig somriure mig ganyota. A la porta cedeixo el pas a una senyora de mitjana edat a la que envio una mirada estranya. Encuriosida, hem segueix amb la vista mentre m'allunyo.
diumenge, 4 d’abril del 2010
No servirà de res
No volia fer-ho, però és inevitable. Com aquells bucles que es repeteixen periòdicament, aquesta setmana he començat la meva particular batalla contra el cronòmetre i he sortit a córrer una mica. I no és que no volgués sortir a fer esport. El que no volia era explicar-ho. No volia fer-ho per dues raons. La primera perquè no té cap interès "informar" al món que he decidit, un cop més, un any més, fer una mica d'exercici i intentar evitar l'inevitable, que algú descobreixi algun dia una mòmia petrificada asseguda davant d'un ordinador encès. La segona és perquè ni jo mateix sóc capaç d'explicar els motius que m'han dut a donar aquest pas.
Cada any, quan el fred començava a deixar pas a les primeres al·lèrgies de la temporada –ahir vaig estrenar els primers esternuts– tenia el costum d'incorporar dins la meva avorrida rutina una mica d'exercici físic. Aquest, que generalment és limitava a unes quantes –no gaires– voltes pel barri i a unes poques –poquíssimes– visites al gimnàs, si bé no assolia l'objectiu d'intentar aturar l'agulla de la bàscula abans del que és costum, almenys feia un efecte balsàmic sobre l'estrès diari. El fet de cansar-me físicament provocava un alleujament mental evident. Suposo que fruit d'allò que diuen que els homes no som capaços de fer dues coses alhora. Però funcionava. Sembla mentida però funcionava. La relaxació post-dutxa feia sentir-me realment millor i em permetia fer un reset que preparava l'endemà amb energies renovades.
Avui, però, les coses han canviat. Han canviat tant que ara, després del meu segon dia de cursa, després d'haver anat a comprar un kit complet de running professional, després de tornar a casa suat i esgotat, me n'adono que aquesta vegada no servirà de res. Com era d'esperar, estic fet pols físicament, sí. Però mentalment no hi ha cap canvi. El reset no ha funcionat. Segueixo també fet pols anímicament. Demà les tiretes em punxaran a les cames, però també al cap, i el que és pitjor, també ho faran al cor. Perquè avui dia, per molt que tothom insisteixi en dir-me el contrari, per més que faci, res no servirà de res.
Cada any, quan el fred començava a deixar pas a les primeres al·lèrgies de la temporada –ahir vaig estrenar els primers esternuts– tenia el costum d'incorporar dins la meva avorrida rutina una mica d'exercici físic. Aquest, que generalment és limitava a unes quantes –no gaires– voltes pel barri i a unes poques –poquíssimes– visites al gimnàs, si bé no assolia l'objectiu d'intentar aturar l'agulla de la bàscula abans del que és costum, almenys feia un efecte balsàmic sobre l'estrès diari. El fet de cansar-me físicament provocava un alleujament mental evident. Suposo que fruit d'allò que diuen que els homes no som capaços de fer dues coses alhora. Però funcionava. Sembla mentida però funcionava. La relaxació post-dutxa feia sentir-me realment millor i em permetia fer un reset que preparava l'endemà amb energies renovades.
Avui, però, les coses han canviat. Han canviat tant que ara, després del meu segon dia de cursa, després d'haver anat a comprar un kit complet de running professional, després de tornar a casa suat i esgotat, me n'adono que aquesta vegada no servirà de res. Com era d'esperar, estic fet pols físicament, sí. Però mentalment no hi ha cap canvi. El reset no ha funcionat. Segueixo també fet pols anímicament. Demà les tiretes em punxaran a les cames, però també al cap, i el que és pitjor, també ho faran al cor. Perquè avui dia, per molt que tothom insisteixi en dir-me el contrari, per més que faci, res no servirà de res.
dimecres, 31 de març del 2010
Propera parada, "Desesperació"
Amb el cap recolzat al respatller, l'home absent mira amb desgana per la finestra. Davant seu, el paisatge passa rutinari i reiteratiu una vegada i una altra. Del formigueig sorollós i estressant al forat gris i fosc. Sempre el mateix. La tremolor del vagó l'adormisqueja, tot i els constants i inútils esforços per evitar-ho. Sobre els genolls, plegat en tres parts, porta el diari que li han ofert al carrer. Un diari que no ha llegit ni llegirà. Ja fa temps que les notícies que li puguin explicar els diaris han deixat d'interessar-lo. Tot i no ser-ne massa conscient, cada vegada hi ha més gent al seu voltant. Cadascú al seu propi món. Uns joves fan l'imbècil com només alguns joves saben fer-ho. Han enganxat un xiclet a banda i banda de la porta i esperen entre rialles que arribi la propera estació per comprovar l'efecte de la seva gràcia. Al escoltar-los no pot evitar sentir unes irrefrenables ganes d'aixafar-los el crani contra la barra metàl·lica. Però es conté. Sempre es conté.
Propera parada, "Esperança". S'obren les portes i una riuada humana inunda el vagó a la cacera d'un seient lliure. Quan es reprèn la marxa, se n'adona de la presència d'uns pits immensos que s'han assegut enfront d'ell. Són rodons, grans, ben proporcionats. L'estretor que provoquen en la roba així sembla corroborar-ho. Com la boira del matí, el tedi que l'envoltava sembla escampar una mica. No aparta la vista ni un sol moment. Té la lleugera sensació que potser, només potser, avui la vida podria tornar a tenir algun mínim sentit, encara que tan sols fos per uns breus instants. Nota una excitació gairebé oblidada quan pensa en la relaxant dutxa del matí. Per un moment imagina el seu membre erecte anant i venint entre aquelles maravellles de la natura i no pot evitar un esbós de satisfacció al somiar els seus llavis recollint el fruit del seu desig, desbocat des de la distància. Li agradaria mantenir aquest pensament durant la resta del viatge però un sotrac inesperat el fa tornar a la realitat. Quan aconsegueix arrencar els ulls de l'escot, descobreix que al darrera hi ha una noia. Una noia jove. Les seves mirades es creuen breument i ell creu veure en ella un somriure de complaença. O potser és el que voldria creure. La propera estació s'acosta i el moviment de la gent que agafa posicions per baixar fa que una anciana amb un cul enorme s'aturi just davant d'ell. De la seva desdentegada boca surten uns estranys gemecs que tenen per evident intenció el provocar algun acte de generositat entre els passatgers asseguts. En una altra època, no hauria dubtat en cedir-li el seu seient. Però avui, a la vella que la follin.
Propera parada, "Solitud". Correspondència amb línia "buit". S'obren les portes i una riuada humana abandona el vagó deixant mil seients lliures. Tots per a la puta vella. Quan es reprèn la marxa, se n'adona de l'absència de la noia. Mira cap a l'exterior esperant reconèixer-la entre la multitud però és tasca estèril. La imatge de la gent enfilant les escales cap a la sortida és cada cop més petita. Torna el forat gris i fosc. Al vagó, la iaia, ell i un ionqui que jeu mig inconscient a l'altre extrem del tren.
Propera parada, "Desesperació". El ionqui continua inmòbil. S'obren les portes i la vella s'afanya a baixar amb un oscil·lant moviment dels seus malucs. Ell la segueix maleint-li els ossos. Quan arribi allà on vagi descobrirà un fastigós xiclet enganxat a la jaqueta. Final de trajecte.
dimarts, 23 de març del 2010
Davant del mirall
__
Actualització d'un fragment del meu llibre inèdit
Als meus trenta-i-deu, trenta-nou diuen que n'aparento.
dimecres, 17 de març del 2010
Reunió de veïns
Aquest vespre, reunió de veïns.
Abans, una excusa com una altra per posar al dia l'agenda de xafarderies del barri i els acudits del veí del segon. Ara, un avorrit monòleg de paraules i xifres sense sentit.
Sec a l'escala. Encara no hi ha ningú. Algú hauria d'explicar quin propòsit té posar dues convocatòries a hores diferents a part de per tenir mitja hora esperant als imbècils que arriben a la primera. Va arribant gent. Som tots els que hem de ser però segueix sense haver-hi ningú. Clavo els ulls a terra i allà els deixo tota l'estona. Sento veus. Les administradores comencen a llegir un full amb les despeses de l'any passat. Han vingut en parella, com la guàrdia civil. Ha estat un any sense cap despesa remarcable. I, segons diuen, ha acabat amb números positius. No hi estic d'acord. Jo ho he perdut absolutament tot. Heu vingut només per dir-nos que aquest any ens augmentareu la quota 6 euros per tal de fer fons? A mi no em cal, gràcies. Ja porto molt temps tocant fons. Però voto que sí, és clar. Com tothom. Algú fa un comentari que sembla que hauria de tenir gràcia. Sento rialles i dedueixo que, efectivament, els ha fet gràcia. Pujo un moment els ulls i veig gent que sembla contenta. Abans, còmplices del bon rotllo. Ara em semblen ninots de cera. Millor abaixo els ulls un altre cop. Miro el full amb les dades del pressupost de l'any vinent. És en blanc. Canvi de president. L'any vinent em tocarà a mi. Pobres, els meus veïns, tindran un puto president amargat. Agafo la paraula. El llum del meu replà és fos. S'en foten. No, és veritat, el llum del meu replà és fos. Porta molt temps així. Quan arribo al tercer pis, el replà és tan fosc com la meva vida. Encara que, de fet, quina importància té si s'ha fos el maleït florescent? Canvi de tema. Agafo la paraula per segona vegada, per cagar-me en la incompetència dels arquitectes, dels constructors i de la mare que els va parir a tots. No hi podrem fer res. Mala sort. O arregles tu mateix la teva vida o seguirà escardada per sempre. Els canals de la TDT no es veuen massa bé. I què? Doncs apaguem la tele i agafem un llibre, que potser ens farà més profit. Tres quarts passats de nou. Final de la reunió. Agafo la paraula per tercera i última vegada. Adeu, bona nit, fins l'any vinent. Alguns em senten, altres no.
Pujo les escales i arribo al meu replà. És fosc. Ja ho sabia. Esperar que algú hagués canviat el florescent fos mentre era a la reunió era massa esperar. Tanco la porta darrera meu. Ja sóc a la meva cova. Ja torno a estar sòl.
Abans, una excusa com una altra per posar al dia l'agenda de xafarderies del barri i els acudits del veí del segon. Ara, un avorrit monòleg de paraules i xifres sense sentit.
Sec a l'escala. Encara no hi ha ningú. Algú hauria d'explicar quin propòsit té posar dues convocatòries a hores diferents a part de per tenir mitja hora esperant als imbècils que arriben a la primera. Va arribant gent. Som tots els que hem de ser però segueix sense haver-hi ningú. Clavo els ulls a terra i allà els deixo tota l'estona. Sento veus. Les administradores comencen a llegir un full amb les despeses de l'any passat. Han vingut en parella, com la guàrdia civil. Ha estat un any sense cap despesa remarcable. I, segons diuen, ha acabat amb números positius. No hi estic d'acord. Jo ho he perdut absolutament tot. Heu vingut només per dir-nos que aquest any ens augmentareu la quota 6 euros per tal de fer fons? A mi no em cal, gràcies. Ja porto molt temps tocant fons. Però voto que sí, és clar. Com tothom. Algú fa un comentari que sembla que hauria de tenir gràcia. Sento rialles i dedueixo que, efectivament, els ha fet gràcia. Pujo un moment els ulls i veig gent que sembla contenta. Abans, còmplices del bon rotllo. Ara em semblen ninots de cera. Millor abaixo els ulls un altre cop. Miro el full amb les dades del pressupost de l'any vinent. És en blanc. Canvi de president. L'any vinent em tocarà a mi. Pobres, els meus veïns, tindran un puto president amargat. Agafo la paraula. El llum del meu replà és fos. S'en foten. No, és veritat, el llum del meu replà és fos. Porta molt temps així. Quan arribo al tercer pis, el replà és tan fosc com la meva vida. Encara que, de fet, quina importància té si s'ha fos el maleït florescent? Canvi de tema. Agafo la paraula per segona vegada, per cagar-me en la incompetència dels arquitectes, dels constructors i de la mare que els va parir a tots. No hi podrem fer res. Mala sort. O arregles tu mateix la teva vida o seguirà escardada per sempre. Els canals de la TDT no es veuen massa bé. I què? Doncs apaguem la tele i agafem un llibre, que potser ens farà més profit. Tres quarts passats de nou. Final de la reunió. Agafo la paraula per tercera i última vegada. Adeu, bona nit, fins l'any vinent. Alguns em senten, altres no.
Pujo les escales i arribo al meu replà. És fosc. Ja ho sabia. Esperar que algú hagués canviat el florescent fos mentre era a la reunió era massa esperar. Tanco la porta darrera meu. Ja sóc a la meva cova. Ja torno a estar sòl.
dissabte, 13 de març del 2010
No woman, no cry
Cause I remember when we used to sit
in the government yard in Trechtown.
Oba, observing the hypocrites
as they would mingle with the good people we meet.
Good friends we have had,
oh good friends we've lost along the way.
In this bright future you can't forget your past.
So dry your tears I say
No woman, no cry.
Oh, my little darlin, don't she'd no tears.
No woman, no cry.
said I remember when we used to sit
in the government yard in Trechtown.
And then Georgie would make the fire light
log wood burnin' through the night.
Then we would cook corn meal porridge
of wich I'll share with you.
My feet is my only carriage
My feet is my only carriage
so I've got to push on through
but while I'm gone…
Everything's gonna be alright.
Everything's gonna be alright.
Everything's gonna be alright.
No woman, no cry.
No woman, no cry.
No woman, no cry.
Oh, my little sister, don't she'd no tears.
No woman, no cry.
No Woman No Cry
__
Com oblidar aquelles primeres nits junts. Nits de foscor, de fum i llums de colors. Tu ballaves davant meu i jo… jo remenava el cul amb aquella poca gràcia que tenim els que no tenim cap gràcia per ballar. I et mirava i em sentia el paio més afortunat del món per tenir-te al meu costat.
Tan de bo fossis aquí per poder dir-te una vegada més com t'estimo.
No Woman No Cry
Bob Marley & The Wailers
Natty Dread, 1974
Com oblidar aquelles primeres nits junts. Nits de foscor, de fum i llums de colors. Tu ballaves davant meu i jo… jo remenava el cul amb aquella poca gràcia que tenim els que no tenim cap gràcia per ballar. I et mirava i em sentia el paio més afortunat del món per tenir-te al meu costat.
Tan de bo fossis aquí per poder dir-te una vegada més com t'estimo.
dijous, 11 de març del 2010
dilluns, 8 de març del 2010
Neva
Cosa estranya per les latituds on estem. Crec recordar que a Molins de Rei és la segona vegada que ho fa en els últims deu anys.
Neva.
I fa fred. És normal. Quan neva fa fred. Què esperàveu?
Neva.
A la gent li fa il·lusió veure caure els flocs i tothom, grans i petits, en fan esment. Has vist com neva?
Sí, neva.
I què?
Si fossis aquí potser ho veuria tot diferent.
diumenge, 7 de març del 2010
Em cago en Déu i en la puta mare que el va parir
Avui és diumenge. Un diumenge com qualsevol altre. Avui, però, a les dotze em quedaré a casa. No tinc cap intenció d'anar a missa. Avui, com els anteriors dos-mil-dos-cents-un diumenges des que vaig tenir la mala sort de sortir viu d'una cesària, no penso venir a "casa teva" a fer-te la pilota. Simplement perquè no t'ho mereixes.
Entre tu i els teus col·legues teniu enganyat a mig món. De moment, amb mi encara no ho heu aconseguit.
Però si un dia, per un excés de barbitúrics, arribés a tenir el mínim dubte sobre la teva existència, faria el que fos per venir a trobar-te i arrancar-te els ous amb unes tenalles. I et juro que rebries tantes hòsties que la pujada al mont del calvari et semblaria una autèntica bajanada.
Si un dia, per un mal canvi en la medicació, arribés a tenir el mínim dubte sobre la teva existència, l'únic que rebries de mi seria el més gran dels menyspreus. Per fill de puta. Per permetre el que permets. Per mantenir en el luxe i la luxúria el teu exèrcit corrupte. Per ser molt més destre en el dubtós art de trencar vides que en el de guiar-les. I sobretot, per acarnissar-te amb la bona gent i no tenir prou collons per anar a per a qui realment s'ho mereix.
Per això, i per molt més que prefereixo callar, no comptis mai amb mi. Em cago en tu i en la puta mare que et va parir, tros de merda.
I afaita't, que comences a fer una mica de fàstic.
dijous, 4 de març del 2010
I will miss you…
S'acostava l'estiu a l'escola d'idiomes i tot rutllava sota els paràmetres més normals. El curs regular ja havia acabat però la direcció obria la possibilitat de continuar un mes més, extra i totalment voluntari. Com a intensives que eren, les classes havien adoptat una duresa pròpia del seu nom, en preparació del que es trobarien els alumnes avantatjats que accedissin al següent nivell. Però d'altra banda, estaven dotades de la placidesa que dóna la relaxació pre-estiuenca, amb les aules semibuides i els passadissos foscos. Significaven, en definitiva, bones estones per gaudir de l'aprendre quan aquest no depèn de l'obligació. Alumnes i professors convivien en una relació més estreta i personal, resultat de la confiança adquirida durant els deu mesos anteriors. Tot semblava encaminat a un final tranquil i serè, d'aquells que deixen prou bon sabor de boca com per encarar les vacances amb ganes de tornar-hi al setembre. Però l'atzar va voler ser cruel, com vol ser-ho en massa ocasions, i va posar davant dels seus ulls una nota manuscrita, breu i simple. "I will miss you…". El seu encara precari domini de l'idioma no li va permetre entendre el significat de la frase però la resposta al seu dubte va ser clara: Et trobaré a faltar… "Perquè?", va preguntar. "Deixo l'escola i torno a casa", va contestar ella sense gaire intenció d'extendre's més en les seves paraules.
Sense voler entendre gaire més del que era estrictament necessari, de sobte va sentir una punxada al cor d'aquelles que només punxen en ocasions especials. Aquella noieta menuda i prima que amb prou feines entenia marxava per no tornar. I ell, que fins aquell moment mai havia pensat més enllà del que es pensa d'una professora sense malpensar-ne, no va poder treure's del cap que no la veuria més. I mai més és massa temps com per assumir-ho de cop.
Una setmana més tard acabava definitivament el curs. El sopar de comiat va ser més trist del que li hauria agradat. Intentava gaudir dels últims moments abans de perdre-la per sempre però no podia evitar una tristesa mal dissimulada. L'últim tren a la ciutat ja havia passat, però l'atzar, el mateix que el va bufetejar amb una nota en un paper, esperava per rematar-lo negant-li la possibilitat d'acompanyar-la a casa i l'oportunitat de dir-li que ell també la trobarà a faltar.
Així de curta i trista va resultar aquesta història que mai va ser i de la qual ja només en queden records emmagatzemats al rerefons del seu cor. Potser algun dia el maleït atzar canviï d'estratègia però a cinc mil quilòmetres de distància, aquest, sens dubte, perd bona part de la seva màgia.
Sense voler entendre gaire més del que era estrictament necessari, de sobte va sentir una punxada al cor d'aquelles que només punxen en ocasions especials. Aquella noieta menuda i prima que amb prou feines entenia marxava per no tornar. I ell, que fins aquell moment mai havia pensat més enllà del que es pensa d'una professora sense malpensar-ne, no va poder treure's del cap que no la veuria més. I mai més és massa temps com per assumir-ho de cop.
Una setmana més tard acabava definitivament el curs. El sopar de comiat va ser més trist del que li hauria agradat. Intentava gaudir dels últims moments abans de perdre-la per sempre però no podia evitar una tristesa mal dissimulada. L'últim tren a la ciutat ja havia passat, però l'atzar, el mateix que el va bufetejar amb una nota en un paper, esperava per rematar-lo negant-li la possibilitat d'acompanyar-la a casa i l'oportunitat de dir-li que ell també la trobarà a faltar.
Així de curta i trista va resultar aquesta història que mai va ser i de la qual ja només en queden records emmagatzemats al rerefons del seu cor. Potser algun dia el maleït atzar canviï d'estratègia però a cinc mil quilòmetres de distància, aquest, sens dubte, perd bona part de la seva màgia.
diumenge, 28 de febrer del 2010
Una pèrdua de temps
Però avui per avui, aquest és l'únic objectiu que em queda a la vida. Perdre el temps. Tot el que en sigui capaç. Fins el final.
divendres, 26 de febrer del 2010
Artistes o delinqüents?
A l'última edició de la Berlinale, el jurat ha premiat el director polonès Roman Polanski amb l'Os de Plata al millor director per la seva pel·lícula The Ghost Writer. Segons suposats cinèfils que he pogut escoltar els últims dies, aquest premi té més a veure amb un acte de solidaritat envers el director que no pas amb els mèrits derivats de la qualitat cinematogràfica de la cinta.
I es que Polanski està actualment sota arrest domiciliari, després que fos detingut el setembre passat en un aeroport de Zuric quan precisament anava a recollir un premi honorífic a la seva carrera. Els càrrecs en contra seva són coneguts. Se l'acusa de violació a una menor de 13 anys, l'any 1977. Polanski, que obviament no ha anat a recollir el premi, ha declarat que "encara que hagués pogut, no hi hauria anat. L'última vegada que vaig anar a recollir un premi hem van detenir". Sembla que a aquest individu és aficionat a la conya sarcàstica. Desconec si a la noia afectada li farà la mateixa gràcia, la brometa.
Senyors del jurat, cal, de debò, solidaritzar-se amb un violador de menors?
Imatge original: publico.es
Aquesta notícia m'ha fet recordar la indignació que vaig sentir dies abans quan, a Catalunya Ràdio, Manel Fuentes va entrevistar un tal Juan Manuel Fernández Montoya, més conegut pel sobrenom de Farruquito.
Aquesta notícia m'ha fet recordar la indignació que vaig sentir dies abans quan, a Catalunya Ràdio, Manel Fuentes va entrevistar un tal Juan Manuel Fernández Montoya, més conegut pel sobrenom de Farruquito.
Pels que tinguin una mica de memòria, potser recordaran que aquest personatge, un reconegut bailaor flamenc –dels millors, segons els entesos– va ser condemnat a tres anys de presó per haver atropellat, el 2003, un home que va tenir la mala sort de creuar-se en el seu camí quan aquest provava la potència del seu flamant nou BMW pels carrers de Sevilla. El que podria haver quedat en un desgraciat accident –als quals, lamentablement tots hi estem exposats– es va convertir en una increïble successió de cabronades que van anar sortint a la llum els dies posteriors. Farruquito conduïa sense carnet, sense assegurança del vehicle i a una velocitat clarament superior a la permesa. Davant les terribles conseqüències de la seva imprudència, el tros de merda va optar per fugir del lloc dels fets. I no content amb això, dies després va implicar el seu germà petit, de quinze anys, com a autor de l'atropellament, per tal d'estalviar-se anar a la presó sense passar per la casella de sortida. Al final, els fets es van esclarir i el culpable va passar a l'altra banda de les reixes, tot i els intents, per part de la família, de boicotejar el judici amb continues amenaces i provocacions. Al tractar-se d'un personatge públic, el fet va derivar en un judici paral·lel al carrer, amb continus enfrontaments entre seguidors –vull pensar que de l'artista– i detractors –de l'acció comesa–.
Avui dia, Farruquito ha complert la seva condemna i ja és al carrer. I, obviament, ha tornat als escenaris. Aviat presentarà un nou espectacle a Barcelona i per això Manel Fuentes l'ha volgut entrevistar. Jo no ho hauria fet. A la primera pregunta del periodista, el bailaor ha contestat: "la vida sigue". Sí, seguirà per a tu, fill de puta. Però pregunta-li a la dona a qui vas deixar vídua fa sis anys, a veure si pensa el mateix.
No sé si m'estic fent gran o se m'està encongint el cervell. Segurament una cosa porta l'altra. Però, sentint-ho molt, em declaro totalment intolerant amb aquest tipus de personatges, que perden l'oportunitat de destacar en el que realment fan bé –que mai posaré en dubte– pensant que la fama els dona impunitat per fer el que els surti dels ous. Saben que, al capdavall, sempre tindran "seguidors incondicionals" de les seves actuacions, siguin sobre un escenari, darrera una càmera, dins un cotxe "de carreres" o sobre un llit. Segons la meva deteriorada opinió, abans que artistes són persones, i si la persona té una tara de tal calibre, l'artista ja no hauria d'interessar a ningú.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)